CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Premsa

Rescats, il·lusions i pors

El dissabte 9 de juny el ministre espanyol d’economia va anunciar que sol·licitava a l’anomenat Eurogrup (format pels ministres d’economia de la Unió Europea, el governador del Banc Central Europeu i el comissari de la UE d’assumptes econòmics i financers) el rescat del sistema financer espanyol, posant a disposició de l’estat fins a 100.000 milions d’euros. La concreció de la xifra final dependrà dels informes sobre “necessitats” que espublicarà aviat.

Llegir més »
image18_408.jpg
Premsa

Cimera Rio+20: Economia verda? negoci verd?

El juny del 1992 es va celebrar a Rio de Janeiro la Conferència de l’ONU sobre Medi Ambient i Desenvolupament, coneguda popularment com la Cimera de la Terra. Aquests dies es celebra la nova Cimera Rio+20 amb el debat sobre el medi ambient i el sistema productiu per a un món sostenible en defensa del medi ambient.

Llegir més »
Premsa

Ha sortit el número 140 de la revista “Catalunya” (Juny 2012)

El número 140 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:

– Editorial:

La repressió no
ens aturarà

– Reportatge:

Un any del
moviment 15M

15M: Un any de petits i
grans assoliments
des de les places

Cròniques del 12M-15M: La indignació va tornar a ocupar els carrers de Catalunya i les Illes Balears

– Treball-economia:

12M-15M del
maig global i
del 29M al 15J: Cal seguir en els carrers

Llibertat per a Laura
Gómez sota fiança
de 6000 €. Fiscalia li demana fins a 36 anys de presó

Noves detencions i
empresonaments de
vaguistes del 29M

Tercera tanda
de retallades. El govern de la Generalitat continua amb la tisorada…

Llegir més »
Premsa

“Alma Libertaria”, nou treball discogràfic de Juanito Piquete

La trajectòria musical de Juanito Piquete es remunta 25 anys enrere, quan va iniciar la seva etapa al costat dels Mataesquiroles (1986-1992), passant posteriorment pels sons rocosos de DBS (Datura Bruising Show, 1993-1998) i pels seus anys electro-acústics de 1999 a 2004.

L’any 2009 inicia una nova aventura publicant “La Revolución Desconocida”, que significa la seva tornada al rock and roll i als escenaris, acompanyat per Sergi Fabregas, company de viatge des de 2007 i compositor al costat de Juanito de la majoria de les cançons.

En el seu haver més recent es troben el lliurament de dues cançons per al recopilatori “Barcelona Explota Vol. 2- Homenatge a Tralla Records”, sent l’únic grup que resisteix el pas del temps i repeteix en el recopilatori editat per Rock de Kasba el 2011 com homenatge al segell barceloní dels anys 90.

“Alma Libertaria” (gravat als Estudis Maraton per Antonio Prió) és el nou lliurament vital, i rocker per al segell Rock de Kasba d’aquesta parella de fet, Juanito i Sergi que amplia la família musical amb Valentín Wallace White, a la guitarra i que compta amb les col·laboracions de Rayko Garcia, a la Bateria, Edgar Gubianas, teclats, Alex Puerto i Carles Benedet a la guitarra.

Els textos de Jesús Lizano, Leopoldo María Panero, Ramon Muns, Gorka Ramos i del propi Juanito conformen les cançons on s’entremesclen el rock and roll i el punk-rock. Com bonus track ens regalen dos temes en format acústic que van ser editats en els recopilatoris “Música contra la Represión” (Kasba Music 2011) i “Cantar, Amar, Sembrar de l’espai “Lo que nos queda” (Xile).

A finals de 2011 s’incorpora Anna Crespo a la bateria. En l’actualitat els seus directes gaudeixen d’excel·lent estat de salut, tant en format elèctric com en acústic les cançons d’”Alma Libertaria” desprenen la coherència de la poesia i el rock and roll amb la lluita social i el compromís per la transformació i l’autogestió de la humanitat…

Llegir més »
Acció Sindical

Més enllà de la reforma laboral

El passat 29 de març, vam fer una vaga que va aconseguir una important resposta social, tant en l’atur laboral com en l’assistència a les manifestacions. Va ser un clam, en el qual el malestar social va aprofitar a expressar-se protegint la convocatòria -tardana sí, però aquesta vegada decidida- de les organitzacions sindicals.

Què hem de fer a partir del 30 de març?, aquesta és la pregunta que ens hem de fer i ens estem fent. A partir del 30 de març hi ha nombrosos i poderosos moviments per a contrarestar el fet i l’eco de la mobilització del 29 s’anirà a diluint, si no fem res per impedir-lo. Qualsevol convocatòria a la qual falta un calendari de mobilitzacions posteriors és, en si i al marge del seu èxit, feble.

Si la vaga tenia per objectiu revertir una situació, la mobilització, en les formes que sigui, sense descartar altres convocatòries generals, ha de continuar fins a aconseguir-lo. Basta recordar convocatòries anteriors que van quedar en actuacions aïllades i foto d’un dia, més pròpies per a la defensa dels respectius espais sindicals que per a enfrontar-se seriosament a la situació, i de les quals es van seguir el que les mesures a les quals la convocatòria deia oposar-se s’apliquessin, i no solament s’apliquessin sinó que fossin considerades com pas previ a mesures més dràstiques. Una postura sempre ambigua la d’una mobilització sense pla de continuïtat, cada dia més ineficaç si tenim en compte l’actitud decidida i absolutament bel·ligerant dels poders econòmics, que no deixa cap espai a l’ambigüitat.

A més, la Reforma Laboral, amb ser gravíssima, no pot quedar com objectiu únic d’aquesta vaga i de la mobilització que ha de continuar-la. Amb cinc milions i mig de persones en atur, cada dia més desprotegides, les condicions de treball es degradaran necessàriament, amb o sense Reforma, i qualsevol treball en qualsevol condició contractual, laboral i salarial acabarà per aparèixer millor que l’atur perllongat i sense altra sortida. La Reforma Laboral ve a donar cobertura legal i impulsar una situació que ja s’està exercint en la pràctica, i una mobilització que ens retrotraurà a la data anterior a la seva aprovació no hauríem de considerar-la un èxit. La Reforma és una reculada clara, que no evitaríem del tot amb la seva anul·lació, ni aquesta anul·lació suposaria un avanç significatiu, més enllà del fet d’obtenir una victòria.

Més enllà de la Reforma Laboral, el problema és la situació en la qual ens estan ficant uns governs nefasts, sotmesos a un capitalisme especulatiu disposat a arrasar amb tota garantia social i condició de vida. El problema és el joc financer generador d’un deute que dicta les normes econòmiques del que es pot i del que no es pot fer. El problema és la desigualtat creixent, l’acumulació de riquesa, el paulatí empobriment general i, sobretot, la consegüent acumulació de pobresa, que maten la dignitat i fan impossible una vida mínimament satisfactòria.

Vivim una situació negra. Tal com van les coses, la societat futura i la vida dels nostres fills, serà molt pitjor que l’actual. I no és solament per falta de recursos sinó per l’increment de la injustícia. Podem acceptar que veníem vivint per sobre de les nostres possibilitats, d’acord. Però això no se soluciona amb els actuals creixements de la riquesa d’uns pocs i la misèria de cada vegada més gent, se soluciona amb un millor repartiment, que cobreixi primer les necessitats bàsiques de totes i tots. Per això aquesta vaga general ha de continuar-se en un crit per l’exigència del repartiment, crit que serà creïble des de la nostra voluntat de repartir.

L’explotació avui no es limita a les condicions laborals i salarials, es dóna en totes les facetes de la vida: producció, consum, habitatge, finançament, formes de representació… Per això tampoc n’hi haurà la contestació en el terreny laboral. La Vaga General és la condició que ha de fer possible una mobilització més àmplia, que reculli i impulsi totes les formes de contestació a totes aquestes formes d’explotació. Qualsevol vaga general i qualsevol mobilització han de tenir un caràcter laboral i social, ha d’intentar fer aflorar tots els malestars i buscar la participació de tots els sectors de la societat.

La negror de la situació actual, a més de per els seus efectes, s’agreuja perquè avui els seus nuclis de decisió estan cada vegada menys a l’abast de la nostra influència. Al marge de la voluntat (nul·la) de qualsevol dels governs, avui s’exerceixen sobre ells unes forces terriblement poderoses que no contrarestarem amb una ni amb dues ni amb tres convocatòries de vaga general.

Existeix una trama (globalització, financiarització, deute, exigències, enfonsaments i salvaments…), en la qual ens hem deixat entrar, que no desmuntarem o de la qual no sortirem sense un cost molt elevat. El cost de romandre en ella no serà inferior sinó superior, solament que ens ho aniran administrant i dosificant. Però sortir-nos d’ella tindria, igualment, un cost elevat en termes econòmics i requeriria una voluntat social molt ferma i decidida.

Això és, cap de les possibles sortides a l’actual crisi ens retornarà, en nivells de consum, a una situació similar a l’anterior. La diferència entre ambdues estreba més en els nivells d’autonomia i d’equitat. La primera ens aboca a nivells de dependència, abandó i desigualtat creixents. La segona podria permetre una recuperació de la capacitat de decisió i obrir la porta a majors nivells de repartiment i a variacions en el model de desenvolupament i en el sistema econòmic actual. Entenc que la nostra opció és la segona, però fer d’ella la nostra opció implica assumir els seus costos i requeriria una capacitat de mobilització social de la qual avui estem lluny.

No sabem quin serà el camí que seguiran les organitzacions sindicals majoritàries. És previsible que hàgin de donar alguna forma de continuïtat a la mobilització del 29M, però és molt improbable que aquesta mobilització els dugui a un procés de radicalització real que vagi més enllà de la contestació de la Reforma Laboral, que comenci a qüestionar l’actual model desarrollista que se’ns proposa i en el qual aquesta reforma està ja implícit.

Massa temps el sindicalisme ha estat lligat a aquest model desarrollista i competitiu, intentant salvar el seu espai propi, lligant-lo a l’intent contradictori de defensa dels nivells de consum del sector de treballadors en millor situació laboral. Avui aquesta postura contradictòria és inviable, però és molt difícil, impensable, que el sindicalisme ancorat en ella doni el salt suficient per a col·locar-se en unes altres posicionar-se.

A partir d’aquí, la qüestió és què podem fer nosaltres, saber si estem amatents i si som capaços d’obrir altres camins en els quals el malestar social pugui expressar-se. Per a procurar arriscar en concrecions, molt conscient dels riscos, apostaria en tres vies:

En primer lloc, si l’organització sempre és un mitjà i no un fi, però sempre hem buscat en aquesta afirmació un equilibri en el que la finalitat de la mobilització i el mitjà organitzatiu s’autoalimentessin, és el moment de trencar aquest equilibri, prioritzant la mobilització i sacrificant la patrimonialització.

En segon lloc, hem d’intensificar la nostra capacitat d’actuar en solitari, una cosa que ja venim exercint en el concret, però que hem de traslladar al plànol, més difícil, del general. Actuar en solitari no vol dir tancament en nosaltres mateixes, vol dir que estem disposades a arribar al màxim de les nostres possibilitats d’actuació amb totes i tots qui estiguin en aquesta mateixa disposició, sense esperar a ni dependre de qui no ho estiguin.

Finalment, hem d’expressar amb major nitidesa les nostres postures basades que cap solució esperem de postulats desarrollistes, que són un engany, que el desarrollisme ve a per nosaltres i que qualsevol exigència seriosa de repartiment ha d’enfrontar-se-li i plantejar-se antidesarrollista.

* Editorial del Libre Pensamiento de primavera, revista de pensament, crítica i reflexió editada per la CGT.

Llegir més »
Premsa

Acte a Barcelona el 28 de juny sobre privació de llibertat i control de garanties a Catalunya

PRIVACIÓ DE LLIBERTAT I CONTROL DE GARANTIES A CATALUNYA

28 de juny a les 19:30 al Col·legi d’Advocats de Barcelona, carrer Mallorca 283, aula 59

PONENT: MAURO PALMA, membre i expresident del Comitè per a la Prevenció de la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants del Consell d’Europa

MODERA: LLUÏSA DOMINGO, membre de la Comissió de defensa dels drets de la Persona i del lliure exercici de l’advocacia del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Organitza:
Coordinadora Catalana per la Prevenció de la Tortura Comissió de defensa dels drets de la persona i del lliure exercici de l’advocacia del Col·legi d’advocats de Barcelona

Llegir més »
Acció Sindical

Unes 2500 persones es manifesten a Barcelona contra les retallades, la reforma laboral i la repressió

El matí del dissabte 16 de juny, unes 2500 persones s’han manifestat pels carrers de Barcelona, amb inici a la cruïlla Diputació/Passeig Sant Joan, en una marxa contra les retallades, la repressió i la reforma laboral convocada per la CGT i on també hi han participat la CNT, la COS, assemblees de barri i la Comissió Laboral del 15-M, l’esquerra independentista, col·lectius antirepressius…

La marxa, que anava encapçalada per una pancarta contra la repressió i exigint la llibertat de l’Andreu, activista de la vaga del 29M que encara està empresonat, ha fet una llarga ruta per totes les institucions responsables de la repressió viscuda els últims mesos: Departament d’Interior, Fiscalia General de Catalunya, Delegació del Govern, Foment del Treball i Palau de la Generalitat.

Llegir més »
Cartell xerrada Dones Lliures a Reus
Gènere / Dona

Xerrada a Reus sobre Dones Lliures i projecció d’Indomables el 27 de juny

Xerrada a càrrec de Marta Ackelsberg sobre l’associació Dones Lliures/Mujeres Libres i la lluita per l’emancipació de les dones

Projecció del documental “Indomables”

Dimecres 27 de juny a les 19.30h. al Casal de les Dones de Reus (Plaça Patacada 9)

Marta Ackelsberg és catedràtica de Ciències Polítiquesi membre del Women’s

Llegir més »
Premsa

Els dos periodistes que han investigat la corrupció a la sanitat pública catalana seran jutjats el 27 de setembre

JESÚS RODRÍGUEZ | 13/06/2012 – Setmanari Directa

Marta Sibina i Albano Dante, editors de la revista gironina Cafè amb Llet, han comparegut aquest matí davant la jutgessa de primera instància 37 de Barcelona. Però no han estat sols. Després que Josep Maria Via, membre del consell assessor de la Generalitat creat per Artur Mas (el que informalment s’anomena govern a l’ombra), presentés una demanda judicial contra Dante i Sibina per vulneració del seu dret a l’honor, les xarxes socials i les comarques del Maresme i la Selva en especial, s’han volcat per donar-los suport.

Més de 200 persones amb cartells i xiulets han mostrat l’estimació cap els demandats. Hi havia molta gent gran: ciutadanes de Calella, Lloret, Blanes o Montcada, entre d’altres, que estan patint els efectes de les retallades sanitàries en pròpia pell, que saben que és haver de desplaçar-se 30 quilòmetres per rebre una atenció bàsica que abans rebien a costat de casa. És aquest el gruix de gent que es va indignar en conèixer les informacions de malbarament dels recursos de la sanitat catalana destapades per Dante i Sibina. Avui els ho han volgut agrair amb la seva presència solidària a les grises torres de la Ciutat de la Justícia.

El senyor Via, qui actualment és gerent de l’Hospital del Mar de Barcelona, malgrat haver demandat els dos periodistes per les informacions destapades mitjançant dos vídeos a Youtube (1, 2) que ja han tingut més de 300.000 visualitzacions, no s’ha personat al jutjat i ha estat representat per l’advocada i la procuradora.

Una demanda agafada amb pinces

Avui, de fet, no es feia el judici, només s’exposaven els testimonis i les proves aportades per ambdues parts. Josep Maria Via pretén convèncer el tribunal d’un suposat excés en la informació publicada per Cafè amb Llet que hauria comportat una vulneració del seu dret a l’honor.

Però la demanda està agafada amb pinces. Si es repassa el contingut dels dos vídeos de Youtube locutats per Marta Sibina i amb textos d’Albano Dante, i posant la lupa en el minut 2 del vídeo 2, la presentadora explica que Josep Maria Via malgrat ser propietari d’una empresa dedicada al sector sanitari va publicar un article a El Pais on demanava que hi hagués més traspàs de la gestió de la sanitat pública a les empreses privades i així s’evitarien els excessius controls que segons ell l’ofeguen. En resposta a això i amb un to més valoratiu i una profunda ironia, Sibina li pregunta a Via si no seria més ràpid que “ingressessim directament els diners de la nostra sanitat a un compte a Liechtenstein”.

Llegir més »
Acció Sindical

CGT anuncia la convocatòria d’una Vaga General per a la pròxima tardor

La Confederació General del Treball (CGT) ha anunciat en roda de premsa la seva intenció de convocar una Vaga General per a la pròxima tardor, en el marc de la discussió dels Pressupostos Generals de l’Estat.

CGT manifesta que el panorama és desolador: gairebé sis milions de persones en atur, milions sense rebre prestacions per atur, centenars de milers de famílies desnonades, reforma laboral per a eliminar el dret al treball, reforma de la negociació col·lectiva per a canviar les relacions laborals, reforma constitucional per a prioritzar el pagament del deute i els seus interessos, reforma del sector financer per a rescatar a la banca amb milions d’euros, retallades en els Pressupostos Generals de l’Estat de 27.000 milions d’euros, retallades de 10.000 milions addicionals en sanitat i educació, pujada d’impostos, amnistia per al frau fiscal, i l’últim episodi de tota aquesta estafa el rescat del sistema financer espanyol amb fins a 100.000 milions d’euros del qual respondrà tota la població.

A més, CGT assenyala que les retallades es produeixen també en les llibertats i drets fonamentals: reforma del codi penal, increment de la repressió, criminalització del sindicalisme de classe i combatiu, dels moviments socials, amb centenars de militants sindicals i activistes socials encausats després de la Vaga General del 29M com el cas de la nostra companya Laura Gómez de la CGT de Barcelona.

El sindicat CGT considera necessari que totes les lluites que s’estan produint conflueixin i culminin en una vaga general que impliqui una mobilització integral de la societat amb atur general en el món laboral, amb vaga de consum, manifestacions i mobilitzacions, una jornada de lluita laboral i social que abasti a tota la població.

Des d’aquest instant, la CGT està en marxa en pro d’aquesta convocatòria i vol comptar amb la implicació del màxim d’organitzacions, moviments socials, assemblees populars, plataformes ciutadanes, moviment estudiantil i sobretot, vol fer-lo amb la implicació de la classe treballadora i els sectors populars.

GABINET DE PREMSA CONFEDERAL DE CGT

12 de juny de 2012

Llegir més »
singularsada.jpg
Premsa

Vídeo: El “Rescat” bancari a #Singulars

El rescat dels bancs espanyols, anunciat dissabte, ha centrat el programa “Singulars” d’aquest dimarts. Els convidats: Jonathan Tepper, llicenciat en Història Econòmica per la Universitat d’Oxford i col·laborador com a analista econòmic en mitjans com la BBC, la CNBC i Bloomberg; Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, i Robert Tornabell, catedràtic de Banca i Finances Internacionals de la Universitat Ramon Llull i exdegà d’ESADE.

Llegir més »
pladerescat.jpg
Premsa

El “Rescat” explicat en 10 punts

El dissabte 9 a les 16.00 h Europa ens “va rescatar”. Enmig de l’Eurocopa, de Roland Garrós i del Premi de Canadà de Fórmula 1. Un bon moment per trobar a tot el país davant de la pantalla i amb poques ganes de sortir al carrer i perdre l’estrena de la Roja. Que els bancs espanyols necessitaven aquests diners se sabia feia mesos, però s’ha esperat al moment oportú per demanar un rescat, que a sobre ensvenen com una gran victòria.

Llegir més »
Cartell 28 juny 2012
Gènere / Dona

Manifestacions a Barcelona i Girona pel 28 de juny, Diada per l’Alliberament GLTB

Enguany fa 37 anys de la primera Manifestació a Barcelona amb motiu del 28 de juny, Diada per l’Alliberament GLTB.

Enguany, la Comissió Unitària 28 juny (de la qual el FAGC en forma part) celebra tot un seguits d’actes.

Us adjuntem el Cartell Unitari amb els actes centrals: les dues Manifestacions (Girona, dia 28 de juny i Barcelona, dia 30 de juny) i la Festa (Barcelona, dia 30 de juny).

Manifestació a Girona: 28 juny, 20h. Pont de Pedra

Manifestació a Barcelona: 30 de juny, 18.30h. Plaça Universitat.

MANIFEST 28 DE JUNY 2012

El 28 de juny és el dia que sortim al carrer per commemorar els fetsd’Stonewall que van tenir lloc la nit del 28 de juny del 1969, a la ciutat de Nova York.

Llegir més »
Memòria històrica

“El movimiento libertario en la transición (Madrid 1975-1982)”, un llibre per analitzar críticament la història recent i el paper del moviment llibertari

El movimiento libertario en la transición (Madrid 1975-1982)

Gonzalo Wilhemi

Fundación Salvador Seguí, Madrid, 2012. 275 pàg.

El moviment llibertari, en la Transició, va ser marginalitzat i derrotat, malgrat la seva energia i els seus prometedors inicis. L’últim llibre de Gonzalo Wilhelmi, “El movimiento libertario en la transición. (Madrid 1975-1982)”, conforma un text que, encara d’una temàtica que ja es pot considerar com històrica, introdueix elements de rabiosa actualitat en un present com el nostre, on les possibilitats d’una lluita social ampliada estan en el centre del que pot arribar a ser.

Els que no vam viure la Transició hem rebut, des dels mitjans de comunicació de masses, una narració contradictòria, santurrona i amb un evident ànim de doblegar tot apunt de vitalitat popular. Una narrativa que, no obstant això, es compadeix malament amb la història explicitada per les gents de carn i os que, elles sí, van arriscar les seves vides en aquesta tesitura decisiva. Uns van créixer i van narrar, van explicar històries infumables de reis democràtics i socialismes inexistents. Uns altres van ser relegats a l’oblit i al buit, en evident concomitància amb tot el que ha vingut succeint a les esquerres transformadores de les generacions posteriors.

Gonzalo ens explica, no obstant això, la història amagada sota la catifa. Sense guarniments inútils, però també amb tota la seva policromía. El text ens proposa la necessària revista de molts dels noms de les víctimes d’una Transició que, malgrat tot el que se’ns ha explicat, va ser tremendament violenta. Ens proposa també una història de les forces derrotades, de les energies populars dilapidades, potser, però que van conformar el ferment necessari d’un canvi d’escenari imprescindible. Ens narra, doncs, una història que no és la tòpica i que no es queda en els les floritures discutibles de la “movida” i en les suposades heroicitats d’un monarca coronat pel propi dictador.

La narració de Gonzalo Wilhelmi és audaç i no deixa res en el tinter: la trajectòria del moviment llibertari madrileny en aquests convulsos anys va donar per a molt. Va constituir una febril descàrrega d’energia i il·lusions amb un final caòtic i decebedor. I aquí és on entrem en el realment interessant del llibre. Es podrà estar o no d’acord en la revista dels fets presentats. Només els seus autèntics protagonistes (i és possible que ni tan sols ells mateixos) saben com van ocórrer realment les coses. Però el que ha de quedar meridianament clar és l’ensenyament d’allò succeït per als també convulsos temps del present.

El moviment llibertari madrileny no va saber adaptar-se, en els anys setanta, a les transformacions sofertes, des de la Guerra Civil, per l’arquitectura del món del treball i l’aparell estatal al que pretenia oposar-se. I una dels seus majors errors va ser, segons s’indica en el text, no aplicar el suficient esforç analític a aquests assumptes. El món del treball ja no es conformava de la mateixa manera que en els temps del cenetisme clàssic, i la reacció dels confederals va ser tardana i contradictòria, quan va tenir lloc. Es va intentar reconstruir una organització en una imitació dogmàtica i literal del passat, el que va empènyer a l’abandó de l’esperit real de l’experiència.

L’anarcosindicalisme es es va autoexcloure del món del treball, i es va embardissar en dècades de disensions internes i lluites intestines que no tenien altre objecte que el repartiment de quotes de poder buides de contingut.

I el mateix va succeir respecte a l’altre gran tema en qüestió: l’estructura i finalitats de l’aparell estatal havia canviat de 1939 a 1979. L’anomenat “Estat del Benestar”, fonamentat en les doctrines keynesianes, compaginat amb les creixents manifestacions del que ha vingut coneixent-se com “biopolítica”, començava a donar els seus primers passos en el marc de la Península Ibèrica dels setanta. Els llibertaris no van saber, o no van voler, filar un discurs i una pràctica a l’altura de les circumstàncies. La llegenda del rebuig frontal a tota manifestació estatal (una història àurea que, en tot cas, no era del tot certa) va impedir la presència llibertària en moltes lluites efectives d’una població que reclamava serveis públics creixents i una forma de vida digna.

Les tesis maximalistes del final de la Guerra, quan era el moment del “tot o res” (però que molts dels seus autors no havien emplenat en aquest precís instant) van enfosquir una tradició que, realment, anava molt més allà: la d’una CNT històrica plural, rica i enormement complexa, en la qual convivien múltiples sensibilitats.

La veritat és que avui dia el moviment llibertari encara amenaces similars: una lectura literal i acrítica de certs llocs comuns de la “llegenda àurea” ja indicada, podria impedir les possibilitats d’avaluar amb solvència les exigències d’un present marcat pel desmantellament dels béns públics i els ajustaments, i per l’aprofundiment d’un marc laboral que procura arrasar totes les conquestes dels últims segles de lluita proletària.

El moviment llibertari, en la Transició, va ser marginalitzat i derrotat, malgrat la seva energia i els seus prometedors inicis. En aquest precís moment de crisi i senilitat del capitalisme que travessem, qui més o menys ens sentim vivificats per aquesta tradició de lluita, hem d’estar atents per a ser capaços d’insuflar-li nova vida. I tot el viu canvia pel camí. El llibre de Gonzalo Wilhelmi obre el camí a una exploració històrica amb evident pertinència per a construir un present que sàpiga fugir dels paranys que la realitat tendeix a qui volen transformar el món. Instruir-se i aprendre mai ha estat tan necessari.

José Luis Carretero

Llegir més »
novullpagar_17_juny.jpg
Premsa

La Plataforma Ciutadana Novullpagar.cat, convoquen el proper diumenge 17 de juny, a les 10h del matí, la “Marxa No Vull Pagar” a l’autopista AP-7

La plataforma ciutadana Novullpagar.cat convoca la “Marxa No Vull Pagar”

La Plataforma Ciutadana Novullpagar.cat, convoquem el proper diumenge 17 de juny, a les 10:00h del matí, la “Marxa No Vull Pagar” a l’autopista AP-7.

En caravana, a 70km/h , amb origen a Figueres i Amposta, l’objectiu és coincidir al peatge de Martorell.

Es recomana ser el màxim de visibles, per tant, recomanem circular amb banderes, pancartes enganxades al vehicle, els llums encesos o els intermitents d’emergència per tal de no posar en risc la seguretat de ningú.

L’inici de la Marxa es programa a les 10h als punts d’inici. Àrea de servei de Figueres Sud (direcció sud) i Amposta (entrada nord).

Llegir més »
Premsa

El rescat de la vergonya

Al més pur estil mafiós. Extorsió pura i dura. Encara que es disfressi de crèdit tou, l’acceptació d’una ajuda de fins a 100.000 milions d’euros per part del govern per a sanejar la banca espanyola (“la millor del món”, que deien en l’etapa Zapatero) és un atracament social sense precedents.

L’Estat (no som tots?) s’endeuta en una quantia equivalent al 10 per cent del PIB per a salvar als bancs privats causants del boom immobiliari i les hipoteques-forca. I no és “una nacionalització” (dono perquè em donis, diners per accions), com en el cas de Bankia, sinó un torrent de diners ad calendas gregues per a reflotar un sector que en plena crisi econòmica, amb prop de sis milions d’aturats, segueix donant beneficis, atorgant vergonyoses indemnitzacions multimilionàries als seus directius i finançant als partits polítics perquè quan arribin al poder es posin a les seves ordres i ofereixin a les seves empreses associades obres públiques i concessions per a garantir la continuïtat de l’espoli.

El 10 de maig de 2010 el govern del PSOE va assumir la intervenció que demanaven els mercats i ho vaanomenar una dolorosa política d’austeritat. El 9 de juny de 2012 l’executiu recanvi del PP ha acceptat el rescat de Brussel·les i ho ven com una ajuda “extremadament avantatjosa”.

El poble que sofreix la crisi sense culpa cap no té perquè saber la veritat del robatori en aquesta democràcia de casino. La “generosa” aportació del eurogrup augmentarà el ja gruixut deute sobirà i el dèficit públic, el que implica inexorablement més penúries per a la gent humil i els treballadors.

“La marca Espanya” és ara més que mai una marca escombraries, una cotxina condemna que els nostres corruptes dirigents deixen com emmetzinada herència a diverses generacions. Una vegada més, en la millor tradició del capitalisme canalla, el govern de la nació, teòric representant de l’interès general, decreta el sacrifici de tot un poble per a salvar a la casta oligàrquica econòmica-dinàstica-financera. El 99 per 100 de la societat que crea riquesa i progrés per a redimir al 1 per 100 cleptòman i ociós. Quina sagnant broma aquesta campanya sobre compatibilitzar austeritat i creixement que verbalitzava l’oposició socialista per a amagar la seva responsabilitat en el desastre!

Només un cinisme propi dels còmplices del linxament pot teoritzar sobre la necessitat creixement amb una mà quan amb l’altra aplaudeix un creixement real de deute i dèficit. Tot sense que el robatori que el govern i la classe política han perpetrat sobre el patrimoni social hagi tingut si més no la compensació d’exigir als seus caps financers que venguin els seus ingents actius immobiliaris a preus de mercat. Res d’això. Gratis total. Al contrari, com la banca usurera ja no podia finançar-se en els mercats de capital perquè ningú creu en els seus falsejats balanços, per més test d’estrès que la glorifiquin, han posat una pistola en el pit de tota la societat perquè ella la financi amb sang, suor i llàgrimes.

L’Estat són ells.

Rafael Cid

http://www.rojoynegro.info/articulo/ideas/el-rescate-la-vergueenza

Llegir més »
Premsa

Un cop d’estat… tou, diuen…

Se’ns pixen a sobre, diuen que plou i la colla d’imbècils que els fan de claca demà, o avui mateix, diuen que “no es podia fer res més”, “que sobretot, unitat, tingueu confiança”, “és que Madrid ja se sap”, “que nosaltres sempre hem estat europeistes…” i que toca callar i esperar. Que es posin l’Europa dels mercaders a on elscàpiga.

Llegir més »
ignacioescolar.jpg
Premsa

“La lletra petita del rescat”

Ja és oficial: Espanya és el quart país de la zona euro que s’acull a un rescat per salvar els seus comptes. Per molt que el Govern intenti disfressar la realitat , per molt que sigui només un rescat financer ( com el d’Irlanda, d’altra banda ), la realitat és que Espanya perd avui gran part de la seva sobirania. Encara que no hi ha condicions explícites per a la política econòmica i fiscal del país, n’hi ha implícites. La UE i l’FMI no ens regalaran 100.000 milions d’euros.

Llegir més »