Matrimonis dubtosos. El cas de la UE-Marroc

Com si fos un matrimoni –de conveniència–, la Unió Europea i el Marroc tenen prevista la renovació dels seus vots, o no. En concret, s’està dilucidant en taules separades si es mantenen els acords pesquers i agrícoles que tantes repercussions tenen sobre els sectors rurals del Marroc, del Sàhara Occidental i d’alguns països europeus, fonamentalment Espanya.

D’una banda, l’acord vigent en pesca que permet a 119 llicències de pesca de vaixells europeus pescar en les aigües del Marroc. D’entre elles, cent li corresponen a la flota espanyola. Europa, paga –paguem– 36,1 milions d’euros perquè els bucs puguin pescar en aquests caladors, incloent les aigües territorials del Sàhara Occidental. La Comissió Europea ha proposat formalment prorrogar l’acord de pesca per un any, temps necessari per a avaluar i analitzar les seves conseqüències.

Ara queda la ratificació dels 27 estats membres i la del Parlament Europeu perquè un conveni més que dubtós continuï o no vigent. I dic dubtós perquè són moltes les veus que apunten cap a la seva il·legalitat. D’entre totes les veus que ho qüestionen destaca l’informe legal del propi Parlament Europeu que va determinar fa més d’un any que l’acord vigent no respectava el dret internacional, perquè la població saharaui, de les aigües de la qual s’extreuen moltes riqueses, no es beneficiava del mateix. El mateix expressen, lògicament, els representants del Front Polisari davant la Unió Europea.

Si existeixen dubtes que atempten contra el dret d’un poble, i d’una població molt empobrida i castigada, no tenim altra postura que seguir per la senda de les incògnites? Si el Parlament té raó, em semblaria més assenyat paralitzar l’acord mentre s’analitzen totes les seves repercussions, i no al revés.

El contrari ha succeït amb la revisió de l’acord agrícola entre el Marroc i la Unió Europea que, a grans trets, consisteix en l’augment de la liberalització del comerç perquè els productes agroalimentaris puguin fluir amb més facilitat entre les dues regions. La comissió de Comerç Internacional del Parlament Europeu va decidir el passat 8 de febrer endarrerir els tràmits per a la ratificació d’un nou marc, per considerar que Brussel·les ha d’aclarir abans els dubtes jurídics que desperta l’acord sobre els territoris del Sàhara Occidental, si –com en el cas de la pesca– tanta liberalització comercial beneficia realment a la població local i si aquests són els interessos reals de la població del Sàhara Occidental.

En el cas de l’agricultura, a més del conflicte legal amb les terres saharauis –on des de 1989 ja hi ha firmes estrangeres, com la francesa Azura, conreant tomàquets sota plàstic que es comercialitzen en la Unió Europea–, els propis estudis d’impacte elaborats per la Comissió Europea adverteixen que més liberalització comercial en l’àrea Euromediterrània tindrà uns grans perdedors. A Europa, i especialment les regions del Sud especialitzades en la producció de fruites i hortalisses, no podran afrontar la competència dels veïns del Mediterrani, i la ja minvada població agrària sofrirà un nou envit. Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya ja ha fet les seves primeres estimacions: “Els aranzels, per exemple, es reduiran un 30% en cítrics i la taronja del Marroc tindrà un preu d’entrada de 0,264 euros/kg, quan el cost de producció del català és de 0,514 euros/kg”.

Per altra banda, en la seva especialització en aquests productes per a l’exportació, països com el Marroc aniran perdent la seva pròpia sobirania alimentària davant l’abandó progressiu de les seves pròpies produccions, amb el que suposa de vulnerabilitat enfront del vaivé dels mercats, com hem pogut comprovar en les recents crisis de Tunísia i Egipte. I de nou, tampoc aquests acords liberalitzadors beneficiaran a la població camperola local.

El fals mite de l’exportació com font de riquesa es tornarà a evidenciar. El Marroc ja exporta a Europa, però no ho fan els petits camperols sinó els hisendats, inversors i exportadors –tant magribins com europeus– amb models industrialitzats que abarateixen costos a força de reduir llocs de treball, disposar de mà d’obra en condicions de misèria, amb sobreexplotació dels recursos hídrics i sense respectar mesures mediambientals suficients per a garantir la sostenibilitat del sòl.

El 20% de la superfície fèrtil marroquina ja està orientada al cultiu industrial per a l’exportació, i en la mesura que es fomenti, com ja s’està fent a través del Pla Marroc Verd, suposarà més beneficis per als seus amos: membres de la família real, empresaris locals i companyies espanyoles i europees que han deslocalitzat les seves produccions (per exemple, el 80% de l’exportació de maduixes marroquina està en mans d’empresaris espanyols). Això reduirà les oportunitats del gran nombre de petits agricultors i agricultores que han garantit fins a la data la seguretat alimentària de la població local.

Diu Abdellatif Laâbi que “El Marroc està gestionat com una multinacional la finalitat de la qual és l’enriquiment il·limitat dels seus principals accionistes (…)”. Si la societat civil, la qual no es beneficia d’aquests negocis, surt al carrer com els seus països veïns, quins arguments manejarà el Govern d’Espanya, casat amb aquesta multinacional?

* Gustavo Duch és coordinador de la revista ‘Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas’.