El passat 25 de juliol va tenir lloc a Madrid la 1a Cimera Social afavorida pels sindicats CCOO i UGT. La Cimera Social es va dotar d’una Declaració de Principis i d’un Full de ruta. En la seva constitució han participat diferents organitzacions sindicals, socials, veïnals, professionals, sectorials i fins i tot organitzacions empresarials. La 2a Cimera està previst que se celebri el pròxim 10 de setembre i mentrestant s’estan constituint rèpliques de la mateixa per Territoris i Comunitats Autònomes així com en sectors del món laboral.

Després d’analitzar la Declaració de Principis, la Full de ruta plantejada, tenir en compte les organitzacions que integren la Cimera Social i, especialment, valorar la dramàtica situació de retallades i reformes a la qual està sent sotmesa la majoria de la població, que estan provocant situacions d’autèntica emergència social, la Confederació General del Treball (CGT) manifesta:

CONSIDERACIONS GENERALS PRÈVIES

La Cimera Social és convocada per iniciativa de CCOO i UGT, sindicats institucionals, majoritaris pel seu nivell de representativitat, que exerceixen històricament de majoritaris en el sentit de protagonitzar de forma excloent el què, el com, el quan, el per què, el per a què de les mobilitzacions, de les convocatòries, de les reivindicacions, de la lluites sindicals.

Aquests sindicats institucionals han configurat en les últimes dècades un model sindical de concertació i pacte social que ha contribuït al sosteniment del sistema capitalista, gestant un model de relacions laborals i negociació col·lectiva, pactat amb els diferents governs i la patronal, gestionat des de la prepotència, que ha format part de l’engranatge de la política econòmica i social i que està basat en la pèrdua progressiva de drets laborals i socials en benefici del paper de l’empresa i la patronal.

Aquest model sindical els ha permès obtenir privilegis, ajudes, subvencions, reconeixements, per part del govern i de la patronal. En definitiva, han contribuït al sosteniment del sistema obtenint el suport interessat del sistema, el suport interessat del poder. Això ha propiciat el seu creixement exponencial i l’atribuir-se la representativitat de tota la classe treballadora, ignorant altres veritables lluites sindicals i socials en defensa de les i els treballadors i la pluralitat real existent.

En els últims anys, des de 2008, quan se’ns “va vendre” pel govern del PSOE l’actual crisi econòmica, una crisi financera del sistema capitalista, l’actitud i les pràctiques d’aquests sindicats institucionals, han seguit sent de pacte i concertació social arribant fins i tot a signar l’actual Reforma del Sistema Públic de Pensions pel qual es retarda l’edat de jubilació fins als 67 anys o signant el II Acord per l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva amb la patronal en el qual ja es recullen moltes de les maldats que posteriorment ha desenvolupat el PP amb la seva Contra-Reforma Laboral.

Com a conseqüència de la intensa lluita sindical i social que la classe treballadora està mantenint contra la crisi, com a conseqüència de la lluita de les organitzacions sindicals i socials que representen l’anarcosindicalisme, el sindicalisme alternatiu, els moviments socials, el 15M, les assemblees populars… aquests sindicats majoritaris es van veure forçats a la convocatòria d’una primera Vaga General contra la política econòmica i antisocial del govern socialista el 29 de Setembre de 2010 i una segona Vaga General contra el govern del partit popular el 29 de Març de 2012.

Els efectes de les Vagues Generals no han sabut gestionar-los adequadament UGT i CCOO. La situació de la classe treballadora i classes populars és cada dia més dramàtica com a conseqüència de les retallades, les reformes, els rescats, el pagament del deute, com a conseqüència de les polítiques dictades des del Govern, la Unió Europea, el FMI, els especuladors usurers. La situació de conflicte social ha arribat a un nivell insostenible que està provocant la mobilització espontània de la societat.

Les reformes del PP vénen a aprofundir les reformes iniciades pel PSOE, provocant més atur, precarietat, retallades laborals i socials, privatitzacions, repressió, estafa a l’erari públic, reforma constitucional per a convertir al país en l’avantguarda dels estats neoliberals.

En aquest context, sorgeix una pèrdua de protagonisme i descrèdit del sindicalisme institucional i aquí interpretem, des de la CGT, la urgent convocatòria de la Cimera Social en el que considerem un intent de capitalitzar i protagonitzar la lluita sindical i social actual, però amb l’objectiu de no revitalitzar el conflicte social necessari per a una sortida social a la crisi, sinó de domesticar-lo, seqüenciar-lo, refredar-lo, adormint tota la lluita antisistema.

El rescat total del nostre país serà traumàtic, implicarà nous i enormes sacrificis de la majoria de la població, l’empobrida classe treballadora i classes populars, el que suposarà, sense cap tipus de dubtes, una amplificació de la conflictivitat social. La millor manera de frenar o canalitzar aquesta conflictivitat social i poder portar a terme les reformes imposades pel rescat, ens estan insinuant que ha de ser un govern de concertació nacional pp-psoe-nacionalistes, que impliqui a tots els partits polítics, que ens situï a tots en el mateix vaixell i amb la mateixa responsabilitat, un govern de tecnòcrates obedient als dictàmens dels grups financers, patronal i els mercats, un govern pretesament sense ideologia amb el qual la majoria es vegi reflectit o identificat.

La CGT no jugarà a aquest gran pacte de concertació nacional per a fer callar les protestes i desencantament populars, per a preservar els privilegis de la minoria, un gran pacte per a anestesiar a la dissidència, no contribuirà a uns “nous Pactes de la Moncloa”, no es mobilitzarà per aquest canvi de govern per a seguir aplicant la mateixa política antiobrera, un pacte de la classe política que impedeixi un país revoltat en defensa dels seus interessos, un país callat i submís que permeti aplicar amb duresa i rigor les reformes.

Molt al contrari, la CGT, activament contribuirà al desemmascarament d’aquesta maniobra política en la qual sempre perden els més febles. Esperem que la Cimera Social no sigui el paraigua que doni cobertura a tota aquesta maniobra política.

SOBRE LA INICIATIVA DE CONVOCAR LA CIMERA I LA UNITAT D’ACCIÓ

Per a la CGT, efectivament, són temps d’unitat d’acció però tenint clars els objectius pels quals lluitem i que compartim. És obvi que cal comptar amb una coordinació de totes les organitzacions que vertebren la societat però que, necessàriament, cal compartir els objectius de l’anticapitalisme, antipactisme, antidesarrollisme, anticreixement insostenible, anticonsumisme. Cal mobilitzar-se de forma unitària perquè la sortida a la crisi no sigui més del mateix, no sigui un nou capitalisme reforçat en els nivells d’explotació cap als treballadors amb una nova legislació laboral que afavoreix noves retallades de drets i llibertats.

Des de la CGT venim treballant per la unitat d’acció des de fa anys, intentant configurar un gran Front Sindical i Social ampli que doni respostes alternatives i reals per a una sortida social de la crisi. Aquest Front Sindical i Social ampli gestat des de l’anarcosindicalisme, el sindicalisme de classe i combatiu i els moviments socials ha de plantejar noves propostes de canvi de model, de repartiment del treball i de la riquesa, respostes de justícia social.

La mecànica de treball en els processos reals d’unitat d’acció són el debat des de la multilateralitat, la negociació de propostes, la presa de decisions col·legiada, la definició clara d’una plataforma de reivindicacions per les quals ens mobilitzem, el consensuar horitzontalment les dates de mobilització, de la vaga general, el contemplar el calendari d’altres convocatòries de mobilització.

Des de la CGT venim treballant per la unitat d’acció real, però definint abans la gestió de la unitat, la definició d’objectius. Prenguem-nos de debò el tema de la unitat d’acció i construïm una relació horitzontal d’organitzacions entre iguals que pretenen lluitar frontalment contra l’actual política i sistema capitalista.

La CGT a hores d’ara no serà comparsa de cap posada en escena en la qual el protagonisme real ho tingui el sindicalisme institucional. Què opina la Cimera del repartiment, de qui ha de pagar la crisi, de la reforma de les pensions…? Què han parlat els secretaris generals d’UGT i CCOO amb la presidenta Merkel, amb Mariano Rajoy o amb el Rei? Quina plataforma de mínims planteja el sindicalisme institucional? La realitat és més seriosa i complexa que l’aplicació d’un simple corró de majories.

SOBRE LA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS DE LA CIMERA

La Declaració comença inculpant de la crisi al sistema financer nord-americà, justificant, per tant, i diferenciant indirectament, un capitalisme europeu de rostre humà, un capitalisme social que ha generat un estat del benestar en el qual patronal i classe treballadora hem “conviscut feliçment” durant més de trenta-cinc anys. En el cas concret del nostre país, es defensa el model de dret laboral creat amb la Transició democràtica i que ara s’està demolint. Per a evitar-lo, es torna a confiar en el propi sistema i s’aposta per guanyar un referèndum i propiciar l’avenç de les eleccions generals.

La Declaració no es qüestiona el sistema econòmic, polític, per contra, s’accepta el capitalisme com sistema i, en conseqüència, s’assumeix l’explotació laboral com sistema de relació social, es reconeixen les bondats del model de convivència dels últims 35 anys, en els quals s’ha coquetejat i jugat amb el capitalisme.

En la Declaració es confia a tornar a la situació laboral i social anterior a la crisi, amb mesures de reactivació econòmica que generin creixement, creació d’ocupació, augment del consum i en conseqüència, des del seu punt de vista, cohesió social. Per tant, es proposa sortir de la crisi amb les mateixes receptes d’explotació però amb una precarietat i degradació social inaudita.

No hi ha qüestionament de la UE que patim i que volem, ni del paper del Banc Central Europeu, ni del Fons Monetari Internacional, ni el pagament del deute, ni les alternatives a l’euro. No hi ha cap lloc a la crítica, a l’autocrítica, cap referència al passat, als pactes signats, cap responsabilitat sobre el que està esdevenint, tot ha estat perfecte en les últimes dècades de convivència, les i els treballadors hem viscut un conte de fades i hem estat molt felices. No hi ha cap qüestionament de la Transició democràtica.

La Declaració ignora absolutament la complicitat d’UGT i CCOO amb les reformes laborals aprovades, amb la reforma de les pensions, amb l’aprovació del Tractat de la Unió Europea, amb la reforma constitucional pactada entre el PP i PSOE per a pagar el deute i reduir el dèficit. No hi ha cap proposta alternativa en la Declaració. Es parla de mobilitzar-se però para què? amb quins objectius? No es defineix la convocatòria de la Vaga General, no s’opina sobre la desobediència civil pacífica, sobre la resistència civil, sobre desallotjaments, redadas a migrants sense papers…

No hi ha cap referència al canvi de model, al necessari canvi de sistema per a afrontar la veritable crisi estructural que subjeu a la crisi financera-econòmica, com és la crisi energètica, la crisi de recursos, la crisi climàtica, mediambiental, la crisi de model productiu i de creixement il·limitat, no plantejaments de repartiment i de justícia social.

En definitiva estem davant una Declaració de Principis que pretén portar-nos de nou al 2007 per a seguir apostant pel mateix model de creixement i sense cap alternativa. És una Declaració sobre la moderació, que pretén evitar respostes radicals, que aposta pel pacte social i l’entreguisme, que aspira a dignificar la imatge del sindicalisme institucional i que sigui aquest qui protagonitzi les protestes ja domesticades, ignorant, per exemple totes les mobilitzacions anteriors, totes les lluites que la societat ha vingut fent, amb centenars de manifestacions i accions que pretenen trencar la lògica del capital.

Per a la CGT, integrar-se en la Cimera Social i subscriure la seva declaració de Principis implica renunciar a un discurs diferenciat, renunciar a la nostra anàlisi, a les nostres idees, a la nostra autonomia. És necessari exigir responsabilitats del que està ocorrent i desenvolupar instruments per a la transformació social i no per al pacte i la resignació. la Cimera Social pot ser un instrument per a la resignació.

SOBRE LA FULL DE RUTA PLANTEJAT PER LA CIMERA SOCIAL

Per a la CGT el plantejar un Referèndum al setembre, una posterior Consulta Popular a l’octubre, obviar la convocatòria de Vaga General a Euskadi, o no plantejar amb claredat o relegar la convocatòria d’una nova Vaga General a un incert novembre, representa un element distractor i desmobilitzador. El referèndum i la consulta popular no són les eines de la classe treballadora, són eines pròpies de la classe política, de la pròpia constitució, del propi sistema i com a tals són alienes a les nostres eines de lluita.

La CGT aposta per la mobilització permanent i per la convocatòria de Vaga General, sense més dilacions. El full de ruta marcada per la cimera respon més als interessos propis del sindicalisme majoritari institucional que persegueix recuperar la capacitat d’interlocució social que ha perdut i li està negant el govern actual del Partit Popular. Els que afavoreixen la Cimera volen protagonitzar el conflicte social per a descafeïnar-lo, volen allargar artificialment els temps de la lluita amb un calendari que difumina l’espontaneïtat i efectivitat real de la lluita social.

La CGT aposta per lluites sectorials, mobilitzacions, vagues de consum, ocupacions, accions directes… tot el que possibiliti incrementar la conflictivitat social, propiciant per a això una estratègia d’aliances amb el sindicalisme de base i combatiu i els moviments socials que permeti expandir propostes, principis, valors alternatius, anticapitalistes, valors de llibertat i justícia social.