CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Reforma laboral

concentració

Contra la precarietat i l’atur Derogació de les reformes laborals, JA!

Concentració a Barcelona.
Dijous 22 a les 17h en Subdelegació del Govern.

Les reformes laborals, lluny de millorar la qualitat de vida de les persones treballadores, han ajudat a consolidar un mercat laboral basat en la subcontractació, l’especulació i la temporalitat, que lluny d’acabar amb l’atur ha aconseguit que l’estabilitat laboral només sigui possible en períodes continusde intermitencia.

Llegir més »

Cal aturar el desastre a les residències de gent gran

Si hi ha un col·lectiu vulnerable a la pandèmia de COVID19, aquest és el de la gent gran. No calia fer grans informes per preveure les conseqüències de l’entrada del virus en concentracions de persones tan sensibles: les residències.

Oficialment es reconeixen 1100 defuncions a les residències catalanes per COVID19. La realitat és que són moltes més perquè les morts ‘naturals’ sense contrast de test no sumen a la quantitat reconeguda com a tal. Moltes d’elles ocultadesper evitar mala publicitat.

Llegir més »
especial-reforma-laboral_ryn-port-1100x0-c-default.jpg
Comunicats

Derogació total de les reformes laborals

Un cop constituït el nou Gobierno de l’estat espanyol, des del secretariat permanent de la CGT de Catalunya fem la següent valoració dels canvis anunciats en matèria laboral. Unes modificacions de reformes laborals que estem patint com a classe treballadora que són parcials i insuficients.

Llegir més »

Acomiadar a un treballador és avui un 64% més barat que fa sis anys

Acomiadar a un treballador és avui un 64% més barat que fa sis anys

L’avanç de l’ocupació temporal, la congelació dels salaris i la retallada de les condicions econòmiques dels cessaments provoquen una caiguda en picat dels rescabalaments als treballadors

Acomiadar a un treballador costa cada vegada menys diners a Espanya: la reforma laboral que el Govern de Mariano Rajoy va imposar amb la seva majoria absoluta el 2012 i la intensificació de la precarietat, malgrat els nivells de rècord d’algunes variables macroeconòmiques, han provocat una caiguda del cost de les indemnitzacions per acomiadament, que en sols sis anys s’han reduït a amb prou feines una tercera part del que suposaven abans d’aquesta mesura.

Llegir més »

Els estralls de la reforma laboral

«Demà aprovem la reforma del mercat laboral i ja veurà que serà extremadament agressiva, amb molta flexibilitat en la negociació col·lectiva i reducció de la indemnització per acomiadament». Qui s’expressava així no era cap altre que el ministre d’Economia de l’estat espanyol, Luis de Guindos, en una conversa amb el comissari d’Assumptes Econòmics de la UE, Olli Rehn. Les paraules van ser captades pel so ambient d’una càmera que gravava les trobades prèvies a una reunió de l’Eurogrup. I, efectivament, l’endemà, 10 de febrer del 2012, s’aprovava via decret llei la pitjor caiguda de drets laborals i salarials de la classe treballadora d’ençà de la mort del dictador.

Llegir més »

Els acomiadaments improcedents que s’amaguen rere unes difuses “raons econòmiques”

Els acomiadaments improcedents que s’amaguen rere unes difuses “raons econòmiques”

Una de les conseqüències més evidents de la llarga crisi econòmica és l’existència, encara avui, d’una elevada taxa d’atur. Una de les raons que l’explica és, òbviament, la destrucció d’ocupació i, per tant, l’acomiadament de treballadors. Les successives reformes laborals dels governs espanyols, primer la de l’executiu de Zapatero el 2010 i després la del de Rajoy el 2012, han incrementat enormement les facilitats de les empreses per fer fora empleats tot argumentant causes econòmiques. En aquests casos, l’acomiadament és objectiu i, per tant, procedent, de manera que l’afectat s’ha d’acontentar amb una indemnització d’un màxim de 20 dies per any treballat i un topall de 12 mensualitats. Això és el que diu la teoria, però com gairebé sempre, la realitat és molt més complexa i sovint les raons econòmiques o no existeixen o no estan prou ben argumentades com per a justificar un acomiadament procedent.

Llegir més »

20 anys d’atacs a les pensions

L’obsessió per acabar amb el sistema públic de pensions no és nova ni obeeix a l’actual conjuntura de l’anomenat fons de reserva. L’assetjament comença ja durant l’últim govern socialista de Felipe González i no ha cessat fins al moment; amb independència que els experts diguin que l’economia va bé, que es crea ocupació o tot el contrari. La necessitat de retallar les pensions sembla un requisit prioritari i urgent per salvar un futur cada vegada mésnegre, per cert.

Llegir més »

Triem lluitar, el 3 d’octubre totes i tots a la Vaga General

Els sindicats, organitzacions i col·lectius aquí firmants volem comunicar a les treballadores i al conjunt de les classes populars el nostre posicionament davant els diferents esdeveniments que s’estan produint els darrers dies als carrers de les nostres ciutats i pobles.

Des de fa uns anys hem vist com s’aprofita l’escalada de tensions d’un conflicte, ja històric, per anar tallant els drets fonamentals de la població. Venim d’una tradició sindical i política que històricament ha defensat els drets i les llibertats de la classe oprimida i que ha pres els carrers quan ha calgut lluitar per arrabassar al poder tot allò que ens permeti ser protagonistes del nostre present i futur.

Com a llibertàries i part activa dels moviments sindical, popular i associatiu de Catalunya defensarem sempre el dret d’autodeterminació dels pobles – començant pel nostre. Ho entenem com un principi bàsic del confederalisme, per possibilitar la convivència humana en règim d’igualtat. Tenim clar que tota emancipació plena serà impossible sense el pas previ d’eliminació de l’estructura econòmica que la sustenta, el capitalisme. Mentre això no succeeixi, les condicions de vida de la classe treballadora seguiran sent esclafades per una oligarquia espanyola i catalana que van sempre del bracet per imposar contrareformes laborals i retallades de drets socials.

Tanmateix, volem denunciar la militarització i la repressió que estem patint per part de l’estat espanyol, que tot mostrant la seva cara més crua i autoritària, vol imposar la seva voluntat fins a les darreres conseqüències. Sempre hem estat en contra de qui ha militaritzat Catalunya – i qualsevol territori – per fer front a les grans protestes populars o tot anhel d’emancipació social.

Ens oposem a la repressió de l’estat perquè l’hem patida de forma sistemàtica i continuada en els nostres propis cossos, al carrer i a les empreses. Per això també volem denunciar la naturalesa repressiva de la mateixa Generalitat de Catalunya, la qual en els darrers anys, ha perseguit, colpejat, detingut i empresonat a totes aquelles que no han volgut mirar cap a una altra banda cada cop que els drets civils i humans del poble eren trepitjats. No oblidem la forma en què els mossos d’esquadra ens desallotjaven de Plaça Catalunya, empresonaven i denunciaven a sindicalistes, ens perseguien per participar a la mobilització que envoltava el parlament els dies en què es retallaven els nostres drets socials, o en què a través de macro operatius policials, ens detenien i empresonaven en les recents Operacions Pandora, o morts i mutilacions entre d’altres. Així doncs, no permetrem que ningú ens prengui el que és nostre, porti la bandera que porti.

Per a nosaltres, l’autodeterminació i emancipació dels nostres pobles, viles i ciutats no pot quedar-se solament en la decisió d’un marc territorial concret. La llibertat col·lectiva no serà possible sense l’acció decidida del poble i les treballadores enfront d’un Estat i d’unes elits polítiques que mantenen unes estructures antisocials, heteropatriarcals i opressives, que també estan defensades per alguns actors en l’anomenat sobiranisme català. L’autodeterminació i l’emancipació només seran possibles a través de l’acció insubmisa de les oprimides, que entenguin en aquest fet la defensa i millora de les seves condicions materials de vida. La socialització dels mitjans de producció, de la riquesa i l’eliminació de totes les formes d’opressió, com l’heteropatriarcat i les seves diferents estructures de poder tant explícites com implícites, la més àmplia llibertat de decisió i participació a través de -treure:[la democràcia] l’acció directa i l’autogestió serà el que ens farà realment lliures.

Així doncs, pensem que és el poble constituït com a subjecte polític i de classe, qui ha de servir de fonament per a qualsevol canvi social important i, per tant, celebrem l’extensió d’organitzacions populars de base per practicar desobediència i fer front al context autoritari existent. Volem que aquesta actitud de desobediència i enfrontament a l’autoritat vagi més enllà de la tessitura actual i s’adreci a totes les injustícies a les que estem sotmeses.

Per tot això, fem una crida a les treballadores de Catalunya a participar de les mobilitzacions en defensa dels nostres drets i llibertats, i de forma molt especial a participar de forma massiva de la vaga general convocada pel dia 3 d’octubre. Perquè l’esperit combatiu que recorre històricament aquest indret de la Terra no es doblegarà tan fàcilment, perquè som classe treballadora i volem decidir-ho tot, ara toca sortir al carrer, ara toca lluitar!

Llegir més »

5 anys de contrareforma laboral: La fal·làcia de la creació d’ocupació i la regla del 3×2

Vidal Aragonés, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda, analitza les dades estadístiques que confronten i desmenteixen radicalment la tesi defensada pel govern del PP que la reforma laboral aprovada l’any 2012 ha contribuït a la creació d’ocupació tot demostrant que l’únic efecte desplegat per la norma ha estat l’extensió de la precarietat i la degradació generalitzada de les condicions laborals.

Durant els darrers anys, coincidint amb la finalització de cadascun dels mesos, el Govern del Partit Popular ha aportat dades relatives a contractació i altes a la Seguretat Social per intentar transmetre la sensació de que es creava ocupació i que, a més, aquesta suposada creació tenia relació amb les contrareformes laborals aprovades per l’Executiu de Rajoy l’any 2012. Ara bé, només cal analitzar les pròpies dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i les que es desprenen de l’Enquesta de Població Activa (EPA) per comprovar que als darrers 5 anys no s’ha creat ocupació.

Llegir més »

Les dades del precariat

Les dades del precariat

La EPA revela la constant degradació del mercat laboral espanyol des de l’aplicació de la reforma laboral el 2012: menys feina i menys sou, empobriment dels treballadors, subocupació, pluriocupació i desconcert

“Tornar a les polítiques que van portar a Espanya cinc milions d’aturats no és encertat”. Fa poques setmanes, la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, encara en funcions, es mostrava partidària de buscar consensos polítics en matèria laboral al mateix temps que considerava inamovible la precaritzadora reforma de 2012. Després de la seva renovació al capdavant del Ministeri –que cedeix les competències en Sanitat, Serveis Socials i Igualtat per crear el departament de Dolors Montserrat– aquest discurs, tan absurd com a contradictori, augura quatre anys –o tres, o dos, o un i mig, a saber- d’aquest més del mateix que va anunciar el seu cap, Mariano Rajoy, al debat d’investidura: precarització de l’ocupació i empobriment dels treballadors.

En els tres primers anys d’aplicació del nou marc laboral la massa salarial dels espanyols es va reduir en 18.000 milions, com a via per a un pretès augment de la competitivitat que, en realitat, consisteix a buscar els efectes d’una impossible devaluació monetària imposant unes normes els dolorosos efectes de les quals recauen sobre les esquenes dels treballadors.

Llegir més »

Les xifres de l’atur del 2015 i l’afiliació a la Seguretat Social. Comunicat SP Comitè Confederal CGT

“El creixement econòmic, la baixada de l’atur i l’augment de cotitzadors a la Seguretat Social, s’alcen sobre una societat cada vegada més precaritzada, més desigual i més injusta.”

Des de CGT denunciem la falsa recuperació econòmica basada exclusivament en l’augment de la taxa de guany de l’empresariat i, especialment, en la major explotació de milions de persones assalariades.

Llegir més »

Atur, devaluació salarial i sindicalisme de concertació

ATUR, DEVALUACIÓ SALARIAL I SINDICALISME DE CONCERTACIÓ

Ermengol Gassiot Ballbè

Anys de crisi han instituït en molts espais públics el discurs de la lluita contra l’atur. Sembla com si la virulència de la crisi es mesuri únicament en el nombre de persones inscrites com aturades als serveis públics d’ocupació. En conseqüència, la disminució d’aquesta xifra que ens presenten les darreres Enquestesde Població Activa pot entendre’s

Llegir més »

Es prepara un nou atac contra els salaris. Comunicat davant l’imminent pacte CCOO-CEOE-UGT i CEPYME

ES PREPARA UN NOU ATAC CONTRA ELS SALARIS
Comunicat davant l’imminent pacte CCOO, UGT, CEOE i CEPYME

Aquesta setmana diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una informació que si es confirma és altament preocupant i una mala notícia pel conjunt de la classe treballadora: els sindicats CCOO i UGT i les patronals CEOE i CEPYME estan tancant un acord pel qual desvinculen l’actualització dels salaris de l’evolució del cost de la vida (IPC) i el vinculen, per primer cop a l’Estat espanyol, a l’evolució del PIB. El possible acord, segons ha transcendit, forma part de l’acord de negociació col·lectiva (2015-2017) que aquests dos sindicats estan a punt de tancar amb la patronal. Planteja augments d’un 1% dels salaris en el cas que el PIB creixi per sota el 2% l’any 2015 (l’escenari més probable) i de l’1,5% en el cas hipotètic que el creixement del PIB sigui superior.

Llegir més »

GOVERN DEL PP, PATRONAL CEOE-CEPIME i CC.OO-UGT… La foto de la vergonya

El PP i totes la Patronals, són responsables de les polítiques i lleis d’emmordassament de tots els drets laborals de les persones treballadores, a través i fonamentalment amb la Reforma Laboral de febrer de 2012, que han destruït més de 1 milió de llocs de treball a tot l’estat espanyol, sobretot els fixos, alhora que ha destruït més de 300.000 ocupacions del sector Públic (Educació, Sanitat, ajuntaments, empreses públiques); han invalidat la negociació col·lectiva, traslladant a la patronal l’autoritat “absoluta” per a disposar del contracte a la seva lliure voluntat: contractes precaris, contractes precaris, flexibilitat en horaris, jornades extres sense remuneració, baixada de salaris amb el consegüent empobriment d’un terç dels assalariats i assalariades, fins a aconseguir que el 34% de totes aquestes persones no arribin ni tan sols a cobrar el salari mínim interprofessional.

Govern i Empresaris, han vist com els “sindicats del règim” han apuntalat –altra vegada-, a un sistema polític i econòmic en el temps de “descompte”, quan la immensa majoria de la població, és contrària a les polítiques que ha generat aquest drama social de dimensions d’emergència.

Han signat engrunes de “caritat”, amb qui han dut a milions de treballadors i treballadores al desastre: Una “ajuda” de 426 euros, per a una població desesperada, durant 6 mesos com a màxim i això, sí es compleixen les condicions d’estar desocupat, inscrit durant un any ininterromput en l’INEM, tenir càrregues familiars, no superar ingressos superiors al 75% del SMI (483 euros mensuals) per persona de les quals constitueix la llar, sotmetre’s

Llegir més »

Comunicat de CGT valorant l’EPA del tercer trimestre

L’EPA III TRIMESTRE 2014
“Precarietat i empobriment, senyals d’identitat del mercat de treball”

El capital, per mitjà dels seus representants en el poder, bé a escala europea (BCE, Comissió Europea, Consell Europeu), bé a escala mundial (FMI, OMC i BM), bé a escala local-estatal (el parlament espanyol), han impulsat la major ofensiva contra el treball des de la II Guerra mundial: per mitjà del saqueig a la riquesa pública, la creada pels treballadors i treballadores, i lliurada a les elits, a les oligarquies, per mitjà de l’expropiació dels drets socials i laborals a la immensa majoria de la població i especialment a qui depenen d’un salari o de pensions.

Per al capitalisme es tractava d’arravassar el poder dels treballadors i treballadores, la seva capacitat de resistència i la seva força en la mobilització. Ho han fet per mitjà de mecanismes legislatius autoritaris: les diferents reformes Laborals i les diverses reformes de les Pensions, que no són sinó mecanismes jurídics empleats per a consagrar una única llibertat, la dels negocis.

L’Enquesta de Població Activa (EPA), és “un bon notari” que dóna fe de l’exposat anteriorment: La EPA del III Trimestre de 2014 acredita com, de manera estructural, el mercat de treball, on actuen i compareixen gairebé 23 Milions de persones a l’estat espanyol (Població Activa a setembre 2014: 22.931.700 persones), es defineix per la precarietat i l’empobriment.

1. Les persones assalariades amb contracte indefinit en el tercer trimestre 2014 (juliol-setembre) han disminuït en 26.700. Les persones assalariades amb contracte temporal en el mateix període han augmentat en 122.400. Des de desembre de 2011 (el PP arriba al poder) a setembre 2014, hi ha 263.600 persones menys amb contracte indefinit i, per contra, han augmentat els contractes a temps parcial en 166.000 persones i s’han destruït la xifra de 369.400 contractes a jornada completa en aquests tres anys.

2. L’atur ha augmentat, des de desembre 2011 fins a setembre 2014, en 140.000 persones i en aquests tres anys s’han destruït 789.000 llocs de treball.

3. L’atur juvenil dels menors de 25 anys ha augmentat en aquest tercer trimestre en 27.000 persones, trobant-nos actualment amb un col·lectiu de joves aturats/des, fins a aquesta edat, de 867.000.

4. Les persones aturades de llarga durada ascendeixen a 3,5 milions, és a dir, més del 60% de tots els desocupats/des. Les llars amb tots els seus membres en atur són ja 1.789.400 persones.

La EPA del III Trimestre 2014, torna a desmuntar la mentida dels “poderosos” (polítics, empresaris i altres “espècies”) que diàriament ens expliquen “contes” (el que creix l’economia, el que augmenta l’ocupació, etc.) que fan plorar i indignar a milions i milions de persones ningunejades i robades, en drets i condicions de vida:

a) Al desembre 2011 hi havia 23.440.300 persones en la Població Activa i al setembre 2014, la Població Activa són solament 22.931.700, la qual cosa significa senzillament que 508.600 persones o bé han emigrat o bé ni tan sols busquen ocupació.

b) En el trimestre III del 2014 cau l’atur en 195.000, però solament es van crear 151.000 ocupacions, totes precàries, bé temporals bé d’autònoms (aquests van créixer en aquest trimestre en 58.500), després significa que 44.000 persones es donen de baixa de la Població Activa (emigren o es “desafilien”).

Per a la CGT, la realitat (la del mercat de treball inclosa) només pot ser analitzada i interpretada en un sentit: cal repartir el treball i la riquesa i cal fer-lo ara. Dels treballadors i treballadores, dels de baix, de la majoria social depèn si volem donar-li la volta a la realitat i acabar amb aquest saqueig, robatori i expropiació de drets que ens empobreixen i precaritzen les nostres vides i ens fan persones asocials i insolidàries.

Per a CGT, la mobilització, l’ocupar els carrers, el confrontar i desobeir al poder, és l’única garantia d’una vida amb dignitat per a tots i totes.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat CGT sobre EPA tercer trimestre

Llegir més »

Xerrades organitzades per CGT Sabadell durant el mes d’octubre

– Xerrada sobre la reforma de les pensions

Dimarts 14 de Novembre, 18.30h al local de CGT Sabadell (c/Roselló 10), a càrrec d’Àlex Tisminetzky, advocat del Col·lectiu Ronda i Secretari de Salut Laboral de la CGT de Catalunya.

– Xerrada-presentació de la Petita Guia d’Autodefensa Laboral per a Precàries editada per la CGT de Catalunya

Diumenge 19 d’octubre, 17.30h al Casal de l’Esquerra de Badia del Vallès (Av. Burgos 18), amb Ermengol Gassiot, Secretari General CGT Catalunya

– Xerrada sobre el conflicte a Ucraïna i Novorossia

Dissabte 25 d’octubre, 17.30h al local de CGT Sabadell (c/Roselló 10), a càrrec del fundador de l’Observatori Internacional del Conflicte Ucraïnès, Mycolas Alutis. Una bona oportunitat per conèixer la versió sobre el conflicte que no difonen els mitjans de comunicació de masses al servei dels interessos imperialistes del sistema que ensdomina.

Llegir més »

CGT reitera la seva denúncia per les retallades en el FOGASA

La Confederació General del Treball (CGT) reitera la seva preocupació per l’estat de col·lapse en el qual es troba el Fons de Garantia Salarial (FOGASA) després de la nova retallada que sofrirà aquest organisme en els nous Pressupostos Generals de l’Estat per al 2015 i que serà un 23% menor que el 2014.

El FOGASA és la Institució de garantia dels crèdits salarials davant la insolvència del empleador. Té atribuït per Llei l’abonament als/les treballadors/es dels salaris i indemnitzacions que les empreses per a les quals treballen no han pogut satisfer per trobar-se en situació legal d’insolvència o per haver estat declarades en situació de concurs.

CGT ja va denunciar la terrible situació en la qual es troba aquesta Institució el passat gener de 2013, sense que les autoritats hagin fet res per solucionar-lo.

Malgrat l’ingent cúmul d’expedients que s’amunteguen en el citat organisme, la tisora del PP no para de retallar i amb aquesta mesura es produirà un nou descens en la plantilla del FOGASA, pel que a menys mans, la resolució dels expedients es retardarà encara més en el temps. Actualment, la mitjana per a resoldre un expedient se situa entorn dels dos anys, període suficient perquè les persones afectades es vegin sota l’amenaça de l’exclusió social per no poder plantar cara, per exemple, al pagament de la hipoteca.

Enfront d’aquesta situació, el govern del PP es refugia en la solidaritat del poble, de les ONG i de les esglésies mentre li treuen les castanyes del foc. A més, des de CGT critiquem l’oportunisme de CCOO i d’UGT, ja que aquest problema es porta donant des del començament de la crisi i no ara que estem en període d’eleccions sindicals.

Des de CGT apostem per un increment en la partida pressupostària del FOGASA que serveixi per a la contractació de personal que agiliti els expedients acumulats, s’anul·li la contractació d’agències de gestió externes al Ministeri de Treball i s’escurcin els terminis per a la tramitació dels expedients. A més, el sindicat exigeix que es realitzi una major inversió en les prestacions per atur i la retirada de la nova Reforma Laboral que tant atur està generant.

SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT

Llegir més »

El Règim cada vegada més en crisi

ATUR, MERCAT DE TREBALL, PENSIONS, JUBILACIONS i “Pla d’Ocupació i Sindicats”

De les grans mentides…”ara no són brots verds, sinó autèntiques arrels de creixement, gràcies a les nostres polítiques d’austeritat i retallades…-.Rajoy dixit-”, a la realitat vergonyant que ens han situat a la majoria social.

L’atur i el mercat de treball. A l’agost hem tornat a la gran paradoxa: creix l’ocupació en termes interanuals (unes 300.000 persones més donades d’alta o afiliades a la Seguretat Social) i, alhora, l’atur augmenta en 8.070 persones a l’agost i es perden gairebé 100.000 afiliacions al sistema de Seguretat Social.

La gran mentida d’aquests trileros. El que creix són ocupacions (contractacions realitzades) a temps parcial, d’aprenentatge, de formació i temporals de tot tipus, alhora que creixen els contractes dels “falsos autònoms”. El contracte indefinit i a jornada completa solament representa el 6,43% dels 10.621.080 contractes realitzats en els 8 mesos del 2014.

Més de 361.000 persones entre els 16 als 64 anys s’han sortit de la població activa, via immigració o simplement “passen del mercat de treball formal”. I el més preocupant, s’han perdut 54,7 milions d’hores de treball a la setmana, és a dir, l’equivalent a gairebé 1,5 milions de llocs de treball, com a conseqüència que les ocupacions realitzades són a temps parcial i cada vegada de menys hores.

En el mercat de treball, els salaris (rendes salarials) entren en desastre amb la seva devaluació generalitzada, els quals, bé a través de les inaplicaciones dels convenis col·lectius, bé a través que els preus dels nous contractes realitzats (ocupacions), es troben per sota fins i tot del salari mínim interprofessional.

Tots aquests elements del mercat de treball tenen conseqüències molt greus sobre la Seguretat Social i sobre les pensions, tant en la major restricció del dret a l’accés a la jubilació-pensió, com en la quantia de les pensions.

La descapitalització (robatori i espoli de la Caixa Pública) de la Seguretat Social (a pesar de l’increment de les afiliacions) és molt seriosa, i ens col·loca (de no parar aquesta barbàrie) a les portes d’una altra gran contrarreforma, on la majoria social anirem a la “pensió de beneficència”.

Les tarifes planes (100 euros mes), les exempcions als empresaris (fins al 100% en molts supòsits de contractacions), la tarifa plana dels autònoms, de 50 euros, els salaris cada vegada més baixos, amb la consegüent disminució d’ingressos massius a la Caixa Comuna, està duent al Govern, primer a dilapidar el Fons de Reserva, al no fer transferències dels PGE a la Seguretat Social i pagar pagues extres dels pensionistes amb el Fons de Reserva, segon a regalar als Empresaris per dues vies, una les Mútues empresarials i l’altra les reduccions i exempcions, fins a la xifra de gairebé 7.000 milions d’euros, la qual cosa ens col·loca davant una Seguretat Social cada vegada amb “més dèficit i sense solució de continuïtat”, fins a arribar a que la immensa majoria dels pensionistes presents i futurs, com a màxim, percebem la “pensió mínima o de beneficència”.

Per a més “desgràcies”, canviaven el criteri sobre les jubilacions anticipades per als que van ser acomiadats abans del 1 d’abril del 2013, se’ls prohibeix jubilar-se als 61 anys i, pretenen que com poc ho facin als 63 o més… No se sap d’on treuran diners per a viure (menjar, casa, etc.) aquesta població potencialment afectada d’entre 100.000 a 200.000 persones durant almenys 2 anys, i alhora treure diners per a pagar el conveni especial amb la seguretat social almenys 2 anys (uns 24.000 euros per a ser més exactes) però, davant la pressió social, han hagut de fer marxa enrere amb urgència.

El règim al seu i, en el règim, estan els Sindicats institucionals, doncs ara com solució a aquesta “merda de realitat precària, antidemocràtica, injusta…” no se’ls ocorre sinó tornar al “diàleg social amb el Govern per a negociar un Pla d’Ocupació, que…els desocupats i desocupades amb càrregues familiars, almenys tinguin un subsidi de 430 euros que els garanteixi…un tros de pa i calefacció…”. Sona a altres temps del “mateix règim”, sona al que el dictador deia: “…cap espanyol sense pa i foc…”

Per a la CGT, tot el règim està en crisi i molt qüestionat. La majoria social ha fet ruptura amb tot el règim. Ara es tracta de lluitar encara més i millor, per a canviar el model social, productiu i polític: la democràcia o és directa o no és democràcia. La participació o és autogestió o tornarem al mateix.

Madrid a, 3 de setembre de 2014

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat “El Règim cada vegada més en cris”

Llegir més »

Joventut i treball formatiu, què està passant?

Segons l’Informe Conjunt sobre l’Ocupació de la Unió Europea de 2013 la gegantesca crisi socioeconòmica que estem vivint s’ha encebat amb enorme cruesa en la joventut europea. Al setembre de 2013, l’Informe donava de taxes d’atur juvenil (és a dir, dels menors de 30 anys) que anaven del 7,7 % a Alemanya o el 8,7 % a Àustria, fins al 56,5 % a Espanya i el 57,3 % a Grècia. Al temps, s’afirmava que entre 2008 i 2011 la taxa de joves europeus de 15 a 24 anys que ni treballaven ni estudiaven havia augmentat en dos punts percentuals, fins al 12,9 %, xifra que en països com Xipre, Croàcia, Romania, Irlanda, Espanya, Itàlia i Bulgària, es trobava entre el 16 i el 23 %.

Enfront d’aquestes realitats les institucions dels països membres han respost amb contínues i, en molts casos, profundes reformes laborals, caminant en el deixant d’una creixent flexibilitat quant als acomiadaments i les condicions bàsiques de treball. Així mateix, s’han facilitat les formes de contractació temporal i a temps parcial en la major part dels països de la Unió, s’han introduït novetats entorn de la negociació col·lectiva que afavoreixen les aspiracions patronals, i s’han implementat rebaixes i congelacions de salaris que han implicat una evident pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors.

Hem de tenir en compte que l’anomenat model europeu (o “model social”) de relacions laborals ja s’havia trencat abans de la crisi. La conformació del Dret del Treball com un dels pilars fonamentals, al costat de la democràcia parlamentària i l’Estat del Benestar, de les societats centrals del Continent ve sent desdibuixada en els últims decennis per processos paral·lels de flexibilització de les normes, desregulació, descentralització productiva, substitució de la negociació col·lectiva per la individualitzaci de les relacions de treball i conformació de nous marcs normatius funcionals a les necessitats empresarials.

El cor d’aquests processos ha estat estructurat en la forma de segmentació de la força de treball i dualització dels mercats laborals, mitjançant l’explosió incontrolada de formes de contractació “atípica” i precària (a temps parcial, temporal, en missió, específica per a col·lectius concrets…); els processos de descentralització accelerada sobre contractes i subcontractes, falsos autònoms, empreses de contractació temporal, etc.; la descomposició del model de gestió de les relacions laborals basat en la negociació col·lectiva i el contrapoder sindical; i la irrupció, cada vegada amb més importància relativa, de borses d’activitat més o menys desregulada frontereres entre el Dret del Treball i altres ordenaments connexos, com el treball para-subordinat o la formació ocupació, de la qual anem a parlar en aquest text.

Les anomenades “zones grises” són els espais fronterers entre les formes de treballar regulades pel Dret del Treball (i que, per tant, poden reclamar els drets i condicions que el mateix comporta) i les regulades per altres ordenaments distints. Un exemple paradigmàtic de zona grisa ha estat la constituïda per l’anomenat treball “para-subordinat”, un treball formalment autònom, i per tant aliè al Dret del Treball, però que es troba sotmès, en la substància fàctica de la realitat, als mecanismes de comandament d’una cadena de valorització empresarial concreta. Així, l’autònom contractat, per exemple, com transportista per una gran multinacional de la distribució, pot veure’s

Llegir més »

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc.

Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nosfer fora de la feina.

Llegir més »

Per què estan qüestionats els sindicats

Les propostes del “sindicalisme del règim”, a partir de 1978/1980 (Constitució i Estatut dels Treballadors), sempre han anat en una doble adreça: d’una banda la protecció dels col·lectius amb ocupació estable, on les polítiques de concertació social, concretades en una política de rendes, oferien la possibilitat de creació d’ocupació i, per descomptat, el blindatge relatiu del “seu no acomiadament” de qui tenien ocupació estable i fixa, a canvi d’una moderació salarial.

Per una altra, per a qui tenia ocupacions precàries i/o simplement estaven en situació d’atur, aquests sindicats negociaven, bé prestacions d’atur, bé cursos de formació, bé mesures incentivadores de l’ocupació de certs col·lectius amb dificultats (joves, majors de 45 anys, dones, etc…).

Per als nuclis estables, el sindicat era garantia de l’ocupació i de la seva qualitat, encara que això no fa desaparèixer la crítica cap a ells, la qual augmenta en la mateixa mesura que ho fa la deterioració de les seves condicions de treball i de vida.

Per al nucli perifèric, el rebuig del sindicat és dominant, doncs aquest perd tota la seva aparent funcionalitat (protegir els seus interessos), ja que aquests, com persones precàries o desocupades, no els importen gens al sindicalisme institucional…

L’individualisme penetra en totes les relacions i desplaça l’acció col·lectiva (funció principal del sindicat), al camp de l’imaginari col·lectiu en “vagues generals”, “manifestacions generals”, no sent possible l’acció cooperativa i solidària, tant en els centres de treball com en la solidaritat dels sectors. La consciència que s’instaura és contrària a l’enfrontament col·lectiu i s’instal·la l’individual entre el treballador/a i l’empresari i, a més, aquest conflicte es torna impotent davant el disciplinament que tenen les normes jurídiques (desregulació de les relacions laborals) i l’increment de l’espai d’intervenció arbitrària de l’empresari.

Aquests sindicats, davant els canvis en el món del treball, o bé han estat cooperadors necessaris (acceptació de normes desreguladores i liberalitzadores de l’organització del treball: ETT, dobles escales salarials, contractes i subcontractes, sectors fora de l’estatut protector del treball, etc.), o bé no han plantat cara, a través de l’enfrontament, davant aquests canvis legislatius i productius que possibiliten, cada vegada en major mesura, el control exclusiu per part de l’empresariat del procés de treball.

La pèrdua de força d’aquest sindicalisme, com factor que contraresta l’arbitrarietat, ha col·locat l’acció sindical en un espai on la possibilitat de resposta esdevé irrellevant. L’empresariat es mou en “el regne de la impunitat” i identifica als Sindicats com “agents socials funcionals” per als seus interessos.

El treball com un espai primordial del conflicte

El moment de la mobilització evidencia el conflicte que suposa el qüestionament de les relacions de poder que hi ha darrere de les relacions laborals. La mobilització és la ruptura amb la normalitat d’opressió i explotació, amb la legitimació del “fet quotidià” d’una relació desigual i injusta, alhora que interromp la sensació “d’impunitat” de l’empresari que, diàriament, en les relacions laborals, la persona assalariada percep i sent de manera humiliant en les seves condicions de treball i de vida.

La mobilització qüestiona l’estricta racionalitat del mercat, que és solament econòmica, la qual no deixa espai per a un pensament lliure d’ordenar les relacions laborals i socials, sota altres paràmetres i valors, on els drets (tots els drets) li pertanyen a les persones (a totes les persones) i han de ser garantits per a tots i totes, basant-se en relacions cooperatives, solidàries i no competitives. És a dir, tot el contrari a l’individualisme, que té en “la competitivitat” l’ànima de les relacions econòmiques, laborals i socials.

Del resultat de la mobilització, depèn que es formi una consciència transformadora, és a dir, apareix la possibilitat que les coses poden ser diferents, sempre que intervingui una “victòria” o un canvi en les regles de joc.

L’estratègia en l’Acció Sindical cap al camí de l’autogestió: L’acció sindical intrínsecament enllaçada a l’acció social: la recerca de la igualtat en les relacions laborals (repartiment de la riquesa), alhora que el necessari repartiment del treball (jubilacions, contractacions), són passos necessaris, no solament possibles, en el camí cap a l’autogestió de la producció, de la distribució i el consum.

La posició objectiva del “subjecte sindicat” en el nostre sistema de relacions laborals i, més específicament, en el paper que la carta Magna atorga a la Negociació Col·lectiva i, en conseqüència, als seus representants –sindicats-, considera un dret fonamental la mateixa, igual que la llibertat sindical, després és reconegut com un paper essencial i fonamental.

Assistim al qüestionament del paper de la negociació col·lectiva i de la legitimació dels subjectes intervinents. Qüestionament que obeeix a diferents factors. Uns, endògens: perversió dels objectius i fins sobre la base de posar parxes i crear esquemes de col·laboració, i, uns altres, exògens: la concertació social i les polítiques de consens que fan desaparèixer en la pràctica el conflicte, comportant-se els sindicats del règim com agents socials, funcionals a l’economia o, el que és el mateix, al benefici empresarial, construint una determinada cultura, cada vegada més allunyada d’una ètica de justícia social i sense posar en qüestió el sistema capitalista.

La negociació col·lectiva ha mutat el seu paper destacat lligada a l’acció sindical, és a dir al conflicte, fins a convertir el seu paper en “un ampli favor legislatiu” on el poder econòmic (i el polític) entenen que el conveni col·lectiu, en un sentit ampli, és “un instrument de governabilitat…preferible al legislatiu” (O.Romagnoli 2008).

Des de la desregulació laboral de la dècada dels 90 (abandó legislatiu dels drets necessaris), l’empresariat entén que l’autonomia “de les parts”, els permet introduir majors quotes de flexibilització de les condicions de treball i, per tant, de l’organització del treball, adaptant la mà d’obra als seus interessos.

Aquesta retirada –estratègica- de la norma legal (drets mínims, dret necessari, en salari, temps de treball, complements salarials, qualificacions, etc.), instaura el conveni com “instrument de governabilitat”, i, els sindicats del règim es transformen en disciplinadors de la mà d’obra, permetent l’actual estat de coses: la precarització integral de les condicions de treball i la dictadura de l’empresari, sent la seva cara contrària, la pèrdua de poder obrer.

La desaparició del dret del treball i la gairebé desaparició de la Negociació Col·lectiva, és el símptoma de la plena constitució de les relacions laborals en termes de mercat i, en el mercat, solament intervenen els individus aïllats que determinen les condicions de la seva relació.

En aquesta fase ens trobem, i és aquí on tenim que reclamar que és possible el repartiment del treball i que és possible el repartiment de la riquesa que generem els treballadors i treballadores, sent la Negociació Col·lectiva un marc adequat, a condició d’una autèntica i real transformació del model de sindicalisme imperant.

El sindicalisme, així almenys ho entén la CGT, ha de ser un contrapoder real, per a acabar d’una vegada amb el capitalisme, ha de ser una eina per a les persones, per a la construcció d’un altre model de relacions de producció, d’altre model de societat, on la cooperació, la solidaritat i el suport mutu entre les persones, a la recerca del “bé comú” per a tots i totes i per al planeta, sigui l’única norma de comportament.

* Article d’opinió de Pepe Aranda, Secretari d’Acció Sindical del Comitè Confederal de la CGT, publicat a Espacio Público

http://www.espacio-publico.com/los-sindicatos-en-tiempos-neoliberales#comment-1506

Llegir més »

El Tribunal Constitucional avala el nucli dur de la reforma laboral. Per a la CGT suposa un aval a la injustícia social i un atac a l’estat social i de dret

El Tribunal Constitucional considera que s’ajusta a la Constitució el contracte d’emprenedors, amb un any d’acomiadament gratis, i els canvis en la negociació col·lectiva, fet que suposa ratificar la pèrdua de poder de la negociació col·lectiva enfront del poder unilateral de l’empresari i dóna via lliure a l’acomiadament sense causa i a la rotació i falta d’estabilitat en els llocs de treball.

La sentència del Tribunal Constitucional contradiu l’exposat per la OIT, que va declarar que la reforma laboral vulnerava alguns aspectes dels convenis que Espanya havia signat amb l’organització.

El Tribunal Constitucional, el president del qual és l’ideòleg d’alguns canvis en la negociació col·lectiva que va introduir la nova norma, avala un altre paquet de la reforma laboral: si al febrer ja es va pronunciar favorablement sobre la rebaixa de la indemnització per acomiadament, la limitació del cobrament dels salaris de tramitació i la procedència de tramitar la norma com decret llei, el tribunal avala ara la creació del contracte d’emprenedors (amb un any de prova) i alguns canvis en la negociació col·lectiva. El recompte ha estat de nou vots a favor i tres en contra, amb un vot particular al que s’adheriran aquests tres magistrats.

El Constitucional es pronuncia així sobre un recurs interposat pel govern de Navarra. D’aquesta forma, aprova el contracte d’emprenedors, de la constitucionalitat dels quals van dubtar sindicats i experts a l’oferir un any de prova i, per tant, d’acomiadament gratis. No obstant això, el Tribunal ha descartat que el nou contracte vulneri el dret al treball i rebutja que existeixi una falta de causalitat en l’acomiadament que sigui inconstitucional. Avala també dos canvis en la negociació col·lectiva, que facilitava la possibilitat de inaplicar els convenis col·lectius i la prioritat dels convenis d’empresa sobre qualsevol altre.

El seu president, Francisco Pérez de los Cobos, és ideòleg de bona part dels canvis que el Govern va portar a terme en la negociació col·lectiva. En aquest cas, ha donat el recolzament a una part de la norma que permetia a les empreses inaplicar convenis amb molta més facilitat, donant més poder a un òrgan administratiu (la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius) per a decidir referent a això. Precisament, els sindicats veien aquest punt com clarament anticonstitucional, ja que contravenia l’autonomia per a negociar que els concedeix la Constitució.

D’altra banda, amb aquesta sentència el Tribunal contradiu a l’Organització Internacional del Treball (OIT), que ha subratllat que la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy vulnera els drets de llibertat sindical i negociació col·lectiva que contemplen els convenis de l’organització ratificats per Espanya.

El Constitucional encara ha de pronunciar-se sobre un altre recurs, l’interposat pel grup socialista que, no obstant això, incloïa assumptes ja resolts, com el dels salaris de tramitació o el del període de prova del contracte d’emprenedors, tots ja protegits.

La fórmula que ha utilitzat el Constitucional per a examinar els recursos sobre la reforma és inusual: en lloc d’acumular-los tots, ha anat resolent primer els recursos parcials, el que el porta a adoptar una posició parcel·lada sobre el contingut global de la reforma, una fórmula que segurament condicionarà els seus pronunciaments posteriors sobre els recursos de caràcter general. A banda del fet que la presència com a president de Francisco Pérez de los Cobos -lligat tant al PP com a la norma sobre la qual s’ha pronunciat- deslegitima per complet el pronunciament del Tribunal Constitucional.

Llegir més »

Dos anys de reforma laboral: la precarietat com a norma

La reforma laboral del PP, aprovada fa poc més de dos anys, ja ha destruït 118.000 llocs de treball a l’Estat espanyol i ha permès rebaixes salarials i una generalització de la precarietat i la pobresa dins el món del treball. La llei ha fet inclinar tant la balança a favor de la patronal que ha provocat, també, un esclat de les lluites laborals i la sensació entre les treballadores que cal mobilitzar-se i plantar cara.

Des que es va aprovar la llei, el 90% dels contractes que s’han signat són temporals i, d’aquests, la meitat són de menys d’un mes. L’atur ha augmentat, les condicions laborals han empitjorat i la precarietat s’ha escampat com una taca d’oli.Cada vegada hi ha més treballadores que, tot i tenir feina, no tenen unes condicions de vida dignes garantides.

Llegir més »