Al pròleg de “La doctrina del xoc”, Naomi Klein explica com, enmig de les inundacions que van negar Nova Orleans fa uns anys, l’economista ultraliberal Milton Friedman va escriure un article a The Wall Street Journal en què defensava que la destrossa, que havia fet centenars de morts i havia deixat sense llar milers de xiquets i xiquetes alhora que els havia destrossat les escoles, tenia com a fet positiu que ara podrien canviar tot el sistema educatiu, un espai “econòmic” que fins aleshores se’ls resistia. No deia ximpleries. La desfeta que havia suposat el trencament dels dics i la posterior inundació de la ciutat havia posat la seva població en estat de xoc, el desastre natural tenia possibilitats de superar-se a partir de la propaganda d’una gan solució, en aquell cas donar xecs per als xiquets i les xiquetes per tal que poguessin accedir a les escoles privades i privatitzar, així, de facto, totalment l’educació. Exactament el mateix que hem viscut a Catalunya amb la “crisi de l’aigua” dels darrers mesos. L’aprofitament del desastre per fer una política inacceptable inclús pels mateixosque l’han fet.