CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Octaveta 14-O
Acció Sindical

Nova convocatòria de l’Assemblea de Barcelona el 14 d’octubre

El proper dijous 14 d’octubre a les 19 h. es realitzarà una nova trobada de l’Assemblea de Barcelona a la Pça. Osca (Sants).

L’Assemblea de Barcelona pretén ser un espai horitzontal de trobada de moviments socials, treballadors/es, veïns/es i militants sindicals per a mantenir, coordinar i promoure la lluita contra les retallades socials i laborals.

En les trobades anteriors hi han participat a títol individual nombrosos afiliats/des de CGT així com algunes seccions sindicals.

Llegir més »
Premsa

Presentació d’Unitat contra el feixisme el 15 d’octubre a Barcelona

La unitat fa la força

Acte de presentació d’Unitat contra el feixisme. Aturem Plataforma per Catalunya

Divendres 15 d’octubre, 19h.

Sala d’actes, Espai Jove La Fontana, Gran de Gràcia 190 (Metro Fontana), Barcelona

Un acte per la convivència en la diversitat, on es presentarà Unitat contra el feixisme i el racisme, un nou marc unitari per plantar cara davant el creixement del racisme i de l’extrema dreta.

Llegir més »
Premsa

“La movilización global. Breve tratado para atacar la realidad”, un llibre per desvetllar el triple rostre dels poders democràtics actuals i argumentar com combatre’ls

La movilización global.

Breve tratado para atacar la realidad

Santiago López Petit

Traficantes de sueños. 2010

Síntesi singular del pensament de Petit, la imatge de la mobilització general serveix per a identificar la condició d’una realitat feta una amb el capital. Aquesta afirmació permet desvetllar el triple rostre dels poders democràtics actuals: l’Estat-guerra, el feixisme postmodern i la intervenció terapèutica. Enfront d’ells potser ja no càpiguen les clàssiques polítiques del subjecte, però sí noves formes d’articulació del que és, cada vegada més, la condició generalitzada del nostre temps: el malestar.

El text que aquí es presenta, en la mesura que desplega un concepte de realitat absoluta —la realitat feta una amb el capitalisme ja no té fora i a més es vol intemporal— no pot tenir un text previ. O si ho tingués seria un simple comentari exterior. L’escriptura aquí adoptada permet conjuntar els fenòmens més diversos dintre d’un discurs unitari i total. Aquest discurs és una ficció, però tota ficció té efectes de realitat, i si encara tingués sentit parlar en termes de cientificitat, l’operació filosòfica i política aquí efectuada reclamaria per a si la cientificitat que confereix la necessitat interna. En virtut d’aquesta necessitat interna, i prèviament conquistada una veritat des de la qual parlar, es desplega la realitat en la seva procesualitat. Desitgem creure que el que es guanya és suficient perquè l’aposta valgui la pena. Aquest text té la voluntat d’explicar-lo tot.

Certament sabem que en el més essencial hi ha sempre una pobresa i un esquematisme inherent. Per aquesta raó dir que aquest text és un croquis per a orientar-se en la realitat i contra ella, té molt de veritat. Es tracta d’un croquis que uns altres poden ampliar o concretar, o senzillament esborrar per a inventar-ne un altre.

Llegir més »
Memòria històrica

Violència i utopia anarquista: el cànon autista

No ens ve de nou a ningú. Però no per això deixem de sorprendre’ns cada vegada que ens esmenten. Quan els mitjans parlen d’anarquisme, treuen el garrot. No hi ha vegada que no se’ls vegi el llautó. Tant és val la seva afiliació política. Els de de l’Església perquè cal mantenir viva la sagrada croada contra els descreguts. Els de la dreta per allò de a l’enemic ni aigua. Els de centre per el seu cinisme costumista (ja se sap, tots són iguals, tots van fer de les seves, diuen amb la seva rutinària arrogància). I els d’esquerra … els d’esquerra, res de res. A Espanya no hi ha mitjans de comunicació d’esquerra: els van liquidar a trenc d’alba parents dels que ostenten el poder.

Llegir més »
Gènere / Dona

Cap dona no és assassinada per amor, gelosia o passió

La Nación: L’exnuvi de Noelia Romina Delic, un jove de 24 anys anomenat Lucas, hauria confessat a última hora d’ahir que va matar l’estudiant per gelosia

No hi ha excuses. Han matat una altra dona, avui es diu Noelia. Aquest crim no va ser per amor. No va ser per gelosia. No va ser per passió. Cap dona no és assassinada per amor, gelosia o passió. Una dona és morta per ser dona. Això és feminicidi, l’expressió més extrema de la dominació masculina.

Llegir més »
Premsa

El FMI no aconsegueix parar la guerra de divises entre potències

El FMI no aconsegueix parar la guerra de divises entre potències

Xina, EUA, Japó, Gran Bretanya, Brasil, Xile… Els principals actors econòmics mundials s’han embarcat en una guerra per mantenir un baix valor de les seves monedes i afavorir així les seves exportacions. La denominada «guerra de divises» ha fet saltar l’alarma davant de la possibilitat que tots perdin en un escenari de crisi. La cimera del FMI i el Banc Mundial del cap de setmana ha barrejat retrets mutus i cridesa la cooperació.

Llegir més »
Memòria històrica

Ofrena floral a Montjuic en commemoració de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia

Des de la Fundació Ferrer i Guàrdia s’organitza a Barcelona una ofrena floral de commemoració de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, acte que tindrà lloc dimecres 13 d’octubre, a les dotze del migdia, davant el monument a Francesc Ferrer i Guàrdia, a Montjuïc. (Final
de les escales mecàniques d’accès a l’avinguda de l’Estadi)

Des de l’organització de l’acte pretenen un acte senzill de retrobament dels amics de la Fundació i de Ferrer i Guàrdia, i demanen que les persones que vulguin assistir-hi els confirmin la seva assistència, fet que els permetrà vetllar perquè cada entitat sàpiga -per odre alfabètic- el torn de les ofrenes.

Llegir més »
Premsa

Incitar a la violència

Com a ciutadà d’un estat democràtic com és l’espanyol he de manifestar que estic totalment a favor de tancar o/i il·legalitzar les webs que inciten a la violència, per tant dono tot el meu suport a la Sra. Assumpta Escarp i a totes aquelles iniciatives que condueixin a treure de la xarxa aquest virus.

No parlo en nom de cap organització, parlo per mi mateix, com a víctima de certs missatges que passejant per Internet et pots trobar i que lamentablement et poden conduir a practicar la violència, posar-te molt a prop d’exercir-la i en molts casosarribar-la a entendre.

Llegir més »
jpg_gerardo-diaz-ferran.jpg
Premsa

La CEOE: un negoci farcit de diners públics

Si els diners són poder, les patronals d’aquest país, agrupades en la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), atresoren una bona part. Tota la CEOE, incloses les confederacions territorials i sectorials (tipus d’agrupacions en les quals hi ha dividida la patronal), mou a l’any 587 milions d’euros. És el seu pressupost d’ingressos i de despeses per a aquest exercici, d’acord amb les dades de la memòria de 2010 de la pròpia institució, i gran part procedeix dels diners públics. La xifra mareja si es té en compte que és més del doble del pressupost amb què compten aquest any el Congrés dels Diputats i el Senat junts (231 milions) i gairebé la meitat de la despesa en ajutsque podrà fer Habitatge el 2011.

Llegir més »
Premsa

Documental: La MAT, on ens porta el progrés?

Aquest documental pretén potenciar les veus de les lluites contra la Molt Alta Tensió (MAT), des d’accions legals fins a accions més directes, com la primera okupació que s’ha produït a l’Estat a Sant Hilari Sacalm, a la comarca gironina de La Selva. Totes elles s’enfronten a la nova línia elèctrica de 440 KV que travessarà la Península l’any 2013.

LA MAT ¿A DÓNDE NOS LLEVA EL PROGRESO?

Llegir més »
Jurídica

Resolució del Ministeri de Treball sobre el Programa de gestió de les Incapacitats Temporals a Catalunya

Resolució de 22 de setembre de 2010, de la Secretaria General Tècnica del Ministeri de Treball i Immigració, per la qual es publica el Conveni amb la Generalitat de Catalunya, pel qual s’acorda executar per a l’any 2010, un programa específic que desenvolupa determinades estratègies de gestió per a millorar la prestació d’incapacitat temporal i estudia el comportament dels processos de curta durada.

Subscrit el Conveni entre el Ministeri de Treball i Immigració (INSS) i l’Administració de la Generalitat de Catalunya pel qual s’acorda executar per a l’any 2010, un programa específic que desenvolupa determinades estratègies de gestió per a millorar la prestació d’incapacitat temporal i estudia el comportament dels processos de curta durada, i en compliment del disposat en el punt dos de l’article 8 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, procedeix la publicació en el «Butlletí Oficial de l’Estat» del citat Conveni, que figura com Annex d’aquesta Resolució.

Llegir més »
Premsa

Una tasca urgent: combatre el feixisme

Les notícies del creixement del feixisme i del racisme arriben amb cada vegada més freqüència, des de Suècia, que ara té 20 diputats de l’extrema dreta, fins a França, on les imatges de la policia entrant als campaments de gitanos romanesos són tan aclaparadores que una comissària europea lesva comparar amb la neteja ètnica nazi.

Llegir més »
Premsa

Les pensions baixaran el 5,5% en ampliar el seu càlcul a 20 anys

La reforma de les pensions s’apropa a la seva recta final. Després de més d’un any de negociació entre els grups polítics, la Comissió parlamentària del Pacte de Toledo sembla que està a punt de plantejar les línies bàsiques que dibuixaran la modificació del sistema de pensions. El ‘Grup dels 100’ presenta avui la seva proposta per a la reforma de les pensions.

Llegir més »
Acció Sindical

El PSOE incompleix el seu anunci: les empleades de la llar no s’acosten al Règim General

Teresa García Espejo / Revista Diagonal

El 2006, el Govern de Rodríguez Zapatero va anunciar que s’anava a portar a terme la reforma del Règim Especial d’Empleades de la Llar en el projecte per a modificar la Llei General de la Seguretat Social, no obstant això l’última reforma del mercat de treball no modifica la situació de precarietat en la qual estan instal·lades les treballadores del sector domèstic. La reforma laboral ha modificat lleument alguns punts sense tocar l’essencial, és a dir, sense alterar la invisibilitat d’un treball que es relaciona directament amb la migració femenina, les cures i, en definitiva, la pròpia organització de la societat.

Llegir més »
Premsa

Sarkozy, mirall de la UE

Enmig d’una forta contestació social a la seva política econòmica, Nicolas Sarkozy va tirar mà de l’expulsió de milers de famílies gitanes per a mostrar una imatge de Govern dur i d’ordre. Des d’alguns sectors es va pensar que la reacció inicial de la comissària europea Viviane Reding podia suposar una inflexió en la política de la Unió Europea en la matèria. A mesura que passen els dies, res sembla abonar semblant optimisme. En temps de crisi, tant Brussel·les com els propis governs europeus semblen més amatents a tolerar la utilització de la població gitana o dels migrants com bocs expiatoris que a impulsar una alternativa genuïnament garantista enfocada cap als drets de les persones més vulnerables.

En realitat, Sarkozy col·loca a la Unió Europea davant el mirall i no menteix quan afirma que la seva política, lluny de ser excepcional, s’inspira en pràctiques i normes similars a unes altres ja existents. La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, de fet, porta anys denunciant en els seus informes discriminacions massives contra persones d’ètnia gitana no només a França, sinó també en altres països de la regió com Regne Unit o Alemanya. I el mateix ocorre amb el Comitè de Drets Socials del Consell d’Europa o amb el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, la jurisprudència dels quals sobre vulneració de drets habitacionals a la població romaní no ha fet sinó créixer en les últimes dècades.

Encara que aquestes amonestacions i sentències han estat de gran importància per a mostrar no només la injustícia, sinó la il·legalitat d’aquests fenòmens, poques vegades han dut als governs involucrats a modificar les seves polítiques. De fet, molts dirigents europeus han reconegut sense enrogiment que si les expulsions franceses no haguessin recaigut sobre gitanos d’origen búlgar o romanès, sinó sobre gitanos o immigrants extra-comunitaris, l’escàndol hagués estat molt menor.

Bona prova d’això és que el Govern de Silvio Berlusconi –un dels principals valedors de Sarkozy– porta temps ordenant allanaments massius contra campaments de gitanos migrants. Quan ho va fer per primera vegada el 2008 en ciutats com Roma, Milà o Nàpols, aquests allanaments van acabar amb l’expulsió de centenars de romanís albanesos i balcànics. La permissivitat comunitària va animar a Berlusconi a anar fins i tot més enllà. Va tipificar la immigració irregular com un delicte i va anunciar que prendria empremtes dactilars dels gitanos per a tenir-los identificats. Només la protesta d’algunes organitzacions de drets humans i de defensa dels sense papers va forçar al Parlament europeu a exhortar-li sense massa èxit perquè cessés el seu assetjament a la població romaní.

En rigor, la impressió més generalitzada és que les institucions europees poden exhibir certa sensibilitat simbòlica enfront d’actes de xenofòbia extrems i mediàtics. Però no s’alteren d’igual manera si aquests discorren de manera silenciosa i quotidiana. Diversos parlamentaris socialistes que en el seu moment van censurar a Berlusconi i que ara critiquen a Sarkozy van votar, per exemple, la ominosa Directiva de Tornada que permet estendre fins a sis mesos (i de vegades a 12) el període de retenció d’immigrants en centres d’internament pel sol fet de trobar-se en situació d’irregularitat administrativa. Fins i tot en el cas espanyol, molts dels que avui posen el crit en el cel per les mesures de Sarkozy, van aplaudir com un signe de “realisme” la retallada de drets que l’última reforma de la legislació d’estrangeria va imposar a milers d’immigrants la situació social de les quals no difereix en substància de la dels gitanos expulsats de França. I són els mateixos, en el fons, que tot just s’immuten quan les expulsions tenen lloc lluny de l’ull de les càmeres.

Naturalment, col·locar els focus sobre els més vulnerables, presentant-los com els principals culpables de la inseguretat en els barris, del col·lapse dels serveis socials o de la falta d’ocupació, pot ser un recurs útil per a obtenir vots o per a absoldre als veritables responsables de la crisi. Que el Govern de Sarkozy, de fet, impulsi la prohibició del burka i col·loqui als gitanos en el punt de mira, al mateix temps que escomet, sense cap debat, una retallada de les pensionsa França, no hauria de veure’s

Llegir més »
jpg_agenda1xica.jpg
Premsa

Agenda Llibertària 2011

Ja ha sortit al carrer l’Agenda Llibertària 2011.

El Preu de venda al públic de l’Agenda Llibertària és de 8 euros.

A partir de 10 agendes es fa el 30% de descompte i no es paguen les
despeses d’enviament.

Pagaments contra reembossament o dipòsit segons la comanda. Per menys de 10 agendes es cobren les despeses d’enviament pel que
recomanem que la compreu a la distri, sindicat o ateneu que tingueu més
proper.

Llegir més »
Acció Sindical

Altres aspectes a valorar de la vaga del 29-S

Opino que per fer una anàlisi acurada i plantejar-nos la comparació amb altres vagues generals anteriors i per anar pensant en futures mobilitzacions cal que tinguem en compte l’empedrat. La situació de la classe treballadora a Catalunya i a l’Estat espanyol és substancialment diferent que en 1978, 1985, 1988, 1992, 1994 i, fins i tot, al 2002; anys en els quals també es van convocar vagues generals per motius fonamentalment sociolaborals.

Llegir més »
Premsa

Què és l’Estat? Reflexions sobre la violència política

Podem trobar mil definicions diferents de l’Estat. Però bàsicament es redueixen a dos. Una, d’àmplia, que parla impròpiament de l’Estat ja en les primeres civilitzacions de Mesopotamia i Egipte, i després de Grècia i Roma, que no utilitzarem, i que és inadequada per estudiar l’actual societat capitalista en la qual vivim. Es tracta d’una definició que, en tot cas, necessita qualificar l’Estat amb el mode de producció imperant: Estat esclavista, Estat feudal, Estat capitalista. Una altra, reduïda, en la que s’utilitza el concepte actual de l’Estat, o Estat capitalista, o Estat modern, com a poder sobirà absolut o únic a cada país, que ésla que aquí utilitzarem.

Llegir més »
Concentració Bcn 7 d'octubre
Premsa

Concentració a Barcelona el 7 d’octubre: cementiri nuclear? ni a Ascó ni enlloc!

Dijous 7 d’octubre a les 19:30h concentració davant la Delegació del Govern de l’Estat espanyol a Barcelona

Concentració: cementiri nuclear? ni a Ascó ni enlloc!

Han passat 10 mesos des que el Govern de l’Estat espanyol va reempendre el projecte de construir un cementiri nuclear per a emmagatzemar tots els residus produïts per les centrals nuclears espanyoles.

Llegir més »
Acció Sindical

Vaga general 29-S: Primeres conclusions

En primer lloc una primera conclusió és més que evident. Més enllà de les valoracions que faci el govern estatal, les diverses administracions, els mass media, i els mateixos “agents socials”, el fet és que l’èxit de la vaga ha estat com bastant evident. Malgrat l’ofensiva mediàtica, la criminalització, les amenaces llençades pels mass media, des d’aquells com Intereconomia amb els seus insults i exabruptes a aquells com El Periódico i la seva sibilina actuació publicant “anàlisis d’experts” que “asseguren” la necessitat de “reformar el sistema de pensions” en vísperes de la vaga. En aquest sentit la vaga ha estat un èxit a l’aconseguir sobraposar-se a tota aquesta ofensiva mediàtica del capital i dels seus mèdia, a una correlació de forces desfavorable amb una classe treballadora acollonida, amenaçada (treballadors immigrants, precaris, etc) i alienada per l’ofensiva mediàtica i televisiva, i amb un sindicalisme majoritari que es mostrava com a mínim dubitatiu. Potser l’èxit no ha estat total, però tal com pintava, amb la correlació de forces existent, com a mínim ha superat i de lluny les nostres expectatives.

Llegir més »
Acció Sindical

29-S i ara… i demà… què i com

Tant el procés del 29-S, com el dia material mateix de la Vaga General, expressió del conflicte de confrontació de forces entre el món del treball -sobretot de l’ocupació-, i el capital (empresariat, mercats i la classe política que els representa), és que no han estat capaces de trencar “l’encanteri” i el “miratge” en el qual es troben -ens trobem-, subsumits les classes populars, les classes assalariades.

La realitat segueix mostrant o millor, demostrant, aquesta paradoxa de difícil resolució. D’una banda els nostres desitjos (els de la majoria social, les víctimes de l’acció bàrbara del capitalisme i en particular en resolucions de les seves crisis), se segueixen movent entre “la bona voluntat” d’esperar un canvi de cicle econòmic: tornar a tenir ocupacions (explotats i precaris), tornar a tenir capacitat d’endeutament (crèdits consum, hipoteques, etc.), tornar a un estat de benestar encara que sigui cada vegada “més concertat”, “més privat” (educació, sanitat, transport), i d’altra banda, l’avanç i desenvolupament del cicle de la desposesió de les classes assalariades i populars i la cada vegada major desigualtat, que en el capitalisme es troba.

El procés fins al 29-S, fins a la VG és significatiu i en ell trobem claus explicatives, que ens ajudin a discutir del demà. Per a CGT almenys aquest procés va començar fa més de dos anys, mentre que per a CC.OO i UGT, solament té de vida menys de 6 mesos i només comença davant el canvi de ruptura de les regles de joc per part de l’empresariat i tota la classe política, representada pel PSOE en la Taula de Diàleg Social. Diàleg Social o Concertació Social que durava més de 6 anys (des del 2004).

En aquest procés no han caigut certs mites en els quals s’han constituït les relacions socials i laborals en la dècada de “la xocolata del lloro” de l’economia espanyola (1998-2007), és a dir, sobre les bases materials i ideològiques sobre les quals es construïa dia a dia aquesta realitat de barbàrie. El mite del productivisme-desarrollisme-consumisme, sense límits ecològics, mediambientals i socials, si cap, encara més, ha sortit reforçat.

Des del costat dels Sindicats CCOO i UGT i un ampli espectre de l’arc parlamentari, pel cap alt que s’arriba és a teoritzar, sobre un “nou model productiu”, basat, com no, en la competitivitat. Ara no sobre el “totxo”, però si sobre la reactivació de la demanda (consumir i consumir per les classes populars) i des del costat polític social-liberal, sobre supòsits falsos, tramposos i “enganya-babaus”, condensats tots ells en una Llei d’Economia Sostenible (LES).

El cabrejant és que els uns i els altres, capital – treball, aplaudeixen mesures absolutament contràries al que s’enuncia (desenvolupament sostenible): finançar compra d’automòbils, finançar grans infraestructures viàries (alta velocitat i autopistes), finançar la gestió privada de tot allò públic que faci olor a negoci (pensions, hospitals, comunicacions, etc.), finançar els beneficis empresarials per totes les vies possibles (subvencionant la contractació, els costos laborals, la impositiva).

L’altre mite significatiu (hi ha alguns més), és el del conflicte, la lluita col·lectiva, com garantia dels drets (laborals i socials) i la llibertat. El procés ha estat per a la CGT una lluita molt desigual en el convenciment del món salarial i del social que la recerca del “benefici privat” no havia de ser la lògica que regís les relacions socials.

La nostra ètica sindical de cooperació, repartiment del treball, repartiment de la riquesa i prou per a tots i totes, era “matxacada” ERO darrere d’ERO, acomiadament després d’acomiadament, dobles escales salarials i flexibilització després de flexibilització del temps de treball, de la jornada, de les condicions de treball, per empresaris, sindicats CCOO i UGT i classes polítiques.

En aquest procés tan curt, qui van ser garants d’un capitalisme de casino, especulador i “global” van sostenir i, el més greu és que encara ho sostenen, doncs no se’ls coneix crítica o autocrítica referent a això, que l’economia espanyola estava molt ben inserida en la UE, matisos a part. En aquest procés, els ha faltat legitimitat per a convèncer a les classes assalariades que ara toca canviar la música, que ara toca el conflicte, la lluita col·lectiva. El personal camina “mosquejat” i seguirà caminant bastant temps, doncs no entenen gens bé ser educats des de l’individualisme, com garantia de les seves ocupacions, els seus consums, les seves rendes, etc. I, en menys de 6 mesos pretendre canviar el pas.

El conflicte com necessitat de realitzar-lo, materialitzar-lo, si ha calat en la classe obrera que va anar a la Vaga General el 29-S, la classe obrera industrial i de serveis de neteges, transports, que representa numèricament el que representa, entre un 18% a un 22% i classe obrera on es troba la major sindicalització.

La desestructuració de la Classe Obrera és de tal intensitat, que ni funcionariat (aquests tampoc van anar a la seva), com treballadors en general dels sectors públics, bé generals, bé autonòmics, bé locals, ni la majoria dels treballadors/es assalariats enquadrats en el sector Serveis (hosteleria, turisme, comerç gran, mitjà i petit), que ocupen al 73% de tota la població activa d’aquest país, i els desocupats/des, han comparegut i el conflicte l’han “patit”, amb por a perdre les condicions precàries per cabreig “del patró” (ocupacions i salaris) i amb cabreig absolut molts, doncs davant la pèrdua massiva de les seves ocupacions, els sindicats sostenien que “no s’havia agredit als drets laborals”.

La VG del 29-S, no va poder ser “seguida”, no només no secundada, per més del 70% de la població activa i es fa necessari pensar i reflexionar del perquè i mirar en clau del dia després i una conclusió (de segur hi ha algunes més) és que aquesta Classe Obrera d’hosteleria, del petit, mitjà i gran comerç, de les contrates i subcontrates, del telemarqueting, dels desocupats/des, dels que treballen en l’economia submergida, que representen numèricament la majoria d’assalariats/des, se sentien aliens a les reivindicacions més immediates, les que mobilitzen consciències i cossos, doncs entenen que els seus contractes, els de tota la vida laboral que porten, han estat sempre febles, precaris i d’absoluta “llibertat patronal” per a disposar d’ells i acabar-los quan li dóna “la gana” i amb minsa indemnització.

Aquesta classe obrera considera que els drets laborals (els que han estat ignorats, trepitjats i robats amb la Llei 35/2010 de Reforma Laboral), entesos com pertinença, és a dir més enllà de la retòrica jurídica, mai els han conegut, després difícilment anaven a anar a una lluita per alguna cosa que els és “aliè” i pertany als “altres” (als de 45 dies, als industrials, als de les grans empreses, als treballadors de banca, etc.).

La pràctica sindical de CGT, no només la teorització, es troba inserida només en part en aquesta classe obrera “no compareixent” i el matí, el dia després, requereix que els assalariats i assalariades i les classes populars ens canviem el “xip” i duguem a les nostres pràctiques quotidianes el conflicte, la lluita com l’única garantia de les nostres ocupacions, els nostres salaris, les nostres condicions de treball i de vida i la nostra llibertat.

Desiderio Martín Corral

Llegir més »