El que estem vivint en el context de la crisi, a Espanya i al món, és la transició de l’Estat de benestar a l’Estat de malestar.
A la convenció republicana dels Estats Units, que va tenir lloc a Tampa aquesta setmana, es va aclamar un programa calcat del pressupost que va presentar al Congrés Paul Ryan, el líder més carismàtic de la dreta.
Retalls pressupostaris al màxim a les prestacions socials, reducció massiva d’impostos als més adinerats ia les grans empreses i manteniment d’impostos als sectors mitjans i baixos.
Així se suposa que es redueix el dèficit pressupostari (sobretot per les retallades) i s’estimula la inversió (perquè s’espera que els rics inverteixin amb els diners disponibles en contra de l’evidència empírica dels últims 20 anys).
Però, tant se val? Ja es troben sempre economistes a sou per fer una gràfica que justifiqui qualsevol cosa. Es tracta de qui té el poder de fer-ho. Els republicans controlen la Cambra de Representants, gràcies a la ingenuïtat d’Obama. I si Romney i Ryan arriben a la Casa Blanca, serà el plorar i el cruixir de dents per a la castigada societat nord-americana, amb el suport de la majoria d’homes blancs que són tan racistes com antigovern per ideologia.
El més espectacular és el projecte de liquidació gradual de Medicare, el programa de salut pública dels Estats Units destinat a la gent gran. Pot imaginar-se una política més descarnadament antisocial de retirar la cobertura de sanitat als desprotegits en la seva jubilació? Era impensable fa un temps, però en temps de crisi tot és possible.
Fins i tot el que una crisi financera generada pels financers desemboqui en salvar les institucions financeres i recompensar als seus executius en salaris i impostos per, a canvi, penalitzar als més necessitats traient elements essencials de la seva protecció social.
Però això no és, com sabem, només una qüestió de política nord-americana. L’estratègia de Merkel i altres dirigents europeus, amb Rajoy aclamant perquè salvin el país, i a ell de passada, no és diferent.
Es tracta d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que s’ha de triar entre austeritat i caos, i liquidar, amb el suport d’un empresariat de curtes mires, el que era la clau de la societat europea: l’Estat de benestar És ara o mai.
Cal deixar de pagar als aturats perquè en el fons són joves ganduls sense respecte a l’autoritat. Als pacients perquè consumeixen excessius fàrmacs (i com si no prosperarien les empreses farmacèutiques?). Als professors que no es resignen a ser gestors d’emmagatzematge de nens en lloc d’educadors. I fins i tot a aquests funcionaris públics exaltats com a herois de la societat, bombers, policies i altres agents de seguretat, malpagats, maltractats i obligats a vegades a pegar als que amb ells es solidaritzen.
S’argumenta que en temps de crisi no dóna per a aquests luxes . Oblidant que només se surt de la crisi amb productivitat i competitivitat, la qual cosa requereix educació, investigació, serveis públics eficients.
Els comptes de la vella de Rajoy no serveixen per a una economia moderna. El problema no és gastar més del que s’ingressa sinó gastar malament en lloc d’invertir en recursos humans i d’emprenedoria que puguin augmentar l’economia real i generar més riquesa. Una estupidesa recorre Europa: la idea que l’Estat del benestar és excessivament car i més insostenible perquè l’envelliment de la població comporta menys actius i molts més dependents i, a més, més cars aquests últims perquè no tenen la decència de morir-se que toca.
En el fons es tracta del triomf d’una mentalitat en què la vida és per produir i consumir i quan ja no dóna més cal eliminar el rebuig o reduir-les prestacions d’acord amb la seva irrellevància. Doncs, ¿saben què? En termes estrictament tècnics, no és així.
L’Estat de benestar és la base de la productivitat, a més de la solidaritat social. En el llibre que vaig publicar fa uns anys amb Pekka Himanen sobre el model finlandès mostrem com la productivitat i competitivitat de Finlàndia, entre les més altes d’Europa i superiors a la teutona, estaven basades en la qualitat del capital humà, de l’educació, de les universitats, de la investigació. I també de la salut pública ((sin corpore sano no hi ha mens sana).
De manera que hi ha un cercle virtuós: l’Estat del benestar genera capital humà de qualitat que genera productivitat que permet finançar sobre bases no inflacionistes el Estat del benestar.
Si es desconnecten, s’enfonsen tots dos. Perquè el tan esbombat desfasament entre actius i passius oblida que en aquesta ràtio entre el numerador de passius i el denominador d’actius l’important no és el nombre en si sinó quanta productivitat generen els actius per pagar pel cost de sostenir als passius.
Si a més les prestacions socials es realitzen amb un Estat de benestar dinàmic i recolzat en tecnologies d’informació, s’abarateixen costos. De manera que és sostenible a condició de generar productivitat en l’economia i disminuir ineficiència (que no ocupació) a l’Estat mitjançant una modernització organitzativa i tecnològica del sector públic.
Però hi ha una cosa encara més important. L’Estat de benestar no va ser un regal de governs o empreses. Va resultar en el període 1930-1970 (segons països) de potents lluites socials que van aconseguir renegociar les condicions del repartiment de la riquesa. I com a resultat es va establir una pau social que va permetre centrar-se en produir, consumir, viure i conviure.
Avui dia s’estan qüestionant les bases d’aquesta convivència. Mal càlcul per als seus promotors. Perquè la destrucció deliberada de l’Estat de benestar conduirà a l’entronització d’un Estat de malestar de sinistres perfils. Però això no acaba així. Nous moviments s’estan gestant, unint indignats i sindicats. I d’aquí pot sorgir un nou Estat i un nou benestar.
