CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Antiglobalització

15M

Maig 2012, nou mes de mobilitzacions. #12M15M: aquest any la plaça de maig serà global

El Maig Global desborda les xarxes. “Convertim els carrers en l’altaveu més gran del món el 12 de maig”. Amb aquesta intenció, les xarxes sorgides arran del 15M i de Occupy Wall Street (OWS) preparen una nova cita per a sortir als carrers a manifestar el seu descontentament amb la gestió de la crisi financera. I, sobretot, a expressar que “compartim un desig de reapropiar-nos de les nostres vides i dels béns comuns per mitjà d’una democràcia real al servei de totes les persones”, com diu una de els crides. Un any després de la manifestació de Democràcia Real Ja (DRY), el #12M15M és una aposta per superar les mobilitzacions simultànies del passat 15 d’octubre i visibilitzar l’existència d’un moviment global que proposa alternatives factibles. “No podem confiar que els nostres líders resoldran els nostres problemes, hauríem de fer-lo nosaltres”, declara la web en la qual s’articula l’organització de la convocatòria.

El 12 de maig és el dia triat per a les marxes i manifestacions i el 15 de maig es faran accions disruptives “que intervinguin en els fluxos del capital i en la mobilitat”. Es parla de vaga, però no en termes laborals: és el moment de seguir experimentant una vaga social (de consum, de cures, que incorpori a treballadores precàries…) com la que ja es va assajar en l’Estat espanyol el passat 29 de març. Per als dies contigus també es planegen activitats, fins a 400 segons el mapa en el qual s’estan registrant (http://squaresdatabase.crowdmap.com), però és difícil estimar quin desenvolupament tindran.

Un procés assembleari

La confluència es fa esperar des de la tardor, quan el moviment Occupy s’estenia des de Wall Street a nombroses ciutats d’EE UU i va proposar el dia 11 de novembre com a data per a consolidar-se mundialment. Encara que no va quallar — a l’Estat espanyol es van moure els nodes de DRY de Barcelona i Madrid, però va passar molt desapercebuda—, va servir perquè les assemblees s’engeguessin.

“Fer-lo bé requereix mesos de treball, no es pot pretendre fer una mani en un mes”, explica Aitor, de la comissió internacional de DRY, que va viure el procés de sis mesos en el qual es va gestar el 15 de maig de 2011. Miguel, que participa en xarxes de coordinació del 15M també des de l’any passat, opina que “s’està organitzant molt millor que la del 15 d’octubre, amb més gent involucrada i més anticipació; és molt important la situació de OWS, que ja és un moviment madur”.

En el cas d’EE UU, finalment la jornada d’atur serà el 1 de maig. Allí no és festiu ni està legalment permès convocar una vaga general, pel que s’ha fet una crida a no acudir als centres de treball o estudi sense comptar amb els sindicats. Les associacions pels drets de les persones migrants i treballadors no regulats també són protagonistes en aquest particular May Day.

Amb la data triada al desembre, des de gener es convoquen reunions en sales de xat a internet. Són espais de coordinació per a posar en comú les idees que circulen per les assemblees de les places, que decidiran a nivell local a quin repertori d’accions s’adhereixen. A Madrid i Barcelona, les ciutats més actives, hi ha grups de treball amb assemblees setmanals des de febrer. Les xarxes generades en les acampades s’han tornat a reactivar i en llocs com Màlaga, Valladolid, Vigo, Mallorca o Sevilla ja es van tenint plans clars per a maig.

Algunes accions plantejades

Seguint la dispersió descentralitzada del 15M, les accions “no es cenyiran a una sola temàtica, tocaran tots els problemes socials identificats”, explica T., que participa en la xarxa de comunicació estatal i internacional. “Moltes es basen a oferir informació, crear consciència i empoderar”, així com presentar les alternatives que ja s’han començant a construir en aquest últim any: cooperatives integrals, grups d’autoconsum o rehabilitació veïnal d’espais abandonats. Entre les que més sonen: desobediència civil a l’estil “Jo no pago”, bloqueig de transports i nodes de comunicacions, ocupacions d’edificis i espais públics, enviaments massius d’e-mails a autoritats, i retirada de diners de bancs per a transferir-lo a entitats ètiques. Des de Ruraels Enredadxs, el col·lectiu que des del 15M opta per l’autogestió fora de les ciutats, es proposa un èxode a ecoaldees.

Llegir més »
Antiglobalització

Com entendre el Deute en 15 minuts

Introducció

Estem en crisi i, com si d’una tautologia es tractés, no existeix altre discurs per a sortir d’ella que el de retallar i continuar retallant els pressupostos de l’Estat que estan dirigits a fins socials. El motiu de tal austeritat, segons apunta el discurs dominant, és l’alt nivell d’endeutament de l’Estat espanyol a causa d’un malversament llibertí dels serveis socials. Frases de l’estil: hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem malbaratat molt, hem gastat més del que teníem, etc…, sintonitzen amb l’interès polític, però, són certes totes aquestes afirmacions?

Hem vist, durant aquests anys de crisis, com les agendes dels nostres polítics estaven repletes de reunions i més reunions; com els dirigents europeus declaraven la urgència de crear mesures d’estabilitat de l’euro; com es cridava a l’ordre a certs països i com la pressió político-mediàtica legitimava continus gestos antidemocràtics (imposició de governs, reformes constitucionals sense referèndums…). Però de tots aquests gestos, un ha estat clau per a entendre el perquè de totes aquestes retallades socials: la reforma exprés de la Constitució (sense referèndum) aprovada en 30 d’agost del 2011. Aquesta reforma exposa en el seu article 135.3: “Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”.

Llegir més »
Antiglobalització

13 – 22 d’abril: V Setmana de lluita per la Sobirania Alimentària

S’acosta el 17 d’abril, dia internacional de la lluita pagesa, i al voltant d’aquesta data, com en els darrers anys, des de l’ASAC estem organitzant la setmana de lluita per la Sobirania Alimentària, que enguany arriba a la cinquena edició. Aquest cop la temàtica principal serà la defensa dels espais agraris: les lluites de resistència davant les continues agressions al territori i els projectes especulatius que volen destruir la terra agrària i l’agricultura pagesa. A continuació us informem de les activitats que ja tenim programades a la Barcelona metropolitana:

– 13/14 d’abril: X Jornades de Comerç Just i Consum Responsable.

Llegir més »
Antiglobalització

Activistes inicien un procés d’Auditoria Ciutadana per a demostrar la il·legitimitat del deute, denunciar als seus responsables i exigir el NO PAGAMENT del deute il·legítim

Els dies 24 i 25 de març es va celebrar a Madrid una Trobada Estatal per a promoure el procés de auditoria ciutadana del deute amb la participació de més de 100 persones de diferents ciutats de l’Estat espanyol.

Ciutadanes, assemblees del 15-M de diferents ciutats, juntament amb altres xarxes i organitzacions socials, han constituït una Plataforma per a realitzar una Auditoria Ciutadana del Deute, que determini la seva il·legimitat. S’inicia així un procés liderat per la ciutadania per a abordar el problema del deute.

A Espanya, igual que en altres països de la perifèria europea, som testimonis de com la Crisi del Deute és utilitzada per a justificar polítiques d’ajustament i austeritat amb les quals es destrueixen els drets socials i laborals conquistats gràcies a l’esforç i la lluita de generacions passades. Amb total impunitat es retallen i privatitzen serveis públics bàsics, com l’educació, la sanitat i els serveis socials. Les ciutadanes observen amb impotència com es retarda l’edat de jubilació, es precaritzen les seves condicions de vida, es congelen les pensions i desapareixen els drets laborals.

Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem, No paguem” entenen que hi ha indicis més que suficients de il·legitimitat en el deute que el Govern espanyol, juntament amb la UE o els governs autonòmics, estan utilitzant com motiu per a tirar endavant amb una sagnant política d’austeritat. Per això s’exigeix el dret a saber, a conèixer els detalls del procés que ens ha dut a aquesta situació.

Aquesta iniciativa té entre els seus objectius l’exigència de poder decidir democràtica i sobiranament què fer amb el deute i amb el nostre futur, sense ingerència dels mercats financers, de la Comissió Europea, el BCE o el FMI.

El deute de l’economia espanyola és enorme, se situa per sobre del 400% del PIB però qui va contreure i es va beneficiar d’aquest deute? És cert que tots i totes hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, com ens repeteixen fins a la sacietat? O per contra aquest deute ha beneficiat a una minoria poderosa que continua enriquint-se amb les polítiques d’ajustaments i retallades? Estem pagant un deute que no hem generat, un deute que ha estat contreta en contra de l’interès general del poble? O simplement, són il·legítims de per si mateixos els mecanismes dissenyats per a generar deute?

Durant aquest primera trobada estatal, en la qual van participar més d’un centenar de persones, s’ha definit quin tipus d’Auditoria es vol promoure. Es tractarà d’un procés Ciutadà, obert a totes aquelles persones que vulguin participar en ell. Abordarà d’una banda l’àmbit de l’Estat espanyol com deutor, ja sigui a través del Deute públic o del Deute privat susceptible de convertir-se en pública en un futur. Es realitzarà a nivell Estatal, autonòmic i local.

El procés d’Auditoria tindrà a més una visió integral, analitzant no només qüestions econòmiques i financeres, sinó també impactes de gènere, socials, ambientals, culturals o polítics. Per altra banda, inclourà també el paper de l’Estat espanyol com creditor dels deutes d’altres països del Sud Global, així com dels deutes ecològics, socials, culturals, de gènere, polítiques i històriques que hem acumulat enfront de diversos pobles.

Des de la nova Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem! No paguem!” es participarà en mobilitzacions i lluites contra les polítiques d’austeritat, començant per la participació en la Vaga General del 29M per a denunciar una Reforma Laboral imposada sota l’engany d’un Deute del qual els treballadors no són responsables. Una Reforma Laboral que respon una vegada més als interessos d’aquells, bancs i grans empreses, que sí són responsables de la major part de l’endeutament espanyol (més d’un 65% correspon al deute d’empreses financeres i no financeres). L’engegada de la Reforma Laboral suposa que de fet siguin les treballadores les que paguin, amb sous més baixos i condicions més precàries, els deutes acumulats per les grans fortunes.

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem! No paguem!” buscarà treballar de forma conjunta amb altres grups, organitzacions, moviments socials i sectors en lluita. El deute és el motiu pel qual Governs i Institucions Internacionals imposen retallades, privatitzacions i reformes com la Reforma Laboral o de les Pensions en el nostre país i la resta de la Perifèria europea i el Sud Global. En aquest sentit és de gran importància treballar de forma conjunta per a dir NO al pagament del deute, alhora que se segueix lluitant contra les retallades i es reverteix la Reforma Laboral.

Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute “No devem! No paguem!” es fa doncs una crida a tots i totes les ciutadanes, independentment dels seus coneixements o experiència, a participar en aquest procés d’aprenentatge col·lectiu i empoderament, que retorni als ciutadans la sobirania expropiada per la dictadura dels mercats financers.

Per a obtenir més informació sobre el procés d’Auditoria o concertar entrevistes, us podeu posar en contacte amb nosaltres a travésdel correu auditoriabcn@nullgmail.com

Llegir més »
Portada llibre
Antiglobalització

Ja ha sortit el llibre de Jordi Martí “Visions perifèriques de combat”

Dos anys després del llibre “Ni Nadal ni Setmana Santa”, l’editorial Riublanc publica el llibre que havia d’acompanyar aquell volum d’articles crítics sobre el Camp de Tarragona. Es tracta d’un altre recull d’articles datats fa prop de deu anys en què la cultura, les lluites socials anticapitalistes d’aquell moment al voltant de l’antiglobalització i les manies de l’autor prenen forma de llibre. Es tracta d’un volum volgudament complementari d’aquell en què malgrat la temàtica sigui molt més general, el punt de vista perifèric es referma des del títol finsal contingut.

Llegir més »
Antiglobalització

Ja ha sortit al carrer la publicació “Rebeleu-vos!”

Després de tants dies d’esforç i il·lusió, per fi ha arribat el 15 de març. Les publicacions ja estan al carrer, els nodes de distribució estan en plena efervescència, la xarxa de comunicació s’estén sense fre. Milers de persones estan participant de tot aquest procés.

Llegir més »
Antiglobalització

La crisi grega: la fi de l’Europa social

IVAN GORDILLO | 01/03/2012 – Setmanari Directa

La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència, aprovava, la passada matinada del 21 de febrer, el “rescat” de l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta fosques cimeres celebrades des que va esclatar la crisi. Els membres de l’Ecofin (que reuneix les responsables dels ministeris d’economia i finances de la UE) tancaven les negociacions sobre les condicions que imposaran a Grècia a canvi de l’entrega de 130.000 milions d’euros.

Dos anys després del primer paquet d’ajudes han necessitat novament, per a no declarar-se en suspensió de pagaments, la intervenció de la troika (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquesta vegada el tipus d’interès dels préstecs serà lleugerament inferior al 5% del pla de 2010. L’acord inclou la participació de la banca privada (sobretot d’Alemanya i França) que reestructurarà el seu deute grec amb una quitança del 53%, operació que acabarà representant unes pèrdues del 75%. Tot plegat, una maniobra jurídica per no declarar oficialment la fallida (default) que activaria el dret de cobrament de les assegurances (credit default swap, CDS) sobre l’impagament del deute sobirà grec, quelcom que evidenciaria la insolvència del conjunt del sistema financer internacional.

Llegir més »
Antiglobalització

El Parlament grec aprova les retallades de la “Troica” enmig d’una forta agitació social

El Parlament grec va aprovar aquesta matinada del 12 al 13 de febrer un dràstic paquet de retallades exigit per la “Troica”, conformada per la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, enmig d’una onada de disturbis en els carrers de la capital. Les retallades eren la condició imprescindible per a rebre els 130.000 milions d’euros del pla de “rescat”.

Així, una majoria de diputats (199 vots a favor i 74 en contra d’un total de 300) va votar a favor del “paquet” neoliberal facilitant els 151 vots necessaris per a aprovar unes mesures que són àmpliament rebutjades pel gruix de la societat grega.

Durant el diumenge, milers de manifestants (uns 100.000) es van concentrar en la plaça Syntagma d’Atenes per a mostrar el seu rebuig a les retallades socials, convocats per sindicats, moviments socials, indignats, grups anarquistes,… amb banderes gregues i pancartes contra la troica, contra el Govern, el FMI i contra la canceller alemanya, Angela Merkel. Arran del llançament de gasos lacrimògens i l’onada de repressió policial la major part dels assistents es van dispersar pels carrers adjacents sent perseguits per agents. La plaça Syntagma va quedar repleta de fum.

Quan la policia va començar a llançar bombes de gasos lacrimògen per a dispersar als manifestants, es van escoltar milers de crits i posteriorment els disturbis es van estendre pels carrers adjacents amb centenars de manifestants enfrontant-se a la policia amb còctels molotov i pedres. Grups de manifestants van calar foc a una dotzena d’edificis en les avingudes Stadiu i Aeolu, entre ells seus bancàries i diverses cafeteries de grans marques. Diversos edificis, algun d’ells històric, desenes de botigues, sucursals bancàries, un cinema, caixers automàtics, cotxes, cafeteries i fins a una botiga d’armes en el centre d’Atenes van cremar en flames. Va haver-hi més d’un centenar de ferits i 50 detinguts pels disturbis. Eren les mostres més virulentes d’una gran protesta que va dur als grecs als carrers hores abans que el Parlament grec votés a favor dels extrems ajustaments que imposen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI), la cridada troica, en canvi de salvar a Grècia de la fallida.

A Tesalònica els manifestants van ser 20.000. A d’altres ciutats també es van realitzar manifestacions de protesta. En la ciutat de Volos, es va calar foc a l’ajuntament i es va assaltar l’oficina tributària, on es va portar a terme una crema de documents. En la illa de Kerkyra es van registrar disturbis. Manifestants van destrossar els despatxos de dos diputats. En la illa de Creta també ha estat destrossat el despatx de Manolis Stratakis, diputat del PASOK i un grup de persones ha ocupat la televisió local a Iraklio, cridant a una vaga general indefinida en tots els llocs de treball.

A mitjanit, hora espanyola, el Parlament grec va votar a favor del draconià pla que sotmetrà als ciutadans a un nou ajustament de cinturó que durarà tres anys i equival al 7% del Producte Interior Brut de Grècia. Això suposa un triomf del primer ministre, el tecnòcrata Lukas Papadimos, que hores abans de la votació pressionava als diputats perquè donessin suport les retallades escampant la por al “caos social” si Grècia no segueix les directrius de la UE i es veu forçada a sortir de l’euro.

El vot a favor de les mesures dels dos partits que sostenen al Govern, el socialista Pasok i el conservador ND, va ser suficient per a ratificar l’acord sobre la quitació dels títols de deute grec (els creditors deixessin de cobrar 100.000 milions, la meitat del que posseïxen) i el nou pla de rescat de 130.000 milions d’euros que evitarà que el país entre en suspensió de pagaments el 20 de març, quan ha d’afrontar un pagament de 14.400 milions. Al final, va haver una còmoda majoria: van votar 279 diputats, d’ells, 199 a favor i 75 en contra. Va haver-hi cinc abstencions. Un total de 11 diputats del socialista Pasok i nou de ND van trencar la disciplina de vot de les dues formacions i van rebutjar les retallades. Es van abstenir altres nou parlamentaris del Pasok i un de ND, igual que el grup parlamentari de Laos, la formació ultradretana que la setmana passada va abandonar el Govern per desavinences.

Els polítics van obviar, així, el rebuig social a les dràstiques mesures de retallada, mesures com la retallada del 22% del salari mínim (se situa ara en 751 euros), a més de l’acomiadament de 15.000 funcionaris aquest any (150.000 en tres anys), la retallada en les pensions, una reducció del 20% dels salaris del sector privat eliminant les pagues extres, la recapitalització de la banca amb 40.000 milions d’euros, o la privatització de l’aeroport d’Atenes, les empreses públiques mineres, subministradores d’aigua i elèctriques i dels terrenys de l’Estat en illes gregues.

Font: Agències

Llegir més »
agenda

Xerrades de Raúl Zibechi a Barcelona l’11 de febrer

Dissabte 11 de febrer – BARCELONA

A les 11:30h. Xerrada-col·loqui “El paper dels moviments socials en les lluites socials”, a càrrec de Raúl Zibechi i un membre de la Xarxa d’Economia Solidària. Lloc: La Torna (St. Pere Màrtir,37 – Gràcia). Organitzen: Taifa i XES.

A les 17:00h. Trobada oberta de Raúl Zibechi amb membres de Taifa (Seminari d’economia crítica). Lloc: EcoConcern (Mare de Déu del Pilar,15 – St. Pere).

Qui ésRaúl Zibechi?

Llegir més »
Antiglobalització

“Grècia és un laboratori de les polítiques d’austeritat”

F. Fafatale / Madrid / Diagonal

Grècia va viure el dimarts 7 de febrer una nova jornada de vaga general enmig de les negociacions del Govern amb els creditors i amb la UE sobre el pròxim rescat. Moisis Litsis, analista econòmic del diari grec ’Eleftherotypia’, analitza la situació grega i europea en aquesta entrevista.

– Diagonal: Podries mesurar la deterioració del benestar dels grecs des del ‘rescat’ i la irrupció de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional?

Moisis Litsis: Vivim en una situació que en els meus 50 anys, i a pesar del meu origen de família humil que va viure anys molt difícils, mai havia vist. Per a començar, no hi ha esperança, ni a nivell social ni a nivell privat, com en anteriors situacions complicades similars. L’actual crisi afecta a l’anomenada ‘classe mitja’, gent que va donar per assentada la prosperitat d’anys passats. Afecta especialment a gent de la meva edat, a qui els és difícil començar de zero, que no són joves per a ser optimistes, que tenen famílies…

Molta gent com jo viu dels estalvis del passat (si és que té). És molt rar veure a dues persones treballant en la mateixa família (només si una és empleada pública). Cada vegada més i més gent acudeix a menjadors populars. La família tradicional grega segueix sent un valuós matalàs social. Cada vegada hem de pagar més i més impostos per passats ingressos i molta gent no paga, no per raons ideològiques, sinó senzillament perquè no té diners.

L’atur oficial és del 18%. I després estan aquests treballadors, com a ‘Eleftherotypia’ (la plantilla porta sense cobrar des d’agost), que no són oficialment parats, però que no són remunerats pel seu treball. Uns dels negocis prospers avui a Grècia són les cases de compra d’or. Veiem molts anuncis de botigues, fora del districte centre tradicional d’Atenes, de compra-venda d’or.

– D.: Per què Grècia és diferent? És a dir… Per què ha estat la primera? L’activista grega Sonia Mitralia sosté que la troica utilitza a Grècia com laboratori per a veure el lluny que pot arribar. Tu què en penses?

M.L.: Penso que ella té raó. Fins i tot el nostre ex primer ministre, Yorgos Papandreu, va dir una vegada que érem “un laboratori mundial” per diferents raons. Grècia suposa una petita proporció de l’economia de l’eurozona (tan sols un 2% del PIB, enfront de països com Espanya, que suposen un 11%) i segur una molt més ínfima de l’economia mundial. Llavors… per què tant soroll sobre la crisi grega en els dos últims anys, amenaçant amb desestabilitzar tota l’economia mundial?

Grècia va ser el primer exemple del que avui tot el món reconeix: la crisi de deute mundial, amb el focus en l’eurozona com un tot. Si Grècia queia, es corria el perill de ‘l’efecte dominó’ de suspensió de pagaments en altres països de l’eurozona i podia suposar la fi del procés de la zona euro. Així és com van intentar salvar el problema grec, per descomptat, sense cap èxit. Ara és una discussió comuna que la crisi del deute amenaça amb desmantellar tota la eurozona, no per Grècia, clar, sinó perquè la crisi afecta a economies més grans com Espanya, Itàlia o França.

Amb la severa austeritat, l’amenaça d’un immediat ‘default’ i sortida de l’euro, la troica va intentar primer persuadir als grecs que no hi havia altra solució i després va intentar terroritzar a la gent amenaçant-la amb que si no seguien els passos grecs, sofririen més ràpidament una situació similar.

Després van intentar provar els límits de les reaccions de la gent. Malgrat les contínues vagues, manifestacions, crítiques i polèmiques, no hi ha hagut una explosió social a Grècia. Així doncs, els reguladors de l’eurozona deuen pensar que han guanyat la partida, manejant amb èxit qualsevol besllum de descontentament en altres països. Jo penso que Grècia és avui l’exemple del que no hauria de passar en altres països europeus: Creure que no hi ha altra solució a la crisi del deute que les polítiques de la troica que han empobrit als grecs.

– D.: I com està el poble grec? Està unit en les lluites? Hi ha un contrapoder real? Quin és el rol dels ‘aganaktismeni’ (els indignats grecs)?

M.L.: Hem tingut un munt de vagues. Algunes d’elles massives, especialment al principi de la crisi. Però els grecs no veuen cap canvi real. Un gran moment va ser el passat estiu, quan el moviment ‘aganaktismeni’ (indignat) va començar a assetjar el Parlament amb milers de persones, esperant que la majoria del PASOK (Partit Socialista) no votés al final les noves mesures que va imposar la troica després de l’acord de juliol per un nou préstec. L’únic assoliment va ser el reemplaçament del primer ministre socialista Yorgos Papandreu pel tecnòcrata ex banquer central Lukas Papademos amb el suport dels partits de l’oposició, el dretà Nova Democràcia i el d’extrema dreta LAOS.

Em sembla que el poble grec està cansat de no veure un canvi real, segueix dubtant dels sindicats tradicionals, fins i tot dels partits tradicionals d’esquerra, malgrat que van obtenir bons resultats en les passades eleccions. Hi ha moltes iniciatives noves a nivell local, però no hi ha un moviment massiu general amb una demanda central. Però la lluita segueix.

Penso que hi ha una necessitat de rebuig total de les actuals polítiques i del deute, fins i tot qüestionant la inclusió de Grècia en l’euro. Després de tot, a pesar de les diferències sobre aquest tema de les polítiques d’esquerra, hi ha una alta probabilitat que Grècia sigui forçada a sortir de l’euro, sense un moviment real preparat per a contrarestar les dures conseqüències d’un moviment com aquest. Si no, hi haurà tremends canvis polítics i socials.

– D.: Per què Grècia no ha declarat encara una vaga general indefinida?

M.L.: Durant molts anys recordo a l’extrema esquerra intentant promoure una vaga general indefinida sense cap èxit. En els dos últims anys hem tingut moltes vagues generals, fins i tot més que en els primers anys després de la caiguda de la ‘Junta’ en 1974, un període caracteritzat per una gran radicalització i molta mobilització juvenil. La gent també ha perdut molts diners amb les vagues, especialment en el sector públic. Així que, en aquests temps difícils, dubten si anar a la vaga indefinida, una cosa que les forces sindicals tradicionals no volen realment i són incapaces de promoure.

– D.: Quina és l’amenaça de l’extrema dreta a Grècia?

M.L.: Cal dir que tenim dos tipus d’extrema dreta a Grècia. Una, connectada amb l’anticomunisme de la dreta tradicional, antisemita, nacionalista, xenòfoba i racista, etc. i una altra més extrema, neonazi. La primera està representada per LAOS (el seu fundador va ser membre del conservador Nova Democràcia) i la segona, per l’organització neonazi ‘Crysi Avgi’. Ambdós estan a l’alça. LAOS és membre del nou govern de Lucas Papademos (pot ser que per això la seva popularitat dels últims anys està caient una mica) i ‘Crysi Avgi’ en algunes zones va obtenir millors resultats que l’extrema esquerra.

Durant molts anys, per la ‘Junta’, l’extrema dreta va ser marginal. Basada principalment en un anticomunisme que semblava desfasat després de la caiguda del mur de Berlín i l’atenuació de l’esquerra tradicional que va influir em la política grega malgrat la seva derrota en la guerra civil en 1945. En els últims anys, al costat del tradicionalment antisemita LAOS, va intentar explotar la causa palestina, fins a llavors bandera de l’esquerra, per a promoure un nou tipus d’antisemitisme emmascarat amb crítiques a les polítiques israelianes i malgrat les conegudes connexions entre l’extrema dreta europea i la islamofòbia del ‘establishment’ d’extrema dreta israeliana; també va intentar explotar l’ona d’immigració il·legal al costat de l’explotació del sentiment nacional (problemes amb Turquia, antiga Democràcia de Macedònia) per a promoure la seva agenda. El seu suport a l’actual govern els ha provocat alguns problemes amb el seu electorat, que era, des d’un punt de vista nacionalista, contrari a les polítiques de la troica al principi. “La gent ha perdut molts diners amb les vagues, especialment en el sector públic”

– D.: Quina és la teva explicació sobre l’ofensiva de la troica, no només a Grècia? Penses que el seu objectiu és atacar a la classe treballadora en tota Europa?

M.L.: Segur. Mira. En els últims 20 anys, en ‘l’era daurada’ del neoliberalisme, vam veure una contínua tendència a Europa a desmantellar l’estat ‘social’ i el tradicional poder dels sindicats (especialment en els països del nord) en nom de la necessitat d’arribar a altes taxes de PIB. Aquest procés va suposar una gran lluita dintre de la UE i molts governs, per la pressió dels sindicats i l’opinió pública, van adoptar les reformes neoliberals lentament, en ocasions retrocedint per la pressió popular.

Ara, amb la crisi del deute, que és resultat de la ‘bombolla’ de l’euro, els governs són forçats a adoptar reformes ràpides, per a abaratir la mà d’obra, sense drets ni seguretat social. Molta gent, espantada per les tremendes conseqüències, confia que les mesures dels governs puguin evitar el ‘default’ i que el deteriorament del benestar pugui frenar-se. És el moment que la classe treballadora s’aixequi i trobi noves formes d’enfrontar-se a aquesta política brutal que, com en el cas de Grècia, mai para.

– D.: Quina és la relació entre els poders europeus i els nord-americans en aquesta ‘crisi del deute de l’euro’? Quin és el paper d’Alemanya? Quant té de real la ‘crisi del deute de l’euro’?

M.L.: Molta gent a Europa creu que la política americana és més favorable al desenvolupament econòmic perquè EEUU pot imprimir dòlars i promoure el creixement. Una cosa que no és molt certa, perquè malgrat els milers de milions de dòlars que la Reserva Federal va imprimir en els últims anys, la situació social a EEUU és similar a l’europea, i de vegades fins i tot pitjor.

Les crisis del deute són reals i són el resultat del model de consumisme del capitalisme modern. En el passat (per exemple, en els 70) els dèficit públics van ser el resultat de les tradicionals polítiques keynesianes per a finançar l’estat social, etc. Ara hem vist una explosió de deute públic i privada, en gairebé cada país occidental, perquè els bancs van pressionar a la gent i als països a endeutar-se per a finançar la seva prosperitat (per a comprar cases, cotxes, serveis, etc.) amb tipus baixos i ara exigeixen els diners de tornada, sabent que cap societat pot permetre’s

Llegir més »
Antiglobalització

Rebel·leu-vos! – Publicació per l’autogestió

REBEL·LEU-VOS!, PER L’AUTOGESTIÓ

Publicació de distribució massiva per a la transformació social.

Una publicació massiva que inundi el transport públic, els centres de treball, els parcs, els centres de consum, mitjançant la distribució de 500.000 exemplars gratuïts, actuant simultàniament en tots costats i enlloc.

Una eina per a difondre i impulsar la transformació social a través dels recursos que es proposaran en els seus continguts entorn de l’autogestió, l’autoorganització, la desobediència i l’acció col·lectiva.

En un moment en que el sistema capitalista es dirigeix al col·lapse, immers en una profunda crisi sistèmica (ecològica, política i econòmica, però principalment de valors), on individus i col·lectius de persones estan sent desproveïts dels seus drets fonamentals, és necessari desenvolupar un procés col·lectiu horitzontal on tots els éssers humans puguem interactuar en igualtat de condicionsi en llibertat.

Llegir més »
Antiglobalització

(Vídeo) “La dignidad de los nadies”

La Dignidad de los Nadies

Una pel·lícula de Fernando E. Solanas (guió i direcció). Argentina, 2005.

Històries i testimonis de la resistència social a l’Argentina dels primers anys del segle XXI (la del corralito i la crisi total) contra l’atur i la fam produïts pel model de globalització capitalista. Potser aquí arribarem a la mateixa situació al pasque anem…

Llegir més »
Antiglobalització

Vídeo: “Memoria del saqueo. Argentina y la deuda”

Memoria del saqueo. Argentina y la deuda

Documental dirigit per Fernando E. Solanas el 2003, on s’exposa la crisi argentina fins a l’esclat de la revolta social de desembre de 2001, després d’anys de problemes econòmics i socials dissimulats pel període de pau i tranquil·litat que travessava el país, a conseqüència de l’immens deute nacional, la desenfrenada corrupció del poder polític i el sector financer i l’espoli dels béns públics.

Llegir més »
Antiglobalització

El llibre “Vivir en deudocracia” ens planteja la insubmissió al deute com a eina de lluita i resistència

Vivir en deudocracia

Iban un portugués, un irlandés, un griego y un español…

Quién debe a quién

Editorial Icaria, 2011

Els països del Sud han viscut durant dècades asfixiats pel deute, el FMI i el Banc Mundial. Ara, en el Nord, el deute recau sobre Grècia, Irlanda i Portugal, i ja són països més empobrits i amb major desigualtat social del que eren abans dels “rescats”. A qui li toca ara? A Itàlia? A Espanya?

És necessari aclarir a què responen els ajustaments pressupostaris exigits pel FMI i la UE. Pot el paísveure’s

Llegir més »
Inside Job
Antiglobalització

Documental ‘Inside Job’: història de l’avarícia

“Inside Job”, de Charles Fergusson. Una pel·lícula que explica les causes i culpables de la crisi financera de 2008, interessant per conèixer millor el que està passant i reforçar les nostres argumentacions.

La cinta reflecteix el que ens ha dut, al llarg de l’última dècada, a la crisi en la qual ens veiem sumits i de la qual, quan semblava que ja hauríem d’estar fora, no hi ha besllums de començar a sortir. “Inside Job” és un documental necessari, doncs, encara que moltes de les coses que conté ja les coneixíem per altres mitjans, serveix per a explicar-les de manera més clara i afegix moltes que es desconeixien. És un documental terrorífic, tant per veure la situació en la qual estem i a la qual podem arribar, com per la constatació de les mesures absurdes que s’han pres i de les atrocitats que s’han permès.

ANY: 2010

DURACIÓ: 105 min.

PAÍS: Estados Unidos

DIRECTOR: Charles Ferguson

GUIÓ: Charles Ferguson

MÚSICA: Alex Heffes

FOTOGRAFIA: Kalyanee Mam, Svetlana Cvetko

REPARTIMENT: Documentary, Barney Frank, Charles Morris, Daniel Alpert, Dominique Strauss Kahn, Glenn Hubbard, Eliot Spitzer, George Soros, Christine LaGarde, Jeffrey Lane, Kenneth Rogoff, Lawrence McDonald, Martin Feldstein, Harvey Miller, Michael Greenberger

PRODUCTORA: Sony Pictures Classics

WEB OFICIAL: www.s

Llegir més »
Antiglobalització

La derrota del capital financer pel poble islandès

Aquest article descriu com la població a Islàndia es va rebel·lar reeixidament enfront de les polítiques neoliberals imposades pel fons Monetari Internacional i la Unió Europea.

Islàndia és un país de poc més de 300.000 habitants. No té Exèrcit. I, no obstant això, va derrotar als centres financers més importants del món a força de la seva fermesa i voluntat popular. En les lligues de riquesa que periòdicament es publiquen, Islàndia apareixia com un dels països més rics del món, ja que el seu PIB per càpita era dels més elevats. I tot això s’atribuïa a l’enorme desregulació de la banca, permetent-li fer a aquesta el que volgués, sense cap tipus de regulacions, frens o inhibicions.

Islàndia era el paradís del neoliberalisme. Les polítiques del govern islandès estaven orientades a facilitar i donar la benvinguda al capital financer d’altres països, com Gran Bretanya i Holanda. Això va conduir a una situació que tot el món es va endeutar, incloent l’Estat. El deute públic va passar de ser 200 vegades el PIB del país en 2003 a 900 vegades el 2008. Tot semblava anar sobre rodes fins que va esclatar la crisi financera europea. Llavors, l’economia islandesa va col·lapsar. Els tres bancs més importants d’Islàndia, Landbanski, Kaupthing i Glitnir van ser nacionalitzats. I la seva moneda es va enfonsar. El seu valor va descendir un 85% respecte a l’euro.

Aquest desastre financer va ser l’origen d’una revolució popular que va canviar el rumb del país, fins a llavors governades per elits familiars que havien controlat el poder financer i polític del país. Tal revolució popular va recuperar la seva sobirania perduda. El govern, responent al col·lapse, havia negociat un préstec de 3.500 milions d’euros de diverses fonts i països. Però com condició, tant el FMI com la Unió Europea van voler imposar unes condicions draconianes a la població islandesa, tal com està ocorrent a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia. Entre aquestes condicions estava una que exigia que cada ciutadà a Islàndia pagués l’equivalent a 100 euros al mes durant els pròxims quinze anys a fi de pagar el deute degut a tals bancs. Aquesta demanda va ser la que va treure a la població al carrer, i així es va començar la revolució islandesa.

La idea que la ciutadania havia de pagar el desastre creat com a conseqüència del comportament irresponsable de la banca, que va comptar amb la complicitat de l’Estat, va ser més del que la gent podia tolerar. La pressió del carrer –element clau en la revolució popular- va fer que el cap de l’Estat, Ólafur Ragnar Grímsson, refusés signar la llei que exigia que la ciutadania pagués els deutes privats i públics i que acceptés la petició popular que es convoqués un referèndum en el qual la població expressés la seva opinió sobre la citada llei. Els governs britànic i holandès, en nom dels seus bancs, així com el FMI i la Unió Europea, van amenaçar per tots els mitjans amb convertir a Islàndia en la Cuba del Nord d’Europa, aïllant-la completament, com havia ocorregut després de la revolució cubana. Però la població va respondre que “si acceptaven la llei proposada per les elits governants, Islàndia es convertiria en l’Haití del Nord”.

Al març de 2010 la població va votar en el referèndum i ni més ni menys que el 93% va rebutjar aquella llei. L’empipament de la població es va traduir en un moviment que va exigir responsabilitats civils i criminals als responsables de la crisi financera a Islàndia, incloent el qual havia estat el Primer Ministre d’Islàndia, així com els presidents dels tres bancs que van haver de ser nacionalitzats. Tots ells han acabat en els tribunals, i no s’exclou que acabin en la presó. Fruit de la indignació popular, també es va exigir que es fes una Nova Constitució escrita, no pel parlament, sinó per una Comissió Popular, formada per 25 ciutadans sense filiació política entre 522 adults que havien estat triats per la població. S’està elaborant l’esborrany, i la comissió està rebent comentaris per Internet. Quan el procés acabi, serà subjecte al Parlament per a la seva aprovació.

Diverses conseqüències poden deduir-se del que s’ha dit fins a ara. Una d’elles és que totes les previsions de “catàstrofe” que passaria si el referèndum fora rebutjat –com ho va ser-, provinents dels centres financers, FMI i dels governs de la UE, van ser ignorades, doncs eren motivats per a crear una cultura de la por que servia als seus interessos. L’altra conclusió és que qualsevol solució a l’enorme problema creat pels bancs estrangers i nacionals passa per recuperar la sobirania per part de la població. Islàndia demostra la necessitat de no delegar el poder popular a altres institucions que clarament han mostrat que no representen els interessos de la majoria de la població.

* Vicenç Navarro és economista

www.vnavarro.org/?p=6712

Llegir més »
Antiglobalització

Informe “Moda espanyola a Tànger: Treball i supervivència de les obreres de la confecció”

SETEM i Campanya Roba Neta han publicat un informe de 60 pàgines que analitza l’impacte del desenvolupament de la indústria tèxtil i de la confecció a la ciutat de Tànger (Marroc) sobre les condicions de vida de les treballadores i de les seves famílies. L’informe ha comptat amb la col·laboració de l’Associació Attawassol.

La Campanya Roba Neta, coordinada per la ONGD SETEM, publica una investigació realitzada al Marroc: “La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obrerasde la confección”

Llegir més »
Antiglobalització

Goldman Sachs governa Espanya

Poc després de caminar el segle XXI, les pistes són esclaridores. Ja ningú es duu a engany. La crisi ha estat una bona excusa per a desarticular el pobre Estat de benestar que va acompanyar l’anomenat miracle espanyol, que –tot cal dir-lo–, era més paternalista que afincat en polítiques keynesianes de redistribució de la renda i plena ocupació. El seu origen ho trobem en els governs tecnòcrates, coneguts popularment com governs del Opus Dei. Va ser el moment de la modernització del franquisme. No serà la vella guàrdia franquista qui segui en els consells de ministres a partir de finals dels anys cinquanta del segle XX. La nova ventrada del franquisme muta fins a fer imperceptible la ideologia feixista que la precedia. Molts dels seus cadells no compartien els seus aspectes més repulsius, la tortura i repressió. Amb un discurs ambigu, a la mort del dictador, 1975, són qui donen vida a reforma política. Ja res se’ls resistia. Franquistes de cor, van crear una realitat fictícia per a impedir la ruptura democràtica. La seva estratègia va ser assenyalar l’existència d’un búnker polític on s’amagava el franquisme i el poder del qual radicava en el control sobre les forces armades creades per la dictadura feixista. Identificat l’enemic, la resta eren aliats i companys de viatge en la transició. L’intel·ligent, per a evitar un cop d’estat, era aïllar a l’oligarquia política i donar suport a la burgesia reformista. Qualsevol altra opció estava fora de lloc.

El capital financer i industrial va brindar el seu suport i va finançar l’aventura política, en aquesta època agrupats en la Trilateral. Així sorgeix el periòdic El País, dirigit per Juan Luis Cebrián, franquista pragmàtic d’última generació. Els governs d’Adolfo Suárez van comptar amb seves benediccions. Quan va guanyar el PSOE, a l’octubre de 1982 –recordi’s

Llegir més »
Antiglobalització

Triodos, la banca de la mala consciència capitalista

«Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de “tuyo” y “mío”». (Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha)

El creixent descrèdit del sistema financer i de l’economia monetària han provocat la promoció de la banca ètica entre els mitjansde comunicació.

Llegir més »
Antiglobalització

Més capitalisme verd. Un balanç de la Cimera del clima de Durban

Es salva als mercats i no al clima. Així podríem resumir el que constata la 17ª Conferència de les Parts (COP 17) de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic de Durban, Sud-àfrica, celebrada del 28 de novembre al 10 de desembre.

La ràpida resposta que governs i institucions internacionals van donar a l’esclat de la crisi econòmica en 2008 rescatant bancs privats amb diners públics contrasta amb l’immobilisme enfront del canvi climàtic. Encara que això no ens hauria de sorprendre.

Llegir més »
Antiglobalització

Goldman Sachs pren possessió(ns) a Europa

El broker de la city londinenca que va afirmar a la BBC que somniava “amb una crisi per fer-se ric”, Alessio Rastani, va afegir en rigorós directe que “Goldman Sachs governava el món”. Tothom va riure. Però la realitat supera sovint l’humor i la ficció. El banc d’inversions nord-americà –8.354 milions de dòlars en beneficis nets el 2010– ha entrat a l’alta política europea per atiar i lligar ben curt les polítiques de desregulació, de reformes estructurals i de privatitzacions. Fidel al lema que el va veure néixer l’any 1869 i que no deixa gaire espai pels dubtes: “Els interessos dels nostres clients, el primer”.

Llegir més »
Antiglobalització

Una nova Europa?

En aquestes dates, la classe política europea ens ha amenaçat a tota la població
amb un nou tractat que redefineixi a la Unió Europea. El Pacte Fiscal subscrit pels països de la UE, amb excepció del Regne Unit, aboca els més de 500 milions de persones que habitem la UE27 a una situació insuportable en condicionsde vida, de treball i de qualitat mediambiental.

Llegir més »