CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Reforma laboral

Crisi

Laboral? Això és una reforma empresarial

“Quant pitjor, millor” s’ha convertit en la màxima del nou govern espanyol. Sembla que els ministres han llegit atentament el llibre de Naomi Klein “La doctrina del xoc”. Insistir en el malament que estan les coses permet prendre mesures extraordinàries. Aquesta maniobra és clara en el cas de la reforma laboral. El PP ha vingut repetint que l’atur anirà en augment el que obliga a fer una reforma de gran importància i acabar donant tot el poder a les empreses. La nova reforma col·loca a les empreses com jutge, sent part interessada, de les condicions laborals. Decidiran a cada moment el salari, la durada de la jornada i les funcions dels seus treballadors, passant per sobre dels convenis col·lectius, àdhuc sense entrar en pèrdues.

Reduir el salari dels treballadors sens dubte augmentarà els beneficis empresarials, considerats com el més important per al creixement, però no s’estableixen els mecanismes perquè aquests beneficis s’inverteixin a generar ocupació. Qui assegura que els beneficis no es repartiran entre pocs accionistes o acabaran en la Borsa? Mentre les apostes borsàries suposin més beneficis que la inversió productiva, les empreses i inversors preferiran el mercat financer. No hi ha cap iniciativa seriosa per part del govern ni de la Comissió Europea per a regular i gravar el mercat financer, la qual cosa és un factor essencial per a desenvolupar l’economia productiva. D’altra banda, una reforma que afavoreix la desprotecció, l’alta rotació entre atur i ocupació, i la pèrdua de capacitat de negociació no trigarà a tenir com resultat una caiguda dels salaris, que les empreses celebraran, però que farà caure encara més la demanda, l’activitat econòmica i, de nou, l’ocupació.

El poder donat a les empreses òbvia, a més, la relació causal entre la seva poca transparència i la crisi. L’adaptació dels salaris als beneficis de les empreses passa per alt l’anomenada enginyeria comptable: si no hi ha un control sobre la desviació de fons i un topall salarial per a amos i alts directius, és en extrem senzill presentar uns comptes que demostrin reducció de beneficis. N’hi ha prou amb pujar-se el sou o les dietes, crear divisions empresarials internes o falsejar directament els comptes. L’antic president de la patronal, ara en procés judicial, bé ho sap. El gendre del rei també ho sap. I ho saben les grans empreses, culpables de més del 71 % de l’evasió fiscal que es comet en el país. Si de debò es tractés de reconciliar els interessos de les empreses i els treballadors també es podrien lligar els salaris als beneficis de les empreses quan creixin; però aquesta fórmula, curiosament, no se’ls ha ocorregut.

La reforma s’excusa que el principal problema de les Pymes, que creen el 80% de l’ocupació, és la rigidesa laboral. No obstant això, el que afecta a les Pymes és la reducció de demanda i l’absència de crèdit. Respecte al crèdit, els bancs estan rebent diners públics a munts que destinen a pagar els seus propis deutes o obtenir beneficis en la compra de deute públic; per tant, el que les petites i mitjanes empreses necessitarien és una xarxa de cooperatives de crèdit ètiques que assegurin liquiditat. Respecte a la reducció de la demanda, a les Pymes els perjudiquen els salaris baixos i la contracció de despesa pública, perquè redueix el consum, i el fet que a partir d’ara sigui més barat acomiadar no soluciona l’actual problema que no hi ha demanda: necessiten que la població accedeixi a renda. Enfrontar a petits empresaris i treballadors és una estratègia per a dividir als de baix, als que estan sofrint la crisi, mentre el 1% es dedica a recompondre els seus balanços comptables.

En realitat l’excusa de la suposada rigidesa laboral, que ningú ha pogut justificar ni empíricament ni comparant-la amb altres règims de protecció europeus, és l’ocasió perfecta per a acabar amb una de les bèsties negres dels empresaris espanyols: el conveni sectorial. En la mateixa línia de la resta dels arguments de la reforma, la negociació dels convenis col·lectius a escala de sector es presentava, precisament, com un llast per a les petites empreses. Des d’altre punt de vista, aquesta era precisament una de les poques formes que tenien els treballadors de les petites empreses per a gaudir de mecanismes de protecció fixats pels treballadors de les empreses més grans, amb major pes sindical i amb major capacitat de negociació. Donat el pes de les petites empreses en l’estructura d’ocupació actual, els convenis a escales més petites, en una situació d’elevades taxes d’atur, que dificulten la recuperació de la força de negociació, equival a asseure les bases d’una desprotecció laboral generalitzada en la pròxima dècada.

Més enllà del cop contra la força de negociació dels treballadors i a l’augment de la precarietat, la reforma laboral és una mesura amb un fort sentit polític. Recordem que el petit empresari és, en la major part dels casos, un treballador subordinat a les grans empreses mitjançant la subcontractació, que a més assumeix els seus propis costos de protecció social i rep directament les pressions mercantils de la competència a través del mercat de crèdit. Dit d’altra forma, pot ser que els autònoms i petits empresaris “no tinguin caps” però depenen de les decisions dels seus clients i, sobretot, dels bancs. Per descomptat, l’extensió d’aquestes figures laborals té a veure amb un mantell ideològic en el qual l’emprenedor apareix com una espècie d’heroi del capitalisme avançat que contrasta agudament amb la seva precària posició davant els vaivens de l’economia financera.

El moviment de fulminació dels convenis sectorials consisteix, des d’aquest punt de vista, a intentar contrarestar la forta inseguretat que produeix en els emprenedors mitjançant la posada a la disposició dels petits empresaris de treballadors barats i sense capacitat de negociació. El sentit polític és doble, de forma immediata s’intenta guanyar el suport dels autònoms i petits empresaris a les polítiques del PP i, a nivell general, s’obre una bretxa de diferenciació social entre els autònoms i petits empresaris, que no són sinó precaris amb capacitat de contractar, i els seus, cada vegada més indefensos treballadors, d’altra banda, també precaris.

L’altre gran argument de pes per a legitimar la reforma laboral és que l’abaratiment de l’acomiadament acabarà amb el mercat dual de treball. És cert que vivim en un mercat laboral bipolar: d’una banda, aquells treballadors amb contracte indefinit i drets adquirits i, per l’altre, els treballadors amb contractes temporals, la concatenació legal dels quals fa que els altres drets es vegin molt afeblits. Per a les empreses, els contractes temporals sempre seran millors que els indefinits, sigui quin sigui el cost d’acomiadament, perquè els temporals no tenen cost d’acomiadament: s’acaba l’obra i servei i el treballador es va al carrer.

Disminuir el cost de l’acomiadament del contracte indefinit només redueix els drets dels que ho aconsegueixen, però no incentiva que les empreses augmentin aquest tipus de contractació. I menys donant més competències a les ETTs. N’hi ha prou amb “no renovar” per a castigar queixes, embarassos, rebuig a hores extres, seguiment de vagues, etc. Si les línies productives tenen puntes i valls en la necessitat de treballadors, caldria crear nous drets per als intermitents, no intentar combatre la temporalitat amb mesures ineficaces. La pujada de l’atur el 2009, que va passar del 12% al 20% en pocs mesos es va produir a partir d’un descens similar en la taxa de temporalitat, és a dir, una bona part dels treballadors temporals es va anar de manera automàtica, sense intervenir acomiadament, a l’atur.

Les estratègies de reabsorció de l’atur aposten clarament per la multiplicació de les formes degradades de treball. Els contractes de formació s’allarguen fins als trenta anys, els part-time poden fer hores extraordinàries i s’imposen treballs “comunitaris” per als aturats. Aquesta política s’orienta en la direcció d’una societat de plena activitat, sense que es pugui parlar de plena ocupació. La mentida que només és possible una integració social per mitjà d’un salari (cada vegada més difícil d’aconseguir) només retarda l’obvi: una nova vinculació entre ciutadania, drets i renda, que permeti la mobilitat i la producció. Per ventura no realitzem ja labors sense retribució salarial que són indispensables? Serien possibles els beneficis empresarials sense una gran quantitat de treball no pagat? Aquestes preguntes remeten a la qüestió de com es genera la riquesa en el moment actual.

El problema estructural de l’economia espanyola no és el seu mercat laboral, sinó la seva especialització, animada per la Unió Europea, en la construcció i el turisme. El problema estructural de l’economia mundial és l’hegemonia de les finances, el seu lucre especulatiu i la seva amnistia fiscal. El poder adquisitiu dels salaris porta anys en descens, però el crèdit associat a la bombolla immobiliària va amagar els problemes. Mentre no s’enfrontin aquests problemes sinó que s’intenti augmentar la competitivitat a través de la devaluació de salaris, de l’empobriment de la població, només ens queda igualar-nos “per baix” als països de baixos costos laborals i competir per les engrunes d’una riquesa concentrada en poques mans. Recordem que a Espanya unes 1.400 persones controlen els recursos equivalents al 80,5% del PIB.

Que la gent pugui accedir a renda per a estimular la demanda depèn de millors salaris i d’una fiscalitat que asseguri el repartiment de l’abundant riquesa. Que el crèdit circuli depèn d’una banca pública i ètica que sigui capaç de donar seguretat a les petites empreses i autònoms. Però si no volem que les bombolles es repeteixin, si volem construir un model econòmic just i sostenible, ambdues qüestions haurien d’anar acompanyades d’un debat per a què i com s’ha de produir.

http://madrilonia.org/2012/02/laboral-esto-es-una-reforma-empresarial/

Llegir més »
Administració Pública

Jornada informativa sobre la nova reforma laboral l’1 de març a Tarragona

Jornada INFORMATIVA i de DEBAT sobre la nova reforma laboral, Reial decret-Llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral.

Ponent: CARLOS H. PRECIADO, Jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Dijous 1 de març de 2012.

Horari: A les 10:00.

Lloc: Centre Cívic de Sant Pere i Sant Pau, C/ Camí Pont del Diable s/n, 43007 Tarragona.

Llegir més »
Crisi

Contra la reforma laboral, vaga general!

Davant dels nostres ulls, sense cap dissimulació i tampoc sense pudor, els amos fa dies que s’han tret la careta i fan el que sempre han fet, però ara sense cap mena d’impediment ni de consideració. Tenen la gran excusa de la crisi que els justifica en totes les seves decisions antisocials i antipersona. El Govern aprova la primera reforma laboral en trenta anys que no és criticada per la Patronal i l’endemà mateix, aquesta, per boca del seu president Joan Rosell, demana ja la negació del dret de vaga. Passa un dia i el Govern contesta: hi haurà canvis en les lleis que regulen el dret de vaga. I tingueu clar que no seran positius per a nosaltres…

Fa massa que dura aquesta situació de sorprendre’ns cada dia que llegim el diari o escoltem la ràdio per lleis, mesures i pèrdua de drets. I sempre som els mateixos que hi perdem. Precisament aquells i aquelles que no hem provocat aquesta crisi amb què els rics s’estan folrant i nosaltres cada cop més i de forma més ràpida, ho estem perdent tot.

Llegir més »
Negociació col·lectiva

Reforma laboral: Extremadament agressiva

Tornem a tenir entre nosaltres una enèsima contrareforma laboral, i aquesta vegada despietada, com les que es fa la dreta més dretana i en contextos de crisi i atur desbocat. Tan sols és un aperitiu d’altres receptes indigestes que estan a la cuina. La trajectòria de les normes laborals en les darreres tres dècades han anat esborrant el rastre de molts drets, però tan sols en dos anys s’ha donat un gran salt i s’han legislat demandes històriques de la patronal. Aquesta contrareforma que va aprovar el Consell de Ministres el 10 de febrer, precedida pel II Acord(1) que han pactat prèviament els sindicats CCOO i UGT amb la patronal, ens porta gairebé a una taula rasa.

Llegir més »
Cartell Carnestoltes 2012 en png
agenda

Carnestoltes poètic a la CGT de Barcelona

Organitzat per la Secretaria d’Acció Social del Sindicat d’Administració Pública de Barcelona, el divendres 17 de febrer, tindrá lloc una festa poètica de Carnestoltes, a la que esteu totes i tots convidats.

Llegir més »
Crisi

Captiva i desarmada la classe obrera

Ja ha arribat la reforma laboral anunciada pel partit Popular i, com era d’esperar, no ha defraudat les expectatives. La CEOE mostra una alegria continguda, possiblement perquè no vol que es noti massa fins a quin punt el PP ha legislat d’acord amb els seus interessos. Els alemanys, per boca de twitter Steffen Seibert, portaveu de la canceller alemanya, Angela Merkel, són clars: «La reforma del mercat laboral a Espanya és modèlica i valenta», i, per a rematar els elogis, el secretari general de la OCDE, Ángel Gurría, va afirmar que la reforma laboral «permetrà disminuir la dualitat del mercat laboral i promourà l’ocupació».

Tot això s’ajusta al guió, però el que resulta més sorprenent és la valoració dels dos grans sindicats de «classe». Sens dubte valoren negativament la reforma, Faltaria més!, però al mateix temps afirmen que iniciaran mobilitzacions progressives per a carregar-se de raons i pensar potser en una vaga general a mitjan o llarg termini. Molts som conscients des de fa bastant temps que el sindicalisme majoritari no només no està sent capaç d’afrontar adequadament la dura agressió que estan patint els treballadors, sinó que són part d’aquesta agressió. Fa temps que han claudicat en la seva capacitat de defensar realment els interessos dels treballadors i són gestors encarregats de maquillar els danys i temperar les mobilitzacions.

Crec que el sentit de fons de la reforma, la lletra petita, i també el que diu en detall, són el que són, un pas més en una batalla que es va començar a lliurar de manera molt ferma en els anys setanta del passat segle i que ha seguit de manera ininterrompuda fins a avui. L’estat del benestar, resultat d’un gran pacte social signat després de la Segona Guerra Mundial, amb l’amenaça de la guerra freda com teló de fons, va suposar un repartiment més equitatiu de la riquesa i la consolidació d’una classe mitja que gaudia de serveis i benestar creixent. El seu bastió més sòlid en la lluita per afermar aquestes conquestes van ser, sens dubte, els sindicats i els partits socialdemòcrates. Des de llavors, des de la primera gran crisi de 1973, les elits dominants no han parat per a aconseguir l’objectiu d’un nou repartiment de la riquesa, recuperant la injusta distribució prèvia.

Prop de 40 anys més tard es pot dir que la seva victòria en els grans països occidentals s’ha consumat. Sens dubte, la globalització i l’impacte dels nous països emergents, que també volen un nou repartiment de la riquesa mundial, ha contribuït a configurar l’actual crisi i el nou salt qualitatiu en l’agressió encaminada a recuperar poder i riquesa, però l’important és recuperar la seva posició absolutament dominant. Està clar que l’última reforma laboral no deixa de ser un esglaó en aquesta llarga escala de descens per a la classe obrera i d’ascens per a les elits que configuren el bloc hegemònic.

El Partit Popular és el partit dels empresaris i defensa els seus interessos. És molt clar un bon article de Joaquín Estefanía a El País, titulat precisament “El partido de los empresarios”, i també és clar i precís el comunicat de la CGT i les declaracions d’altres col·lectius d’esquerra.

Es podria aplicar a aquesta situació una paràfrasis d’una frase cèlebre d’un comunicat militar de 1939: «En el dia d’avui, captiva i desarmada la classe obrera i la classe mitja, ha arribat al govern dels empresaris els seus últims objectius neoliberals. La guerra ha acabat». Captius i desarmats els sindicats, sense cap capacitat de resistència després de dècades de contínues reculades i escassa capacitat de lluita i mobilització, s’ha posat a la classe obrera en «el seu lloc»: a la mercè de les forces del mercat controlades pel bloc hegemònic.

Ens trobem atrapats entre el patètic comunicat dels dos grans sindicats i el voluntarisme radical dels grups a l’esquerra d’aquests sindicats. El control de la situació sembla total i el cas de Grècia ens indica que durs enfrontaments, mobilitzacions contundents i tàctiques d’acció directa no han afeblit de moment la demolidora capacitat de control de la situació que manté el bloc dominant. L’aire fresc que va suposar el 15-M continua amb prou feines, però amb molta menor capacitat d’incidència, pres a més de les seves pròpies contradiccions internes.

L’estratègia bé planificada del bloc hegemònic ha provocat la paràlisi de la població que no només sembla incapaç d’articular una mobilització general sinó que, el que és més greu, dóna suport amb el seu vot a la partit polític que millor representa a qui estan guanyant la partida en aquests moments. El Partit Popular ha aconseguit gairebé tot el poder polític a Espanya, i possiblement culmini el seu avanç dintre d’un mes a Andalusia. La gent ha votat a qui van provocar les causes de fons que van desencadenar aquesta crisi i a qui estan aplicant mesures brutals contra la classe obrera i la classe mitja. I sabien en línies generals el que anaven a fer una vegada en el poder.

No s’albira en l’horitzó cap possibilitat real de plantar cara d’una manera eficaç a l’estratègia dels empresaris i els seus gestors. Hem arribat a un moment crític en el qual no sembla possible el pacte social perquè s’ha plantejat el reajustament social com un assumpte de guanyadors i perdedors, admetent que els interessos dels empresaris i dels treballadors són, en última instància, contradictoris.

Sens dubte és necessari seguir amb els esforços mobilitzadors, mantenir amb força les campanyes de lluita ideològica encaminada a desvetllar el que oculta el llenguatge políticament correcte que utilitzen els qui prenen mesures tan lesives. Fins i tot es pot mantenir una estratègia encaminada a una vaga general, per altra banda poc probable i dubtosament eficaç en aquests moments. En tot cas, no sembla que a curt i mig termini hi hagi cap expectativa de poder alterar el curs dels esdeveniments. Seguir lluitant, sí, però molt conscients de la debilitat de la nostra posició i amb paciència per a anar buscant camins nous que ens permetin una reagrupació de forces que, en el seu moment, es mostri més eficaç.

* Félix García Moriyón és professor de filosofia en un institut d’ensenyament secundari de Madrid

Llegir més »
Butlletins Jurídics i/o Sindicals

Butlletí Informatiu nº 134: Informe sobre el II Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva 2012, 2013, 2014

En el Butlletí Informatiu nº 134 editat pel Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT es recull un Informe sobre el “II Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva 2012, 2013, 2014” pactat i signat per les patronals CEOE i CEPYME amb els sindicats institucionals CCOO i UGT a finals de gener de 2012.

L’Acord inclou, entre altres, aspectes relatius a l’Estructura de la Negociació col·lectiva, Flexibilitat, Ocupació, Formació, Teletreball, Criteris en matèria salarial, Inaplicació negociada a l’empresa de determinades condicions de treball pactades en els convenis col·lectius sectorials.

Llegir més »
29M Convocatòries

Davant la reforma laboral, mobilització.

TOTES I TOTS A LES MANIFESTACIONS DEL DIUMENGE 19

A BARCELONA: PÇA. CATALUNYA / PORTAL DE L’ÀNGEL A LES 11 HORES

A TARRAGONA: FONT DEL CENTENARI / RAMBLA NOVA A LES 11.45 HORES

A LLEIDA: PLAÇA RICARD VINYES A LES 12 HORES

Llegir més »
Crisi

Tu tries: esclavisme o llibertat. Jo ja he triat…

Per vuitena vegada des que al 1980 es va aprovar l’Estatut dels Treballadors, tenim a la llista dels plats que ens serveixen els amos una reforma laboral. No us en fieu de les paraules perquè reforma aquí sempre vol dir “menys drets i més obligacions” o dit d’una altra manera ja que som en l’àmbit laboral, “treballar més per menys” i alhora no queixar-se per cap de les aberracions que “qui dona feina” comet damunt de qui la fa.

No em centraré en aquest article a explicar la reforma perquè qualsevol que sàpiga llegir pot entendre-la buscant a qualsevol portal d’internet mitjanament decent, per tant no llegiu ni “la Vanguardia” ni els seus imitadors. Us quedarà clar que aquesta reforma és l’atac més dur que hem tingut fins ara com a treballadores i treballadors des de 1980 i des de molt abans també, ja que els darrers anys del Franquisme les conquestes socials a partir de la lluita continuada de la nostra classe van deixar un bon balanç que ara ensvolen acabar de robar.

Llegir més »
29M Material Formatiu

Reial Decret-llei amb el text de la reforma laboral.

Us adjuntem Reial Decret-llei amb el text de la reforma laboral del PP i enllaç per llegir-lo online:

www.slideshare.net/CGTCatalunya/boe-reforma-laboral-pp-2012

– La reforma laboral de l’acomiadament no crea ocupació, facilita la seva destrucció:

http://www.cgt.org.es/spip.php?article2303

– Concentració a Madrid contra la reforma laboral. Ferits i detinguts per càrrega policial:

http://rojoynegro.info/galeria/accion-sindical/concentracion-madrid-la-reforma-laboral-heridos-detenidos-carga-policial

– L’enèsima reforma laboral abarateix i facilita de nou els acomiadaments:

http://rojoynegro.info/articulo/accion-sindical/la-enesima-reforma-laboral-abarata-facilita-nuevo-los-despidos

Attached documents

Real Decreto-ley 3/2012, de 10 de febrero, de medidas urgentespara la reforma del mercado laboral.

Llegir més »
Crisi

Ocupació del Rectorat de la Universitat de Barcelona, en defensa de la universitat pública i de qualitat.

Avui, a les 12 hores, delegats i delegades de les Seccions Sindicals de CCOO, UGT, CGT, CAU-IAC, CSIF, CSC, amb el suport dels comitès d’empresa i les juntes de PAS i PDI, hem ocupat el rectorat de la UB fins a les 12 hores del divendres 3.

Aquesta acció és un acte més de les mobilitzacions que es vénen realitzant en defensa dels drets laborals i socials i en preservació de la democràcia i l’autonomia universitària, que estan en perill per les accions tant del Govern de la Generalitat de Catalunya com de l’Estat espanyol.

Llegir més »
Crisi

Comunicat de la FESIM-CGT davant els acords signats per CCOO-UGT i la patronal

LA DESHONESTEDAT DE TOXO I MENDEZ

Els òrgans de direcció del sindicalisme d’Estat (UGT i CCOO) han signat un altre acord amb les organitzacions empresarials i han donat al Govern una pau social a costa de l’empobriment de la ciutadania i dels treballadors. A canvi, han rebut la pròrroga de l’acord de formació professional, que els permet a ambdós decidir la destinació d’ingents quantitats de diners, que s’assignen a ells mateixos.

No és veritat que renunciant a salaris i augmentant la flexibilitat es mantingui l’ocupació. Tot el contrari; es crea més atur i més ocupacions precàries. Encara més, els ERO que aquests sindicats signen en un 96%, destrueixen ocupació i són una de les seves fonts indignes de finançament.

Aquest acord significa el beneplàcit a la dura i pròxima Reforma Laboral que anuncia Rajoy i encotilla els convenis cap a la reducció contínua del poder adquisitiu i drets socials.

Han acordat que els increments salarials negociats no haurien de superar: el 0,5% en 2012 i el 0,6% per a 2013 i 2014. Per als anys 2012 i 2013 s’estableix una clàusula de revisió si l’IPC de l’estat espanyol i el de la zona euro superen el 2%. La revisió salarial serà només per la diferència entre aquest 2% i l’IPC més baix dels assenyalats.

A més, si el preu del barril Brent de petroli creix més del 10%, es descomptarà de l’IPC la pujada dels carburants, amb el que l’IPC a tenir en compte serà menor encara que l’oficial. Per a 2014 es donaria una revisió lligada a l’evolució del PIB de l’economia espanyola. En definitiva un galimaties que només beneficia als empresaris i banquers.

Acorden que els convenis col·lectius puguin distribuir irregularment el 10% de la jornada anual i que l’empresari disposi d’una borsa de cinc dies (40 hores) a l’any que podrà distribuir al seu antull durant l’any.

La mobilitat funcional serà il·limitada dintre del grup professional o per les titulacions exigides. No es considerarà la categoria professional a l’efecte de mobilitat funcional. A més, els convenis col·lectius haurien de contemplar major flexibilitat quan l’empresari necessiti distribuir de forma irregular més jornada o quan necessiti major mobilitat funcional.

Han signat un compromís amb els criteris que han de seguir les empreses per a no aplicar de manera temporal, coses com l’horari i distribució de la jornada, el règim de treball a torns, el sistema de remuneració o les funcions a ocupar pels treballadors i treballadores. Això significa una mobilitat funcional pràcticament absoluta en mans de les empreses.

Si esperàvem una resistència a les amenaces de la reforma laboral del PP contra els treballadors, els sindicats signants d’aquest acord el que han fet és lliurar-se a la patronal i han traït a tots aquells que lluiten per convenis dignes en tot el territori estatal. A més, el Govern segueix amenaçant amb facilitar i abaratir l’acomiadament.

Els pactes signats per aquests sindicats s’uneixen al decretat pel govern al desembre i que amb aquest pacte se li dóna el vistiplau:

· La congelació dels salaris dels funcionaris i empleats públics per a 2012 i augment de la jornada setmanal en 2,5 h.

· L’augment de l’IRPF i la pèrdua de la clàusula de revisió de l’IPC real, que rebaixa el salari i les pensions en fins a un10%.

· Congelació del salari mínim interprofessional en 641 €.

Llegir més »
Crisi

Les primeres retallades del govern del PP, i les que es preparen

Després de la seva aplastant victòria en les eleccions del 20N, el PP no va voler tancar l’any del seu retorn a la Moncloa sense anunciar quines seran les seves primeres retallades encaminades a reflotar els comptes de l’Estat. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, acompanyat de la número dos del nou executiu, Soraya Sáenz de Santamaría, exposava el passat 30 de desembre el primer paquet de mesures que suposaran un estalvi d’entorn de 6.000 milions d’euros, bestreta del veritable ajustament i de la reforma laboral que arribaran després de les eleccions andaluses, al març.

Aquestes reformes, que es van aprovar en el Congrés el dia 11 de gener amb el suport de CiU, s’han pres en ple procés de negociació entre patronal i sindicats de concertació, que per cert, han vist reduïdes les seves subvencions anuals en un 20% amb el nou paquet de mesures. Les negociacions van encaminades cap a una nova reforma laboral que el Govern traurà a la llum després de les eleccions a Andalusia del 25 de març.

El Govern sembla decidit a no tornar a moure fitxa fins a març. L’objectiu que s’ha marcat a partir d’aquesta data Mariano Rajoy és aconseguir acabar amb el dèficit públic (entorn del 8%), el que exigirà un ajustament d’uns 40.000 milions d’euros. Això suposa que es requeriran mesures molt més contundents que les anunciades a final d’any per Montoro. Previsiblement, el PP aprofitarà la seva majoria absoluta per a treure endavant un paquet de mesures per decret, entre les quals podrien estar una nova pujada de l’IVA i una altra baixada de sou als funcionaris, a més d’una dura reforma laboral a partir del negociat entre patronal i sindicats institucionals.

Salari mínim: una altra congelació

Una de les mesures que més polèmica ha aixecat ha estat la congelació per a 2012 del Salari Mínim Interprofessional (SMI), ja de per si mateix un dels més baixosde la zona euro. La congelació ha d’entendre’s

Llegir més »
Negociació col·lectiva

Crònica de la Conferència de Delegats i Delegades de la CGT de Catalunya del 15 de desembre de 2011 sobre la darrera reforma de la Negociació Col·lectiva.

Una nova Conferència de Delegats i Delegades de la CGT de Catalunya es va celebrar el 15 de desembre al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona. El tema presentat en aquesta ocasió va ser la darrera reforma de la Negociació Col·lectiva.

Després de la pertinent presentació de la Secretaria de Formació, el primer ponent Vidal Aragonés ens va delectar amb una lúcida i alhora interessant introducció sobre els orígens històricsde la Negociació Col·lectiva.

Llegir més »
Crisi

Decret del Govern Rajoy: el PP penalitza a la majoria social

El decret del PP continua la carrera de retallades suïcides per a la majoria social

El RD 20/2011 publicat l’últim dia de l’any, suposa una nova agressió a tot el cos de drets de la majoria social: treballadors i treballadores amb treball, funcionariat i personal laboral a les administracions públiques, joves en atur, persones dependents, pensionistes de qualsevol classe de pensió …

Llegir més »
Reforma laboral

La nova reforma laboral que ens prepara el PP

Tomás Muñoz / Diagonal

Les converses entre el govern del PP, la patronal i els sindicats institucionals per preparar una nova reforma laboral ja estan en marxa.

Un dels primers gestos de Mariano Rajoy després de la jornada electoral del 20N va ser mostrar la seva intenció de tornar a posar sobre la taula una reforma laboral. Per a això, es va reunir amb els màxims dirigents dels sindicats majoritaris i amb el cap de la patronal. Rajoy va instar als agents socials perquè es posessin d’acord abans del 6 de gener. En qualsevol cas, i segons ha deixat clar Cospedal, “el Govern governarà”, del que cal deduir que la reforma laboral es farà, ja sigui amb acord o per Reial decret. Als sindicats majoritaris gairebé ningú els espera per a donar la batalla i no sembla que hagin de plantejar grans problemes,

Les dades de l’atur de novembre certificaven que la reforma laboral de 2010 no ha complert el seu supòsit objectiu d’alleugerir l’atur. El total de desocupats ja ronda els quatre milions i mig, i, segons dades del Ministeri de Treball, en l’últim any l’atur s’ha incrementat en 310.168 persones, un 7,55%. El balanç només pot ser negatiu, veient com aquestes reformes van encaminades cap a un model productiu en el qual el factor treball és cada vegada més flexible, un cost variable que l’empresari pot ajustar a voluntat com si fossin subministraments per a produir. Però això no té repercussions sobre la creació d’ocupació, però sí sobre la qualitat, que es deteriora, i sobre les retribucions salarials, que disminueixen.

La crisi s’utilitza com excusa per a aprofundir en les retallades salarials i socials. Les raons per les quals es crea ocupació estan vinculades amb la demanda i el consum, i no amb l’abaratiment de l’acomiadament. Els teòrics neoliberals saben que no que no es crea ocupació, però s’excusen en la fal·làcia que facilitarà les condicions per a crear ocupació quan vingui la recuperació. Però la recuperació és impossible sense que es recuperi la demanda i per a aquesta recuperació fa falta ocupació.

Els salaris minven: El mantra de la moderació

Encara que Rajoy no ha fet pública la reforma laboral en la qual treballa el seu equip, la patronal (CEOE i Cepyme), en un document emès a l’octubre, apuntava quins són les línies mestres que cal esperar. Les seves principals exigències passen per simplificar la legislació laboral, flexibilitzar els contractes a temps parcial i de formació, eliminar la referència salarial a l’Índex de Preus de Consum (IPC), dotar a l’empresa d’instruments de flexibilitat interna, el que inclou conceptes com el percentatge anual de disponibilitat per part de l’empresa, borsa d’hores, hores extra i flexibilitat funcional; i facilitar el conveni d’empresa i el despenjament dels convenis col·lectius.

A més, el gran objectiu de la CEOE és arribar a un nou pacte de moderació salarial per al període 2012-2015. Així, el president de la patronal, Juan Rossell, va defensar davant de Mariano Rajoy la necessitat de “fer-li un tomb” a la negociació col·lectiva en matèria de salaris per a “donar un senyal de moderació en els pròxims anys”. Per la seva banda, el Banc d’Espanya ha traçat la mateixa linea: “La moderació salarial en el sector privat no segueix la pauta d’ajustament en el sector públic i és insuficient per a frenar la sagnia de destrucció de llocs de treball en les empreses”, va dir el director general del servei d’estudis del Banc d’Espanya, José Luis Malo de Molina.

En realitat demanen moderació salarial per a incrementar els beneficis empresarials, no volen ser conscients que un pacte en aquest sentit és una forma d’aprofundir l’espiral de crisi en la qual estem. Econòmicament és problemàtic, perquè contribuirà al cicle de depressió i a mantenir el nivell de demanda agregada molt baix. La lògica empresarial és que la reducció salarial fa descendir els costos unitaris, i això pot fer recuperar la competitivitat reactivant la demanda mitjançant l’exportació, però aquest argument és fal·laç, ja que es fa descansar la recuperació d’aquesta competitivitat sobre un dels components que té la formació dels preus, però mai es planteja que la competitivitat pugui descansar sobre l’altre component en la formació dels preus, els beneficis.

D’aquesta manera, mentre que en el tercer trimestre de 2011 els beneficis empresarials van créixer un 6,4%, la remuneració dels assalariats seguia caient, perdent un 0,6% en el mateix període. Segons l’Agència Tributària, el 60% dels assalariats cobra menys de mil euros. Com ha explicat el professor de polítiques públiques Vicenç Navarro, des de l’any 1980 al 2010 les rendes del treball (massa salarial) com percentatge de la renda estatal van descendir a Espanya, d’un 66,8% a un 56,6%. No obstant això, a pesar d’aquest acusat descens en el pes dels salaris en el conjunt de l’economia, la reforma de la reforma laboral apunta a un aprofundiment en aquest desequilibri.

A més, a la previsible rebaixa salarial es poden sumar modificacions a la revisió anual de retribucions. Segons el president de la patronal, Juan Rossell, “seria bo i favorable” que en els convenis del futur “els salaris no estiguin tan lligats a l’IPC sinó a altres variables com la productivitat”. La proposta de lligar els salaris a la productivitat, en lloc de la inflació prevista com passa fins a ara, és un dels objectius que es proposava el conegut com “pacte de l’euro”. Però l’incentiu de la productivitat és intangible, especialment en petites i mitjanes empreses, ja que hi entren aspectes com qui és més dòcil, qui es porta millor, qui es queda una hora més sense demanar que la hi paguin, etc. Per altra banda, el text del Pacte de l’Euro no especifica quines eines s’utilitzaran per a mesurar la productivitat.

En els últims 20 anys la productivitat real (descomptada la inflació) ha crescut molt més que els salaris reals. És evident que serien necessaris els comptes de les empreses per a medir la productivitat, haurien de posar-los a la disposició dels sindicats per a poder negociar, perquè es pugui calcular en termes monetaris, però cap empresa vol mostrar els seus números reals.

Acomiadaments barats: No torni vostè demà

L’exigència de la patronal per a aquesta nova reforma és situar la indemnització habitual per acomiadament en 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats. Les intencions de la patronal estan clares en aquest punt, la idea consisteix que doni igual ser contractat indefinit o temporal, ja que el cost de l’acomiadament serà tan ridícul, que a efectes serà el mateix.

La indemnització per acomiadament està lligada al tipus de contracte que té el treballador. En la reforma laboral del 2010 ja descendia dels 45 dies per any treballat als 33 si el contracte laboral s’acull al pla de foment de la contractació indefinida. Encara que el cost real per a l’empresari és de 25 dies perquè vuit els assumeix directament el Fons de Garantia Salarial, (FOGASA).

En altres casos d’acomiadament, la indemnització és encara inferior. Les empreses que al·leguin pèrdues previstes “transitòries” quan vagin a presentar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) poden acollir-se a l’acomiadament objectiu per causes econòmiques, que contempla una indemnització de 20 dies. S’entén que concorren causes econòmiques quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, la qual cosa no vol dir que la corporació estigui en números vermells.

La reforma laboral de juny de 2010 ja va flexibilitzar la justificació del cessament objectiu. Amb això, es tendeix a igualar les condicions d’assalariats indefinits i precaris, però a la baixa, retallant drets dels primers. Els empresaris han ideat una nova figura que encara no està en cap llei: l’acomiadament subjectiu. El Consell Empresarial per a la Competitivitat, format per 17 grans empreses els representants de les quals, es van reunir a l’abril amb Zapatero, suggeria que es consideri qualsevol tipus de causa per a admetre un acomiadament sense passar pels tribunals. Aquesta figura definida com “acomiadament subjectiu”, inclouria una indemnització la quantia de la qual no ha estat precisada, però que la CEOE vol rebaixar fins als 20 dies per any treballat.

La CEOE en el seu document ho diu d’una altra forma i demana impulsar la solució extrajudicial de conflictes laborals. El dret laboral judicializa les relacions, en el sentit que els tribunals emparen els abusos als treballadors, el que ara pretenen és que existeixin comissions tècniques que abans de passar per judicatura puguin pronunciar-se. És una reculada, que pot ser que els sindicats institucionals acceptin, i suposarà que part de la cobertura jurídica que tenen els treballadors es veurà erosionada.

Convenis escombraria: Negociar s’acabarà

Entre les peticions de la CEOE al president electe també es tracta la negociació col·lectiva. En concret, es demana “facilitar els convenis d’empresa i el despenjament dels col·lectius”. La reforma de juny de la negociació col·lectiva ja dóna prioritat a l’aplicació del conveni d’empresa enfront dels estatals i autonòmics en salari i complement base, retribució de les hores extres i l’establiment d’un sistema de treball per torns. A més, estableix que les empreses podran imposar un conveni propi quan estiguin travessant moments de dificultat econòmica. Amb la quantitat d’empreses petites i mitjanes en l’Estat, i l’atur que hi ha, és fàcil suposar quina força poden tenir els treballadors en una negociació.

Però el que demana la CEOE va un pas més enllà i toca el seu punt més sensible a l’hora de tractar els convenis passats de data, l’anomenada ultraactivitat. Hi haurà un termini de 20 mesos perquè empresa i sindicats renovin un conveni que hagi caducat. Si no es posen d’acord, s’engegaran processos de mediació i arbitratge, en el qual experts externs dictaminaran el nou conveni.

El comiat de Zapatero: les pràctiques no laborals per a joves

Amb una taxa d’atur juvenil que arriba a el 48,9%, el comiat de Zapatero encara tancava una sorpresa més per als menors de 25 anys: l’aprovació d’un nou contracte d’aprenent. Aquesta nova modalitat de contractació permetrà a les empreses utilitzar com treballadors a menors de 25 anys per 426 euros al mes, sense pràcticament drets laborals ni vacances. La denominació legal que ha rebut, “pràctiques no laborals”, té la seva molla, ja que passen a no estar regulades per l’Estatut del Treballador ni pel dret laboral.

S’està generant una nova zona grisa entre el dret del treball i l’exterior, implica un element de ruptura pel que fa al dret laboral. Té a veure amb com pretenen encarar el canvi de model productiu, en relació amb la llei orgànica de les qualificacions de 2002, títols de FP, d’ofici, etc. En aquest procés, en teoria, es busca generar que aquestes persones joves obtinguin formació mitjançant el treball, però en la pràctica estan fetes per a disposar de treball barat i servicial.

* Article extret del núm. 163 de la revista Diagonal

Llegir més »