Està previst, encara que encara no hi ha dates concretes, que el fons documental de Federico Arcos ingressi a la Biblioteca de Catalunya al llarg de les primeres setmanes del mes de juny d’aquest any. Es compleix d’aquesta manera la voluntat d’aquest històric militant llibertari que aquest fons romangui en la seva terra natal. Una molt bona notícia per a tot el moviment llibertari.

Neix Federico Arcos un 18 de juliol de 1920 a Barcelona, en el barri del Clot i als 14 anys ja milita en el sindicat CNT. Ja en el seu barri, on el moviment llibertari té una forta implantació en aquests anys, col·labora com redactor en la publicació juvenil anarquista “El Quijote”. Participa molt jove en la Guerra Civil i el 1939, acabada la mateixa, ha de fugir a França on acaba en un camp de concentració com tants lluitadors llibertaris. El 1940 treballa a França en una fàbrica d’avions i des d’aquest any fins a 1943 resideix a Toulouse. A la seva tornada a Espanya és reclutat per al servei militar que el porta al Marroc fins a 1945. De retorn a Barcelona contacta de nou amb la CNT en la clandestinitat i es veu forçat de nou a l’exili a França entre 1948 i 1952, any que es trasllada a Canadà. Allí troba treball com matricer en la Ford Motor Company, empresa en la qual es jubilarà l’any 1986. En l’actualitat resideix a Windsor, estat de Ontario (Canadà). Des dels anys 60 ha col·laborat regularment amb l’editorial Black and Red així com amb la Fifth Estate Detroit.

La biblioteca i el fons documental cedits per Federico Arcos està constituït aproximadament per uns 10.000 documents moderns de temàtica llibertària, en diverses llengües i amb un espectre territorial amplíssim. La seva destinació més probable, segons la voluntat del seu propietari, hauria d’haver estat la Fundació Anselmo Lorenzo. Així mateix va ser ofert per a la seva adquisició al Centre d’Estudis Històrics Internacionals el qual ho va desestimar a causa dels costos del seu trasllat. Per motius més o menys semblants no va poder recalar en el Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, víctima una vegada mes de les seves limitacions d’espai provocada per la injusta negativa de l’administració catalana a proporcionar un local als company/es del mateix. Ens consta que diverses universitats dels USA i Canadà han estat molt interessades en l’adquisició d’aquest fons. Finalment la seva destinació serà la Biblioteca de Catalunya, situada en el barri del Raval de Barcelona.

Dèiem que uns 10.000 documents constitueïxen aquest valuós fons. Documents de tot tipus: llibres, fotografies, publicacions seriades, mecanoscrits, cartells, fullets, retalls de premsa, vídeos i fotocòpies; en diversos idiomes, anglès, castellà, català, francès i italià. Un 50% del mateix són llibres i un 20 % revistes; el 30 % restant són documents de tot tipus, amb especial importància de manuscrits i anotacions. La temàtica, anarquista i llibertària gairebé en la seva totalitat es pot dividir en dos grans blocs: abans i després de 1950. Respecte a la primera meitat de segle destaquen- entre molts altres documents- publicacions editades per la Revista Blanca i que no consten en els principals catàlegs de les biblioteques catalanes així com alguns exemplars de revistes com “Pionero rojo; semanario de los niños obreros y campesinos” (nº 1, 5 i 6). A partir de 1950 el fons conté nombroses obres de referència sobre la guerra civil espanyola i una ingent quantitat de títols i obres sobre sindicalisme publicades en els USA i Canadà.

La part mes rellevant i coneguda del fons Arcos és sens dubte la més cobejada pels investigadors de la història de l’anarquisme i és la que correspon a escrits originals, fotografies, retallas de premsa i edicions de la seva obra així com anotacions a diversos textos de la lluitadora i pensadora llibertària Emma Goldman, a qui Federico Arcos va conèixer en profunditat durant l’estada de la mateixa a Canadà. En aquest apartat s’inclouen també documents referents a l’estada de Goldman a Catalunya. D’igual manera es conserven textos i documents de José Peirats, el fons dels quals en la seva majoria i com ja és sabut està en els arxius de Ámsterdam.

Un 20 % aproximadament de la donació no està catalogada en cap biblioteca de Catalunya. Tan sols un 27 % dels documents que componen la donació tenen un exemplar en la Biblioteca de Catalunya. Del 73 % restant solament la meitat pot trobar-se en alguna de les biblioteques universitàries catalanes. Això dóna mostra de la importància de la mateixa. Assenyalar finalment que la conservació dels mateixos és correcta i molt bona en la majoria dels casos, a causa de les cures que Federico Arcos ha prodigat al seu fons per a preservar-lo d’humitats, fongs i altres mals que afecten als documents habitualment.

Esperem que després de la seva arribada i desembalatge s’iniciï com més aviat el procés de catalogació perquè sigui accessible a investigadors i públic en general.

Volem finalment agrair l’amable disposició de Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya, per a proporcionar-nos aquesta informació que us transmetem amb satisfacció per a la seva difusió.

Al llarg del primer terç del segle XX, les transformacions econòmiques derivades de l’evolució del capitalisme, des de la seva lògica local, tenen uns guanyadors i uns perdedors ben delimitats. Aquests darrers suporten unes desigualtats econòmiques i socials terribles. I tracten de resistir-hi a partir de la protesta social i l’organització sindical, encara que també individual, des d’una resistència passiva a l’autoritat.

Malgrat que podria haver-hi hagut altres respostes, des de les contradiccions de la societat catalana s’optà majoritàriament per la repressió. Els grups benestants autòctons van esdevenir addictes a l’ús dels ressorts estatals per preservar llur posició envers les demandes de la classe obrera i els grups socials mes depauperats. Dins d’aquesta lògica, recorren a la despersonalització dels qui consideren inferiors per conjurar la por d’una revolució que anivelli una societat terriblement desigual. Així, per a l’enriquiment dels de dalt trobarem explotació laboral, humiliacions quotidianes, violència estructural, especulació i menyspreu social, per als de baix. Tanmateix, la marginació i la violència estructural contra aquest segment no generà la individualització de la tragèdia, la pèrdua d’autoestima col·lectiva o la degradació moral dels afectats, tal com acostumem a contemplar en circumstàncies semblants.

El conjunt d’idees llibertàries, amb un discurs alliberador potent i, fins a cert punt sofisticat, més o menys vinculat a una forta organització sindical, permeté generar una cultura pròpia —en un sentit antropològic del terme— capaç de bastir una autoafirmació col·lectiva, de plantejar alternatives, i de viure, creixentment, al marge i en contra de la societat oficial. La incapacitat de la República (i també la seva ostensible absència de voluntat) per revertir aquest procés de divisió social representa un punt de no retorn en aquesta conflictiva dialèctica de classe. A Catalunya, desprès de la immediata reacció de les organitzacions obreres davant del cop d’estat de 1936, es va manifestar la profunditat i l’arrelament social d’aquesta tragèdia sota la fórmula de la venjança de classe.