CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Premsa

Un decret llei converteix l’Estat espanyol en venedor d’armament

NORA MIRALLES | 29/06/2012 – Setmanari Directa

L’Estat espanyol és el setè exportador mundial d’armament. Fins ara, la participació del Ministeri de Defensa en aquesta activitat es limitava a incentivar el sector oferint informació a les empreses espanyoles a través de l’Oficina de Suport Exterior del Ministeri i dedicant bona part del seu pressupost a fomentar la investigació i el desenvolupament (I+D) en noves eines del que ells anomenen “defensa i seguretat”. Però les empreses eren les que feien els contractes d’armament amb els governs estrangers i les que s’encarregaven de complir aquests contractes, mentre que el Ministeri de Defensa facilitava que s’establissin contractes d’exportació d’armament, però no duia a terme l’exportació.

A través del Decret Llei 19/2012 aprovat el 25 de maig d’enguany, el govern augmenta “les capacitats del Ministeri de Defensa en matèria de gestió de programes de material de defensa amb destinació a l’exportació”. A la pràctica i deixant de banda l’ambigüitat del text, l’Estat passarà a exercir directament d’intermediari entre el país que compra el material bèl·lic i les empreses d’armes espanyoles.

Concretament, a través del Ministeri de Defensa, el govern espanyol podrà signar contractes amb els països compradors i comprometre’s a garantir el subministrament de l’armament fabricat per l’empresa espanyola i a supervisar l’execució del contracte. Per altra banda, l’administració espanyola actuaria com a representant del govern estranger davant l’empresa subministradora d’armament.

Llegir més »
Premsa

Tancada a la seu de Cooperació per reclamar que el govern pagui un deute de 700 milions d’euros

Una quarantena de membres d’ONG per al desenvolupament s’han tancat aquest matí a les oficines de l’Agència Catalana per a la Cooperació al Desenvolupament (ACCD) de la Generalitat de Catalunya per exigir, entre d’altres, que el govern d’Artur Mas entregui els 700 milions d’euros que sumen els deutes del govern amb les organitzacions d’ajut al desenvolupament.

Llegir més »
Acció Sindical

La CGT denuncia que la llista d’espera a l’hospital Joan XXIII de Tarragona va créixer un 90%

La Secció Sindical de la CGT de l’Hospital Joan XXIIII ha volgut sortir al pas de les declaracions realitzades per la directora del centre, Dolça Cortasa, en una entrevista publicada dilluns passat en el Diari de Tarragona en les quals afirmava que aquest any es començaria a reduir la llista d’espera quirúrgica.

Segons els representants sindicals: «L’Hospital Joan XXIII va sofrir al llarg de 2011 un espectacular augment de la llista d’espera de pacients que tenen programada una intervenció. El nombre va pujar de 1.557 a 2.956 (un augment del 90%). La senyora Dolça Cortasa presumeix que complirà amb l’objectiu de reduir un 2% les llistes d’espera… Segons la informació lliurada per la gerència al nostre sindicat en l’any 2012 hi ha pressupostades 10. 475 intervencions quirúrgiques, 5.286 menys (un 33%) que les realitzades durant l’any 2010. Com és possible pretendre disminuir la llista d’espera?».

Pel que fa al pressupost, aquest 2012 es produirà un augment del 0,16% respecte al de 2011 fins a arribar als 11.778.763 euros però seguiria sent un 10,8% menor que el que es tenia en 2010. La partida de personal és la qual sofriria més retallades, passant de 77,1 milions a 69 milions d’euros.

Pel que fa al servei d’urgències, han assenyalat que:«Cal diferenciar entre el temps que espera un pacient que acudeix al servei per a accedir al sistema de triatge, que és d’uns 20 minuts, i el temps d’espera per a rebre l’assistència mèdica, que pot arribar a una mitjana de quatre hores». Denuncien que una altra de les deficiències del servei és el nombre de pacients que esperen per a ser ingressats a causa del tancament de llits. «La mitjana és d’uns quinze pacients diaris. Actualment hi ha tancats 63 llits d’hospitalització».

* Una crònica de Norián Muñoz publicada al Diari de Tarragona

Llegir més »
Premsa

La xiulada massiva contra els polítics locals el 28 de juny a la plaça Mercadal de Reus, una mostra de la indignació popular contra les retallades i la corrupció

La xiulada popular #SantPereXiulaFort!!! convocada per l’Assemblea Popular de Reus pel vespre del 28 de juny a la Plaça Mercadal de Reus contra la corrupció i contra les retallades en ensenyament, sanitat i cultura, va esdevenir un clam massiu d’indignació popular.

La xiulada massiva, que es va fer en tornar de completes les autoritats (la majoria de regidors i regidores de l’Ajuntament de Reus i altres autoritats i càrrecs de la comarca), ja havia tingut un preàmbul en sortir les autoritats de l’Ajuntament en direcció a l’església de Sant Pere. En tornar cap a l’Ajuntament, un cop arribats a la plaça, la xiulada es va anar estenent per convertir-se en un clam massiu contra les retallades i la corrupció, especialment per tot el que ha estat sortint a la llum pública sobre el holding municipal Innova, que ha situat la ciutat de Reus en un lloc destacat de les trames de corrupció político-empresarial.

Llegir més »
Cartel_CGT_Homenaje_Mujeres_Libres_Barna_2012_0_1-450x637_1_.jpg
Acció Feminista

Barcelona: Jornades en Homenatge a “Mujeres Libres”

Organitzades per la Secretaria de Gènere de CGT Catalunya i amb la col · laboració de Dones Llibertàries de Catalunya, se celebraran els dies 28 i 29 de juny de 2012 a Barcelona unes Jornades d’Homenatge a Dones Lliures / Dones Lliures, l’organització de dones anarquistes creada el any 1937 a partir de la revista de mateix nom.

Llegir més »
Premsa

Xerrada i sopar a la CGT de Lleida el divendres 29 de juny

A la CGT de Lleida hem preparat un parell d’activitats pel
divendres 29 de juny amb la idea de compartir espai i veure’ns les
cares, alhora que ens formem una mica.

La primera és una Xerrada sobre
la Reforma Laboral aprovada pel PP i les seves conseqüències i la
segona un sopar per iniciar l’estiu a la terrassa.

Llegir més »
Acció Sindical

El principi del final de la sanitat universal

Repassem les conseqüències de la ‘contrarreforma sanitària’ amb les últimes mesures aprovades pel govern espanyol i els canvis en el model de sanitat, unes reformes sanitàries que formen part d’un llarg procés.

Llegir més »
Premsa

29, 12 i 15 M: preguntes per a després

Probablement estem vivint en primera persona la quarta transformació del model d’Estat associat al capitalisme globalitzador. Des que a principis del segle XX començava l’expansió imparable de les “democràcies de mercat”, l’Estat, en paraules de Ramón Fernández Durán, va passar de ser “fortament liberal a l’inici del segle a un Estat social en les dècades centrals del mateix, per acabar una altra vegada amb un tipus d’Estat de tall “neoliberal” a finals de segle (“El Estado y la conflictividad político-social en el siglo XX”, Viruseditorial).

Llegir més »
Acció Sindical

TMB acomiada un treballador que va denunciar malversació i irregularitats a l’empresa

JESÚS RODRÍGUEZ | 26/06/2012 – Setmanari Directa

La direcció de TMB va comunicar el passat divendres 15 de juny l’acomiadament d’Andreu del Cabo, tècnic electrònic de l’empresa d’autobusos molt implicat en la victoriosa lluita pels dos dies de descans setmanals i altres mobilitzacions dins de l’empresa. Una vintena de treballadors i treballadores el van acompanyar en el moment de recollir la carta que l’informava de la finalització del seu contracte. La versió oficial de l’acomiadament són ‘raons disciplinàries’ i, en concret, l’acusen d’haver agredit verbalment i física diversos comandaments del seu entorn laboral. Fins fa poques setmanes havia treballat durant anys a la cotxera Pablo Díez, i últimament ho feia a la cotxera d’Horta.

En un comunicat, la CGT recorda que Del Cabo es va implicar des dels inicis a totes les lluites per la millora de les condicions laborals a l’empresa. Arrel del seu compromís sindical ha acumulat sancions i va ser condemnat per haver participat a un piquet durant la vaga dels dos dies. L’empresa i els mossos van demanar una pena de dos anys de presó, que no va haver de complir pel fet de no tenir antecedents. La CGT denuncia que ara, i després d’un llarg procés d’assetjament, aïllament i pressions, l’han aconseguit fer fora.

Venjança per haver destapat injustícies i irregularitats

Però les raons que CGT veu darrera de l’acomiadament d’Andreu del Cabo estan relacionades amb el fet que va denunciar i demostrar amb proves que la prefectura de telecomunicacions de TMB va sustraure diners públics de l’empresa, que la mateixa prefectura ha adquirit productes d’ús personal amb diners públics i, finalment, que va destapar un cas de setge sexual contra una treballadora. En tots els casos la resposta de l’empresa va ser el silenci i l’encobriment dels fets. Per tot plegat i pel seu caràcter de persona solidària i compromesa, des de la CGT ja s’ha anunciat futures mobilitzacions per exigir la seva readmissió.

http://www.directa.cat/noticia/tmb-acomiada-un-dels-treballadors-mes-compromesos-amb-lluita-dels-dos-dies

TMB ha acomiadat a Andreu del Cabo

Es preveuen mobilitzacions a Autobusos de Barcelona per a exigir la seva readmissió

La Direcció de TMB va acomiadar, el divendres 15/06/2012, al company Andreu del Cabo. En la carta que va haver de lliurar la Direcció de TMB a Andreu, en presència de vint companys que acudim a mostrar públicament la nostra solidaritat, li comunicaven que havia estat acomiadat per motius disciplinaris, en concret TMB acusa a Andreu d’haver agredit verbalment i físicament a companys i comandaments del seu entorn laboral.

Andreu és un company Tècnic electrònic que fins a fa poc temps ha estat destinat en la cotxera Pablo Díaz i actualment en la cotxera de Horta on, durant diversos anys, ha anat desenvolupat, al costat del seu treball, la seva activitat sindical com a militant de CGT i del Comitè de Conveni.

No és la primera vegada que l’empresa actua directament contra Andreu ja que a causa del seu caràcter, l’Andreu és dels que no calla, ha anat acumulant expedients i sancions des de l’any 2008, els més greus d’ells per la seva participació en els piquets que es van fer en les portes de la cotxeres durant la vaga dels “dos”dies.

Amb l’Andreu ho han intentat tot per a enfonsar la seva moral: l’aïllament, la ignorància, contínues obertures d’expedients, mobbing… per precaució no van buscar, fins ara, l’enfrontament directe, buscaven acabar amb la moral d’Andreu perquè fos ell mateix el que demanés el compte. Però està clar que no ho han aconseguit ja que Andreu ha resistit com només ho fan els lluitadors.

Andreu ha denunciat i demostrat amb proves que la prefectura de Telecomunicacions de TMB ha robat diners públics de l’empresa; que la mateixa prefectura ha estat constantment realitzant compres personals amb diners públics; també ha denunciat un cas d’assetjament sexual a TMB contra una treballadora i la resposta de la Direcció de TMB davant aquestes denúncies va ser no fer res perquè aquestes conductes delictives es tornin a repetir i encobrir aquests fets.

Els que tenim la sort de conèixer a l’Andreu sabem que no és una persona dòcil, d’aquestes que li agraden tant a TMB, sabem que és un company que quan ha tocat arremangar-se es pot comptar amb ell encara que el tema no li afecti directament. Aquestes característiques d’Andreu les vam poder comprovar en la lluita que els conductors i conductores de TMB vam tenir per a aconseguir els dos dies de descans. Andreu va ser un dels pocs companys que, sense ser conductor, ens va acompanyar cada dia en la nostra lluita i ho va fer d’una forma activa i desinteressada raó per la qual molts companys i companyes li estarem eternament agraïts.

Però la labor reivindicativa d’Andreu no s’acaba en TMB, la seva dedicació i la seva lluita traspassa l’àmbit de la nostra empresa. És fàcil veure’l col·laborar en multitud de mobilitzacions que emergeixen des dels moviments socials de la nostra ciutat. Com diem Andreu, malgrat la seva joventut, és ja un veterà lluitador d’aquests que no li agraden als edefensen el sistema injust que tota la classe obrera patim, i precisament pel seu caràcter i les posicions fermes que manté i defensa, no solament ha estat sancionat per TMB sinó que també ha estat blanc de la repressió de jutges, fiscals i policies.

Sabem com les gasta la Direcció i la seva cort de pilotes, sabem que ara, com va passar amb Pablo Díez es va a iniciar una campanya soterrada de calúmnies, dirigida per l’empresa, amb l’objectiu de desprestigiar al nostre company i amb això intentar anul·lar qualsevol campanya de solidaritat que la plantilla de TMB poguéssim engegar.., no ho van a aconseguir… Som molts els que coneixem a l’Andreu, l’hem vist en multitud d’històries, i per això podem assegurar que cap pelagats podrà embrutar el seu nom i molt menys la seva fulla de serveis a favor de la plantilla d’autobusos.

Per a més informació:

SATURNINO MERCADER Portaveu CGT d’Autobusos de TMB 676 705 062
ANDREU DEL CABO 659 601 877

Secció sindical de la CGT a Autobusos de TMB

Llegir més »
Cartell Tinto de Verano 2012
Acció Feminista

Tinto de Verano 2012: del 21 al 24 de juliol al barri de Parke Alcosa (Alfafar)

Un altre tinto per favor! Ja està aquí de nou la trobada més refrescant de l’estiu. Aquest any provarem els brous de les terres llevantines, en el barri del Parke Alcosa del municipi d’Alfafar (València).

Com? Què encara no coneixes què és això del Tinto de Verano? Doncs no ho dubtis! Acosta’t!… Aquest és un espai autogestionat de coneixement mutu, relació, i reflexió per a l’acció social i col·lectiva entre gent inquieta que ens apeteix ajuntar-nos i compartir: “què estem fent” per a “fer juntes”; discutir, riure, divertir-nos, construir i deconstruir,… Somiant molts mons on la justícia social, la igualtat, la solidaritat, el respecte pel medi ambient i les persones, siguin utopies a arribar a.

I què farem? Com en edicions anteriors, pretenem que els matins es dediquin a la reflexió col·lectiva, aquest any entorn d’iniciatives econòmiques de supervivència. Posarem l’imaginari col·lectiu a treballar en la recerca de noves formes de vida que trenquin amb la dominació i exclusió del capitalisme i compartirem experiències viables d’economia social. Durant les tardes tindrem espai per a tallers, per a seguir donant-li al cervell amb diversos temes sociopolítics, però també per a treure la nostra creativitat, expressió, ganes de jugar… Què et sembla contes, teatre, massatges, etc.? En proposes algun? Anima’t!!! A més, un programa cultural per a algunes nits, amb música i altres actuacions.

I el Mosto de Verano També volem donar-li continuïtat a l’espai de les nenes i els nens, on la complicitat i l’autonomia de la gent petita ens ensenyi a aprendre de la seva saviesa, els seus somnis i desitjos, la seva capacitat d’acció i les seves energies. Hi haurà espai per a conte, música, riures i activitats lúdiques per a totes.

Feu-nos partícips de qualsevol aportació que s’us ocorri.

Aquest any el tema central seran les Iniciatives Econòmiques de Supervivència.

– OBJECTIUS:

Analitzar i comprendre el funcionament del sistema capitalista.
Acostar-se als col·lectius amb major precarietat i conèixer les seves problemàtiques.
Idear noves formes de vida i relacions econòmiques transformadores de la realitat i al servei de les persones.
Compartir experiències d’economia social i solidària.
Enfortir el suport mutu entre les persones i els col·lectius amb major precarietat.

– INSCRIPCIONS:

Per a organitzar l’allotjament, el menjar i les activitats necessitem saber el nombre de persones que hi assistiran amb antelació. (Termini d’inscripció fins al 20 de juliol)

Preu:

El preu inclou allotjament en alberg i pensió completa:

Adult/a 4 dies (pensió completa, des de l’esmorzar del dissabte fins al menjar del dimarts): — Amb llit: 60€. — Amb matalasset: 45€.

Adult/a cap de setmana (pensió completa, des del dinar del dissabte fins al menjar del diumenge): — Amb llit: 40€. — Amb matalasset: 30€.

Nen/a de 4 a 12 anys, 4 dies: 30€.

Nen/a de 4 a 12 anys, cap de setmana: 15€.

Nen/a de fins a 3 anys gratis.

En qualsevol cas, l’últim que volem que passi és que et quedis sense venir al Tinto per no poder cobrir les despeses de manutenció. Truca’ns o escriu-nos en aquest cas, i trobarem una solució.

Forma de pagament:

Mitjançant transferència al compte de Triodos Bank: 1491 0001 29 1008175620 a nom d’Alberto Aquilué indicant en el concepte TdV- Nom i Cognoms.

Una vegada fet l’ingrés, omple i envia el següent formulari: http://www.nodo50.org/tintodeverano/spip.php?article5

Per a qualsevol tipus de consulta podeu posar-vos en contacte amb aquestes persones: Manolo (656624528) i María (689026027).

– PROGRAMA

Divendres 20 de Juliol

Tarda. Acollida dels participants. Porta el teu propi sopar.

Dissabte 21 de Juliol

10:00 Presentació de la trobada

11:00-14:00: Formació: Noves relacions Medi Rural-Medi Urbà: Sobirania Alimentaria i molt més… Una eina política

16:30-19:30: Tallers autogestionats: *Xarxes de producció i comercialització locals. *Grups de consum. *En la defensa dels pobles petits, front al negocio de la compra de terres, l’aigua i el medi ambient.

Llegir més »
Imatge roda de premsa
Acció Sindical

L’acomiadament d’un treballador d’Innova destapa un possible cas de tràfic d’influències, incompatibilitats i irregularitats en el holding municipal reusenc

Dia si i dia també apareixen nous casos de possibles pràctiques corruptes al si del grup municipal d’empreses Innova de Reus, un immens forat negre, una menjadora on algunes persones han fotut mà impunement emportant-se diners a munts i deixant l’economia de l’Ajuntament de Reus en fallida.

La ciutat de Reus ocupa ara mateix un lloc destacat en el rànquing de corrupteles i la malversació de fons, i constitueix un clar exemple d’utilització de càrrecs públics per a fer negocis privats, el cas més paradigmàtic de tots el de Josep Prat, exdirector general del grup d’empreses municipals de Reus Innova i actual president de l’Institut Català de la Salut (ICS).

I a més dels ciutadans i ciutadanes de Reus, que ho pateixen en forma de retallades i de privatització de serveis públics, els grans afectats han estat els treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Reus i d’empreses sota el paraigües d’Innova, com per exemple l’Hospital de Sant Joan, que han patit retallades salarials i laborals en nom d’una crisi que no han generat. En ambdós casos, les úniques partides en les que s’ha retallat han estat aquelles referents als treballadors, en especial els salaris i diverses prestacions establertes en conveni.

En aquest escenari és on s’inclou el cas de l’acomiadament del treballador d’Innova Xavier Monforte, el cas del qual estem portant des dels serveis jurídics de la CGT amb la intenció d’aconseguir-ne la nul·litat, un treballador que, amb el suport de la CGT i la CUP, ha tingut la valentia d’explicar públicament allò que s’amaga darrere del seu acomiadament, que és, com a mínim, irregularitats manifestes i, sobre tot, falta d’ètica, tant per part de les persones que han forçat el seu acomiadament com per qui no ha mogut un dit per a evitar-lo.

Llegir més »
Premsa

Cop de mercat a la vista

L’Estat espanyol serà “plenament responsable de l’ajuda financera”. El control remot de l’economia espanyola s’aguditzarà abans de l’estiu per socialitzar els deutes de la banca espanyola vinculats al tsunami immobiliari.

Llegir més »
Acció Sindical

Andreu Curto surt de Brians I després de 24 dies de presó per participar a un piquet del 29-M

JESÚS RODRÍGUEZ | 22/06/2012 – Setmanari Directa

El jutjat d’instrucció 5 de Barcelona ha decretat la posada en llibertat d’Andreu, el jove tortosí que es troba a la presó de Brians I des de fa més de tres setmanes per la seva participació a un piquet de la vaga general del 29 de març al barri de Sants de Barcelona.

Durant l’últim mes s’han fet nombroses mobilitzacions per a reclamar-ne la seva posada en llibertat. Una manifestació a Sants, una altra a Tortosa i una marxa al centre de Barcelona, així com nombroses concentracions al llarg de tot el territori han estat constants durant aquestes setmanes. La Plataforma en Defensa de l’Ebre, el Casal Panxampla, Maulets, Alerta Solidària i l’Assemblea de Barri de Sants, entre d’altres, han fet una àmplia campanya de suport al jove. Curto ha abandonat el centre penitenciari la tarda del 22 de juny, poc abans de les 18h. desenes de persones li han donat la benvinguda a les portes del recinte penitenciari al municipi de Sant Esteve Sesrovires. Rubén, l’altre jove que va ser empresonat juntament amb ell va quedar en llibertat ara fa 10 dies.

Amb la posada en llibertat d’Andreu Curto ja no queda cap persona empresonada per la seva participació a piquets i manifestacions de la vaga general. En total, al llarg dels últims 3 mesos, el Departament d’Interior ha efectuat 106 detencions relacionades amb l’aturada contra la reforma laboral. A partir de les 20h, s’ha realitzat un acte de benvinguda al centre social Can Vies de Sants.

Llegir més »
Acció Sindical

Miners, ecologia, 15-M

El rescat de la UE ha fet que passi, injustificadament, a segon pla la lluita dels miners. Obligats estem – sembla- a rescatar-la, i això encara que resulti difícil avaluar quina és la intensitat del debat que han suscitat, en els últims dies, i en el món que resisteix, les protestes corresponents.

En aquestes condicions, i encara que un corre el risc d’atorgar relleu excessiu al que probablement no ho té, no em queda més remei que apuntar una intuïció: alguna cosa hem fet malament tots quan no sembla que tinguem altra cosa que discrepàncies sobre qüestions de fons.

Començaré dient el que crec que és, en aquestes hores, el principal: sobren els motius per a donar suport, amb tot el que estigui al nostre abast, a la protesta minera. Faltaria més! Si a tot arreu intentem plantar cara a agressions i retallades, com hauria de faltar el nostre suport a qui, en el món de la mineria, denuncien els efectes d’unes i altres.

Assenyalat això, que repeteixo és el principal, no queda més remei que pronunciar-se sobre algunes disputes que estan en la rebotiga. Estic pensant abans de res, clar, en la qual es pregunta per l’actitud -no d’ara: de sempre- que la resistència minera ha assumit en relació amb una qüestió tan vital com és el respecte del medi natural i els drets de les generacions esdevenidores. Tinc la impressió -la certesa, per millor dir-lo- que les protestes d’aquestes hores apunten directament al legítim propòsit de garantir salaris i preservar llocs de treball. Però, encara que no ignoro la delicadíssima situació de moltes famílies, trobo a faltar, inequívocament, una mica més.

Alguns companys em diuen que, àdhuc compartint la meva preocupació pel silenci que la dimensió ecològica de la crisi provoca en el moviment miner, no és aquest el moment per a airejar aquestes desavinences. Pot ser que tinguin raó. Però em veig obligat a preguntar quan arribarà, llavors, aquest moment.

Portem trenta anys amb la mateixa batussa. Primer van ser les discrepàncies que el futur de la indústria militar va aixecar entre els nostres pacifistes i el que avui anomenem sindicats majoritaris; els primers reclamaven el tancament de les fàbriques corresponents, en tant els segons exigirien, sense més, que es preservessin els llocs de treball. Després van arribar les disputes en el que fa a una sagnant indústria, l’automobilística, descaradament subvencionada pels successius governs espanyols. Ara ens topem amb una discussió -crec jo que insortejable- sobre l’avenir de moltes de les indústries extractives, lamentablement lesives per al mitjà natural i no menys lamentablement vinculades amb un estil de vida insostenible (el nostre, clar, no el dels miners).

Quan se’m diu que la revolta d’avui obeeix al propòsit d’exigir que es compleixi el que els nostres governants van donar per bo anys enrere, vull preguntar-me si no és prudent discutir això que els uns i els altres van acatar. També he escoltat amb freqüència aquests dies que la responsabilitat pel que fa a la sense raó de bona part de l’activitat extractiva no és dels treballadors d’aquesta, sinó de les empreses o, més encara, del sistema. M’agrada poc l’argument. Si, com productors o com consumidors, acatem les regles del joc que imposa aquest sistema, som al cap corresponsables de la lògica d’aquest. I estem renunciant a la tasca de transformar la realitat.

Quan algun col·lega, de bon to, ha suggerit que entre els ecologistes no falten les gents que, obsessionades amb el medi natural, han oblidat el que significa la lluita social de sempre, no em queda més remei que donar-li la raó. Per a a continuació preguntar-me, això sí, quants són els treballadors que, a més de mantenir viva aquesta lluita social, mostren consciència plena i conseqüent pel que fa als nostres deures amb el planeta i amb les generacions esdevenidores.

Tots som part del sistema que patim, i no seria saludable que oblidem que la nostra conducta no sempre està a l’altura de les circumstàncies. Altra cara de la discussió d’aquests dies l’ofereix una col·lisió, sospito que una miqueta artificial, entre el 15-M i els miners. En algun cas intueixo que neix d’un malentès. No li donaré major relleu a les frases proferides per alguns miners que, davant la policia, van considerar convenient afirmar que no eren com aquests pacifistes del 15-M. I no l’hi donaré perquè no ho té, tot i que em sembla que el seu és recordar que el que els periodistes anomenen indignats no són cresta de gall.

No està de més que recordi referent a això el que de bon tros encertat ens diu Raimundo Viejo: “Estudiants i indignats, contràriament a aquesta fluixejada dels miners que rula per la xarxa, no només van aconseguir expulsar als mossos de plaça Catalunya; ho van fer, a més, sense necessitat de coets, dinamita, caputxes, ni tota la parafernalia: purament aikido de la multitud”.

Em preocupa més l’actitud de qui, les més de les vegades des de fora -ni són miners ni són 15M-, han procurat airejar eventuals diferències entre els uns i els altres. Aquestes gents, clarament sobrepassades pel que el 15-M ha acabat per suposar, semblen decidides ara a recuperar el terreny perdut i escudar-se darrere dels miners.

Per fi la classe obrera hauria reaparegut per a deixar a cadascú en el seu lloc i, de forma més precisa, per a revelar ben a les clares la condició d’un moviment, el del 15 de maig, en el qual falten la consciència d’això, de classe, i la voluntat de transformació revolucionària. Caram! Bé puc imaginar-me la reacció d’un indignat que ho estigui de debò: siguin quines siguin les mancances del 15-M -li preguntarà a l’espavilat de torn-, des de quins púlpits parlaran aquestes gents que ara m’ocupen? Serà que els miners, legítimament lliurats a la tasca de defensar ocupacions i salaris, estan a punt de prendre el Palau d’Hivern? Ho faran amb ells les direccions, entumides, de CCOO i UGT, després d’acceptar, durant decennis, l’inacceptable? Escoltarem per fi que reapareixen les paraules alienació i explotació en el llenguatge sindical a l’ús? Ens arribarà algun missatge que convidi a concloure que l’objectiu d’acabar amb el capitalisme comença a recobrar pes? Tindrem coneixement d’alguna iniciativa en la qual la paraula autogestió reveli ben a les clares la perspectiva de superar el món del treball assalariat i la mercaderia? En fi, rebrem notícies que la consciència dels límits mediambientals i de recursos del planeta convida a posar sobre la taula altres valors i altres actituds?

No convé que ens enganyem. La protesta minera és un interessantíssim exemple que alguna cosa comença a explotar entre els nostres treballadors. I el 15-M reflecteix ben a les clares que una part de la gent ha començat a adonar-se del que tenim entre mans. Fem el que estigui al nostre abast per a acostar posicions. I aconseguim referent a això, en particular, dues coses. D’una banda, que el 15-M trenqui definitivament amb els espasmes merament ciutadanistes que segueixen operant en el seu interior. I per l’altre que cada vegada siguin més els treballadors que se sumin a la tasca d’una resistència enfront del capitalisme que incorpori els valors de l’autogestió, la lluita antipatriarcal, la contestació antiproductivista i l’internacionalisme solidari. Tasca no ens faltarà.

* Carlos Taibo és escriptor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Article publicat al Rojo y Negro digital.

Llegir més »
Premsa

La Generalitat vol clausurar el centre emissor de Ràdio Contrabanda FM

CARLES MASIÀ | 20/06/2012 – Setmanari Directa

La Generalitat està intentant forçar el tancament de Contrabanda FM, una de les ràdios lliures més veterana i activa de la ciutat de Barcelona, que emet des de l’any 1991 a tot el terme municipal. O, com a mínim, això és el que es desprèn de l’actuació de la Subdirecció General d’Ordenació de l’Espai de Comunicació Audiosivual –organisme dependent de la Conselleria de Cultura–, que ha enviat una notificació que exigeix la clausura del centre emissor que la ràdio barcelonina té al Turó de la Rovira. Arran d’aquesta notificació, en cas que Contrabanda FM no deixi d’emetre el dia 25 de juny, pot haver d’afrontar una multa de 100.000 euros, la qual cosa l’abocaria al precinte de la seva infraestructura tècnica i al tancament definitiu.

Llegir més »
Premsa

Rescats, il·lusions i pors

El dissabte 9 de juny el ministre espanyol d’economia va anunciar que sol·licitava a l’anomenat Eurogrup (format pels ministres d’economia de la Unió Europea, el governador del Banc Central Europeu i el comissari de la UE d’assumptes econòmics i financers) el rescat del sistema financer espanyol, posant a disposició de l’estat fins a 100.000 milions d’euros. La concreció de la xifra final dependrà dels informes sobre “necessitats” que espublicarà aviat.

Llegir més »
image18_408.jpg
Premsa

Cimera Rio+20: Economia verda? negoci verd?

El juny del 1992 es va celebrar a Rio de Janeiro la Conferència de l’ONU sobre Medi Ambient i Desenvolupament, coneguda popularment com la Cimera de la Terra. Aquests dies es celebra la nova Cimera Rio+20 amb el debat sobre el medi ambient i el sistema productiu per a un món sostenible en defensa del medi ambient.

Llegir més »
Premsa

Ha sortit el número 140 de la revista “Catalunya” (Juny 2012)

El número 140 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:

– Editorial:

La repressió no
ens aturarà

– Reportatge:

Un any del
moviment 15M

15M: Un any de petits i
grans assoliments
des de les places

Cròniques del 12M-15M: La indignació va tornar a ocupar els carrers de Catalunya i les Illes Balears

– Treball-economia:

12M-15M del
maig global i
del 29M al 15J: Cal seguir en els carrers

Llibertat per a Laura
Gómez sota fiança
de 6000 €. Fiscalia li demana fins a 36 anys de presó

Noves detencions i
empresonaments de
vaguistes del 29M

Tercera tanda
de retallades. El govern de la Generalitat continua amb la tisorada…

Llegir més »
Premsa

“Alma Libertaria”, nou treball discogràfic de Juanito Piquete

La trajectòria musical de Juanito Piquete es remunta 25 anys enrere, quan va iniciar la seva etapa al costat dels Mataesquiroles (1986-1992), passant posteriorment pels sons rocosos de DBS (Datura Bruising Show, 1993-1998) i pels seus anys electro-acústics de 1999 a 2004.

L’any 2009 inicia una nova aventura publicant “La Revolución Desconocida”, que significa la seva tornada al rock and roll i als escenaris, acompanyat per Sergi Fabregas, company de viatge des de 2007 i compositor al costat de Juanito de la majoria de les cançons.

En el seu haver més recent es troben el lliurament de dues cançons per al recopilatori “Barcelona Explota Vol. 2- Homenatge a Tralla Records”, sent l’únic grup que resisteix el pas del temps i repeteix en el recopilatori editat per Rock de Kasba el 2011 com homenatge al segell barceloní dels anys 90.

“Alma Libertaria” (gravat als Estudis Maraton per Antonio Prió) és el nou lliurament vital, i rocker per al segell Rock de Kasba d’aquesta parella de fet, Juanito i Sergi que amplia la família musical amb Valentín Wallace White, a la guitarra i que compta amb les col·laboracions de Rayko Garcia, a la Bateria, Edgar Gubianas, teclats, Alex Puerto i Carles Benedet a la guitarra.

Els textos de Jesús Lizano, Leopoldo María Panero, Ramon Muns, Gorka Ramos i del propi Juanito conformen les cançons on s’entremesclen el rock and roll i el punk-rock. Com bonus track ens regalen dos temes en format acústic que van ser editats en els recopilatoris “Música contra la Represión” (Kasba Music 2011) i “Cantar, Amar, Sembrar de l’espai “Lo que nos queda” (Xile).

A finals de 2011 s’incorpora Anna Crespo a la bateria. En l’actualitat els seus directes gaudeixen d’excel·lent estat de salut, tant en format elèctric com en acústic les cançons d’”Alma Libertaria” desprenen la coherència de la poesia i el rock and roll amb la lluita social i el compromís per la transformació i l’autogestió de la humanitat…

Llegir més »
Acció Sindical

Més enllà de la reforma laboral

El passat 29 de març, vam fer una vaga que va aconseguir una important resposta social, tant en l’atur laboral com en l’assistència a les manifestacions. Va ser un clam, en el qual el malestar social va aprofitar a expressar-se protegint la convocatòria -tardana sí, però aquesta vegada decidida- de les organitzacions sindicals.

Què hem de fer a partir del 30 de març?, aquesta és la pregunta que ens hem de fer i ens estem fent. A partir del 30 de març hi ha nombrosos i poderosos moviments per a contrarestar el fet i l’eco de la mobilització del 29 s’anirà a diluint, si no fem res per impedir-lo. Qualsevol convocatòria a la qual falta un calendari de mobilitzacions posteriors és, en si i al marge del seu èxit, feble.

Si la vaga tenia per objectiu revertir una situació, la mobilització, en les formes que sigui, sense descartar altres convocatòries generals, ha de continuar fins a aconseguir-lo. Basta recordar convocatòries anteriors que van quedar en actuacions aïllades i foto d’un dia, més pròpies per a la defensa dels respectius espais sindicals que per a enfrontar-se seriosament a la situació, i de les quals es van seguir el que les mesures a les quals la convocatòria deia oposar-se s’apliquessin, i no solament s’apliquessin sinó que fossin considerades com pas previ a mesures més dràstiques. Una postura sempre ambigua la d’una mobilització sense pla de continuïtat, cada dia més ineficaç si tenim en compte l’actitud decidida i absolutament bel·ligerant dels poders econòmics, que no deixa cap espai a l’ambigüitat.

A més, la Reforma Laboral, amb ser gravíssima, no pot quedar com objectiu únic d’aquesta vaga i de la mobilització que ha de continuar-la. Amb cinc milions i mig de persones en atur, cada dia més desprotegides, les condicions de treball es degradaran necessàriament, amb o sense Reforma, i qualsevol treball en qualsevol condició contractual, laboral i salarial acabarà per aparèixer millor que l’atur perllongat i sense altra sortida. La Reforma Laboral ve a donar cobertura legal i impulsar una situació que ja s’està exercint en la pràctica, i una mobilització que ens retrotraurà a la data anterior a la seva aprovació no hauríem de considerar-la un èxit. La Reforma és una reculada clara, que no evitaríem del tot amb la seva anul·lació, ni aquesta anul·lació suposaria un avanç significatiu, més enllà del fet d’obtenir una victòria.

Més enllà de la Reforma Laboral, el problema és la situació en la qual ens estan ficant uns governs nefasts, sotmesos a un capitalisme especulatiu disposat a arrasar amb tota garantia social i condició de vida. El problema és el joc financer generador d’un deute que dicta les normes econòmiques del que es pot i del que no es pot fer. El problema és la desigualtat creixent, l’acumulació de riquesa, el paulatí empobriment general i, sobretot, la consegüent acumulació de pobresa, que maten la dignitat i fan impossible una vida mínimament satisfactòria.

Vivim una situació negra. Tal com van les coses, la societat futura i la vida dels nostres fills, serà molt pitjor que l’actual. I no és solament per falta de recursos sinó per l’increment de la injustícia. Podem acceptar que veníem vivint per sobre de les nostres possibilitats, d’acord. Però això no se soluciona amb els actuals creixements de la riquesa d’uns pocs i la misèria de cada vegada més gent, se soluciona amb un millor repartiment, que cobreixi primer les necessitats bàsiques de totes i tots. Per això aquesta vaga general ha de continuar-se en un crit per l’exigència del repartiment, crit que serà creïble des de la nostra voluntat de repartir.

L’explotació avui no es limita a les condicions laborals i salarials, es dóna en totes les facetes de la vida: producció, consum, habitatge, finançament, formes de representació… Per això tampoc n’hi haurà la contestació en el terreny laboral. La Vaga General és la condició que ha de fer possible una mobilització més àmplia, que reculli i impulsi totes les formes de contestació a totes aquestes formes d’explotació. Qualsevol vaga general i qualsevol mobilització han de tenir un caràcter laboral i social, ha d’intentar fer aflorar tots els malestars i buscar la participació de tots els sectors de la societat.

La negror de la situació actual, a més de per els seus efectes, s’agreuja perquè avui els seus nuclis de decisió estan cada vegada menys a l’abast de la nostra influència. Al marge de la voluntat (nul·la) de qualsevol dels governs, avui s’exerceixen sobre ells unes forces terriblement poderoses que no contrarestarem amb una ni amb dues ni amb tres convocatòries de vaga general.

Existeix una trama (globalització, financiarització, deute, exigències, enfonsaments i salvaments…), en la qual ens hem deixat entrar, que no desmuntarem o de la qual no sortirem sense un cost molt elevat. El cost de romandre en ella no serà inferior sinó superior, solament que ens ho aniran administrant i dosificant. Però sortir-nos d’ella tindria, igualment, un cost elevat en termes econòmics i requeriria una voluntat social molt ferma i decidida.

Això és, cap de les possibles sortides a l’actual crisi ens retornarà, en nivells de consum, a una situació similar a l’anterior. La diferència entre ambdues estreba més en els nivells d’autonomia i d’equitat. La primera ens aboca a nivells de dependència, abandó i desigualtat creixents. La segona podria permetre una recuperació de la capacitat de decisió i obrir la porta a majors nivells de repartiment i a variacions en el model de desenvolupament i en el sistema econòmic actual. Entenc que la nostra opció és la segona, però fer d’ella la nostra opció implica assumir els seus costos i requeriria una capacitat de mobilització social de la qual avui estem lluny.

No sabem quin serà el camí que seguiran les organitzacions sindicals majoritàries. És previsible que hàgin de donar alguna forma de continuïtat a la mobilització del 29M, però és molt improbable que aquesta mobilització els dugui a un procés de radicalització real que vagi més enllà de la contestació de la Reforma Laboral, que comenci a qüestionar l’actual model desarrollista que se’ns proposa i en el qual aquesta reforma està ja implícit.

Massa temps el sindicalisme ha estat lligat a aquest model desarrollista i competitiu, intentant salvar el seu espai propi, lligant-lo a l’intent contradictori de defensa dels nivells de consum del sector de treballadors en millor situació laboral. Avui aquesta postura contradictòria és inviable, però és molt difícil, impensable, que el sindicalisme ancorat en ella doni el salt suficient per a col·locar-se en unes altres posicionar-se.

A partir d’aquí, la qüestió és què podem fer nosaltres, saber si estem amatents i si som capaços d’obrir altres camins en els quals el malestar social pugui expressar-se. Per a procurar arriscar en concrecions, molt conscient dels riscos, apostaria en tres vies:

En primer lloc, si l’organització sempre és un mitjà i no un fi, però sempre hem buscat en aquesta afirmació un equilibri en el que la finalitat de la mobilització i el mitjà organitzatiu s’autoalimentessin, és el moment de trencar aquest equilibri, prioritzant la mobilització i sacrificant la patrimonialització.

En segon lloc, hem d’intensificar la nostra capacitat d’actuar en solitari, una cosa que ja venim exercint en el concret, però que hem de traslladar al plànol, més difícil, del general. Actuar en solitari no vol dir tancament en nosaltres mateixes, vol dir que estem disposades a arribar al màxim de les nostres possibilitats d’actuació amb totes i tots qui estiguin en aquesta mateixa disposició, sense esperar a ni dependre de qui no ho estiguin.

Finalment, hem d’expressar amb major nitidesa les nostres postures basades que cap solució esperem de postulats desarrollistes, que són un engany, que el desarrollisme ve a per nosaltres i que qualsevol exigència seriosa de repartiment ha d’enfrontar-se-li i plantejar-se antidesarrollista.

* Editorial del Libre Pensamiento de primavera, revista de pensament, crítica i reflexió editada per la CGT.

Llegir més »