CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Reforma laboral

Joventut i treball formatiu, què està passant?

Segons l’Informe Conjunt sobre l’Ocupació de la Unió Europea de 2013 la gegantesca crisi socioeconòmica que estem vivint s’ha encebat amb enorme cruesa en la joventut europea. Al setembre de 2013, l’Informe donava de taxes d’atur juvenil (és a dir, dels menors de 30 anys) que anaven del 7,7 % a Alemanya o el 8,7 % a Àustria, fins al 56,5 % a Espanya i el 57,3 % a Grècia. Al temps, s’afirmava que entre 2008 i 2011 la taxa de joves europeus de 15 a 24 anys que ni treballaven ni estudiaven havia augmentat en dos punts percentuals, fins al 12,9 %, xifra que en països com Xipre, Croàcia, Romania, Irlanda, Espanya, Itàlia i Bulgària, es trobava entre el 16 i el 23 %.

Enfront d’aquestes realitats les institucions dels països membres han respost amb contínues i, en molts casos, profundes reformes laborals, caminant en el deixant d’una creixent flexibilitat quant als acomiadaments i les condicions bàsiques de treball. Així mateix, s’han facilitat les formes de contractació temporal i a temps parcial en la major part dels països de la Unió, s’han introduït novetats entorn de la negociació col·lectiva que afavoreixen les aspiracions patronals, i s’han implementat rebaixes i congelacions de salaris que han implicat una evident pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors.

Hem de tenir en compte que l’anomenat model europeu (o “model social”) de relacions laborals ja s’havia trencat abans de la crisi. La conformació del Dret del Treball com un dels pilars fonamentals, al costat de la democràcia parlamentària i l’Estat del Benestar, de les societats centrals del Continent ve sent desdibuixada en els últims decennis per processos paral·lels de flexibilització de les normes, desregulació, descentralització productiva, substitució de la negociació col·lectiva per la individualitzaci de les relacions de treball i conformació de nous marcs normatius funcionals a les necessitats empresarials.

El cor d’aquests processos ha estat estructurat en la forma de segmentació de la força de treball i dualització dels mercats laborals, mitjançant l’explosió incontrolada de formes de contractació “atípica” i precària (a temps parcial, temporal, en missió, específica per a col·lectius concrets…); els processos de descentralització accelerada sobre contractes i subcontractes, falsos autònoms, empreses de contractació temporal, etc.; la descomposició del model de gestió de les relacions laborals basat en la negociació col·lectiva i el contrapoder sindical; i la irrupció, cada vegada amb més importància relativa, de borses d’activitat més o menys desregulada frontereres entre el Dret del Treball i altres ordenaments connexos, com el treball para-subordinat o la formació ocupació, de la qual anem a parlar en aquest text.

Les anomenades “zones grises” són els espais fronterers entre les formes de treballar regulades pel Dret del Treball (i que, per tant, poden reclamar els drets i condicions que el mateix comporta) i les regulades per altres ordenaments distints. Un exemple paradigmàtic de zona grisa ha estat la constituïda per l’anomenat treball “para-subordinat”, un treball formalment autònom, i per tant aliè al Dret del Treball, però que es troba sotmès, en la substància fàctica de la realitat, als mecanismes de comandament d’una cadena de valorització empresarial concreta. Així, l’autònom contractat, per exemple, com transportista per una gran multinacional de la distribució, pot veure’s

Llegir més »

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc.

Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nosfer fora de la feina.

Llegir més »

Per què estan qüestionats els sindicats

Les propostes del “sindicalisme del règim”, a partir de 1978/1980 (Constitució i Estatut dels Treballadors), sempre han anat en una doble adreça: d’una banda la protecció dels col·lectius amb ocupació estable, on les polítiques de concertació social, concretades en una política de rendes, oferien la possibilitat de creació d’ocupació i, per descomptat, el blindatge relatiu del “seu no acomiadament” de qui tenien ocupació estable i fixa, a canvi d’una moderació salarial.

Per una altra, per a qui tenia ocupacions precàries i/o simplement estaven en situació d’atur, aquests sindicats negociaven, bé prestacions d’atur, bé cursos de formació, bé mesures incentivadores de l’ocupació de certs col·lectius amb dificultats (joves, majors de 45 anys, dones, etc…).

Per als nuclis estables, el sindicat era garantia de l’ocupació i de la seva qualitat, encara que això no fa desaparèixer la crítica cap a ells, la qual augmenta en la mateixa mesura que ho fa la deterioració de les seves condicions de treball i de vida.

Per al nucli perifèric, el rebuig del sindicat és dominant, doncs aquest perd tota la seva aparent funcionalitat (protegir els seus interessos), ja que aquests, com persones precàries o desocupades, no els importen gens al sindicalisme institucional…

L’individualisme penetra en totes les relacions i desplaça l’acció col·lectiva (funció principal del sindicat), al camp de l’imaginari col·lectiu en “vagues generals”, “manifestacions generals”, no sent possible l’acció cooperativa i solidària, tant en els centres de treball com en la solidaritat dels sectors. La consciència que s’instaura és contrària a l’enfrontament col·lectiu i s’instal·la l’individual entre el treballador/a i l’empresari i, a més, aquest conflicte es torna impotent davant el disciplinament que tenen les normes jurídiques (desregulació de les relacions laborals) i l’increment de l’espai d’intervenció arbitrària de l’empresari.

Aquests sindicats, davant els canvis en el món del treball, o bé han estat cooperadors necessaris (acceptació de normes desreguladores i liberalitzadores de l’organització del treball: ETT, dobles escales salarials, contractes i subcontractes, sectors fora de l’estatut protector del treball, etc.), o bé no han plantat cara, a través de l’enfrontament, davant aquests canvis legislatius i productius que possibiliten, cada vegada en major mesura, el control exclusiu per part de l’empresariat del procés de treball.

La pèrdua de força d’aquest sindicalisme, com factor que contraresta l’arbitrarietat, ha col·locat l’acció sindical en un espai on la possibilitat de resposta esdevé irrellevant. L’empresariat es mou en “el regne de la impunitat” i identifica als Sindicats com “agents socials funcionals” per als seus interessos.

El treball com un espai primordial del conflicte

El moment de la mobilització evidencia el conflicte que suposa el qüestionament de les relacions de poder que hi ha darrere de les relacions laborals. La mobilització és la ruptura amb la normalitat d’opressió i explotació, amb la legitimació del “fet quotidià” d’una relació desigual i injusta, alhora que interromp la sensació “d’impunitat” de l’empresari que, diàriament, en les relacions laborals, la persona assalariada percep i sent de manera humiliant en les seves condicions de treball i de vida.

La mobilització qüestiona l’estricta racionalitat del mercat, que és solament econòmica, la qual no deixa espai per a un pensament lliure d’ordenar les relacions laborals i socials, sota altres paràmetres i valors, on els drets (tots els drets) li pertanyen a les persones (a totes les persones) i han de ser garantits per a tots i totes, basant-se en relacions cooperatives, solidàries i no competitives. És a dir, tot el contrari a l’individualisme, que té en “la competitivitat” l’ànima de les relacions econòmiques, laborals i socials.

Del resultat de la mobilització, depèn que es formi una consciència transformadora, és a dir, apareix la possibilitat que les coses poden ser diferents, sempre que intervingui una “victòria” o un canvi en les regles de joc.

L’estratègia en l’Acció Sindical cap al camí de l’autogestió: L’acció sindical intrínsecament enllaçada a l’acció social: la recerca de la igualtat en les relacions laborals (repartiment de la riquesa), alhora que el necessari repartiment del treball (jubilacions, contractacions), són passos necessaris, no solament possibles, en el camí cap a l’autogestió de la producció, de la distribució i el consum.

La posició objectiva del “subjecte sindicat” en el nostre sistema de relacions laborals i, més específicament, en el paper que la carta Magna atorga a la Negociació Col·lectiva i, en conseqüència, als seus representants –sindicats-, considera un dret fonamental la mateixa, igual que la llibertat sindical, després és reconegut com un paper essencial i fonamental.

Assistim al qüestionament del paper de la negociació col·lectiva i de la legitimació dels subjectes intervinents. Qüestionament que obeeix a diferents factors. Uns, endògens: perversió dels objectius i fins sobre la base de posar parxes i crear esquemes de col·laboració, i, uns altres, exògens: la concertació social i les polítiques de consens que fan desaparèixer en la pràctica el conflicte, comportant-se els sindicats del règim com agents socials, funcionals a l’economia o, el que és el mateix, al benefici empresarial, construint una determinada cultura, cada vegada més allunyada d’una ètica de justícia social i sense posar en qüestió el sistema capitalista.

La negociació col·lectiva ha mutat el seu paper destacat lligada a l’acció sindical, és a dir al conflicte, fins a convertir el seu paper en “un ampli favor legislatiu” on el poder econòmic (i el polític) entenen que el conveni col·lectiu, en un sentit ampli, és “un instrument de governabilitat…preferible al legislatiu” (O.Romagnoli 2008).

Des de la desregulació laboral de la dècada dels 90 (abandó legislatiu dels drets necessaris), l’empresariat entén que l’autonomia “de les parts”, els permet introduir majors quotes de flexibilització de les condicions de treball i, per tant, de l’organització del treball, adaptant la mà d’obra als seus interessos.

Aquesta retirada –estratègica- de la norma legal (drets mínims, dret necessari, en salari, temps de treball, complements salarials, qualificacions, etc.), instaura el conveni com “instrument de governabilitat”, i, els sindicats del règim es transformen en disciplinadors de la mà d’obra, permetent l’actual estat de coses: la precarització integral de les condicions de treball i la dictadura de l’empresari, sent la seva cara contrària, la pèrdua de poder obrer.

La desaparició del dret del treball i la gairebé desaparició de la Negociació Col·lectiva, és el símptoma de la plena constitució de les relacions laborals en termes de mercat i, en el mercat, solament intervenen els individus aïllats que determinen les condicions de la seva relació.

En aquesta fase ens trobem, i és aquí on tenim que reclamar que és possible el repartiment del treball i que és possible el repartiment de la riquesa que generem els treballadors i treballadores, sent la Negociació Col·lectiva un marc adequat, a condició d’una autèntica i real transformació del model de sindicalisme imperant.

El sindicalisme, així almenys ho entén la CGT, ha de ser un contrapoder real, per a acabar d’una vegada amb el capitalisme, ha de ser una eina per a les persones, per a la construcció d’un altre model de relacions de producció, d’altre model de societat, on la cooperació, la solidaritat i el suport mutu entre les persones, a la recerca del “bé comú” per a tots i totes i per al planeta, sigui l’única norma de comportament.

* Article d’opinió de Pepe Aranda, Secretari d’Acció Sindical del Comitè Confederal de la CGT, publicat a Espacio Público

http://www.espacio-publico.com/los-sindicatos-en-tiempos-neoliberales#comment-1506

Llegir més »

El Tribunal Constitucional avala el nucli dur de la reforma laboral. Per a la CGT suposa un aval a la injustícia social i un atac a l’estat social i de dret

El Tribunal Constitucional considera que s’ajusta a la Constitució el contracte d’emprenedors, amb un any d’acomiadament gratis, i els canvis en la negociació col·lectiva, fet que suposa ratificar la pèrdua de poder de la negociació col·lectiva enfront del poder unilateral de l’empresari i dóna via lliure a l’acomiadament sense causa i a la rotació i falta d’estabilitat en els llocs de treball.

La sentència del Tribunal Constitucional contradiu l’exposat per la OIT, que va declarar que la reforma laboral vulnerava alguns aspectes dels convenis que Espanya havia signat amb l’organització.

El Tribunal Constitucional, el president del qual és l’ideòleg d’alguns canvis en la negociació col·lectiva que va introduir la nova norma, avala un altre paquet de la reforma laboral: si al febrer ja es va pronunciar favorablement sobre la rebaixa de la indemnització per acomiadament, la limitació del cobrament dels salaris de tramitació i la procedència de tramitar la norma com decret llei, el tribunal avala ara la creació del contracte d’emprenedors (amb un any de prova) i alguns canvis en la negociació col·lectiva. El recompte ha estat de nou vots a favor i tres en contra, amb un vot particular al que s’adheriran aquests tres magistrats.

El Constitucional es pronuncia així sobre un recurs interposat pel govern de Navarra. D’aquesta forma, aprova el contracte d’emprenedors, de la constitucionalitat dels quals van dubtar sindicats i experts a l’oferir un any de prova i, per tant, d’acomiadament gratis. No obstant això, el Tribunal ha descartat que el nou contracte vulneri el dret al treball i rebutja que existeixi una falta de causalitat en l’acomiadament que sigui inconstitucional. Avala també dos canvis en la negociació col·lectiva, que facilitava la possibilitat de inaplicar els convenis col·lectius i la prioritat dels convenis d’empresa sobre qualsevol altre.

El seu president, Francisco Pérez de los Cobos, és ideòleg de bona part dels canvis que el Govern va portar a terme en la negociació col·lectiva. En aquest cas, ha donat el recolzament a una part de la norma que permetia a les empreses inaplicar convenis amb molta més facilitat, donant més poder a un òrgan administratiu (la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius) per a decidir referent a això. Precisament, els sindicats veien aquest punt com clarament anticonstitucional, ja que contravenia l’autonomia per a negociar que els concedeix la Constitució.

D’altra banda, amb aquesta sentència el Tribunal contradiu a l’Organització Internacional del Treball (OIT), que ha subratllat que la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy vulnera els drets de llibertat sindical i negociació col·lectiva que contemplen els convenis de l’organització ratificats per Espanya.

El Constitucional encara ha de pronunciar-se sobre un altre recurs, l’interposat pel grup socialista que, no obstant això, incloïa assumptes ja resolts, com el dels salaris de tramitació o el del període de prova del contracte d’emprenedors, tots ja protegits.

La fórmula que ha utilitzat el Constitucional per a examinar els recursos sobre la reforma és inusual: en lloc d’acumular-los tots, ha anat resolent primer els recursos parcials, el que el porta a adoptar una posició parcel·lada sobre el contingut global de la reforma, una fórmula que segurament condicionarà els seus pronunciaments posteriors sobre els recursos de caràcter general. A banda del fet que la presència com a president de Francisco Pérez de los Cobos -lligat tant al PP com a la norma sobre la qual s’ha pronunciat- deslegitima per complet el pronunciament del Tribunal Constitucional.

Llegir més »

Dos anys de reforma laboral: la precarietat com a norma

La reforma laboral del PP, aprovada fa poc més de dos anys, ja ha destruït 118.000 llocs de treball a l’Estat espanyol i ha permès rebaixes salarials i una generalització de la precarietat i la pobresa dins el món del treball. La llei ha fet inclinar tant la balança a favor de la patronal que ha provocat, també, un esclat de les lluites laborals i la sensació entre les treballadores que cal mobilitzar-se i plantar cara.

Des que es va aprovar la llei, el 90% dels contractes que s’han signat són temporals i, d’aquests, la meitat són de menys d’un mes. L’atur ha augmentat, les condicions laborals han empitjorat i la precarietat s’ha escampat com una taca d’oli.Cada vegada hi ha més treballadores que, tot i tenir feina, no tenen unes condicions de vida dignes garantides.

Llegir més »

La CGT davant la situació del Mercat de Treball i l’EPA del 1er Trimestre 2014

Comunicat SP Confederal sobre la situació del Mercat de Treball i l’EPA del I Trimestre 2014

CGT ES PREGUNTA I LI PLANTEJA A LA SOCIETAT, de quina recuperació parlen govern i empresaris, davant un mercat de treball que destrueix diàriament 2000 llocs de treball i més de 500.000 persones que “s’han donat de baixa” del mercat de treball per desesperació i emigració .

L’EPA del primer trimestre del 2014 ens mostra el desastre que tenim els treballadors i treballadores des de fa 6 anys , data de l’inici de l’estafa social, que ells anomenen crisi, per obra i desgràcia de lleis d’impunitat per als empresaris, rics i poderosos (la Reforma Laboral, la Reforma de les Pensions, etc).

Llegir més »
Cartell 1 Maig CGT català
Antirepressió

Manifest de CGT per al 1r de Maig de 2014: Pel repartiment del treball i la riquesa, prou corrupció, prou repressió! #1demaig

El 1r de Maig sempre ha de ser un dia reivindicatiu i de reconeixement de la lluita com garantia dels drets: al treball digne; a una jornada laboral que possibiliti conciliar el treball obligatori amb la vida social; a un salari i prestacions socials suficients, bé quan es té ocupació i també quan no se’n té; a pensions adequades per a viure amb dignitat; a la llibertat sindical i de negociació col·lectiva, etc….

Drets que al sisè any de la crisi-estafa del sistema capitalista i, a dos anys de les Lleis de Reforma Laboral i de la Seguretat Social, han desaparegut amb aquest cop d’estat que governs, poderosos i empresaris han donat contra “el seu estat social i de dret” i que ens ha fet retrocedir laboral, social i políticament a temps del capitalisme caciquil i medieval, situant-nos davant el mirall que ens retorna a la realitat de l’horror, on ja se’ns garanteix per la seva banda que “el futur encara serà pitjor per a la majoria social”.

Aquest és el futur-present que ens tenen dissenyat a l’Estat espanyol:

Sis milions de persones en atur, desnonades de l’ocupació i negant-los el seu dret més essencial: el dret a “guanyar-se la vida”. Per extensió ens neguen la protecció davant estats de necessitat: sense prestacions socials ni Rendes Bàsiques suficients per a viure dignament.

Més de mig milió d’ocupacions públiques destruïdes, fent dels serveis públics “organismes ineficaços”, amb les seves polítiques de retallades, de no inversions, fins a dur-los a la desaparició. Al no cobrir les necessitats bàsiques de les persones, troben l’excusa “perfecta” per a traspassar al mercat i als seus amics empresaris privats, milers i milers de milions, en un descarat robatori del patrimoni públic, del que és de tots i totes.

El dret a la Negociació Col·lectiva i a la Llibertat Sindical, han estat arrabassats als treballadors i treballadores, a les seves organitzacions sindicals, sacrificats en l’altar de l’única llibertat existent, la del capital, perquè la voluntat unilateral dels empresaris sigui qui organitzi al seu antull, el treball i la vida, convertint a la persona assalariada, en una mera mercaderia d’usar i llençar.

L’empobriment material de milions de treballadors i treballadores, a través de mecanismes com la retallada massiva de les rendes salarials, està generant una de les societats més desiguals del món: 20 persones de l’estat espanyol acumulen tanta riquesa com el 20% de la població més empobrida, és a dir més de 8 milions de persones.

I quan les persones sortim al carrer en defensa d’aquests drets bàsics, essencials per a una vida mínimament digna…, intenten emmordassar-nos i fer-nos callar, amb successives lleis cada vegada més lliberticides (llei de seguretat ciutadana, llei de l’avortament, llei de vaga, llei de jurisdicció universal etc..) i repressió policial absolutament desproporcionada.

Aquest 1r de Maig, ha de seguir sent el dia que milions i milions de treballadors i treballadores, diguem PROU i omplim les nostres vides quotidianes, no de sofriment ni desesperació, sinó de LLIBERTAT, imposant a governs, empresaris i poderosos, un altre Ordre Social, un altre sistema, on el repartiment del treball i de la riquesa, faci que una VIDA DIGNA per a totes les persones sigui possible aquí i ara.

VISCA EL 1 DE MAIG DE LLUITA I DIGNITAT!

Llegir més »

Situació conflictiva als remolcadors del port de Barcelona. La resistència contínua.

El passat mes de novembre la part social va evitar, en els remolcadors de Barcelona, l’aplicació de les empreses de la UTE REBARSA-SAR d’una “Modificació Substancial de les Condicions de Treball” que va pretendre eliminar un terç dels llocs de treball i posar a la resta de treballadors, als que haguessin quedat, en condicions d’esclavitud. I això amb les empreses obtenint encara substanciosos beneficis. Però els números semblen ser el de menys; les empreses entenien que calia aprofitar l’ocasió, i per a ells el moment propici és l’actual, beneït i abonat per la seva última i infame “reforma laboral”. La part social, després de desconvocar una vaga, va aconseguir que les negociacions es traslladessin a gener de 2014, en el que havia de ser el marc normal de discussió d’un nou conveni col · lectiu. Es va pactar entre les parts, negociar les condicions dels treballadors de flota abans del 7 abril 2014, i aquí estem, més aviat encallats:

La proposta empresarial d’inici d’aquesta negociació ha consistit simplement en la pretensió que amb males arts van intentar el passat Octubre: que els treballadors que quedin després de l’eliminació d’un terç dels llocs de treball, ho facin en règim d’esclavitud: 14 dies consecutius de guàrdia i 14 dies de descans, quedant eliminades les seves vacances. D’aquesta postura de principi, pràcticament no s’han mogut; durant els últims tres mesos únicament han arribat a variar el nombre consecutiu de dies en què es realitzarien les guàrdies i poc més. L’última proposta de les empreses consisteix així, en un règim de treball que suposaria una cadència de treball de 6 dies consecutius de guàrdia alternats amb 6 dies de descans seguits de 6 dies de treball més i 12 dies de descans.

Seguint aquesta seqüència de forma indefinida, 6-6-6-12 … arribarien a totalitzar, segons les empreses, d’entre 144 i 132 guàrdies a l’any (sobre les 109 actuals), sent el nombre exacte de guàrdies en funció que es prescindeixi o no del remolcador que es tripula eventualment per treballar a 12 hores en els mesos de vacances, i de si s’eliminen 12 o 15 llocs de treball. En el cas que es prescindís de contractar personal eventual per al remolcador de 12 hores, i a més s’eliminaran 15 llocs de treball en lloc de 12, les empreses consideren que llavors hi hauria la possibilitat de gaudir de trenta dies consecutius de vacances a l’any, encara que no saben precisar en quins mesos i no acaben de garantir de forma segura aquesta possibilitat. No cal, per descomptat, el “caramel” per als bons nois; ofereixen uns 4 euros per l’hora que féssim de més sobre les actuals, i només per als treballadors que ara estan, mai per als “nous” … sempre és bo – per a ells – crear diferències que divideixin els treballadors per fer-nos així més vulnerables.

Llegir més »

Comunicat de la CGT sobre la declaració conjunta de Govern, Empresaris, CC.OO i UGT per impulsar el diàleg social

Govern, Empresaris i els sindicats UGT-CCOO es reunien el passat 18 de març de 2014 i signaven una declaració conjunta, on les tres parts declaren “impulsar el diàleg social per a afavorir el canvi de cicle econòmic, la creació d’ocupació i la cohesió social”.

Resulta poc sorprenent aquesta declaració conjunta a tres, amb excepció de la data, que encara és menys sorprenent, doncs és un calc mimètic de la quevénen realitzant els “agents socials” amb els diferents governs de torn (bé del PP, bé del PSOE) al llarg d’aquesta trista història social laboral de no ruptura, des de 1977.

La declaració de 18 de març de 2014, és una còpia literal de la que van realitzar en el 2004, llevat de que en aquesta ha caigut allò de l’ocupació “estable” i, davant la barbàrie i destrossa del mercat laboral, amb taxes d’atur sobrepassant el 26% de la població activa i més de 6.000.000 milions de desocupats i desocupades, ara solament declaren que impulsen el diàleg social “per a afavorir el canvi de cicle econòmic, la creació d’ocupació i la cohesió social”.

Recordem la seva declaració del 8 de juliol de 2004: “Les organitzacions sindicals CC.OO. i UGT i les empresarials CEOE i CEPYME signen amb el President del Govern una Declaració en la qual les parts es comprometen a enfortir el diàleg social i a treballar per a arribar a acords que afavoreixin “la competitivitat, l’ocupació estable i la cohesió social”, és a dir el Pacte Social per la Competitivitat.

Aquesta concertació social, es mantindrà durant tota la primera legislatura del PSOE, del 2004 fins al 2008 i, tant en polítiques laborals[1], com en polítiques socials, es legisla des del consens i la pau social.

La crisi econòmica i social, comporta un desencontre entre els Sindicats CC.OO i UGT i, la resta dels agents que conformaven el Diàleg Social i la taula es trenca, amb la publicació de la Llei 35/2010 de Reforma Laboral i la posterior Vaga General del 29 de setembre 2010. Immediatament a aquesta vaga, els Sindicats CC.OO i UGT, creen les bases per a reprendre la Taula del Diàleg Social, tant amb la nova Representació Patronal, com amb “el nou” ministre de Treball del govern PSOE.

El 2 de febrer de 2011se signa l’Acord “Social i Econòmic per al creixement, l’ocupació i la garantia de les pensions” i, dóna lloc a la Llei 27/2011, el major atac als nostres sistemes públics de Pensions.

Poc abans del “decretazo” de Reforma Laboral de febrer de 2012 del PP, els “agents socials”, CEOE, CEPYME i CC.OO i UGT, signen el II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, el qual solament tenia un objectiu: empobrir a les classes assalariades sobre la base de la devaluació generalitzada de les rendes salarials i, vaja si ho han aconseguit.

Obrir una tramposa i miserable via alternativa a la ruïna i barbàrie que les polítiques de concertació social han causat en els sistemes de relacions laborals i de seguretat social, alhora que en les polítiques socials (sanitat, educació, béns públics), altra vegada sobre la base del “creixement econòmic” (ara transvestit de canvi “de cicle econòmic) i aquest sustentant sobre la competitivitat, no és sinó voler permanentitzar un model social i econòmic d’empobriment i desigualtat social i inviable per les seves conseqüències en el medi ambient i en les relacions socials.

La concertació social en temps de crisi sistèmica, només serveix per a embridar a les classes assalariades i garantir la taxa de guany del capital.

Al llarg dels últims 30 anys, els models de relacions laborals consensuats i concertats, han influenciat directament en les condicions d’ocupació o treball, i especialment, han servit com elements de disciplina en les classes assalariades.

Els canvis legislatius, les Reformes Laborals i les condicions de treball, han estat sotmeses a tres dècades de modificacions, acabant amb la supremacia del contracte indefinit sobre el temporal i constituint la llibertat absoluta del Capital de disposar del contracte de treball (acomiadament lliure), com l’única i última ràtio de l’economia i l’interès públic, alhora que s’ha destruït el poder obrer al buidar el dret a la negociació col·lectiva.

El xantatge al com se sotmet de nou a les persones assalariades, mostra el grau de miserabilitat de governs, empresaris i “sindicats sense principis ni dignitat”, quan milions de treballadors i treballadores, en qualssevol de les seves condicions: desocupat/da, desnonat/da, estafat/da, robat/da o retallat/da, han sortit al carrer i han dit que el conflicte, és a dir, la lluita, és l’únic camí i l’alternativa real a altre model social i econòmic, sobre la base del repartiment del treball i la riquesa i la garantia dels béns públics essencials per a tots i totes.

La CGT treballa, coopera i lluita, amb la majoria social perquè les persones unifiquem les lluites i siguem capaces de parar-los amb una VAGA GENERAL laboral i social.

Llegir més »
Assemblea 23 març Bcn
Crisi

Les dones movem el món, ara l’aturem! #VagaDeTotes! Totes a la vaga!

Les dones estem fartes de les polítiques socials, econòmiques i jurídiques que atempten de forma cada vegada més greu contra els nostres drets, la nostra dignitat i la nostra llibertat.

Lleis retrògrades com la de l’avortament o la de la reproducció assistida que ens neguen el dret a decidir lliurement ser o no ser mares, perquè el control sobre el cos de les dones i la nostra capacitat reproductiva ha estat, sempre, estratègia central de la construcció del poder masclista i patriarcal. No volem avortaments clandestins ni la solitud de les dones en ells. Exigim el dret a avortar en condicions segures, dignes, en un sistema de salut pública, que no criminalitzi les dones ni ens abandoni a la nostra sort.

Llegir més »

Organització a les Marxes de la dignitat #22M de CGT Baix Penedès, Alt Penedès i Garraf

22 DE MARÇ – MARXES DE LA DIGNITAT

Salutacions a totes i tots. Us informem que el proper dia 22 de març tindran lloc les Marxes de la Dignitat. Aquestes tenen com a objectiu pressionar els diferents poders de l’Estat per tal de fer canviar el curs de les “coses” d’una vegada per totes, exigint el restabliment dels drets que ens estan arrabassant i demostrant el nostre rebuig al manteniment dels privilegis d’uns pocs a costa del nostre patiment. Per això, des de la CGT entenem que és més necessària que mai la convocatòria d’una Vaga General que posi fi a aquesta aberració del sistema capitalista, tal com es reivindica en el manifest unitari que des del bloc anticapitalista hem consensuat.

Llegir més »

22M Marxes de la Dignitat: Manifestació a Tarragona i autobusos a Madrid

Tarragona marxa a peu i amb autobús a la Marxa de la dignitat de Madrid

La Plataforma Ciutadana per la Defensa dels Drets Públics i l’Assemblea de barris, porta a terme una campanya de comunicació entorn a la manifestació que es realitzarà el 22 de març a les 18h a la Rambla Vella (davant de Santa Tecla) de Tarragona. Aquesta manifestació s’emmarca en una iniciativa més àmplia en què confluiran a Madrid les anomenades Marxes de la dignitat, organitzades des de diferents punts de l’Estat, incloent participants del Camp de Tarragona que arribaran a peu i amb autobúsa Madrid.

Llegir més »

Comunicat de CGT davant el RD 16/2013 que modifica conceptes salarials abans exempts de cotització i que ara passen a constituir part de la base de cotització

Per a la CGT, el govern actual del PP, conjuntament amb el govern anterior del PSOE, i al dictat de les elits empresarials i financeres, han dut al BOE els majors atemptats contra els sistemes de relacions laborals i els sistemes públics de pensions.

El PP amb la publicació de la Llei sobre l’Índex de Revaloració de Pensions i el Factor de Sostenibilitat, legitima i empitjora la Llei 27/2011 que va reformar substancialment l’edat de jubilació, el període de càlcul, i els anys necessaris de cotització per a tenir dret al 100% de la base reguladora, com principals mesures absolutament contràries a les necessitats i drets tant dels treballadors i treballadores en actiu, com als pensionistes futurs i als pensionistes actuals.

Aquesta llei, (la 27/2011), igual que el RD 5/2013 (penalitzacions sobre les jubilacions anticipades entre altres barbaritats), i ara la nova llei que es carrega la revalorització de les pensions en funció del cost de la vida i que per al 2019, suposa un robatori en la base de la pensió d’entre un 5% a 20%, segons la Base reguladora de cada pensionista, només resolen una incògnita: els poders públics articulen lleis per al robatori de milions i milions a les persones treballadores, i així lliurar al capital financer i a les asseguradores, centenars de milers de milions, perquè sigui el mercat qui “controli els sistemes de previsió social”, a través dels plans privats de pensions.

El RD 16/2013 de 20 de desembre, és una estafa des del seu enunciat: …”mesures per a afavorir la contractació estable i millorar la empleabilitat dels treballadors”… i el que estableix és una major precarització del treball: ara els empresaris tindran treballadors i treballadores amb contractes a temps parcial, com la modalitat “normalitzada” d’esclavisme. Contractes molt barats en el preu de la mà d’obra, però que poden ampliar les seves jornades amb el simple avís, d’un dia per a un altre, de que ha de realitzar hores complementàries. És la liberalització absoluta del contracte, o dit d’una altra manera, no és un contracte amb drets, sinó un contracte de posada a disposició a la voluntat única empresarial.

En aquest mateix decret apareix la reforma de l’article 109 de la Llei General de la Seguretat Social, per la qual, conceptes salarials com plusos de transport, assegurances privades mèdiques, aportacions a plans de pensions, tiquets restaurants i altres salaris en espècie, que fins a ara no tenien l’obligació de cotitzar, passen a cotitzar conforme als tipus marcats per la Seguretat Social.

Fins a aquest moment, els centenars de milions anuals que s’ingressen per aportacions als plans de pensions d’ocupació (privats), per exemple, tenien cotització 0, és a dir els empresaris no cotitzaven per aquest “salari diferit”, igual que el treballador. Si tenim en compte que l’empresari ara cotitzarà pel 23,60% i el treballador pel 4,70%, significa que molts milions d’euros ingressaran al sistema de caixa única de la Seguretat Social i, a més en forma d’imputació directa, és a dir es cotitza directament sobre la renda que es genera.

Igual succeeix amb els altres conceptes exonerats fins a ara: plusos de transport i distància, tiquet restaurant, ajudes d’estudis, excepte les corresponents del treballador quan vénen exigides pel desenvolupament de les seves activitats, despeses de manutenció i estada, assegurances mèdiques privades i altres salaris en espècie.

El 87% de les persones assalariades, al trobar-se per sota de la base màxima de cotització (rendes salarials superiors a 43.163,82 euros per al 2014), veuran aquestes augmentades amb la consegüent millora per a totes les prestacions que depenen de la mateixa: prestacions d’atur incapacitat temporal (baixes), i base reguladora per a la pensió.

Per a CGT, segueixen sense resoldre’s

Llegir més »

Comunicat de la CGT davant de la situació del mercat de treball i l’EPA del 4t trimestre de 2013

CGT ES PREGUNTA I PLANTEJA A LA SOCIETAT: per què riuen i s’alegren aquests “sense vergonya” del PP, davant el desastre de l’ocupació i l’augment de la precarietat i la pobresa de la classe obrera?

L’Enquesta de Població Activa del 4t trimestre del 2013, ens mostra el desastre que tenim les treballadores i treballadors des de fa 6 anys, data de l’inici de l’estafa social, que ells anomenen crisis.

La desolació del mercat de treball, és patètica:

– Gairebé 4 milions de llocs de treball han estat eliminats pels empresaris i els seus governs(PP/PSOE).

Llegir més »

Les 300 persones més riques del món van afegir durant 2013 un total de 524.000 milions de dòlars a les seves fortunes i acumulen 3,7 bilions de dòlars

Les 300 persones més riques del món van afegir durant 2013 un total de 524.000 milions de dòlars als seus fortunes , que ara totalitzen 3,7 bilions de dòlars , segons dades compilades per Bloomberg .

L’índex , que s’actualitza cada dia , ha publicat les dades per al conjunt de l’any 2013 amb els augments o descensos de les fortunes de cadascun dels seus integrants.

Llegir més »

Les persones assalariades, la classe treballadora, perden pes en el repartiment de la renda, enfront dels beneficis empresarials

La redistribució desigual de la riquesa, expressada en rendes salarials i beneficis empresarials, ha experimentat a l’Estat espanyol canvis importants i així, podem veure com en cicles recessius o de crisi econòmica capitalista, la participació de les rendes del treball es redueixen sensiblement, igual que ho fan quan la intervenció sindical en els procesos de negociació col·lectiva ve delimitada bé per lleis (1) , bé per pèrdua de força sindical.

A partir de mitjans de la dècada dels 70 (la crisi de la energia), la participació dels salaris en la renda va experimentar una caiguda important. El diferent d’aquesta caiguda (crisi econòmica) de les rendes del treball a favor dels beneficis empresarials es troba en que quan el cicle econòmic entra en recuperació, no recuperen el perdut, al contrari que en altres situacions històriques (2).

Per primera vegada en la història econòmica moderna on es donen taxes de creixement econòmic saludable en l’entorn del 3% o superiors (3), els salaris no deixen de caure en la seva participació de la renda.

El 1977, la remuneració de les persones assalariades representava el 67,3% del PIB. En el 2013, aquest percentatge s’ha reduït al 50% del PIB, és a dir hem retrocedit en 17 punts i aquesta riquesa ha estat apropiada pels empresaris.

El gran objectiu de la reforma laboral és la devaluació generalitzada de les rendes salarials, expressades aquestes en salaris, en costos per hora treballada, en pensions, en prestacions. Segons les dades, ho estan aconseguint.

Llegir més »

La segona Reforma Laboral de l’època Rajoy entra per la porta del darrera

LA SEGONA REFORMA LABORAL DE L’EPOCA RAJOY ENTRA PER LA PORTA DEL DARRERA

Comunicat de la CGT de Catalunya davant l’aprovació del R.D. Llei 16/2013

Aprofitant el rebombori creat per la subhasta del preu de la llum i l’aprovació de la llei de l’avortament, el Consell de Ministres del passat divendres 20 de desembre va colar-nos una reforma laboral encoberta. Es tracta del Reial Decret-Llei 16/2013 (“de medidas para favorecer la contratación estable y la empleabilidad de los trabajadores”). L’aprovació d’aquesta nova reforma de l’Estatut dels Treballadors és un nou atac cap el conjunt dels treballadors i treballadores, suposa una nova precarització de les nostres condicions laborals i, com les anteriors reformes, afavoreix els interessos dels empresaris. Algunes de les mesures més destacables del Reial Decret-Llei 16/2013 són:

1. Mitjançant la modificació de l’art. 12.4 i 12.5 de l’ET es flexibilitzen encara més els contractes a temps parcial. Si bé es recupera la prohibició vigent fins la reforma del 2012 de que els treballadors/es a temps parcial facin hores extres, ara es permet que facin hores complementàries també els que tenen contractes de durada limitada. S’introdueixen a més mesures per a que els empresaris tinguin més facilitats per a imposar aquestes hores complementàries, eliminant alguns requisits d’acord entre les parts. També s’amplien el número d’hores extraordinàries que es poden fer, que poden arribar a ser finsel 60% de la jornada contractada.

Llegir més »

El Govern esprem la reforma laboral retallant més drets als treballadors

Flexibilitza el contracte a temps parcial, perquè l’empresari tingui gairebé total disponibilitat sobre l’horari del treballador.

Les ETT podran formalitzar contractes de pràctiques.

Es reforça el control de les empreses en la gestió de les baixes mèdiques.

La ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, no s’ha cansat d’assegurar que la reforma laboral ja estava feta. No obstant això, el que el Govern ha aprovat aquest divendres 20 de desembre s’assembla molt a una volta de rosca a la legislació laboral. L’Executiu flexibilitza per complet el contracte a temps parcial, permet que les ETT formalitzin contractes de pràctiques, prorroga la possibilitat que els contractes formatius no estiguin lligats a cap formació reglada, i enforteix la posició de les empreses en la gestió de les baixes per incapacitat temporal.

Flexibilització del contracte a temps parcial per facilitar que l’empresari tingui gairebé total disponibilitat sobre l’horari del treballador

Amb la nova regulació del contracte a temps parcial, les empreses podran disposar dels treballadors amb plena llibertat. No podran fer hores extraordinàries -almenys no sota aquesta accepció- excepte en els supòsits contemplats a l’article 35.3 de l’Estatut dels Treballadors, però aquestes se substitueixen per les anomenades hores complementàries, que podran fer els treballadors que estiguin contractats per a realitzar almenys deu hores setmanals de terme mitjà anual, de forma temporal o indefinida. Les hores complementàries sempre han existit en els contractes a temps parcial, però el Govern va flexibilitzar el seu ús, primer en la reforma laboral, i ara mitjançant nous canvis.

Hi haurà dos tipus d’hores complementàries. D’una banda, les pactades, és a dir, les consensuades entre empresa i empleats. En aquest cas, podran suposar un màxim del 30% de la jornada pactada amb el treballador, un percentatge que podrà ampliar-se fins al 60% si així ho contemplen els convenis. Els empresaris haurien de donar un preavís als treballadors perquè realitzin aquestes hores, no obstant això, aquest termini previ es redueix de 7 a 3 dies. Ocupació assegura que és una forma de “agilitar” l’organització de les empreses.

Però hi haurà també hores complementàries “voluntàries”, sense preavís mínim, el que vol dir que un empresari pot requerir a un treballador el mateix dia perquè es quedi en el seu lloc de treball durant més hores. El Ministeri assenyala que el treballador sempre podrà negar-se a fer-les i que l’empresa no podrà penalitzar-lo per això, amb el que no està clar l’efecte final d’aquesta mesura. Aquest tipus d’hores voluntàries solament podran realitzar-se si es tracta de contractes indefinits a temps parcial. No podran superar el 15% de la jornada laboral, ampliable fins al 30% en els convenis col·lectius.

Amb aquestes modificacions, un treballador a temps parcial podria fer una jornada de fins al 90% d’una jornada laboral ordinària a temps complet en algunes ocasions (malgrat estar contractat oficialment per a un nombre d’hores parcials). Fons del Ministeri assenyalen que es reforçarà la inspecció de treball per a evitar el frau, de manera que les empreses hàgin de deixar constància diàriament i per escrit de la jornada que porta a terme cada treballador.

Una altra empenta per a aquest tipus de contractació: el contracte d’emprenedors que va introduir la reforma laboral (amb un any de prova i acomiadament lliure) i fortament bonificat podrà registrar-se ara també a temps parcial (fins a ara eren solament a temps complet). En definitiva, un nou contracte a temps parcial de caràcter suposadament indefinit tindrà un acomiadament lliure d’un any i obre la porta a la disponibilitat total del treballador per a l’empresa.

Les mútues controlaran les altes de treballadors malalts

L’Executiu ha respost a més a una demanda clàssica de la patronal que és la de controlar l’anomenat absentisme, és a dir, de les baixes per incapacitat temporal. L’Executiu introdueix canvis que enforteixen el poder de les mútues, les organitzacions creades amb les contribucions dels empresaris i que de fet formen part de la patronal. Com fins ara, les mútues podran proposar l’alta del treballador al sistema públic de salut. Però, amb el model actual el metge tenia quinze dies per a respondre i, si no ho feia, s’entenia que la proposta d’alta es rebutjava. Això canvia: haurà de contestar en cinc dies i, en cas de silenci, se li donarà l’alta al treballador.

La brevetat d’aquest procés és més que òbvia. D’una banda, forcen a l’especialista que en el termini de cinc dies decideixi si la incapacitat que afligeix al pacient ja li capacita o no per a tornar el treball (una grip no cursa igual que una hepatitis o que un pronòstic de càncer). Per un altre, la probabilitat que el propi metge no pugui contestar, pel fet d’estar absent del treball, en un termini tan curt de temps és alta.

Tant el metge com el treballador podran recórrer l’alta davant l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), que tindrà altres cinc dies per a decidir. Si constata que l’alta era injustificada, el treballador serà donat de baixa altra vegada però no serà rescabalat pel temps que ha hagut de tornar al seu lloc de treball, al que haurà hagut d’acudir malalt. També la mútua podrà recórrer la decisió del metge si no està d’acord, i el INSS tindrà l’última paraula en funció de les proves presentades pels uns i els altres.

Més poder per a les ETT

D’altra banda, les empreses de treball temporal estaran autoritzades a formalitzar contractes de pràctiques per a posar-los a la disposició d’altres empreses, una cosa que fins ara tenien prohibit. El Govern ja va aixecar un altre veto amb anterioritat: el que impedia a les ETT registrar contractes formatius. Les empreses podran ara formalitzar els uns i els altres. Ocupació justifica la mesura en la necessitat d’augmentar les possibilitats que els joves trobin la seva primera oportunitat laboral.

Precisament, els contracte formatius podran seguir realitzant-se en matèries en les quals no existeixi un títol reglat o en les quals no hi hagi centres disponibles per a impartir-la. L’Executiu ja va introduir aquesta possibilitat, però ara la prorroga durant tot 2014. És a dir, el contracte de formació no està lligat a una formació reglada.

Es redueixen a quatre els tipus de contractes

A més, el Govern ha reduït els tràmits administratius dels contractes fins a quedar solament quatre opcions: indefinit, temporal, de pràctiques i de formació. No es tracta que la resta de contractes desapareguin, sinó d’una simplificació a efectes administratius i de burocràcia per a intentar que formalitzar un contracte resulti més senzill. D’aquesta forma, qui vulgui contractar partirà de quatre models bàsics als quals s’aniran afegint la resta de possibilitats.

* Notícia publicada a eldiario.es

En document adjunt Real Decreto-ley 16/2013, de 20 de diciembre, de medidas para favorecer la contratación estable y mejorar la empleabilidad de los trabajadores

Attached documents

Reial Decret-llei 16/2013

Llegir més »

Els contractes de formació creixen un 73% després de precaritzar més les seves condicions

Des que el Govern va flexibilitzar encara més la seva apliació, els contractes de formació no han deixat d’estendre’s.

Les dades mostren que també s’empren en majors de 29 anys.

Tenir més de 30 anys, un contracte lligat a formació i cobrar 483 euros és possible. Al començament d’any, el Govern va flexibilitzar encara més les condicions dels contractes de formació i, segons les dades, els canvis han funcionat: mentre la contractació tot just creix, al novembre aquest tipus de contractes s’havien disparat un 73% respecte a l’any anterior.

Entre 2009 i 2012, es feien una mitjana de 60.000 contractes de formació a l’any. En tot 2012, per exemple, es van registrar 60.578. No obstant això, en el que duem d’any ja s’han fet 95.115 contractes de formació, un 63% més que en tot 2012. Si el 2007, aquest tipus de contractes representaven un 0,5%, en 2013, amb cinc milions menys de contractes nous registrats, ja suposen un 0,7%.

Les dades sobre el nombre de contractes formatius que es converteixen en indefinits mostren que el seu ús s’està donant, sobretot, en joves d’entre 20 i 24 anys, però també en majors de 29 anys. Pot donar-se el cas de joves que són contractats als 30 anys i que, per tant, poden romandre fins als 33 amb aquest tipus de relació laboral (dos anys ordinaris més un altre de pròrroga). Al novembre, 207 contractes de pràctiques es van convertir en indefinits: 8 entre menors de 20 anys, 127 entre joves de 20 a 24 anys, 62 en la franja d’entre 25 a 29 anys, i 10 entre treballadors d’entre 30 i 44 anys.

Va ser al febrer quan el Govern va anunciar canvis en els contractes de formació: va ampliar el límit d’edat fins als 30 anys (mentre l’atur no descendeixi del 15%, una cosa que no succeirà en anys) i va permetre que una mateixa empresa pugui fer diversos d’aquests contractes consecutius a un mateix treballador, sempre que la formació a la qual estiguin lligats sigui diferent. No obstant això, no fa falta que aquesta formació estigui vinculada al lloc de treball que s’ocupa, n’hi ha prou, per exemple, amb un curs d’informàtica o idiomes en centres autoritzats per a impartir-los o en la pròpia empresa.

Baixos salaris

Sota aquestes premisses, els treballadors fan una jornada laboral d’entre el 75% i el 85% de la marcada en conveni, i cobren un salari que oscil·la entre el 60% i el 80% de l’estipulat, i que no pot ser inferior al salari mínim interprofessional (SMI) en proporció al temps treballat. Encara que molts convenis col·lectius marquen salaris més elevats que el SMI, en el cas que aquest s’apliqui, un treballador amb un contracte de formació podria estar cobrant 483 euros per una jornada de 30 hores setmanals.

Els sindicats confirmen que les mesures que va introduir el Govern per a flexibilitzar aquest tipus de contractació han tingut molt a veure que el seu ús es dispari. Recorden també que aquest contracte està fortament bonificat: durant tota la seva vigència, les empreses tenen dret a una reducció d’entre el 75% i 100% de les seves quotes a la Seguretat Social en funció de la seva grandària.

* Notícia d’Ana Requena publicada a eldiario.es

http://www.eldiario.es/economia/contratos-formacion_0_203679967.html

Llegir més »

L’assalt a les pensions

El Seminari d’Economia Crítica Taifa presentava, el setembre d’enguany, l’informe Les pensions no es toquen per advertir la població sobre un nou atac al sistema públic de pensions. La nova reforma, anomenada Llei del Factor de Sostenibilitat i l’Índex de Revalorització de les Pensions, té com objectiu prioritari reduir les despeses en tots els tipus de pensions establertes en el model públic de pensions. Tot i això, aquesta reforma no és la primera ni serà l’última, ja que l’objectiu final és la conversió d’un sistema públic de pensions a un sistema majoritàriament privat, en mans de bancs i asseguradores. Cal, doncs, insistir en la gravetat de la situació, perquè ens hi va el nostre futur, el nostre present.

Llegir més »

Salaris en caiguda lliure

Productivitat. Competitivitat. Impuls a les exportacions. Reducció de l’atur. A l’ombra d’aquests conceptes s’ha forjat una insostenible dinàmica de rebaixes salarials generalitzades que ens ha acabat abocant a la pitjor pèrdua de poder adquisitiu dels darrers 27 anys.

Com si d’una formula de propietats veritablement miraculoses es tractés, la “moderació salarial” ha esdevingut, per si mateixa, la llum que ens ha de guiar cap a la sortida de l’interminable túnel de la crisi econòmica. Així ho proclamava, per citar només un exemple, el Banc Central Europeu quan recordava a l’executiu espanyol el passat mes d’agost l’urgència de “reduir els costos laborals” i “abolir la interrelació entre salaris i inflació”. Reduïts els uns i abolida l’altra, però, seguim envoltats d’una foscor que, lluny d’alleujar-se, resulta més asfixiant i paorosa a cada dia que passa.

Inflació i salari

Segons dades del passat mes de setembre, la inflació a l’Estat espanyol es situa en el 3,4%. Una xifra engruixida com a conseqüència de l’aplicació dels nous tipus d’IVA que empenyen els preus a l’alça. Els salaris, per contra, no han compartit aquesta entusiasta trajectòria ascendent. Mentre el cost de la vida augmenta a un ritme més que notable, els augments salarials pactats entre treballadors i empreses des del gener fins al setembre s’han situat, de mitja, a l’1,30%.

Encara pitjor és, segons alertava Josep Lladós, professor de la UOC, la situació en aquells convenis col·lectius signats amb posterioritat a l’entrada en vigor de la reforma laboral del passat mes de febrer. En els esmentats convenis, la pujada salarial no assoleix ni tan solsun mínim 1%.

Llegir més »
Rànquing de les empreses dels PPCC amb més beneficis
Crisi

La meitat de les 40 empreses dels Països Catalans amb més guanys aprofiten la reforma laboral per fer acomiadaments, tot i els seus ingressos milionaris

10.000 MILIONS DE BENEFICIS EN PLENA CRISI

La meitat de les 40 empreses dels Països Catalans amb més guanys aprofiten la reforma laboral per fer acomiadaments, tot i els seus ingressos milionaris

Les quaranta empreses amb més beneficis dels Països Catalans van aconseguir 10.969 milions d’euros el 2010 enmig de la crisi econòmica. Aquestes companyies han tirat endavant la malmesa economia d’un país en fallida, fent de motor econòmic dels territoris on s’assenten, donant feina a milers de persones i empreses associades i proveïdores. Tot i els guanys milionaris, gairebé la meitat d’aquestes empreses líders ha aprofitat la reforma laboral per plantejar Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) en els últims dos anys. L’objectiu és abaixar sous i reduir plantilles de treballadors per continuar sent, segons diuen, competitives en el nou context econòmic i poder afrontar un futur, encara molt incert, amb garanties.

Llegir més »