CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Antiglobalització

Els Paradisos fiscals, plataformes dels mercats financers

Al febrer de 2013, el setmanari britànic The Economist publicava un article sota el títol ” les finances offshore, supervivents de la tempesta ” (1), on sostenia que els coneguts paradisos fiscals han patit recentment durs atacs però han mostrat una desconcertant resistència davant les mesures dràstiques imposades des de l’exterior. Amb la hipèrbole de “durs atacs” i “mesures dràstiques” al·ludia sobretot als mediàtics acords del G-20 abril 2009 a Londres , que van servir als governants per proclamar la desaparició dels paradisos fiscals, encara que van ser una simple cortina de fum que amagava la incapacitat dels principals governants del món per resoldre els problemes dels mercats financers globals, opacs i incontrolats, on s’insereixen els països i territoris considerats paradisos fiscals, fins a l’extrem d’haver contribuït a la crisi (2).

Llegir més »

Després de Sintagma: Experiències d’autogestió i autoorganització davant la crisi a Grècia

L’arquitecte, professor de la Universitat Tècnica Nacional d’Atenes i activista grec Stavros Stavrides parla sobre espais comuns i experiències d’autogestió urbana en la Grècia posterior a l’ocupació de la plaça Sintagma d’Atenes.

“L’ocupació de la plaça de Sintagma no era simplement una forma col·lectiva de manifestar-se ni de fer demandes. Més enllà, era una forma de reclamar les nostres pròpies vides i de proposar una manera diferent de compondre la vida social”. L’arquitecte i professor de la Universitat Tècnica Nacional d’Atenes Stavros Stavrides va visitar Madrid el passat mes de maig per a donar una sèrie de xerrades sobre els moviments contra l’austeritat a Grècia, des de la perspectiva dels processos d’autogestió o presa directa per part de la població de serveis mèdics, places, menjadors, mercats o centres socials. “Per les experiències viscudes a Europa aquestes experiències estan molt lligades a la reivindicació d’un nou tipus de democràcia i de construcció de les nostres vides”, va assegurar Stavrides en la seva xerrada del centre social madrileny Patio Maravillas, de la qual reproduïm una transcripció seguida del torn de preguntes.

Suport mutu sobre les runes de l’Estat-deute

Aquest període ha creat una nova manera de produir subjectes polítics. Que no són simplement subjectes d’acció i reivindicació, sinó de proposició i creació. Aquests subjectes, que ni tan sols eren conscients d’això, han creat noves formes d’autoorganització i d’autoajuda enmig d’una crisi econòmica i política molt greu. La primera característica dels moviments i iniciatives que van sorgir a partir de la plaça de Sintagma era precisament el seu vincle amb l’autogestió.

En aquest període de crisi a Grècia, a Atenes, ens enfrontem a greus problemes que tenen a veure amb la supervivència del dia a dia. Han sorgit nous agents que tracten de socórrer als més necessitats, com ONG i associacions filantròpiques. Aquesta forma d’iniciatives reprodueixen les formes del poder: clientelisme i poder directe. En l’altre costat, tenim el llegat de Sintagma que són iniciatives que tracten també d’ajudar en relació a les necessitats però que tenen a veure amb la participació i la co-implicació en aquesta ajuda.

Com exemple: un centre social va ser creat en el centre d’Atenes, a Yografu. En aquesta zona l’Ajuntament d’Atenes també tenia un centre que oferia menjars diaris per a les persones sense llar. Amb la crisi, l’Ajuntament no tenia diners per al seu manteniment i el centre i la intervenció es van anar abandonant. La gent assistida va recórrer en aquest moment al centre social. Aquest va ser creat sobre propietat municipal en un petita cafeteria que es va ocupar per a fer un centre social i cultural en el mateix barri dintre de l’esperit de Sintagma. La gent del centre social li va dir als sense sostre que no podrien ajudar-los tret que ells mateixos participessin en accions que produïssin ajuda, tant per a ells com per a uns altres: “en el cas de saber cuinar, unir-se a l’equip de cuina per a cuinar per a vosaltres i els altres”. És un petit exemple de l’esperit de Sintagma, on destaca l’autoorganització i l’autoajuda (ajuda mútua) a través de projectes col·laboratius.

Democracia

Aquests subjectes polítics no són susceptibles de ser classificats de la mateixa manera que ho eren abans de Sintagma. Seguint la idea de Jacques Rancière (filòsof francès contemporani), l’acció política és bàsicament una acció que desclasifica als subjectes. Crec que la gent que estava involucrada en iniciatives es reinventa social i políticament a través d’aquestes accions.

Per exemple, hi ha un gran nombre de centres mèdics a la ciutat d’Atenes on els professionals involucrats desenvolupen l’activitat mèdica, on no estan reproduint el paper tradicional del metge perquè estan constantment reinventant la relació amb el pacient. L’ajuda que aquí s’intercanvia és de tipus neutral, no lligada al mercat ni a l’obtenció de benefici, tampoc tenen en la majoria dels casos cap ajuda pública, estan basats purament en la solidaritat. Totes aquestes experiències desenvolupades sota el paraigua de Sintagma tenen a veure amb la democràcia d’una manera molt particular.

Després de Sintagma, i segur en relació també amb les experiències viscudes a ciutats de l’estat espanyol, democràcia no significava només una forma de participació i de prendre decisions. Després de Sintagma la democràcia es va convertir en un problema de creació, coordinació i pràctica. El sentit de la democràcia va canviar a Sintagma, va ser reinventat perquè la gent es va trobar, uns als altres com iguals, i van haver d’actuar en coordinació sense que hi hagués cap centre. Podem dir que aquestes iniciatives tenen com característica en comú l’ocupació de la democràcia com forma de coordinació i creació a través d’iniciatives col·lectives. Democràcia en altres paraules és compartir entre iguals en una situació en que aquesta igualtat és la precondició.

Sense avantguarda

Durant i després de Sintagma la idea d’avantguarda va ser posada a prova. No és causalitat que tant la part més estalinista del Partit Comunista com la part més combativa dels anarquistes s’oposessin al procés-experiència de Sintagma en nom de la lluita contra la burgesia (com forma d’acusació). Al contrari, Sintagma va demostrar que si tots eren considerats igualis tot el món era capaç de participar en un procés col·lectiu.

Crec que l’esperit de Sintagma, el seu llegat, es pot veure en aquelles iniciatives en que cap part del moviment apareix com el líder. Aquestes experiències basades en l’horitzontalitat han assolit connectar molt més amb la gent que aquelles altres més basades en una idea d’avantguarda.

El fer produeix allò comú

Aquestes iniciatives en l’esperit de Sintagma que intenten combatre els efectes de la crisi no es caracteritzen només per un tipus de procediment sinó també per un tipus de producte. Si estem d’acord en que els productes es produeixen a través de relacions socials, i que per aquests podem entendre tant els béns físics tangibles com els serveis i relacions socials, podem arribar a l’acord que van sorgir nous productes resultat d’aquestes noves formes de col·laboració, és a dir, béns comuns que estan produïts mitjançant el fer (en) comú (commoning).

Per exemple: hi ha moltes cuines col·lectives en la ciutat, algunes connectades amb col·lectius anarquistes o d’esquerra, altres amb associacions de veïns, però en cap d’elles es produeix només menjar, sinó noves formes de col·laboració, relació i hàbits que produeixen en la gent un nou enteniment de quines són les situacions en les quals ells viuen. També és el cas de les xarxes d’intercanvi desenvolupades a través de tot el país, on la gent pot intercanviar béns i serveis sense un intercanvi monetari.

Llegir més »
Mapa del Kurdistan
Alliberament Nacional

El confederalisme democràtic, proposta llibertària del poble kurd

Fa temps que es va escoltant parlar sobre el Confederalisme Democràtic en el Kurdistan. Es tracta d’una idea político-social aplicada al context d’Orient Mitjà que no busca imposar estats-nació independents. Ens vam posar en contacte amb el blog de Solidaritat Kurdistan per a comprendre millor aquest gir històric d’un moviment d’alliberament nacional amb més de 30 anys a les seves esquenes. En aquesta entrevista es desenvolupen les claus sobre aquesta idea anti-estatista que es basa en part en les idees de Murray Bookchin sobre l’Ecologia Social i el Municipalisme Llibertari.

L’entrevista és la primera part d’una entrevista molt més llarga que ens posarà al dia de la (complexa) situació del poble kurd en els seus diferents conflictes en els quals està implicat alhora.

– ALB.- Què és i per a què existeix Solidaritat Kurdistan?

SK.- Solidaritat Kurdistan és un espai que neix amb l’objectiu d’impulsar la solidaritat i el coneixement de la lluita del poble kurd pel seu alliberament i autodeterminació. La nostra idea no és només expressar la nostra solidaritat amb el Kurdistan com poble oprimit, sinó també solidaritzar-nos, donar a conèixer i impulsar el moviment d’alliberament kurd que actualment lluita sota el paradigma del Confederalisme Democràtic.

Com projecte encara relativament recent, Solidaritat Kurdistan ha començat la seva labor solidària amb una qüestió que considerem bàsica i de vital importància, la d’informar, tant de la situació actual com del corpus ideològic del moviment d’alliberament kurd. Per a això s’ha creat el blog: http://solidaridadkurdistan.wordpress.com; on es recopilen, tradueixen i elaboren notícies, articles, anàlisis, convocatòries, etc… Aquest és solament el primer pas i volem continuar amb activitats per a donar a conèixer al moviment kurd i la seva proposta política, el Confederalisme Democràtic. Per a això estem treballant en l’organització xerrades i debats sobre la lluita, idees i situació actual del poble kurd. Projecte per al qual estem oberts de forma desinteressada a totes les persones, grups o col·lectius que estiguin interessats en això i vulguin contactar amb nosaltres.

A partir, i al costat d’aquesta primera fase de realització de xerrades i debats, es començarà a donar difusió a les obres claus que inspiren ideològicament al moviment kurd, principalment l’obra de Abdullah Öcalan. I el nostre desig és continuar en aquest línia solidària i poder consolidar una xarxa d’individualitats, grups i col·lectius solidaris amb el moviment d’alliberament kurd per tota la geografia. Perquè coordinats, tant kurds en l’exili, com persones solidàries amb aquest poble, es pugui realitzar la labor solidària i de treball polític que la societat civil i el moviment democràtic i revolucionari del món han de realitzar. En la lluita per la llibertat i la democràcia tots juguem el nostre paper, és primordial el tendir llaços entre els pobles en la lluita contra la modernitat capitalista.

Esperem que aquesta entrevista pugui servir de crida a començar amb aquesta labor de solidaritat internacionalista i animem a tots aquells interessats a treballar i col·laborar amb nosaltres en ella.

– ALB.- Quins altres grups de solidaritat hi ha per l’estat espanyol?

SK.- En l’estat espanyol existeix una llarga trajectòria de solidaritat amb el poble kurd, sobretot originada per la problemàtica nacional que aquí també existeix, el que ha fet que aquelles organitzacions que lluiten per l’alliberament dels pobles oprimits de l’estat espanyol s’hagin sentit propers i solidaris amb el poble kurd. Pel que tenim un llarg historial d’organitzacions nacionalistes i de solidaritat internacionalistes que han dut i porten e terme actes de solidaritat i tendeixen llaços amb poble kurd.

La solidaritat entre el Kurdistan i els pobles de l’estat espanyol ha vingut tradicionalment des d’una gran varietat d’agrupacions polítiques més que des d’agrupacions concretes de solidaritat amb el poble kurd. Encara amb això podem nomenar certes organitzacions que han treballat la solidaritat internacionalista amb el poble i la lluita kurda com Komite Internazionalistak a Euskal Herria, el Col·lectiu de Solidaritat amb el Kurdistan de Madrid, l’agrupació feminista Gatamaula que va realitzar recentment unes xerrades sobre les dones en el moviment d’alliberament kurd, o l’agrupació basca-kurda Associació Bihar Euskal Kurdu Elkartea; per nomenar solament alguns aquests col·lectius que han treballat per a donar conèixer i impulsar la solidaritat amb el Kurdistan.

El Confederalisme Democràtic

– ALB.- Passem a la qüestió ideològica. Com definiríeu el Confederalisme Democràtic (C.D.)?

SK.- El Confederalisme Democràtic (també conegut com comunalisme kurd o apoísme), és la proposta del moviment d’alliberament kurd per a arribar a l’alliberament del Kurdistan, nació que actualment es troba sota el domini de Síria, L’Iraq, Iran i Turquia.

El Confederalisme Democràtic és el sistema per a crear una nació democràtica en el Kurdistan, sistema pel qual s’assolirà l’alliberament i democratització del poble kurd, tant des d’una perspectiva nacional/cultural com social.

Aquest sistema no busca la creació d’un Estat-nació kurd, sinó la creació d’una nació democràtica, la base de la qual és la societat civil organitzada autònomament de forma democràtica, el centre d’autogestió política de la qual és les assemblees de les comunitats i consells oberts locals, regits per la democràcia directa. Aquests, confederats lliurement i reunits en congressos generals, amb funcions de coordinació, formarien la nació democràtica del Kurdistan.

En l’àmbit econòmic el Confederalisme Democràtic busca un sistema que permeti tant la distribució justa dels recursos com la conservació del medi ambient, pel que rebutja el capitalisme, apostant per un socialisme democràtic on els recursos pertanyin al poble i l’economia estigui enfocada al bé social i no a l’acumulació de capital i el consumisme, causants tant d’injustícies socials com de grans agressions al mitjà natural.

L’alliberament de la dona és un altre pilar del Confederalisme Democràtic, que busca crear una societat lliure de sexisme, tant d’aquell que ve de la societat tradicional patriarcal o les interpretacions religioses sexistes, com el que prové de la mercantilització de la dona per la modernitat capitalista.

Per tant enfront de la modernitat capitalista; que els seus tres pilars fonamentals assenyala Öcalan com l’Estat-nació, el capitalisme i l’industrialisme; el Confederalisme Democràtic representa la modernitat democràtica que alliberarà al Kurdistan de l’opressió nacional/cultural, social, política, econòmica, patriarcal i ecològica. Democràcia, socialisme, ecologisme i feminisme, són els conceptes claus per a comprendre el Confederalisme Democràtic del moviment d’alliberament kurd.

– ALB.- Perquè es dóna l’evolució del marxisme leninisme d’alliberament nacional al C.D.?

SK.- L’evolució ideològica i estratègica del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que serà el germen de la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), és un assumpte molt interessant i que ens dóna mostra de la capacitat autocrítica i veritablement revolucionària d’aquest moviment. El PKK es va fundar el 1978, va tenir sempre com objectiu no solament l’alliberament des d’una perspectiva ètnica o nacional, sinó que la seva finalitat era el projecte d’alliberar i democratitzar la societat.

El PKK va reconèixer la connexió que havia entre la qüestió kurda i la dominació global del sistema capitalista modern, i en un context del món bipolar, on l’alternativa al món capitalista i l’alliberament de la societat semblaven provenir del Socialisme Real, i on la influència dels moviments d’alliberament nacional leninistes era molt intensa, el PKK va apostar per lluitar per la creació d’un Estat socialista kurd per a alliberar al poble del Kurdistan.

Amb el transcurs de la lluita i el dels projectes d’Estat socialistes, el PKK va començar reconsiderar els seus objectius, el partit es va reconèixer en un estancament i va comprendre la necessitat de repensar les seves estratègies i finalitats. A pesar que alguns han volgut veure la renúncia a la creació d’un Estat socialista del Kurdistan com un signe de claudicació o debilitat, Öcalan ha exposat que no es troba aquí la causa, sinó que el motiu va ser l’anàlisi d’aquests Estats i el comprendre que no hi havia canvis en l’estil i la forma de la vida en el Socialisme Real respecte a la vida capitalista de la resta del món, un projecte d’alliberament i democratització del Kurdistan i la societat no podia provenir d’una solució estatal. A més tal com ha assenyalat Öcalan existia una contradicció fonamental: “A pesar que el PKK es pretenia en favor de les llibertats, no assolim deixar de pensar en termes de jerarquia”.

La lluita per l’alliberament havia de repensar-se, l’organització jeràrquica, la recerca del poder institucional i la idealització de la lluita armada; començaven a donar pas a la democratització, l’organització comunal i assembleària i l’autodefensa, es començava a avançar així en el camí cap al Confederalisme Democràtic.

– ALB.- Parlant de Öcallan, quina relació té Öcalan amb el municipalisme llibertari o l’Ecologia Social? Ha tingut contactes personals o mitjançant carta amb algú que defensés aquestes idees?

SK.- Com hem apuntat en la pregunta anterior, el PKK havia començat a reorientar la seva política des del seu original marxisme-leninisme i començava a acostar-se a postulats on l’organització democràtica cobrava una gran rellevància, però sense abandonar el nucli socialista de les seves idees. D’aquesta manera es començava a acostar-se així a postulats i conclusions similars a les del municipalisme llibertari (no oblidem que Murray Bookchin, el pare de l’Ecologia Social, també provenia del marxisme). Però seria el 2002 quan Öcalan començaria clarament a realitzar una intensa lectura de Bookchin i a recomanar, per mitjà dels seus advocats, als militants i polítics kurds la lectura dels seus llibres Urbanització sense ciutats i L’Ecologia de la Llibertat.

En el 2004, tal com ens explica la companya de Bookchin, Janet Biehl en el seu article Bookchin, Öcalan, and the Dialectics of Democracy, Abdullah Öcalan a través dels seus advocats va demanar contactar amb Bookchin, enviant-li un dels seus manuscrits i fent-li saber que es considerava un deixeble seu i que estava disposat a aplicar les idees de de l’Ecologia Social a l’Orient Mitjà. Aquesta possibilitat de diàleg es va veure truncada per l’edat de Bookchin, que amb vuitanta-tres anys i malalt li era impossible realitzar l’esforç i treball que suposaria mantenir aquest contacte. Aquest mateix any Bookchin enviava un missatge al poble kurd: “La meva esperança és que el poble kurd sigui capaç d’establir algun dia una societat lliure i racional que permeti fer florir la seva lluentor de nou. Són afortunats de tenir un líder del talent del senyor Öcalan per a guiar-los.” Aquest missatge va ser llegit en la Segona Assemblea General del Kongra-Gel.

En el 2006, quan Bookchin va morir, l’assemblea del PKK es va referir a ell com “un dels més grans científics socials del segle XX. Ell ens va introduir en el pensament de l’ecologia social i va contribuir al desenvolupament de la teoria socialista a fi d’avançar en una base més ferma. Va mostrar com fer un nou sistema democràtic una realitat. Va proposar el concepte de Confederalisme, un model que creiem que és creatiu i realitzable. Les tesis de Bookchin sobre l’Estat, poder i jerarquia seran implementades i realitzades en la nostra lluita… Posarem aquesta promesa a la pràctica com la primera societat que estableix un confederalisme democràtic tangible”.

– ALB.- Perquè Öcalan té aquesta influència tan gran en el moviment kurd d’alliberament nacional, fins al punt que segueixen els seus canvis ideològics-estratègics?

SK.- Öcalan va ser el principal capdavanter del PKK des de la seva fundació, la seva importància va ser clau per a la creació d’un moviment que aglutinés les aspiracions socials i nacionals del poble kurd. Mentre altres líders havien tractat la qüestió kurda des de perspectives solament ètniques, oblidant la qüestió social, a Turquia els moviments socialistes i marxistes obviaven o menyspreaven la qüestió kurda.

Öcalan va començar llavors a crear entorn a si un moviment que reformulava els paradigmes de l’alliberament social i nacional, aglutinant-los i creant així el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El prestigi que va anar aconseguint a el PKK va anar de la mà del prestigi de Öcalan qui va ser sempre el cap més visible del partit. El PKK va estar a la vora de les divisions i traïcions en diverses ocasions, però la unitat i fortalesa del moviment es va fer possible gràcies a Öcalan, que va treballar de forma incansable per mantenir aquesta unitat que dotava de tanta força al PKK i que havia assolit convertir-lo en el moviment d’alliberament nacional kurd més fort i amb major arrelament a Turquia i en altres zones del Kurdistan. El paper de Öcalan era clau en el PKK doncs exercia una gran activitat com ideòleg i coordinador del moviment.

Amb la detenció de Öcalan l’Estat turc creia poder afeblir al moviment, i així aquest al costat dels serveis secrets d’altres països com EEUU i Israel, van planejar un complot internacional que va acabar amb la detenció il·legal de Öcalan a Kenya el 1999. Però aquesta detenció no va tenir l’efecte esperat i la figura de Öcalan ha anat fins i tot guanyant influència i prestigi, i el PKK després d’un breu període de certa confusió, s’ha enfortit i tancat files entorn al que segueixen considerant el seu líder, i que encara estant entre reixes segueix complint amb les seves responsabilitats. Ha estat durant el seu empresonament, i a pesar de les terribles condicions a les quals ha estat sotmès, quan ha dotat al moviment de la gran solidesa teòrica del CD i on ha fet innombrables esforços per la pau, però sabent també quan ha arribat el moment de l’autodefensa armada davant el fracàs dels processos.

Llegir més »

Pot o ha de fer el sindicalisme una ruptura amb la lògica del progrés?

“El sindicalisme no qüestiona el model, participa de la lògica productivista i desarrollista com condició del benefici, el qual al seu torn determina la condició de l’ocupació i sustenta un discurs “lògic racional”: un model de desenvolupament sostenible”

El sindicalisme, com part i actor en la construcció de les relacions socials -no només en les de producció i reproducció- assumeix el pensament racionalista i assumeix la lògica del progrés, és a dir, aquesta lògica del desenvolupament sense fi, basat en la utopia de que “el futur sempre serà necessàriament millor”.

L’increment del benefici empresarial o la taxa de benefici del capital en cada període històric d’acumulació, s’ha convertit en la condició del creixement econòmic, doncs avui existeix consens social molt ampli (empresaris, agents socials, institucions polítiques) sobre que s’ha d’invertir en polítiques que afavoreixin la competitivitat.

La competitivitat en una economia tan globalitzada i absolutament financiaritzada, ho “sosté tot”: deslocalitzacions de capitals, regulacions d’ocupació, treball cada vegada més indecent per a milions i milions de persones, exèrcit de mà d’obra en reserva i no utilitzada cada vegada més nombrós, saqueig a través de l’apropiació (patents) dels recursos essencials per a la vida, terra, llavors, energia, absències de drets humans en totes les seves relacions.

El problema és d’origen, doncs els conflictes es generen i es gestionen dintre dels límits del primigeni objectiu del capital, que no és altre que perpetuar-se, així hagi de mutar “cent vegades”, com de fet ho ha fet al llarg de la seva història.

El triomf del mercat i de la lògica econòmica liberalitzadora condueix a la racionalitat, i en conseqüència la “utopia del progrés”, es materialitza. És com un somni, que igual que el “paradís cristià” al final d’una vida d’acord amb els designis de “déu”, apareixerà en cada persona.

El petit problema de seguir aquesta “litúrgia de la racionalitat” és que ens ha conduït al “salvi’s

Llegir més »

El futur que ofereix el FMI per a l’Estat espanyol: deute, atur i molta pobresa

Els autors repassen l’informe staff fins el 2018 que acaba de publicar el personal del Fons Monetari Internacional sobre la situació econòmica espanyola i les exigències d’aquest organisme.

Espanya 2018. No és el títol d’una apocalíptica pel·lícula de ciència ficció. És el negre futur que ens ofereix el Fons Monetari Internacional (FMI) en el seu recent informe anual dedicat a l’Estat espanyol. Després d’unes retallades brutals que ens han empobrit massivament, una reforma laboral i una altra de pensions sota la seva pressió, aquesta institució financera internacional radicada a Washington ens recomana més austeritat.

El resultat, segons les seves pròpies previsions, serà més deute, atur, i molta pobresa. En l’Informe del staff, que es va fer públic a principis d’agost de 2013, el FMI planteja desballestar l’Estat del benestar. Això és: Reformar el sistema de pensions, “revisar les despeses de serveis clau com l’educació i la sanitat”, pujar IVA i impostos especials, aprimar l’administració pública en els seus diferents nivells…

A més proposa, en un país amb un atur oficial del 26,3 % de la població activa i amb uns riscos de pobresa i exclusió social disparats, rebaixar els salaris de les/els treballadors un 10% en dos anys. La mesura permetria, segons el Fons, reduir l’atur entre sis i set punts percentuals fins a 2016, disminuir el dèficit i augmentar el PIB. Es nota que si el FMI compleix les seves previsions –una cosa que gairebé mai passa, ja que periòdicament revisa les seves previsions anteriors fins a equivocar-se de nou– ens duria a un 20% d’atur, una taxa que no és per a llençar coets.

Aquest que acabem d’esmentar seria l’escenari més optimista que el FMI ens pot oferir, amb la condició d’accelerar les seves receptes de misèria. El propi Fons reconeix el desastre que ens espera després de quatre anys aplicant servilment les seves receptes i amb un Govern del conservador i corrupte PP amatent a dur els ajustaments a les seves últimes conseqüències, caigui qui caigui. Les estimacions fins a 2018 del Fons Monetari Internacional per a Espanya mostren un panorama de “debilitat perllongada” en el qual l’atur segueix en el 27% el 2014 i supera el 25% el 2018; i en el qual el deute públic es dispara al 106% del PIB sense que el deute privat baixi del 236% del PIB en els pròxims cinc anys.

Al mateix temps, també admet que podria donar-se un escenari a la baixa en el qual s’entrés en una “espiral macro-financera negativa”, que ens duria a nivells elevats de deute públic i privat, en el qual el PIB no fos positiu fins al 2017 i en el qual l’atur seguís per sobre del 27% en un “futur previsible”. A més de grans contradiccions, el FMI en el seu Informe no juga net, al no comptabilitzar el dèficit fiscal en tota la seva amplitud, això és, incloent el caríssim rescat públic a la banca espanyola, que el propi informe xifra en 246.441 milions d’euros.

Olli Rehn avisa que properament avaluaran en detall la reforma laboral espanyola

La proposta de rebaixar els salaris un 10% va rebre el suport de la Comissió Europea (CE) en la veu del seu vicepresident econòmic, Olli Rehn, qui cobra 22.963,55 euros al mes, a més d’un complement per a despeses de 911,38 euros, sense incloure despeses de desplaçament, que són reemborsades.

Per una vegada, Govern, partits polítics i sindicats (alguns d’ells havien pactat la reforma laboral exigida pel FMI i signat el Memorandum d’Enteniment) van expressar la seva oposició a aquesta proposta, però Olli Rehn va tornar al socors del FMI i va escriure sense vergonya, el 6 d’agost, que “aquells que rebutgin de forma instantània (la proposta de baixar salaris) carregaran sobre els seus muscles l’enorme responsabilitat del cost social i humà”. Així, el senyor Olli Rehn, amb un toc de paternalisme, ens infon un sentiment de culpa. No obstant això, molta gent a Espanya pensa que la culpa de l’enorme “cost social i humà” la tenen en primer lloc la seva organització, la Comissió Europea, el FMI i el Govern submís de l’Estat espanyol.

El suggeriment del Fons d’aprofundir la reforma laboral engegada el 2012, busca que les empreses puguin tenir més flexibilitat per a oferir reduccions de jornada i salaris. Com diu Rehn en la seva carta ja esmentada, “el mes que ve avaluarem en detall la reforma laboral espanyola de 2012”. Tot per a alleugerir les indemnitzacions per acomiadament i facilitar els ERO, com exigiria el FMI al Govern de Yorgos Papandreu en un primer memoràndum de 2010 per a Grècia, país on les retallades de salaris no van aconseguir reduir l’atur sinó tot el contrari.

Els manaments del FMI, pilars centrals del capitalisme sense fronteres

No hem de sorprendre’ns de tal recomanació del FMI, ni tampoc que hi doni suport la Comissió Europea. De fet, cada any, en aplicació de l’article IV dels seus estatuts, una missió del Fons visita a les autoritats dels països membres i distribueix les seves recomanacions, la qual cosa els permet seguir més de prop les polítiques econòmiques aplicades pels respectius governs i influir sobre ells.

Les seves recomanacions, que constitueixen condicions als seus préstecs o assessorament, continuen sent les mateixes des de fa dècades: Reducció o congelació dels salaris, reducció de les pensions de jubilació, privatització de les empreses públiques, retallades en sanitat, educació i protecció social… En fi, tot el que permet afeblir el fràgil estat del benestar, destruir la sobirania del país per a sotmetre’s

Llegir més »

Llocs de treball desnonats

L’actual estructura del mercat de treball és producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes.

Hauran mort les classes socials i s’haurà diluït la dependència de la re­lació salarial de la majoria social, i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions d’ocupacions? Des de la Comissió Euro­pea se sosté que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la quadratura del cercle? Per què l’economia espanyola manté improductius a més de sis milions de persones?

L’explicació més política l’hem de buscar en el model de relacions laborals –i per tant socials–, imperant des de la meitat dels ‘70 fruit de l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: flexibilitat en la contractació individual i en la concertació col·lectiva, llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial, i retallada de les polítiques protectores davant atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa, avui rebregada autoritària­ment en l’últim Pac­te Fiscal.

A l’Estat espanyol, l’atur defineix el nostre mercat de treball, simbolitza la crisi econòmica i, a causa de la rapidesa en la destrucció d’ocupació, força la ‘societat’ a la perplexitat. L’atur impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes d’aquesta destrucció. D’aquí la incapacitat per a analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement –uns deu anys 98/07–, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.

Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials i rendes de protecció, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, convertir al treballador en mer cost variable. No és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets, prenyada de “productivitat”. I que les retallades de despesa social per a situacions d’atur i per al retir de la vida activa –les pensions– actuïn com variable depenent d’aquesta salarització primigènia.

L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”. Tampoc ho és de les lleis del mercat reconvertides en lleis inexorables. És un producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes. Lleis aplicades amb “mà de ferro” per institucions de justícia i ordre –judicatures en tots els ordres: laboral, civil i penal–.

La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats “models de relacions laborals”. Model de relacions laborals que ha assolit ‘normalitzar’ la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, de Pymes o de multinacionals, que no només priven a milions de persones assalariades del seu estatut de treballador/a i de l’ocupació –i drets–, sinó que, alhora, els impedeix l’acció lliure de no treballar assalariadament. Doncs se’ls neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena i, a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.

El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, sobre la plena “ocupació”, eludeix l’origen del problema: empresaris, governs i sindicats majoritaris han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball i la pèrdua de drets laborals, de llibertats sindicals i socials. El fals debat fa desaparèixer del debat social el veritable problema: el d’abolir, avui i aquí, el treball assalariat. La solució no és la plena ocupació, i molt menys ara que almenys una gran part de les consciències ha constatat les conseqüències mediambientals i en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos.

A més, el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers, els seus economistes i els executius de qualsevol organisme, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total. D’això va aquest debat de l’ocupació avui.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publicat al núm.200 de la revista Diagonal.

Llegir més »

Un abecedari alimentari

Si avui dia es produeix menjar per a 12.000 milions de persones, segons dades de la FAO, i al planeta n’habiten 7.000 milions, la pregunta seria per què una de cada set persones al món passa gana. L’associació entre països en vies de desenvolupament i inseguretat alimentària és molt habitual per justificar que el creixent augment de la població no permet un repartiment equitatiu dels aliments. En canvi, la sobirania alimentària aposta per dotar d’eines i solucions a escala local. Malgrat les advertències dels organismes especialitzats i d’organitzacions i moviments socials, els processos internacionals poques vegades exploren les causes reals de la pobresa així com les formes d’afrontar-les.

Llegir més »
Portada Informe
Antiglobalització

Impunitat SA. Eines de reflexió sobre els “súper drets” i els “súper poders” del capital

Quaranta anys després que Salvador Allende denunciés al poder corporatiu davant l’Assemblea de les Nacions Unides, en tot el planeta, treballant de forma coordinada o paral·lela, de múltiples maneres, i en un gran nombre de sectors, milions d’éssers humans estan immersos en processos de lluita davant la injustícia social i ambiental generada pel sistema. Defensen els territoris, les llavors, l’aigua, els boscos, l’alimentació, la biodiversitat, la salut, la cultura, etc., de l’agressió de les empreses transnacionals, que expandeixen el seu poder mitjançant l’acumulació “per desposesión”.

L’informe Impunidad S.A.

Llegir més »

Serge Latouche, precursor de la teoria del decreixement: “Cal treballar menys hores per treballar tots”

“L’oligarquia financera té al seu servei a tot un seguit de funcionaris: els caps d’Estat”

“Cal una revolució. No cal penjar ningú, sinó que cal un canvi radical d’orientació “

Corria l’any 2001 quan l’economista Serge Latouche li va tocar moderar un debat organitzat per la Unesco. A la taula, a la seva esquerra, recorda, estava assegut l’activista antiglobalització José Bové, i més enllà, el pensador austríac Ivan Illich. Aleshores, Latouche ja havia pogut comprovar sobre el terreny, al continent africà, els efectes que la occidentalització produïa sobre l’anomenat Tercer Món.

Llegir més »

Una agricultura sense pagesos

La Unió Europea sembla que no pararà fins que acabi amb la petita pagesia. Així es desprèn de la reforma de la Política Agrícola Comunitària (PAC) aprovada el passat mes de juny a Brussel·les. Unes mesures que beneficien, un cop més, als grans terratinents i a la agroindústria, en detriment d’aquells que treballen i cuiden de la terra.

Una sola dada: malgrat que a l’Estat espanyol només 350 mil persones estan donades d’alta com a treballadors al camp, 910.000 reben ajudes. Qui són, doncs, aquests 560 perceptors de subvencions que no són pagesos però sí reben aquests diners? L’informe Una Política Agraria Común para el 1%, de Veterinaris Sense Fronteres, ho deixa clar. Es tracta d’empreses de l’agroindústria, grans viticultors, supermercats i terratinents. Els seus noms i cognoms: Pastas Gallo, Nutrexpa, Osborne, Nestlé, Campofrío, Mercadona, la Casa d’Alba, per anomenar tan sols els principals beneficiaris.

Llegir més »
Cartell escoleta zapatista
Antiglobalització

Escoleta Zapatista a Barcelona, del 12 al 16 d’agost a AureaSocial

Els companys i companyes que estan organitzant des de la Cooperativa Integral Catalana l’Escoleta Zapatista tenen molts desitjos que aquesta experiència cobri vida i s’han adonat que els falta el fonamental: vosaltres. Estan intentant que les propostes que els han enviat els companys zapatistes esdevinguin una altra realitat.

Llegir més »

UE: protegir a l’especulador i marginar a qui ens alimenten

La reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) aprovada el 26 de juny per la Unió Europea i defensada pel govern espanyol, està feta a mesura dels grans terratinents i multinacionals.

En el sí del Parlament Europeu i de la Comissió Europea, així com en el Consell Europeu, que porten des de l’any 2011 negociant la “nova” PAC, han pesat més les propostes legislatives de l’agroindustria, del sector financer, de les empreses agroquímiques i biotecnològiques i la gran distribució. En canvi no han recollit les propostes d’organitzacions de petits agricultors, ecologistes i consumidors.

La PAC, que s’emporta el 40% del total del pressupost comunitari, aposta i agreuja una política que ha provocat que en els últims 10 anys desaparegués prop del 30% de l’ocupació agrària europea. No dóna suport una agricultura que generi aliments segurs i de qualitat, ni fixa població en el mitjà rural, ni garanteix rendes dignes per a agricultors, ni preus justs per a consumidors. A més, agreuja la crisi ambiental (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, desertificació, deforestació, etc.) que provoca l’agricultura industrial. També perllonga aquelles polítiques internacionals que estan causant fam i desnutrició en molts països del món.

Ecologistes en Acció qüestiona que la nova PAC sigui “més sostenible”, com argumenten el ministre d’agricultura, alimentació i medi ambient, Miguel Àries Cañete, i les institucions europees. No s’adverteix voluntat política per a posar remei als greus problemes d’erosió, sobreexplotació i contaminació de l’aigua i pèrdua de biodiversitat que posen en perill la capacitat de produir aliments.

Llegir més »
Cartell 3J Girona
Antiglobalització

El 3 de juny a Girona: Escratx a l’imperialisme i a la dictadura del capital. No sou benvinguts!

Els dies 3, 4 i 5 de juny, personatges com Felip de Brobó, Rodríguez Zapatero i Alberto Ruïz Gallardón visitaran Girona en el marc del congrés sobre “Seguridad Jurídica y Democracia en Iberoamérica”. El congrés, organitzat per la Universitat de Girona i patrocinat per empreses com La Caixa, Repsol, Telefónica, Abertis, Agbar, i amb la complicitat de l’Ajuntament de Girona, té l’objectiu de garantir que continuarà l’espoli de les multinacionals espanyoles a Llatinoamèrica.

Des d’AlCarrer animem a tothom a mobilitzar-se i a mostrar el rebuig a l’imperialisme, a la monarquia espanyola i als responsables de l’actual dictadura del capital, que utilitza la crisi econòmica com a pretext per condemnar a la misèria a les classes populars i per arrabassar-nos els drets que encara ensqueden.

Llegir més »

1 de Juny: Un dia per a lluitar contra la Troica

La Confederació General del Treball (CGT) dóna suport i crida a la mobilització internacional del dissabte dia 1 de juny que se celebrarà de manera simultània en 40 ciutats de l’Estat Espanyol i més de vuitanta ciutats a nivell internacional contra les polítiques d’ajustaments neoliberals imposades per la Troica (Banc central Europeu BCE-Fons Monetari Internacional FMI- Comissió Europea CE).

Llegir més »
Cartell 1 juny Sitges
Antiglobalització

Hi ha polítiques que maten… Manifestació l’1 de juny contra la XXIX reunió del Cercle d’Economia a Sitges

L’ Assemblea pels Drets Socials del Garraf convoca una manifestació contra la XXIX reunió del Cercle d’Economia a Sitges.

Els dies 30, 31 de maig i 1 de juny el Cercle d’Economia es reunirà a Sitges sota el títol «Perquè Europa funcioni». Nosaltres, l’1 de juny, estarem manifestant-nos per mostrar el nostre rebuig a aquest lobby sota el lema «Hi ha polítiques que maten».

Manifestació, Dissabte 1 de juny, 11h Cap de Vila, Sitges

Els dies 30, 31 de maig i 1 de juny el Cercle d’Economia es reunirà a Sitges sota el títol «Perquè Europa funcioni». Nosaltres, l’1 de juny, estarem manifestant-nos per mostrar el nostre rebuig a aquest lobby sota el lema «Hi ha polítiques que maten». I és que el Cercle d’Economia és un lobby de pressió neoliberal que influeix en la presa de mesures polítiques vinculades a l’economia amb un únic objectiu, mantenir un sistema on les classes populars no tenen dretsper tal d’engrandir el poder econòmic d’una elit financera.

Llegir més »
Antiglobalització

Sobre la violència policíaca

“La impotència dels governs per a frenar les protestes fa que aparegui la policia. Però si cada problema social passa a ser d’ordre públic, la democràcia ja no té sentit.”

Llegir més »
15M

La CGT dóna suport les accions del Maig Global

La Confederació General del Treball dóna suport les accions que, amb el lema “De la indignació a la rebel·lió: escrache al sistema”, formen part de programa d’actes del Maig Global. Així mateix cridem a totes les persones treballadores -en actiu, estudiants, desocupades, pensionistes …- a participar en les manifestacions convocades per a diumenge que ve, 12 de maig, en més d’una vintena de ciutats de l’estat espanyol, però també a altres accions programades al llarg de tot el mes (assemblees, mobilitzacions, xerrades, debats…).

Assemblees del 15M, Marees ciutadanes i diversos col·lectius, que s’oposen a les polítiques d’austeritat i les retallades i que al mateix temps reclamen una major participació democràtica, han organitzat un programa d’activitats durant el mes de maig que inclouen tancaments, consultes ciutadanes, xerrades, assemblees en el carrer i manifestacions.

Davant un Govern que anuncia la continuïtat de la seva política econòmica i social, basada en retallades i el pagament del deute, que es presenta davant la població i anuncia un futur d’atur i reculada social, des de la CGT considerem que la mobilització permanent i la presa dels espais públics és imprescindible en aquests moments d’emergència social i repressió en els quals viu la majoria de la població.

Quan la democràcia és segrestada pel poder econòmic en connivència amb el poder polític i el Govern no escolta al poble, però en canvi obeeix a institucions com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, la CGT manifesta que la participació social en les mobilitzacions és imprescindible en aquests moments de greu dèficit democràtic i del dret a l’exercici de la llibertat.

Les mobilitzacions del Maig Global són molt més que la celebració d’un aniversari, són la continuïtat d’una lluita que es va iniciar fa diversos anys contra les polítiques antisocials dels governs del PSOE i del PP. En aquest sentit la CGT reitera la crida a participar en les manifestacions que es portaran a terme diumenge que ve i a seguir expressant en els carrers la indignació contra aquest sistema depredador que posa per sobre de les necessitats humanes i mediambientals els beneficis econòmics.

Llegir més »