Tot sembla indicar que “el capitalisme ha mort… visca el CAPITALISME”. Aquest va ser el crit interclassista dels dirigents polítics i els agents econòmics en els inicis de la gran crisi-estafa.

Hauran mort les classes socials i alhora s’haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions de llocs de treball?

La tesi que se sosté per la Comissió Europea és que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, un nou model de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la clau i l’explicació de la quadratura del cercle? Perquè l’economia espanyola manté improductius a més de 6 milions de persones —i creixent?

Són variades les explicacions, des del paper de l’economia espanyola (també les del sud) en aquest súper-mercat comú, avui UE, fins al propi model de desenvolupament de la nostra economia i els nostres capitalistes, però l’explicació més política l’hem de buscar, senzillament, en el model de relacions laborals (i per tant socials), imperant des de la segona dècada dels 70, l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: la flexibilitat en la contractació individual, la flexibilitat en la concertació col·lectiva, la llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial i escurçar les polítiques protectores de l’atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa i avui rubricada autoritàriament en l’últim Pacte Fiscal.

A l’Estat espanyol, l’atur es constitueix en el nostre mercat de treball, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapidesa de destrucció d’ocupació que comporta aquest model econòmic, força a la “societat” a mostrar-se perplexa pel que està passant i impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes del perquè es destrueix tanta ocupació, al mateix temps que aquesta mirada és incapaç d’analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement —uns deu anys, 98/07-, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.

Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials (decreixement de salaris, acomiadaments) i rendes de protecció (subsidis d’atur) i, en gran part assumeixen riscos de pèrdua del seu hàbitat (habitatge) al no poder plantar cara als crèdits hipotecaris, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, per a convertir al treballador en un mer cost variable, que no és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets i prenyada de “productivitat” i la variable depenent d’aquesta salarització primigènia, les retallades de despesa social en situacions d’atur i en el retir de la vida activa, pensions.

L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”, com tampoc ho és de les lleis del mercat, de les quals tot el món parla d’elles però com són controlades per una “mà invisible”, sembla que ningú les ha vist i en conseqüència s’admet de manera naturalitzada que han d’existir i poc o gens podem fer contra els seus designis, doncs són lleis inexorables.

L’actual conjuntura del mercat de treball, igual que la de les dues dècades últimes del segle passat, és a dir anys 90 i dos mil, és producte de normes (lleis) generades i creades per persones molt concretes: governs, sindicats i empresaris i aplicades amb “mà de ferro” i no precisament amb guant de seda per institucions de justícia i ordre (judicatures en tots els ordres, laboral, civil i penal).

La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats models de relacions laborals. Model de relacions laborals que ha assolit “normalitzar”, davant la societat, la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la violència dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, multinacionals o PYME, que priven a milions de persones assalariades no només del seu estatut de treballador/a (ocupació i drets), sinó, alhora, els impedeix l’acció lliure de treballar o no salarialment, doncs es neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena, i a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.

El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, on semblen entrar aquestes alternatives denominades d’esquerra, social-demòcrates sobre la plena “ocupació”, eludeixen l’origen del problema, que empresaris, governs i sindicats majoritaris, han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball, la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials, basant, els uns i els altres, les nostres condicions d’ocupació, de pensió, d’habitatge, de transport, d’alimentació, en “el creixement i creixement de l’economia”, i fent desaparèixer del debat social el veritable problema, i el veritable debat: el de l’abolir, avui i aquí, el treball assalariat.

La solució no és la plena ocupació, ni abans ni de bon tros ara que, almenys, una gran part de les consciències han constatat les conseqüències mediambientals i els seus efectes en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos, i a més el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers i els seus economistes i executius de qualsevol organisme nacional o supranacional, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total.

Ara es tracta de que la seva iniquitat sigui compensada institucionalment amb el col·locar-se al marge de qualsevol regla. D’això va aquest debat de l’ocupació avui, doncs la pràctica laboral i social sembla que hagi descomptat el dany continu i sistèmic que se’ns ve realitzant des de la primera reforma laboral, l’Estatut dels Treballadors, allà pels finals dels 70 i principi dels 80 del segle passat.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudisde la CGT. Article publical al núm. 270 del Rojo y Negro.