Sindicalisme al Nord d’Àfrica, un sindicalisme proper i desconegut
El procés de colonització del Nord d’Àfrica va suposar una intervenció violenta i externa en el desenvolupament d’aquestes societats, introduint el sistema capitalista basat en l’explotació del treball assalariat i construint aparells estatals al servei de la seva dominació. És el colonialisme qui estableix i traça les fronteres entre les societats, és ell també qui imposa per la força un altre procés de desenvolupament històric, que els és estrany, destruint cultures, transformant-les, incorporant-les a l’ordre internacional establert.
La creació d’aparells estatals que intenten dominar societats que fins a aquest moment havien existit sense estat, sense cap autoritat externa que els sotmetés, amb la seva pròpia organització social autogestionada, és un factor clau per a entendre com la lluita d’alliberament nacional no ha suposat cap alliberament, sinó la presa de poder d’aquest aparell estatal colonial per les elits nacionals que s’han integrat en el sistema dominant a nivell mundial amb una relació de dependència estructural. És en aquest marc, on cal entendre algunes característiques del sindicalisme en el Nord d’Àfrica que anem a assenyalar.
El Sindicalisme i el Moviment d’Alliberament Nacional
En primer lloc, el sindicalisme sorgeix dintre del moviment d’alliberament nacional, però al mateix temps, com model importat de la metròpoli. La prioritat és la independència nacional, la lluita contra el colonialisme, el moviment sindical ha d’estar al servei d’aquesta lluita. Aquesta concepció impedeix l’existència d’un sindicalisme autònom que prengui com punt de partida els interessos dels treballadors, i no els de la nació.
El resultat d’aquesta concepció, especialment en els països que ha estat el moviment d’alliberament nacional qui ha pres el poder després de la “independència”, ha estat la inclusió directa del sindicalisme dintre de l’aparell estatal, amb forta repressió de qualsevol dissidència dintre del sindicat i la seva vinculació a l’elit en el poder (sigui a l’exèrcit, al partit en el poder o a ambdós), àdhuc amb moments concrets d’enfrontament, ja per pressió dels treballadors, ja per lluites internes de poder. Aquest model de sindicat únic com part de l’aparell estatal dominant està representat per la UGTA a Algèria, la UGTT a Tunísia i la EDUF a Egipte.
En el Marroc pren unes característiques diferents degut al fet que els moviments d’alliberament nacional no arriben al poder després de la independència. És el rei-sultà, el Makhzen, que havia acceptat i pactat la dominació colonial qui assumeix el procés “d’independència” nacional, desplaçant al MLN, mitjançant la compra o la repressió, el pal o la pastanaga. Això provoca que el sindicat únic, que participa en la lluita d’alliberament, la UMT, es vagi fragmentant, primer amb la creació de la CDT per part de la USFP (socialistes) i posteriorment amb la creació de múltiples sindicats, impulsats per partits polítics o per sindicalistes professionals, fins a la xifra de més de 20 sindicats i uns 5 o 6 amb major representativitat.
Fortes lluites obreres
Una segona característica important és l’existència de forts moviments de lluita i resistència obrera. La falta de drets sindicals, l’explotació salvatge, els continus abusos, el tracte inhumà…, han provocat forts moviments vaguístics, generalment espontanis, tant en l’última part del segle XX com en aquesta primera dècada del XXI. Les vagues de 25.000 treballadors/es del tèxtil a Egipte, les lluites dels miners de Jerada, Jbel Awan i ara Kheroubga al Marroc, la revolta de l’any passat en la conca minera de Gafsa a Tunísia, etc., mostren l’existència d’un moviment obrer que, a pesar de la repressió i de la falta d’un sindicat nacional que els defensi, està viu i amb capacitat de créixer i estendre’s