Podria haver-hi desenes d’acomiadats, es bloqueja l’accés a la feina dels metges més joves i els centres han de gastar un 10% menys.
Hem entrevistat al Patric de San Pedro a l’Editorial Virus, al carrer de l’Aurora, en ple Raval de Barcelona. Patric, viu a la muntanya, per Girona. Forma part del col·lectiu Virus, que fa funcionar i créixer la gran fàbrica de Virus.
En Patric es sorprèn que arribi amb els companys d’Okupem les ones. No s’ho esperava. Però ens diu «si ja estan aquí, fem-ho». Mentre munten els focus, i preparen les càmeres i trípodes per filmar l’entrevista, els companys de Virus, en Rafa, en Franc, l’Òscar, la Puri i en Miguel segueixen treballant i no protesten per les molèsties. Hi ha bon ambient de treball. En Patric em comenta que són sis persones al col·lectiu, que tots cobren igual i que tot es decideix per assemblea i que no hi ha diferències entre qui té més antiguitat o qui acaba d’arribar, entre el qui fa de missatger, editor, corrector, traductor, comptable, etc. «Funcionem com a cooperativa, tot i que no ho som oficialment, però a la pràctica som més cooperativistes que moltes cooperatives».
També em comenta que no reben subvencions. N’han rebut alguna d’Europa per traducció, i gairebé res més. Recalca que no estan en contra que es demanin subvencions puntuals, però que no és una cosa prioritària per a ells.
El reconegut filòsof llibertari japonès reflexiona sobre la catàstrofe de Fukushima i el futur del capitalisme com cultura econòmica i social.
SÓN més de tres anys de l’època de la crisi econòmica global. És temps suficient per a reconèixer que les solucions proposades des de dalt no fan més que empitjorar la situació dia darrere dia.
El creixent malestar que sorgeix a Europa contra les anomenades mesures d’austeritat i de retallades contra les polítiques de benestar —que la ciutadania observa amb perplexitat quan es produeixen paral·lel·lament al saqueig de la vida per part de l’economia financiaritzada— donen lloc a expressions cada vegada més eloqüents de noves formes d’agregació i gramàtica política.
El lema que les acompanya és, amb declinacions diverses, “ens roben el futur”. Impugnen a la política tal i com avui la coneixem, inclosa l’esquerra que, atrapada entre la nostàlgia i la malenconia, es mostra incapaç de sortir dels seus bucles.
Els textos que es proposen en el dossier s’insereixen en la conjuntura que avui vivim. Pretenen situar-se en la nostra època, però no des del lament o des de la impotència, sinó apuntant reivindicacions —els nous drets, els comuns— que actualitzen una nova política capaç d’ajuntar-nos, de trobar-nos i per tant de construir un present i un futur infinitament millor que l’actual.
Continguts de la publicació:
* Construir, defender, hacer ciudades sin fronteras
* Instituciones anómalascontra el expolio de lo común.
La crisi ha provocat un curiós fenomen: cada vegada que un empresari presenta els beneficis de la seva companyia, les declaracions van acompanyades de reflexions sobre la situació econòmica. Com a remat, el mateix consell: cal treballar més.
La resposta donada pel poble marroquí al discurs reial, que ignorava al moviment 20 de febrer i la seva reivindicació fonamental: l’elaboració pel poble d’una nova constitució i no un pegat elaborat amb els límits marcats pel rei, va ser contundent.
En les manifestacions del passat 20 de març van participar-hi cinquanta mil persones a Casablanca, vint mil a Tànger, vuit mil a Alhucemas, quatre mil a Tetuan, deu mil a Rabat i així fins a un centenar de ciutats. Manifestacions molt més nombroses i ben organitzades que lesdel 20 F i que marquen l’avanç del moviment.
Sota el lema “No al pacte social, la lluita continua” unes 500 persones es van manifestar el dissabte 26 de març pel centre de Barcelona per mostrar el seu rebuig als pactes socials, les retallades, la reforma laboral i el Pensionazo, i per a denunciar als polítics vividors, als empresaris corruptes i explotadors i als sindicats traïdors i venuts CCOO i UGT.
La protesta, que estava convocada per CNT-Catalunya, CGT Barcelona, COS i Solidaritat Obrera, va començar entorn de les 6 de la tarda enfront de la Borsa de Barcelona en el Passeig de Gràcia, controlada per un ampli desplegament policial.
Homenatge a Catalunya II és un documental, una recerca, una història d’històries sobre la construcció d’una economia sostenible, solidària i descentralitzada. Teixint xarxes que superen la individualització i la divisió jeràrquica del treball. Milers de persones cada dia arreu del món. Aquí i ara.
Un projecte de Joana Conill, Manuel Castells i l’Àlex Ruiz
Produït per l’IN3, sota llicència Creative Commons. Existeixen tres versions, en català, castellà i anglès.
Més de 400.000 britànics han protestat el 26 de març contra les polítiques d’austeritat del govern, en la manifestació més important realitzada a Londres des de les contràries a la invasió de l’Iraq de l’any 2003.
La gran manifestació de Londres ha estat marcadament eclèctica, amb presència d’organitzacions de tot l’àmbit de l’esquerra, dels sindicats i dels moviments socials, i ha finalitzat amb greus incidents quan alguns centenars de manifestants anarquistes han provocat destrosses a comerços de luxe i bancs a les principals artèries de la capital, i s’han produït violents enfrontamentsamb la policia.
Amb motiu de la presentació dels seus darrers dos llibres es celebrarà un acte per parlar de les seves aportacions a l’anàlisi crític de la realitat contemporània.
“El 2010 el preu del sucre es va incrementar un 61,3% i previsiblement seguirà creixent perquè, entre altres motius, la demanda és superior a la producció. El consum de cafè continuarà creixent i, segons tots els experts, la recessió actual hi tindrà un impacte mínim. El consum de blat de moro també continuarà en ascens per causa de la demanda per al consum humà i de la seva utilització per a la producció de biocombustibles”.
Dijous 31 de març, 19:30h.
Ateneu Independentista i Popular La Torna, Sant Pere Màrtir, 37 baixos, Gràcia. L3 Diagonal o Fontana, Barcelona
18:00 h.
Projecció del documental
«Ni viejos ni traidores» (en francès subtitulat al castellà),
La situació a Líbia és molt complexa, això és evident. Per això fa falta una anàlisi, no n’hi ha prou amb les reaccions instintives –en un sentit o l’altre– d’alguns sectors dels moviments socials i d’esquerres occidentals. Amb aquestes notes no es pretén oferir una resposta completa i final, sinó aportar elements que ens ajudin a decidir què hem de dir i, encara mésimportant, fer, ara mateix.
DINÀMIQUES DE GRUP, ENFOC DE GÈNERE I ACCIONS AL CARRER
Lloc: Centre Social Barri Vell – Edifici Fòrum (C/ Albereda, al costat de la Plaça del Vi) Girona.
Facilitadores: Colectivo de Mujeres de Matagalpa (Nicaragua).
Dia: Diumenge 3 d’abril de 10h a 18h.
El mes de maig del 2010 va saltar la notícia que l’Ajuntament de Sant Boi havia
comprat l’Ateneu Santboià a l’empresa Pichuki S.L. per 3.021.000 euros. Si fem un acte de fe cega en la independència i la professionalitat del pèrit municipal, podem afirmar que L’Ajuntament de Sant Boi ha pagat oficialment 3.021.000 euros per l’Ateneu. La xifra resulta una barbaritat si la comparem amb els 40 milionets de pesetes que els subhasteros van desemborsar a finals del 1996, però és que la cosa no acaba aquí…
CURS DE FORMACIÓ CONFEDERAL
EL PACTE SOCIAL: Acord Social i Econòmic
Companyes i companys
Per mitjà de la present convoquem el Curs de Formació Confederal sobre El Pacte Social: Acord Social i Econòmic per al Creixement, l’Ocupació i la Garantia de les Pensions (ASE), que tindrà lloc al Local del Comitè General de RENFE, Atocha, Av. Ciutat de Barcelona nº10, soterrani 2º, MADRID
DATES: 8, 9 i 10 d’abril de 2011
El 2 de febrer 2011, el Govern, els Empresaris i els Sindicats institucionals, van signar el Pacte Social, denominat “Acord Social i Econòmic per al creixement, l’ocupació i la garantia de les pensions”(ASE), que consta de cinc eixos de desenvolupament posterior, alguns d’ells acabaran en lleis, com pensions i negociació col·lectiva i, uns altres com les polítiques actives d’ocupació, en Decrets Llei i quant al relatiu a polítiques industrials d’energia i innovació, el seu desenvolupament normatiu es troba inserit en la Llei d’Economia Sostenible (LES), sense poder saber el model a seguir per les parts signants quant a la Funció Pública.
Aquestes polítiques d’ajustament dur, inflexible amb els drets laborals i socials, són les úniques implementades per a “sortir de la crisi sistèmica” del capitalisme, la gravetat de les mateixes no només es mostra en un empitjorament objectiu de les condicions materials de les persones, sinó que actuen directament sobre les consciències de les persones fins a arribar a extrems que les víctimes, treballadors/es, dones, pensionistes, funcionaris, joves, migrants, “justifiquen” bé per consentiment, bé per por, aquestes polítiques, dissolent-se d’aquesta manera, qualsevol possibilitat de conflicte i d’enfrontament, amb els responsables d’un model de producció i consum suïcida i un model de relacions socials, basat única i exclusivament en els diners, la lògica del benefici privat i l’autoritarisme
El Programa del Curs és el següent:
1. PENSIONS: Avantprojecte de llei sobre actualització, adequació i modernització del sistema de seguretat social.
2. POLITIQUES ACTIVES D’OCUPACIÓ i altres matèries d’índole laboral: RDL 1/2011, de mesures urgents per a promoure la transició a l’ocupació estable i la requalificació professional de les persones aturades.
3. POLITIQUES ENERGÈTIQUES, INDUSTRIALS, DE INNOVACIÓ i la LLEI D’ECONOMIA SOSTENIBLE Llei 2/2011.
4. NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA: Reforma de l’Estatut dels Treballadors sobre negociació col·lectiva: Estructura i vertebració dels convenis. Flexibilitat i Participació sindical. Salaris i productivitat. Ultraactivitat dels convenis.
5. FUNCIÓ PÚBLICA
En els pròxims dies facilitarem el programa i els horaris detallats.
El curs comptarà amb els següents ponents:
Desiderio Martín. Gabinet d’Estudis.
Raúl Mahillo. Gabinet Jurídic.
Javier González. Coordinador Àrea d’Energia d’Ecologistes en Acció.
Enric Tarrida. Sector Marítim.
Pablo Marín. Sector Ferroviari.
És un curs necessari per a tota la CGT, per a seguir intervenint social i sindicalment i que les nostres propostes, les nostres alternatives d’altres models productius i de consum, altres models de relacions socials i laborals basats en la cooperació, l’autogestió i la llibertat, siguin escoltades per la societat.
Demanem a totes les Territorials, Federacions, Sindicats, que feu un esforç per assistir i facilitar l’assistència de l’afiliació al curs.
Escola de Formació Confederal “Eladio Villanueva”
Adjuntem circular, programa i full d’inscripció.
El nostre company Saoud Salem, en vigílies de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l’ONU que donaria pas als atacs aliats, denuncia la tenalla en què es troba la revolució líbia, atrapada entre els interessos i la hipocresia de les potències imperialistes i l’ofensiva del règim de Gaddafi, amenaçant amb estrangular-la.
Estem faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé. Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en parla i ens diu qui era i què feia aquest i l’altre i ell també. Sí que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni tota la formació necessària per a l’alliberament, ens cal buscar-la i construir-la. I dins d’ella, ell n’és una peça clau, la clau de volta m’atreviria a dir.
Tot i això, feia massa anys que el nostre poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i independentista, humà davant de tot, l’home entusiasta, Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l’Ovidi, Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat… Massa oblidats, massa semblances entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i de tos ells, dels altres.
Amb una participació de només el 48,62% del cens, el sindicat Metges de Catalunya (MC) ha guanyat les eleccions sindicals a l’Institut Català de la Salut (ICS), després d’aconseguir 82 dels 397 delegats que han escollit els prop de 40.000 treballadors dels centres sanitaris públics.
Dimarts 29 de març a les 19 h. a la Sala Dant. Entrada lliure.
Biblioteca Francesca Bonnemaison
C/ Sant Pere Més Baix 7, 08003 Barcelona. Tel. 93 2687360
Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia (Tusquets) de William Archer
El pedagog i escriptor Emili Cortavitarte, seguirà les passes vitals del pedagog Ferrer i Guardia al fil del clàssic de William Archer.
Islàndia. Una forma diferent d’enfrontar-se a la crisi
2011 s’està presentant com l’any de les revolucions. Les teràpies de xoc neoliberals i l’especulació en aliments i energia han obert la caixa de pandora de la joventut desesperada condemnada a l’atur i a la misèria pel neoliberalisme. Mentre l’atenció (i el pànic) es fixa en el col·lapse de les dictadures nord-africanes apadrinades per Washington i la Unió Europea, en el nord s’està desenvolupant un procés de plantar cara a la crisi molt distint al de les agressives devaluacions internes que s’estan implementant a Irlanda, Grècia, Portugal, Països Bàltics i Espanya i que van deixar molt prompte a més de la meitat de la població europea en condicions similars a les que estan llançat al carrer a la població dels països àrabs.
A diferència de la resta de la perifèria europea (països de l’est i PIIGS) Islàndia està fent assumir les pèrdues als creditors. Gairebé tots els fons hedge, fons d’inversió, bancs europeus, … que havien especulat en la bombolla nòrdica, s’han vist obligats a acceptar una quitació del 70%. Curiosament, després de negar-se a socialitzar les pèrdues privades el deute públic islandesa paga menys primera de risc que l’espanyola o la italiana.
Continua llegint l’article a:
http://crisiscapitalista.blogspot.com/2011/01/islandia-crisis-y-revolucion.html
Qui recorda que ara fa 68 anys van ser executats, a finals del mes de març del 1943, la major part dels membres del primer comitè regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya?
Aquest primer comitè de la FIJL estava encapçalat per Joaquim Pallarès i Tomàs, nascut l’any 1923 a l’Hospitalet de Llobregat, de curta (només 20 anys) però intensa vida.
Per que si no resultés una realitat tan dramàtica per a tanta gent, caldria riure davant tan bast sainet.
Primer acte.
Insignes propietaris nord-americans de la indústria dels hidrocarburs, al costat dels principals dirigents polítics de La Potència i els seus principals aliats, durant alguna cimera, o en converses de veste’n i vine en fosques ambaixades d’EEUU, hagueren de considerar en el seu moment el bonic que seria que les protestes a favor de la democràcia succeïdes en el món àrab es donessin també a Líbia. Allí, haver-ni n’hi havia, però en evident menor magnitud que en altres països com Egipte, Tunísia o Báhrein. De menor magnitud i també amb pinta de tenir menor projecció i possibilitats d’èxit. No obstant això els serveis d’intel·ligència nord-americans sempre tenen els seus “recursos” per a llençar llenya al foc i alimentar molt o poc els “vents de la llibertat”, sobretot en llocs de tanta riquesa petrolífera i gasística no controlada pels colossos empresarials nord-americans.
Segon acte.
Sembra que et sembra anhels de llibertat i canvi, “algú” va assolir posar d’acord en la necessitat d’acabar amb la sinistra i terrible dictadura de Gaddafi a una part significativa de la pròpia governació de l’estat libi. Perquè com vostès potser sàpiguen, encara que no sigui dada preferent en la divulgació que fa en aquests dies la nostra independentíssima i imparcialíssima premsa, no es tracta d’una revolta de paries i desheretats, sinó d’alts funcionaris i membres de l’exèrcit. És a dir, qui ara diuen ser poc menys que els estendards de la democràcia i reben la nostra justíssima “ajuda” militar, fins a ahir eren conspicus membres de la diabòlica i descarnada dictadura que avui tant es delata. Aquests se les han arreglat per a col·locar-se a la davantera i prendre en les seves mans les banderes dels grups populars que, efectivament i de forma sincera, realitzaven en les principals ciutats líbies, i a imitació del succeït en els països veïns, protestes d’eminent caràcter noviolent per a reivindicar un sistema polític similar al dels estats europeus. I tal cosa és interpretable, clar, però per aquí pensem que la seva motivació tenia, o té, tant d’esperança a viure en un sistema polític més democràtic, com d’esperança a sortir de la pobresa i de la crisi. Coses ambdues que per descomptat no obtindran canviant a Gaddafi per aquests altres. Però bé…
Tercer acte.
Aquesta injecció externa per a multiplicar la protesta social i per a incloure en ella a bona part del propi règim podia haver fet caure a la família Gadaffi. La realitat va mostrar que els suports que aquesta tenia dintre del propi estat, però també entre la població, eren majors del previst. Després d’unes jornades d’incertesa i estranyes remors va semblar quedar clar que Gaddafi no era Mubarak i que simples protestes en carrers i places no solament no anaven a provocar la seva renúncia sinó que podien desencadenar una forta repressió. Els grups organitzats en la des de ja denominada “oposició” van moure fitxa i, materialitzant una espècie de cop d’estat, van tractar de fer-se amb el control de determinats òrgans de govern i instal·lacions de l’estat. La revolta va triomfar en algunes ciutats, especialment Bengasi, però tampoc va assolir la renúncia o fugida del dictador.
Quart acte.
Novament en acció aquesta mà que mou el bressol en les ombres, el grup de buròcrates i militars que s’autoconstitueixen a Bengasi com “govern” dels revoltats comença a rebre suport internacional per part de països des d’un primer moment intevencionistes, com França o com Espanya, i de forma més dissimulada per EEUU. Les institucions mundials controlades per La Potència es van posicionant a poc a poc a favor seu, i grans quantitats de diners procedents de diverses fonts de l’exterior van afluint cap a la part de Líbia no controlada per Gadaffi. Després del fracàs de la “revolució pacífica” ara s’aposta per la via militar. Per a això es procedeix a finançar, alimentar, legitimar i també armar a la facció rebel perquè s’encarregui de “fer el treball” (aquesta opció sol ser preferida abans d’involucrar als propis exèrcits en llargues i costoses guerres). Les operacions militars s’engeguen i l’exèrcit rebel “miraculosament” improvisat en qüestió d’uns dies, obté clares victòries sobre les tropes governamentals que fan preveure un ràpid desenllaç.
Cinquè acte.
No obstant això queda en evidència un nou error de càlcul dels agressors, i les tropes governamentals no solament resisteixen sinó que emprenen una fulgurant reconquesta que amenaça al seu torn amb provocar també un ràpid desenllaç. Com resulta més que evident que tal tipus de desenllaç no és el desitjat pels agentsque han engegat tota la dinàmica, toca córrer, treure’s
1910…! És cert que, a la fi d’aquell any 1910, el segon congrés de Solidaritat Obrera, reunit en el Palau de Belles Arts de Barcelona va acordar crear una organització d’àmbit nacional. No obstant això, qui estem aquí, sabem perfectament que no és una data concreta la que motiva aquest acte, ni tampoc les desenes d’actes celebrats al llarg de 2010. No, no és una data. És, per descomptat, tota una història. La història d’una llarga lluita que va tenir als treballadors com protagonistes i als ideals llibertaris com esperó.
L’entrevista es va fer a la residencia Beltran i Oriol de la Generalitat, el dia 28 de gener, l’endemà de la primera vaga general, convocada només pels sindicats actius i seguida per la gran «minoria» del país.
És un gran plaer i satisfacció personal presentar-vos a la Conxa Pérez Collado, de 95 anys, una lluitadora de tota la vida, quasi bé un segle de vivències històriques i confederals. Destaquem la seva participació en la preparació i acompliment de la revolució del 36, ignorada i tergiversada pels poders franquistes i pels actuals.
