CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Premsa

Incitar a la violència

Com a ciutadà d’un estat democràtic com és l’espanyol he de manifestar que estic totalment a favor de tancar o/i il·legalitzar les webs que inciten a la violència, per tant dono tot el meu suport a la Sra. Assumpta Escarp i a totes aquelles iniciatives que condueixin a treure de la xarxa aquest virus.

No parlo en nom de cap organització, parlo per mi mateix, com a víctima de certs missatges que passejant per Internet et pots trobar i que lamentablement et poden conduir a practicar la violència, posar-te molt a prop d’exercir-la i en molts casosarribar-la a entendre.

Llegir més »
jpg_gerardo-diaz-ferran.jpg
Premsa

La CEOE: un negoci farcit de diners públics

Si els diners són poder, les patronals d’aquest país, agrupades en la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), atresoren una bona part. Tota la CEOE, incloses les confederacions territorials i sectorials (tipus d’agrupacions en les quals hi ha dividida la patronal), mou a l’any 587 milions d’euros. És el seu pressupost d’ingressos i de despeses per a aquest exercici, d’acord amb les dades de la memòria de 2010 de la pròpia institució, i gran part procedeix dels diners públics. La xifra mareja si es té en compte que és més del doble del pressupost amb què compten aquest any el Congrés dels Diputats i el Senat junts (231 milions) i gairebé la meitat de la despesa en ajutsque podrà fer Habitatge el 2011.

Llegir més »
Premsa

Documental: La MAT, on ens porta el progrés?

Aquest documental pretén potenciar les veus de les lluites contra la Molt Alta Tensió (MAT), des d’accions legals fins a accions més directes, com la primera okupació que s’ha produït a l’Estat a Sant Hilari Sacalm, a la comarca gironina de La Selva. Totes elles s’enfronten a la nova línia elèctrica de 440 KV que travessarà la Península l’any 2013.

LA MAT ¿A DÓNDE NOS LLEVA EL PROGRESO?

Llegir més »
Jurídica

Resolució del Ministeri de Treball sobre el Programa de gestió de les Incapacitats Temporals a Catalunya

Resolució de 22 de setembre de 2010, de la Secretaria General Tècnica del Ministeri de Treball i Immigració, per la qual es publica el Conveni amb la Generalitat de Catalunya, pel qual s’acorda executar per a l’any 2010, un programa específic que desenvolupa determinades estratègies de gestió per a millorar la prestació d’incapacitat temporal i estudia el comportament dels processos de curta durada.

Subscrit el Conveni entre el Ministeri de Treball i Immigració (INSS) i l’Administració de la Generalitat de Catalunya pel qual s’acorda executar per a l’any 2010, un programa específic que desenvolupa determinades estratègies de gestió per a millorar la prestació d’incapacitat temporal i estudia el comportament dels processos de curta durada, i en compliment del disposat en el punt dos de l’article 8 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, procedeix la publicació en el «Butlletí Oficial de l’Estat» del citat Conveni, que figura com Annex d’aquesta Resolució.

Llegir més »
Premsa

Una tasca urgent: combatre el feixisme

Les notícies del creixement del feixisme i del racisme arriben amb cada vegada més freqüència, des de Suècia, que ara té 20 diputats de l’extrema dreta, fins a França, on les imatges de la policia entrant als campaments de gitanos romanesos són tan aclaparadores que una comissària europea lesva comparar amb la neteja ètnica nazi.

Llegir més »
Premsa

Les pensions baixaran el 5,5% en ampliar el seu càlcul a 20 anys

La reforma de les pensions s’apropa a la seva recta final. Després de més d’un any de negociació entre els grups polítics, la Comissió parlamentària del Pacte de Toledo sembla que està a punt de plantejar les línies bàsiques que dibuixaran la modificació del sistema de pensions. El ‘Grup dels 100’ presenta avui la seva proposta per a la reforma de les pensions.

Llegir més »
Acció Sindical

El PSOE incompleix el seu anunci: les empleades de la llar no s’acosten al Règim General

Teresa García Espejo / Revista Diagonal

El 2006, el Govern de Rodríguez Zapatero va anunciar que s’anava a portar a terme la reforma del Règim Especial d’Empleades de la Llar en el projecte per a modificar la Llei General de la Seguretat Social, no obstant això l’última reforma del mercat de treball no modifica la situació de precarietat en la qual estan instal·lades les treballadores del sector domèstic. La reforma laboral ha modificat lleument alguns punts sense tocar l’essencial, és a dir, sense alterar la invisibilitat d’un treball que es relaciona directament amb la migració femenina, les cures i, en definitiva, la pròpia organització de la societat.

Llegir més »
Premsa

Sarkozy, mirall de la UE

Enmig d’una forta contestació social a la seva política econòmica, Nicolas Sarkozy va tirar mà de l’expulsió de milers de famílies gitanes per a mostrar una imatge de Govern dur i d’ordre. Des d’alguns sectors es va pensar que la reacció inicial de la comissària europea Viviane Reding podia suposar una inflexió en la política de la Unió Europea en la matèria. A mesura que passen els dies, res sembla abonar semblant optimisme. En temps de crisi, tant Brussel·les com els propis governs europeus semblen més amatents a tolerar la utilització de la població gitana o dels migrants com bocs expiatoris que a impulsar una alternativa genuïnament garantista enfocada cap als drets de les persones més vulnerables.

En realitat, Sarkozy col·loca a la Unió Europea davant el mirall i no menteix quan afirma que la seva política, lluny de ser excepcional, s’inspira en pràctiques i normes similars a unes altres ja existents. La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, de fet, porta anys denunciant en els seus informes discriminacions massives contra persones d’ètnia gitana no només a França, sinó també en altres països de la regió com Regne Unit o Alemanya. I el mateix ocorre amb el Comitè de Drets Socials del Consell d’Europa o amb el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, la jurisprudència dels quals sobre vulneració de drets habitacionals a la població romaní no ha fet sinó créixer en les últimes dècades.

Encara que aquestes amonestacions i sentències han estat de gran importància per a mostrar no només la injustícia, sinó la il·legalitat d’aquests fenòmens, poques vegades han dut als governs involucrats a modificar les seves polítiques. De fet, molts dirigents europeus han reconegut sense enrogiment que si les expulsions franceses no haguessin recaigut sobre gitanos d’origen búlgar o romanès, sinó sobre gitanos o immigrants extra-comunitaris, l’escàndol hagués estat molt menor.

Bona prova d’això és que el Govern de Silvio Berlusconi –un dels principals valedors de Sarkozy– porta temps ordenant allanaments massius contra campaments de gitanos migrants. Quan ho va fer per primera vegada el 2008 en ciutats com Roma, Milà o Nàpols, aquests allanaments van acabar amb l’expulsió de centenars de romanís albanesos i balcànics. La permissivitat comunitària va animar a Berlusconi a anar fins i tot més enllà. Va tipificar la immigració irregular com un delicte i va anunciar que prendria empremtes dactilars dels gitanos per a tenir-los identificats. Només la protesta d’algunes organitzacions de drets humans i de defensa dels sense papers va forçar al Parlament europeu a exhortar-li sense massa èxit perquè cessés el seu assetjament a la població romaní.

En rigor, la impressió més generalitzada és que les institucions europees poden exhibir certa sensibilitat simbòlica enfront d’actes de xenofòbia extrems i mediàtics. Però no s’alteren d’igual manera si aquests discorren de manera silenciosa i quotidiana. Diversos parlamentaris socialistes que en el seu moment van censurar a Berlusconi i que ara critiquen a Sarkozy van votar, per exemple, la ominosa Directiva de Tornada que permet estendre fins a sis mesos (i de vegades a 12) el període de retenció d’immigrants en centres d’internament pel sol fet de trobar-se en situació d’irregularitat administrativa. Fins i tot en el cas espanyol, molts dels que avui posen el crit en el cel per les mesures de Sarkozy, van aplaudir com un signe de “realisme” la retallada de drets que l’última reforma de la legislació d’estrangeria va imposar a milers d’immigrants la situació social de les quals no difereix en substància de la dels gitanos expulsats de França. I són els mateixos, en el fons, que tot just s’immuten quan les expulsions tenen lloc lluny de l’ull de les càmeres.

Naturalment, col·locar els focus sobre els més vulnerables, presentant-los com els principals culpables de la inseguretat en els barris, del col·lapse dels serveis socials o de la falta d’ocupació, pot ser un recurs útil per a obtenir vots o per a absoldre als veritables responsables de la crisi. Que el Govern de Sarkozy, de fet, impulsi la prohibició del burka i col·loqui als gitanos en el punt de mira, al mateix temps que escomet, sense cap debat, una retallada de les pensionsa França, no hauria de veure’s

Llegir més »
jpg_agenda1xica.jpg
Premsa

Agenda Llibertària 2011

Ja ha sortit al carrer l’Agenda Llibertària 2011.

El Preu de venda al públic de l’Agenda Llibertària és de 8 euros.

A partir de 10 agendes es fa el 30% de descompte i no es paguen les
despeses d’enviament.

Pagaments contra reembossament o dipòsit segons la comanda. Per menys de 10 agendes es cobren les despeses d’enviament pel que
recomanem que la compreu a la distri, sindicat o ateneu que tingueu més
proper.

Llegir més »
Acció Sindical

Altres aspectes a valorar de la vaga del 29-S

Opino que per fer una anàlisi acurada i plantejar-nos la comparació amb altres vagues generals anteriors i per anar pensant en futures mobilitzacions cal que tinguem en compte l’empedrat. La situació de la classe treballadora a Catalunya i a l’Estat espanyol és substancialment diferent que en 1978, 1985, 1988, 1992, 1994 i, fins i tot, al 2002; anys en els quals també es van convocar vagues generals per motius fonamentalment sociolaborals.

Llegir més »
Premsa

Què és l’Estat? Reflexions sobre la violència política

Podem trobar mil definicions diferents de l’Estat. Però bàsicament es redueixen a dos. Una, d’àmplia, que parla impròpiament de l’Estat ja en les primeres civilitzacions de Mesopotamia i Egipte, i després de Grècia i Roma, que no utilitzarem, i que és inadequada per estudiar l’actual societat capitalista en la qual vivim. Es tracta d’una definició que, en tot cas, necessita qualificar l’Estat amb el mode de producció imperant: Estat esclavista, Estat feudal, Estat capitalista. Una altra, reduïda, en la que s’utilitza el concepte actual de l’Estat, o Estat capitalista, o Estat modern, com a poder sobirà absolut o únic a cada país, que ésla que aquí utilitzarem.

Llegir més »
Concentració Bcn 7 d'octubre
Premsa

Concentració a Barcelona el 7 d’octubre: cementiri nuclear? ni a Ascó ni enlloc!

Dijous 7 d’octubre a les 19:30h concentració davant la Delegació del Govern de l’Estat espanyol a Barcelona

Concentració: cementiri nuclear? ni a Ascó ni enlloc!

Han passat 10 mesos des que el Govern de l’Estat espanyol va reempendre el projecte de construir un cementiri nuclear per a emmagatzemar tots els residus produïts per les centrals nuclears espanyoles.

Llegir més »
Acció Sindical

Vaga general 29-S: Primeres conclusions

En primer lloc una primera conclusió és més que evident. Més enllà de les valoracions que faci el govern estatal, les diverses administracions, els mass media, i els mateixos “agents socials”, el fet és que l’èxit de la vaga ha estat com bastant evident. Malgrat l’ofensiva mediàtica, la criminalització, les amenaces llençades pels mass media, des d’aquells com Intereconomia amb els seus insults i exabruptes a aquells com El Periódico i la seva sibilina actuació publicant “anàlisis d’experts” que “asseguren” la necessitat de “reformar el sistema de pensions” en vísperes de la vaga. En aquest sentit la vaga ha estat un èxit a l’aconseguir sobraposar-se a tota aquesta ofensiva mediàtica del capital i dels seus mèdia, a una correlació de forces desfavorable amb una classe treballadora acollonida, amenaçada (treballadors immigrants, precaris, etc) i alienada per l’ofensiva mediàtica i televisiva, i amb un sindicalisme majoritari que es mostrava com a mínim dubitatiu. Potser l’èxit no ha estat total, però tal com pintava, amb la correlació de forces existent, com a mínim ha superat i de lluny les nostres expectatives.

Llegir més »
Acció Sindical

29-S i ara… i demà… què i com

Tant el procés del 29-S, com el dia material mateix de la Vaga General, expressió del conflicte de confrontació de forces entre el món del treball -sobretot de l’ocupació-, i el capital (empresariat, mercats i la classe política que els representa), és que no han estat capaces de trencar “l’encanteri” i el “miratge” en el qual es troben -ens trobem-, subsumits les classes populars, les classes assalariades.

La realitat segueix mostrant o millor, demostrant, aquesta paradoxa de difícil resolució. D’una banda els nostres desitjos (els de la majoria social, les víctimes de l’acció bàrbara del capitalisme i en particular en resolucions de les seves crisis), se segueixen movent entre “la bona voluntat” d’esperar un canvi de cicle econòmic: tornar a tenir ocupacions (explotats i precaris), tornar a tenir capacitat d’endeutament (crèdits consum, hipoteques, etc.), tornar a un estat de benestar encara que sigui cada vegada “més concertat”, “més privat” (educació, sanitat, transport), i d’altra banda, l’avanç i desenvolupament del cicle de la desposesió de les classes assalariades i populars i la cada vegada major desigualtat, que en el capitalisme es troba.

El procés fins al 29-S, fins a la VG és significatiu i en ell trobem claus explicatives, que ens ajudin a discutir del demà. Per a CGT almenys aquest procés va començar fa més de dos anys, mentre que per a CC.OO i UGT, solament té de vida menys de 6 mesos i només comença davant el canvi de ruptura de les regles de joc per part de l’empresariat i tota la classe política, representada pel PSOE en la Taula de Diàleg Social. Diàleg Social o Concertació Social que durava més de 6 anys (des del 2004).

En aquest procés no han caigut certs mites en els quals s’han constituït les relacions socials i laborals en la dècada de “la xocolata del lloro” de l’economia espanyola (1998-2007), és a dir, sobre les bases materials i ideològiques sobre les quals es construïa dia a dia aquesta realitat de barbàrie. El mite del productivisme-desarrollisme-consumisme, sense límits ecològics, mediambientals i socials, si cap, encara més, ha sortit reforçat.

Des del costat dels Sindicats CCOO i UGT i un ampli espectre de l’arc parlamentari, pel cap alt que s’arriba és a teoritzar, sobre un “nou model productiu”, basat, com no, en la competitivitat. Ara no sobre el “totxo”, però si sobre la reactivació de la demanda (consumir i consumir per les classes populars) i des del costat polític social-liberal, sobre supòsits falsos, tramposos i “enganya-babaus”, condensats tots ells en una Llei d’Economia Sostenible (LES).

El cabrejant és que els uns i els altres, capital – treball, aplaudeixen mesures absolutament contràries al que s’enuncia (desenvolupament sostenible): finançar compra d’automòbils, finançar grans infraestructures viàries (alta velocitat i autopistes), finançar la gestió privada de tot allò públic que faci olor a negoci (pensions, hospitals, comunicacions, etc.), finançar els beneficis empresarials per totes les vies possibles (subvencionant la contractació, els costos laborals, la impositiva).

L’altre mite significatiu (hi ha alguns més), és el del conflicte, la lluita col·lectiva, com garantia dels drets (laborals i socials) i la llibertat. El procés ha estat per a la CGT una lluita molt desigual en el convenciment del món salarial i del social que la recerca del “benefici privat” no havia de ser la lògica que regís les relacions socials.

La nostra ètica sindical de cooperació, repartiment del treball, repartiment de la riquesa i prou per a tots i totes, era “matxacada” ERO darrere d’ERO, acomiadament després d’acomiadament, dobles escales salarials i flexibilització després de flexibilització del temps de treball, de la jornada, de les condicions de treball, per empresaris, sindicats CCOO i UGT i classes polítiques.

En aquest procés tan curt, qui van ser garants d’un capitalisme de casino, especulador i “global” van sostenir i, el més greu és que encara ho sostenen, doncs no se’ls coneix crítica o autocrítica referent a això, que l’economia espanyola estava molt ben inserida en la UE, matisos a part. En aquest procés, els ha faltat legitimitat per a convèncer a les classes assalariades que ara toca canviar la música, que ara toca el conflicte, la lluita col·lectiva. El personal camina “mosquejat” i seguirà caminant bastant temps, doncs no entenen gens bé ser educats des de l’individualisme, com garantia de les seves ocupacions, els seus consums, les seves rendes, etc. I, en menys de 6 mesos pretendre canviar el pas.

El conflicte com necessitat de realitzar-lo, materialitzar-lo, si ha calat en la classe obrera que va anar a la Vaga General el 29-S, la classe obrera industrial i de serveis de neteges, transports, que representa numèricament el que representa, entre un 18% a un 22% i classe obrera on es troba la major sindicalització.

La desestructuració de la Classe Obrera és de tal intensitat, que ni funcionariat (aquests tampoc van anar a la seva), com treballadors en general dels sectors públics, bé generals, bé autonòmics, bé locals, ni la majoria dels treballadors/es assalariats enquadrats en el sector Serveis (hosteleria, turisme, comerç gran, mitjà i petit), que ocupen al 73% de tota la població activa d’aquest país, i els desocupats/des, han comparegut i el conflicte l’han “patit”, amb por a perdre les condicions precàries per cabreig “del patró” (ocupacions i salaris) i amb cabreig absolut molts, doncs davant la pèrdua massiva de les seves ocupacions, els sindicats sostenien que “no s’havia agredit als drets laborals”.

La VG del 29-S, no va poder ser “seguida”, no només no secundada, per més del 70% de la població activa i es fa necessari pensar i reflexionar del perquè i mirar en clau del dia després i una conclusió (de segur hi ha algunes més) és que aquesta Classe Obrera d’hosteleria, del petit, mitjà i gran comerç, de les contrates i subcontrates, del telemarqueting, dels desocupats/des, dels que treballen en l’economia submergida, que representen numèricament la majoria d’assalariats/des, se sentien aliens a les reivindicacions més immediates, les que mobilitzen consciències i cossos, doncs entenen que els seus contractes, els de tota la vida laboral que porten, han estat sempre febles, precaris i d’absoluta “llibertat patronal” per a disposar d’ells i acabar-los quan li dóna “la gana” i amb minsa indemnització.

Aquesta classe obrera considera que els drets laborals (els que han estat ignorats, trepitjats i robats amb la Llei 35/2010 de Reforma Laboral), entesos com pertinença, és a dir més enllà de la retòrica jurídica, mai els han conegut, després difícilment anaven a anar a una lluita per alguna cosa que els és “aliè” i pertany als “altres” (als de 45 dies, als industrials, als de les grans empreses, als treballadors de banca, etc.).

La pràctica sindical de CGT, no només la teorització, es troba inserida només en part en aquesta classe obrera “no compareixent” i el matí, el dia després, requereix que els assalariats i assalariades i les classes populars ens canviem el “xip” i duguem a les nostres pràctiques quotidianes el conflicte, la lluita com l’única garantia de les nostres ocupacions, els nostres salaris, les nostres condicions de treball i de vida i la nostra llibertat.

Desiderio Martín Corral

Llegir més »
Acció Sindical

Reflexions per a després d’una vaga

La Vaga General del 29 de setembre ha passat i, a més de la necessitat d’analitzar els resultats concrets sobre índexs de participació i incidència, cal debatre sobre el context en què s’ha produït, el paper dels diferents actors que han intervingut en el conflicte, i la projecció i influència dels seus resultats sobre el futur, en un escenari nou, caracteritzat per les més greus agressions als drets de les classes treballadores des del final de la dictadura, a causa de l’ofensiva neoliberal liderada per Zapatero.

– 1. La lluita social, i el paper de CCOO i UGT.

Des de l’any 2008, la CGT, juntament amb l’esquerra sindical i política, venia reclamant la necessitat de l’abandó de les polítiques de concertació, per part de les direccions de CCOO y UGT, a més de l’articulació de la unitat sindical al voltant d’un pla de resistència, i la convocatòria d’una Vaga General. Tot això davant l’evidència, llargament anunciada, que la crisi generada per l’especulació capitalista, s’estava encebant únicament i exclusivament en les classes més desfavorides.

Llegir més »
Premsa

Això sí que és violència: dades de desocupació del mes de setembre

El sistema (amb els seus portaveus i administradors) intenta guanyar també en el terreny de les paraules. Diuen que els vaguistes, anarquistes i gent de l’extrema esquerra utilitza la “violència” en els seus aldarulls. No ho consentirem, ells són els munyidors de la paraula violència, són els seus professionals. Amb tot el seu aparell repressiu disposat contra qualsevol protesta, amb la misèria que s’estén com una plaga i amb les dades que s’han conegut de la desocupació el mes de setembre, algú dubte que un govern que provoca més de quatre milions d’aturats, no està practicant la violència? És una violència directa contra els treballadors, contra els més humils, contra qui s’ha dictat des dels grans emporis macroeconòmics que han de pagar la crisi.

Llegir més »
Acció Sindical

La locomotora de la privatització s’atura a Rodalies Renfe

Xavi Martí – Setmanari Directa 195

El procés de privatització de Rodalies Renfe és com una locomotora
que viatja a gran velocitat i que no té aturador. Un dels casos que exemplifica aquesta tendència és el deteriorament continuat i constant
de les condicions de treball de les persones que esdediquen a la venda,

Llegir més »
Cartell conferència pensions
Acció Sindical

El futur de les pensions, una altra amenaça als treballadors i treballadores.

Conferència de Delegats i Delegades:

El futur de les pensions, una altra amenaça als treballadors i treballadores.

Desmuntem els seus arguments sobre el suposat dèficit de l’actual sistema de pensions

14 d’octubre a les 10:00 hores

(Centre Cívic Fort Pienc – Barcelona)

Intervindran:

Miren Etxezarreta (Seminari d’Economia Crítica Taifa)

Paloma Monleón (Secretaria d’Acció Social de la CGT)

Organitza: Confederació General del Treball de Catalunya (CGT)

Comitè Confederal – Secretariat Permanent.

Centre Cívic Fort Pienc

Carrer Ribes 14, Barcelona

Metro: L1 (Arc de Triomf – Marina)

Bus: 6, 10, 42, 54, 141

Attached documents

101014 Conferencia reforma pensions

Llegir més »
Memòria històrica

Tonet Puig i l’anarquisme escalenc de la primera meitat del segle XX

En Tonet Puig Artigas (l’Escala 1886 – Tolosa de Llenguadoc, 1960) i en Josep Vicens Juli (dit l’Avi Xaxu, l’Escala, 1870-1956) eren dos destacats sardanistes i anarquistes, com podeu llegir en el llibre “Antoni Puig “Tonet”: barber, àcrata i savi. El moviment anarquista i la guerra civil a L’Escala” (Edicions CCG, Girona, juny 2010, 509 pàgines) escrit per Rafel Bruguera Batalla, antic senador del PSC i antic alcalde de l’Escala pel mateix partit, sobre Tonet Puig Artigas i l’anarquisme a l’Escala fins l’any 1939 i l’Exili militant.

Es tracta d’un brillant estudi biogràfic, fruit de cinc anys sense interrupció de recerca per part de l’amic Rafel Bruguera, seguit d’una primera i inèdita antologia d’escrits anarquistes, llibertaris i anarcosindicalistes d’un nombre considerable d’autors escalencs entre 1919 i 1959, entre els quals el propi Tonet Puig (aquest recull va de la pàgina 303 a la 509.)

Tonet Puig, teòric anarquista i militant molt actiu, formador de les joventuts llibertàries locals, articulista i compositor de sardanes, és una persona clau per entendre la puixança de l’anarquisme a l’Escala al llarg dels anys 20 i 30 del segle passat, fins a convertir-lo en el moviment hegemònic durant en procés revolucionari de 1936 fins el moment de l’entrada de les tropes feixistes italianes a la vila el febrer de 1939. Tot resseguint la seva biografia, en Rafel Bruguera intenta fer una aproximació a l’arribada de l’anarquisme social a l’Escala i el seu desenvolupament, així com als trets més importants de la revolució social autogestionària local entre 1936 i 1939. Finalment, en dos annexes, es transcriuen més de 100 articles escrits per Puig i altres anarquistes escalencs i publicats a la premsa llibertària de l’època.

Llegir més »
Acció Sindical

Després del 29-S, referèndum reprobatori i ruptura

La gravetat de la contrarreforma laboral i social en marxa i l’empara donada a la mateixa per la majoria dels partits ha deixat a la ciutadania espanyola sense veritable representació política, atès que aquestes formacions han permès aprovar unes mesures antisocials que no explicitaven els programes amb que van concórrer a les eleccions.

Davant aquesta situació, que de consumar-se significaria un cop antidemocràtic des de les pròpies institucions, després de la mobilització del 29-S caldrà anar cap a un referèndum reprobatori per a derogar aquesta “decisió política d’especial transcendència” (art.82 de la CE). Només així, denunciant el segrest de la “voluntat popular” (art.6 de la CE) i la conculcació d’aquest “ordre econòmic i social just” que propugna en el seu preàmbul la Constitució, el poble podrà recuperar la sobirania que la pràctica del consens li ha robat.

Amb aquesta última traïció al poble, la llosa de la transició, aquest bonic conte xinès amb el qual ens han estat bressolant durant dècades, està a prendre vent. Encara més, amenaça amb desplomar-se sobre els caps dels seus promotors, i això en el moment més inoportú per als seus interessos. Quan els que ens governen anhelen un “anem tots junts i jo el primer per la senda de la Constitució”, aquell altre acudit amb que el lliberticida de Fernando VII va enlluernar als seus, per a frenar el desastre del sistema: atur massiu, crisi sistèmica, descrèdit de la classe política, inestabilitat dinàstica per la malaltia del rei, assetjament marroquí a Ceuta i Melilla, aïllament social dels partits majoritaris, cisma sord en el PSOE, corrupció generalitzada en l’administració, emergència sobieranista a destra i sinistra, fracàs del projecte europeu en tots els ordres, punxada del socorregut monstre del terrorisme com primera preocupació dels ciutadans, desengany de la Llei de Memòria Històrica, etc.

Tot això just en el moment d’igualar-se l’actual període de democràcia vigilada amb el temps que va durar la dictadura cívico-militar-colpista. El 2011 seran 36 anys, els mateixos que va haver-hi de brutal franquisme (1939-1975), els que complirà el règim nominal de llibertats i l’Estat de dret (1975-2011). Llarga espera, infinita paciència, si tenim en compte que molts dels vells problemes encara no s’han resolt (aquí segueix l’església sota pal·li, per exemple) i uns altres fins i tot, els que afecten al món del treball, s’han agreujat.

En aquest lapse de temps, dues generacions llargues pel mig, el país ha canviat materialment una monstruositat. El que vol dir que l’economia ha engreixat la transformació física del territori, el nivell de consum i altres avanços directament relacionats amb el creixement econòmic fins a pujar a Espanya a l’actual novè lloc del rànquing de nacions industrials. Però en el camp democràtic, ètic, intel·lectual i social aquest canvi no ha tingut tot just consistència, encara que la bombolla del desarrollisme voraç i la instrumentació dels mitjans de comunicació pel poder hagin aconseguit maquillar aquesta lletja realitat oferint la seva cara menys odiosa.

Una suposada prosperitat -la lliga de campions, Espanya va bé i altres rucades- que la crisi vigent ha fulminat deixant-la en pilotes per a mostrar en el seu lloc un desolador panorama on tota desigualtat té seient. Ho certifiquen les estadístiques oficials. Progressem denodadament cap al 21% d’atur, el doble de la Unió Europea (UE). Tenim un 42% d’atur juvenil, bastant més del doble de l’estàndard continental, i una xifra similar entre la col·lapsada població universitària, el que suposa una espècie d’eutanàsia per a una ciutadania principiant en teoria cridada a construir el nostre futur. Altre 20% d’espanyols es troba en el llindar de la pobresa segons els ràtios oficials de renda disponible. I estudis recents del CIS assenyalen que des dels anys setanta, coincidint amb l’inici de la afamada transició, l’escalafó social s’ha detingut i la recomanació i l’origen social, no el mèrit ni la capacitat, persisteixen com factors determinants per a prosperar en societat (llaurar-se un avenir, que es deia).

Tot això al mateix temps que ostentem el lideratge europeu en nombre de presos per habitant i, en l’extrem oposat, la gran banca acapara el podi de la rendibilitat de tot el sistema financer de la UE, sent al mateix temps la institució de crèdit que presta els serveis més cars d’Europa. Però al marge d’aquest radiant avenir que sempre està per-venir, on millor s’ha palpat la torva naturalesa del cridat “esperit de la transició” ha estat en l’encriptat d’alguns “obituaris” que ha publicat la premsa en els últims mesos.

Especialment reveladors de la impostura dominant van ser les necrològiques del diari El País, cada vegada més convertit en el bunker del consens cañí, reivindicant la figura i la trajectòria de franquistes de tota la vida com Juan Antonio Samaranch i Carlos Mendo, dos dinosaures del Moviment Nacional-Partit Únic que van passar de l’obediència deguda al dictador a ponderar les excel·lències de la nova democràcia sobrevinguda. Perquè el singular del cas no ha estat aquest exercici de desmemoria jugant-se la vida i l’exaltació de l’indecent continuisme que aquestes cròniques comporten, sinó que aquestes jaculatòries i els seus consegüents avals han estat perpetrades per gents amb una suposada trajectòria antifranquista, visualitzant en aquest “avui per tu i demà per mi” l’essència mateixa d’una transició lampedusiana que va consistir que les víctimes demanessin perdó als botxins canviant una mica perquè tot seguís igual.

Al contrari precisament del que s’argumenta amb ferotgia a l’hora de la reparació integra de la memòria milers d’espanyols que jeuen en les cunetes dels camins per oposar-se a Franco i la seva cort dels miracles. Llegeixin, llegeixin, aquestes peces mestres i trobaran en elles el principi actiu sobre el qual es va basar la transició que ara declina buida de legitimitat. Entre les seves línies es diuen algunes veritats que en la contesa diària s’oculten pertinaçment. Per exemple, les primeres eleccions “democràtiques” de 1977, considerades per la iconografia oficial com el punt d’arrencada de la reforma, queden allí qüestionades al llegir en el obituari a Carlos Hugo de Borbó Parma que a formacions com el Partit Carlista i Esquerra Republicana de Catalunya les hi va prohibir concórrer a aquests comicis “constituents”. I també sobre l’any talismà del 77, en aquest cas referida a la igualment publicitada Llei d’Amnistia, en una altra ressenya hem pogut llegir que la mesura de gràcia va suposar el generós perdó per a uns i per a uns altres, vermells i blaus, víctimes i botxins, i, mira per on !, que per a verificar-lo es van cancel·lar els antecedents polítics i penals dels uns i els altres.

És a dir, que al seu conjur, taxant per la mateixa rasadora a colpistes i a demòcrates, es va destruir legalment el rastre documental que algun dia podria servir per a asseure en els tribunals als que van organitzar i van practicar la caça i repressió del bàndol republicà. Quan es perceben els primers símptomes per a la ruptura democràtica, l’última trinxera dels canonistes de la transició, la consigna que repeteixen els Pérez Reverte, Martínez Reverte, Leguina, Santos Juliá i altres, és “tots van ser uns fills de puta”, i aquí pau i després glòria. No obstant això, aquesta recepta miraculosa es descarta per a saldar el tema d’ETA. En el cas del conflicte basc, els de la lleialtat constitucional exigeixen responsabilitats abans que perdó, oblit i reconciliació. Perquè si apliquessin la fórmula d’una transició format Arca de Noé, que va servir per a evitar el diluvi de la ruptura democràtica, haurien de legitimar l’existència política de partits independentistes amb arrelament popular. I això seria una derrota que el sistema no es pot permetre.

Per això és tan important que la contundent vaga general del 29-S sumi i segueixi, desbordant la tebiesa dels sindicats majoritaris, però sense despenjar-nos de les seves bases, la gent del carrer i la ciutadania. Acumulant forces. No estem davant una mobilització més contra les mesures antisocials decretades unilateralment pel govern. Si no es reacciona massivament haurem contribuït a consumar el nostre propi suïcidi polític. Qui calla, atorga. Cal parar la involució que s’acosta amb una bateria de protestes que vagi des de la vaga general al referèndum derogatori i obri un procés realment constituent. El macabre joc de PSOE i PP, el poli bo i el poli dolent, altra vegada votant junts contra la revisió de les sentències del franquisme, la renovació del Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble, i aplaudint les deportacions de Sarkozy, només acabarà quan enfoquem el camí que porta a la ruptura democràtica.

Rafael Cid

Llegir més »
Premsa

Fòrum Espai de Llibertat a Barcelona els dies 5, 6 i 7 de novembre de 2010

La Fundació Ferrer i Guàrdia i el Moviment Laic i Progressista organitzem i convoquem els dies 5, 6 i 7 de novembre de 2010 a Barcelona el FÒRUM ESPAI DE LLIBERTAT, una trobada d’entitats, institucions i persones compromeses amb la laïcitat, les llibertats civils i la igualtat de tracte.

El Fòrum Espai de Llibertat és un punt de trobada i reflexió entre el món
acadèmic i les organitzacions que des de diferents àmbits treballen per una societat laica. Es tracta d’un marc de debat i d’exposició de les
iniciatives socials en favor de la llibertat, la igualtat, i els Drets
Humans i una anàlisi dels obstacles al laïcisme.

Llegir més »
Premsa

L’Espai Obert de Barcelona acollirà del 19 al 30 d’octubre unes jornades sobre els mitjans de comunicació alternatius

JORNADES SOBRE ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ALTERNATIUS AVUI

del 19 al 30 d’octubre de 2010, a l’Espai Obert, c/Violant d’Hongria 71, 1era. Barcelona-Sants

PRESENTACIÓ DE LES JORNADES I DE L’EXPOSICIÓ:

– 19 d’octubre a les 19 h. “La premsa llibertària de la clandestinitat 1939-1974”, que ens servirà de marc i de punt de partida de les jornades. També projectarem entrevistes inèdites i documentals de la transició.

Llegir més »