CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Premsa

Les empreses quasi bé no paguen impostos pels seus beneficis

Un estudi intern de l’Agència Tributària revela que la tributació fiscal efectiva és el 10%, un terç del tipus nominal de l’Impost sobre Societats, i que s’ha reduït a la meitat en els tres últims anys

La continuada caiguda de la recaptació en l’Impost sobre Societats ha provocat que s’analitzi en detall com estan tributant les empreses. I el resultat, encara que esperat, no ha deixat de sorprendre. El tipus nominal de l’Impost sobre Societats és el 30% (25% per a les Pimes), però les exempcions i deduccions que gaudeixen les empreses fan que el tipus efectiu el que realment paguen sobre els seus beneficis no superi el 10% de mitjana, segons una anàlisi interna de l’Agència Tributària.

Llegir més »
Memòria històrica

Georges Fontenis: Una figura internacional del comunisme llibertari ens ha deixat

És una de les últimes personalitats del moviment anarquista dels anys 1940-1950 la que desapareix amb Georges Fontenis, mort en Tours el 9 d’agost del 2010, als seus 90 anys d’edat. Quedarà en la memòria del moviment obrer com un combatent infatigable, representant del comunisme llibertari, un actor en suport als independentistes algerians, un sindicalista de l’

Llegir més »
Premsa

La banca pressiona per a sostenir la bombolla immobiliària

Els desnonaments d’habitatges llogats i els embargaments han augmentat arran de la crisi. Enfront d’això, la política d’habitatge segueix afavorint els interessos de banca i promotors immobiliaris.

Pablo Elorduy – Diagonal

Si vostè té pensat deixar de pagar les mensualitats del seu lloguer ha de saber que, des de finals de desembre de 2009, el procés fins que li treguin de la casa on viu serà ràpid. N’hi haurà prou amb que l’administració clavi un edicte en la porta de l’immoble en el qual habita perquè sigui oficial el seu pròxim desallotjament. Virginia, una funcionària de justícia, comenta que amb l’entrada en vigor de la Llei, “la gent es rendeix abans, vénen al jutjat i deixen la clau, quan abans passaven mesos fins que es duia a efecte el desallotjament”.

El 2008, últim any del que es tenen dades, el percentatge de processos de desnonaments va ser el més alt des de 1994, i és previsible que aquesta xifra hagi crescut en 2009 i es mantingui alta el 2010, a tenor de les estimacions del Consell General del Poder Judicial. La Llei de mesures de foment i agilització processal del lloguer, coneguda com la “Llei de desnonaments exprés”, va ser aprovada al novembre de l’any passat per a “estimular” als propietaris a llogar els seus habitatges desocupats, ja que el Govern pretén augmentar l’11% que representa el lloguer en l’Estat, un percentatge escàs si es compara amb la mitjana europea, situada en el 40%.

Però aquest estímul per als arrendataris no ha dut comportat un descens dels preus. Tal vegada perquè el desnonament exprés no ha motivat a l’excés als possibles arrendadors, el Ministeri d’Habitatge va presentar finals de febrer passat noves receptes per a incentivar el lloguer. Aquestes s’encaminen a seguir beneficiant fiscalment als arrendadors, mentre que els arrendataris beneficiats per les modificacions, emmarcades en la Llei d’Economia Sostenible, seran els joves que vulguin emancipar-se.

L’interventor municipal de fons i economista expert en urbanisme, Fernando Urruticoechea, considera que “aquestes ajudes, independentment de quin sigui el sector social al que van destinades, sempre acaben en mans de propietaris d’habitatge”. Per a aquest expert, al marge de pegats conjunturals, el problema de l’accés a l’habitatge és més complex: “El mite neoliberal que la necessitat se satisfà construint més habitatges és absolutament fals, com s’ha demostrat en aquesta dècada ‘prodigiosa’ del 97 al 2007, en la qual s’han construït uns quatre milions d’habitatges en l’Estat espanyol amb el resultat que el nombre de persones que necessiten un allotjament independent és superior al que hi havia el 1997”.

La urbanista Raquel Rodríguez apunta en una línia semblant: “el problema és que les competències estan repartides entre les tres administracions; el que fa l’Estat és pressupostar, però no té capacitat legal per a intervenir en totes les fases del procés”.

A qui s’ajuda?

“La banca no pot assumir el deute immobiliari”. Aquest avís a navegants del president de l’Associació Hipotecària Espanyola va tenir el seu eco en la intervenció de Beatriz Corredor en una Fira d’Outlet immobiliari celebrada a Madrid. La ministra d’Habitatge va declarar que 2010 “és un bon moment per a comprar habitatge”, ja que els desgravaments es mantindran aquest any. Per a resumir la situació en la qual es troben promotors, banca i Estat, podem dir que s’estima que els bancs tenen prop d’un milió d’habitatges en els seus balanços. A això se suma que un bon nombre de persones hipotecades corren el risc d’acabar embargats i amb un important deute per la rebaixa de les taxacions dels seus pisos provocada per l’esclat de la bombolla.

“La banca és la propietària accidental, ells no volien pisos, el que volien era cobrar interessos. L’habitatge els convenia perquè totes les famílies en necessiten un i perquè aquests preus els garanteixen que ningú ho podrà pagar trinco-trinco”, apunta Raquel Rodríguez, per a qui la situació s’ha complicat molt ja que “si la banca comença a perdre, qui anirà darrere serà qui estigui pagant la seva hipoteca. Crec que no hi ha manera de fer això sense que al final les víctimes siguin les mateixes”, assenyala aquesta experta en Urbanisme.

Urruticoechea tem que al llarg de 2010 assistim a la compra pública o a enormes subvencions en les qualificacions d’Habitatge de Protecció Oficial (VPO) de part de l’estoc que té la banca i la patronal immobiliària. “Sabem quanta pressió estan ficant els lobbies bancaris i de promotors per a fer líquid tot aquest estoc d’habitatges, per a poder-lo vendre, i veiem com apel·len a les ajudes, subsidis i subvencions públiques per a desfer-se d’aquest patrimoni”.

Paralitzada per l’enfonsament de la demanda d’habitatge lliure, la conversió en VPO pot servir perquè els amos de la pedra es desfacin de part d’aquest excedent, encara que, com assenyala Juankar, de la plataforma contra l’exclusió social, Berri Otxoak, molta gent a la qual li toca un pis protegit, “ha de renunciar a ell perquè no tenen recursos per a mantenir-lo”.

Darrere d’aquests intents per donar aire a la construcció, es troba la dependència del model i certa predisposició ideològica a la compra i inversió en habitatge que, per a Urruticoechea, enfonsa les seves arrels en la sacralització de la propietat fomentada pel franquisme i popularitzada per Margaret Thatcher i l’animenat “capitalisme social”. Això, apunta aquest economista, “té conseqüències implacables, perquè la gent s’hipoteca per 20, 30 i fins a 50 anys per a pagar el seu habitatge, consagrant-se com esclaus socials de la banca, una cosa que té enormes conseqüències col·laterals pel que fa al mercat laboral”. En aquest últim punt, Urruticoechea veu increïble que quan es parla de la reforma del mercat laboral, “ningú posi en la taula el factor estructural que diferencia el nostre mercat laboral de la resta dels europeus, que és la rigidesa en la residència”.

A l’hora de buscar remei al problema de l’accés a l’habitatge, cobra una importància clau l’ús que es fa del sòl públic: “Sóc testimoni, com funcionari públic, que hi ha hagut un saqueig de milions d’euros, perquè s’ha dilapidat el sòl públic a preus irrisoris; s’ha permès l’apropiació privada per part dels promotors de milers i milers d’hectàrees públiques per a major satisfacció d’aquests i aquests diners ha tornat en moltes ocasions com comissions per a finançar als partits polítics”, denuncia Urruticoechea.

Cap al lloguer social

Per a sortir d’aquesta situació Raquel Rodríguez creu que cal modificar els principis que s’ha basat fins a ara l’habitatge protegit. En lloc de seguir qualificant el sòl com residencial de protecció, per a aquesta urbanista, ajuntaments i autonomies han de demanar un percentatge dels habitatges ja construïts “així, a més, no faria falta segregar a la gent en un racó del municipi”. Rodríguez aposta per la rehabilitació d’immobles i per un règim de lloguer que atengui a les necessitats estudiant cada cas. Urruticoechea creu que la forma de regular el dret a l’habitatge passa perquè es destini almenys un 3% del PIB per a crear un parc immobiliari d’habitatges públics, una cosa que és pràcticament residual en l’Estat espanyol però que, en llocs com França, ha pal·liat, fins a cert punt, la necessitat d’habitatge.

Una altra mesura que proposa aquest economista és fiscalitzar l’ús de VPO perquè només les usin qui realment tenen necessitat d’elles, així com gravar fiscalment als propietaris d’habitatges privats buits, de manera que tant aquesta recaptació com els habitatges que formin part d’aquest parc públic siguin posades a la disposició de la població en règim d’Habitatges de Lloguer Limitat. I és que, la punxada de la bombolla ha tornat a demostrar, opina Urruticoechea, que no existeix cap lloc en el món en el qual el mercat resolgui la necessitat d’allotjament de la gent necessitada.

Article extert del número 121 de la revista Diagonal

Llegir més »
jpg_imaginada.jpg
Premsa

Torna la iMAGInada a Tarragona el 18 d’agost

Torna la iMAGInada dins les festes de Sant Magí de Tarragona, al Passeig de les Palmeres (Tarragona).

Dimecres, 18 d’agost. Des de les 12,00 hores, fins a les 5 de la matinada.

Per segon any, la iMAGINADA obre de nou la seva carpa. Col·lectius i moviments socials de Tarragona, entre ells l’Ateneu Llibertari Alomà o la CGT, tornen a oferir una alternativa lúdica diferent i suggestiva.

Llegir més »
antifeixistes
Premsa

Neonazis a CGT per captar obrers? o el periodisme groc de Público?

Ni una paraula de per quin motiu CGT crida a la Vaga General el 29-S, res de les seves propostes i alternatives (anticapitalistes, autogestionàries, ecològiques, laicistes i antiautoritàries), res dels seus arguments crítics contra les mesures protectores de rics, financers, empresaris i polítics enfangats en la corrupció i el favoritisme, recentment implementades per una Unió Europea i un govern espanyol que l’únic que saben fer és enginyeria social per esprémer encara més les seves poblacions treballadores, als seus immigrants amb i sense papers, als seus desnonats per les hipoteques, als seus milions d’aturades i aturats.

Llegir més »
Premsa

Mentre la crisi la paguen els treballadors, creixen els rics amb un patrimoni superior als 800.000 euros

El luxe, una inversió en passions que ignora la crisi

El mercat de l’exclusiu augmenta les seves vendes malgrat el declivi econòmic generalitzat

El lògic seria pensar que, en temps de crisi, tots els mercats se les han d’enginyar per sortir de la crisi econòmica el menys perjudicats possible. Tanmateix, la realitat és que existeix un negoci que la recessió li fa poc més que pessigolles: el luxe. Així, mentre que uns no tenen més remei que elegir entre pagar una factura o una altra, perquè no hi ha diners per a les dos, d’altres es treuen el son pensant en si el model del seu nou cotxe serà un Mercedes o un BMW. O els dos.

Llegir més »
Premsa

Una nova llei amenaça els mitjans informatius lliures a Catalunya

Delimita la llibertat d’expressió i el lliure accés a l’espai radioelèctric, assenyala Contrabanda FM, ràdio lliure i no comercial de Barcelona, a través d’un document que ha penjat a la seva pàgina electrònica www.contrabanda.org

Des de gener de 1991, Contrabanda FM funciona com una ràdio assembleària i autogestionada, que depèn de les quotes de les seves sòcies o socis, sense rebre cap tipus de subvenció pública ni privada, i que no emet publicitat en la seva emissió. Així com aquesta ràdio, a Catalunya hi ha altres mitjans de comunicació alternativa que no estan d’acord amb una proposta de llei que recentment ha publicat la Generalitat.

Llegir més »
Acció Sindical

Sips TV conversa amb Ermengol Gassiot

“En el context de la crisis global del sistema capitalista, la classe treballadora dels Països Catalans es troba immersa en un procés de retallada dels seus drets socials i laborals. Ermengol Gassiot, Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya, explica el procés que s’està portant a terme des del sindicalisme rupturista para combatre aquesta enèsima envestida del capital.”

Llegir més »
Premsa

Entrevista a Ilan Shalif, d’Anarquistes contra el Mur (Israel)

Alasbarricadas entrevista a Ilan Shalif, veterà activista anarquista israelià. Ens comentarà en aquesta entrevista les seves opinions sobre la situació de Palestina-Israel després de l’atac a la Flotilla de la Llibertat, i els últims esdeveniments que es viuen en aquelles terres. La situació allí resulta molt interessant per a l’acció anarquista, ja que, com diu el propi Ilan:

Llegir més »
Acció Sindical

1.700 certificats sense repartir a Correos de Castelldefels

Com cada any en període vacacional Correos no substitueix a tots els treballadors que realitzen les vacances provocant retards. Ja el 20 de Maig del 2010 l’Ajuntament de Castelldefels va aprovar una moció en la qual comminava a Correos que complís la llei i que no es repetissin els mateixos problemes de retards i acumulacions que vénen sofrint any rere any.

Aquest any a data 4 d’agost del 2010 i mitjançant un escrit signat per 19 treballadors de l’Oficina de Castelldefels i presentat per CGT, s’informa a l’ajuntament que 4 zones de repartiment no s’estan repartint i que hi ha acumulats 1.700 certificats enviats, molts d’ells procedents de llocs oficials com: Hisenda, INEM, jutjats, etc, és a dir cartes que tenen terminis legals per a ser contestades o presentar-se a citacions.

CGT donarem suport i promourem mobilitzacions entre els treballadors, donat la sordera de l’empresa i la incapacitat manifesta per a solucionar uns problema que no són “fets puntuals”, com sempre diu Correos, sinó que estem amb una insuficiència de plantilles crònico-estructural, que ve donada pel costum de Correos que triga anys a actualitzar els treballadors necessaris per a poblacions o els polígons que estan en creixement, agreujant-se la situació al no estar les plantilles mai completes al 100%.

CGT Correos Barcelona

Llegir més »
Premsa

El Litoral dels Països Catalans: destrucció accelerada

L’organització ecologista Greenpeace ha fet públic el seu informe sobre l’estat de les costes de l’estat espanyol. La visió que es presenta de la gestió de les costes dels Països Catalans en els darrers deu anys és demolidora. La voracitat especuladora ha suposat una urbanització accelerada del nostre territori que no ha distingit regions ni colors polítics. El resultat de la política en aquesta matèria d’un govern suposadament d’esquerres al Principat ha tingut efectes semblants als d’un govern de dreta dura com el del País Valencià. I el segon “govern de progrés” balear ha enterrat les vel·leïtats ecologistes que van servir al PP per guanyar electoralment al primer “govern de progrés”. La situació del nostre litoral és producte de la terciarització de la nostra economia i d’unes pràctiques d’especulació beneïdes per l’administració per tal d’esdevenir la flamant platja d’Europa. Amb la crisi econòmica i l’esgotament d’aquest model de creixement, el nostre litoral corre el risc d’acabar com Coney Island.

Llegir més »
Cartell
Acció Sindical

Marxa a Brussel·les contra la Reforma Laboral i pels Drets Socials

MARXA A BRUSSEL·LES

Contra la Reforma Laboral i pels Drets Socials.

Sortida: Saragossa 14 d’agost – Arribada: Brussel·les 27 de setembre

Ens fan rotar entre l’atur i la precarietat.

Ens han retallat el salari.

Ens han pujat l’IVA al 18%.

Ens obliguen a jubilar-nos als 67 anys.

Ens acomiadaran amb 20 dies per any treballat.

Ens suspendran el conveni quan vulguin.

Ens congelen la pensió i després ens la reduiran.

Aviat els bancs s’apoderaran de les Caixes d’Estalvi.

Els serveis públics seran convertits en simples nínxolsde negoci.

Llegir més »
Premsa

La Universitat envelleix i es regionalitza

Es diu que les conviccions d’un organisme, ja sigui públic o privat, es mostren en com distribueix el seu pressupost: s’inverteix en el que es creu que és fonamental i es deixa en un costat l’accessori.

Les universitats europees s’han embarcat en una sèrie de reformes amb una data objectiu de 2015 a fi de millorar el seu prestigi internacional i de passada la seva classificació en els diversos rànquings de qualitat (per exemple, el de Shanghai). Per a això es requereixen reformes internes organitzatives i millores en la selecció de capital humà, determinant a l’hora de valorar la qualitat de les universitats. En països amb una situació de partida bastant millor que l’espanyola, cas per exemple del sistema britànic, les reformes es limiten a reorganitzacions internes en les quals la tendència és a centralitzar serveis administratius mitjançant la fusió de centres. A Espanya, perquè les universitats millorin el seu prestigi i sobre tot el seu atractiu internacional, les reformes d’organització a més requereixen una substancial modificació dels sistemes de selecció de personal acadèmic, que prevalgui el mèrit acadèmic i eviti l’endogàmia injustificada.

Llegir més »
Premsa

La Justícia comença a embargar els béns personals dels alcaldes

L’auto d’una sentència del Tribunal de Justícia d’Andalusia (TSJA) ha optat per aquesta contundent mesura davant de la negativa del primer edil de Castilleja de Guzmán (Sevilla) a fer front als deutes que tenia contreta amb l’empresa Aroa S.L.

Segons la sala del contenciós-administratiu d’aquest Tribunal, l’Ajuntament es veurà obligat a pagar en 30 dies les obres, com obliga la nova Llei de Morositat que acaba d’aprovar el Congrés dels Diputats. Si no, l’alcalde i el secretari general del consistori hauran de respondre amb els seus propis béns personals. El jutge els comunica l’”advertència expressa d’imposició de multes coercitives en els seus respectius patrimonis personals en el cas d’incompliment de les obligacions estipulades”.

Llegir més »
Premsa

Uralita condemnada per l’exposició a l’amiant de veïns de Ripollet i Cerdanyola

Un jutjat de Madrid ha condemnat a l’empresa Uralita a indemnitzar amb 3.918.594,64 euros a mig centenar de veïns de Cerdanyola i Ripollet (Barcelona) pels danys derivats de l’exposició a la pols d’amiant generada per la fàbrica que l’empresa tenia entre ambdues localitats.

La sentència és pionera a Espanya, ja que es tracta de la primera vegada que els demandants no són empleats de la fàbrica, sinó 45 veïns (dels 47 demandants) que vivien en els seus voltants i que, segons la resolució judicial, sofreixen malalties que són producte del contacte que han mantingut diàriament amb l’amiant que utilitzava Uralita per a fabricar els seus materials. Els malalts pateixen en la seva majoria plaques pleurals (enduriment en la capa que recobreix els pulmons) que provoquen problemes per a respirar, una malaltia incurable que empitjora amb el temps.

Les compensacions econòmiques més altes responen a les lesions pulmonars que ja estan més avançades, i que obliguen als malalts, per exemple, a usar bombones d’oxigen per a respirar, així com les dels afectats per càncer pulmonar mortal (mesotelioma) (1). Els 47 ciutadans afectats reclamaven indemnitzacions per valor de cinc milions d’euros (3).

Uralita, és una filial de la multinacional Eternit, que va començar a fabricar “fibrociment” el 1920 utilitzat primordialment com aïllant en la construcció i canonades d’aigua per les seves propietats ignifugues, aïllants, la seva llarga durada i baix cost.

A Sevilla 25 ex treballadors han denunciat a l’empresa Uralita localitzada en el barri sevillà de Bellavista en ple nucli urbà, encara que l’Associació de Víctimes de l’Amiant (AVIDA), calcula que existeixen 300 persones intoxicades. Fins a la data, aquesta associació de Sevilla ha aconseguit que 30 treballadors d’Uralita siguin indemnitzats amb una quantia que oscil·la de 30.000 a 40.000 euros, derivada de l’increment de la pensió per la invalidesa contreta en la fàbrica. Molts altres estan encara pendents de fallada en els tribunals. Però, els 25 ex treballadors sol·licitaran ara indemnitzacions que poden arribar a xifres d’entre 21.000 a 126.000 euros en funció de la patologia (2).

A Euskadi l’Associació de Víctimes de l’Amiant va exigir davant la Inspecció de Treball que les malalties derivades de l’amiant siguin declarades com malaltia professional i es crei un fons de compensació (8).

Les afeccions relacionades amb l’amiant (plaques pleurals, mesotelioma, asbestosis i càncer de pulmó) estan catalogades com malalties laborals i són indemnitzables, però no solament afecten als treballadors de Uralita. Almenys el 5% de les malalties relacionades amb l’amiant es detecten en familiars de treballadors, mentre que el 12% apareixen en ciutadans de les localitats properes a les fàbriques (3).

A l’Estat espanyol, la condemna a Uralita per contaminar amb amiant als veïns de la seva fàbrica acaba d’obrir la veda per a les desenes de municipis espanyols que estan cursant o preparant ja demandes contra les companyies que els van contaminar. I no és utòpic que aconsegueixin que se’ls indemnitzi.

Als Estats Units, 50.000 causes poden sumar més de 200 mil milions en indemnitzacions, a França, sumen ja 3.200 milions en indemnitzacions en 8 anys i a Alemanya són mil milions anuals els que es paguen en indemnitzacions (4). La sociòloga i tècnic en prevenció en riscos laborals Nadine Traves informava que “Les víctimes de l’amiant han aconseguit, després de gairebé 70 anys de “silenci” culminar la seva lluita, de moment, en el procés de Torí on els principals encausats són els amos i responsables, d’Eternit Suïssa i Bèlgica, que han dominat la producció d’amiant per tot el món durant un segle. Se’ls acusa de la mort de 2.619 treballadors, i es demana un milió d’euros d’indemnització per a cada víctima i penes de tretze anys de presó per als màxims responsables de l’empresa, ampliable als principals accionistes” (5).

Però els càncers causats per l’amiant poden presentar-se fins a 30 i 40 anys després de l’exposició. Per aquest motiu l’Associació de Víctimes de l’Amiant AVIDA (6) estima que “fins a l’any 2010 es produirien unes 1500 morts anuals de persones exposades a l’amiant entre 1960 i 1975, taxa que augmentarà fins a 2300 morts entre els treballadors exposats el 1991.”

Francisco Martínez, treballador de la fabrica Fibrocementos de Levante assenyalava que queden prop de dos milions de tones d’amiant en edificis, vagons i naus industrials en l’Estat espanyol i 150 països on està permesa la seva extracció i transformació, que “l’amiant és un bomba del temps”, el cronometre aquesta encès, l’avarícia empresarial ens assetja a tots (5).

Angel Cárcoba en el seu al·legat “Yo Acuso” realitza una crida per a la creació d’un Tribunal Penal Internacional del Treball “on compareguin i es dirimeixin les responsabilitats de qui converteixen el treball en llocs de violència, malaltia i mort” (7). El ball que han sofert les mal anomenades “dosis admissibles” elaborades pels “experts” espanyols que paguem perquè vetllin per la nostra seguretat és significatiu. Clar que ells diran que solament aplicaven les directives internacionals…

El 1962, la legislació permetia una exposició de 175 fibres per metre cúbic.

El 1982, es va establir la primera normativa sobre l’amiant que va fixar l’exposició màxima en dues fibres.

El 1993 el nivell es va baixar a 0,6 fibres per metre cúbic.

El 2002 l’aixecada de camisa va resultar insostenible i es va prohibir.

Recorda que a més des dels anys 40 l’asbestosis, el càncer de pleura, estaven reconegudes com malaltia professional lligada a l’amiant i des dels 60 hi havia nombroses publicacions científiques que ho documentaven.

Milions de persones han mort i emmalaltit i seguiran fent-lo per haver confiat en l’opinió dels “experts” sempre al servei dels interessos industrials i en contra de la salut.

Fonts:

1- Uralita debe indemnizar con casi cuatro millones de euros a afectados por amianto. http://www.avida.es/uralita-debe-indemnizar-con-casi-cuatro-millones-de-euros-a-afectados-por-amianto.html/

2- Frente judicial por respirar amianto. 25 víctimas de emisiones tóxicas demandarán a la empresa Uralita en Sevilla. http://www.avida.es/frente-judicial-por-respirar-amianto.html/

3- El Estado tardó 18 años en prohibir el uso de amianto a pesar de las advertencias de los médicos. Fíense ustedes de las autoridades sanitarias… – Jueves.27 de mayo de 2010. http://noticias.lainformacion.com/policia-y-justicia/legislacion/el-estado-tardo-18-anos-en-prohibir-el-uso-de-amianto-a-pesar-de-las-advertencias-de-los-medicos_7Gdr5dLcInbqlt5l4MgcT3/

4 Las indemnizaciones por contaminación con amianto alcanzan cifras astronómicas en otros países. http://www.avida.es/las-indemnizaciones-por-contaminacion-con-amianto-alcanzan-cifras-astronomicas-en-otros-paises.html/

5- Nadine Trabas. Amianto, lento y silencioso asesino. El coste humano de la avaricia empresarial – Lunes.31 de mayo de 2010 – 0 comentario(s). Rebelión

6- http://www.avida.es/

7- Cárcoba, A., 2008, Yo acuso, Departamento de salud laboral de CCOO

8- Juanjo Basterra | Bilbo. Día Internacional de la Seguridad y la Salud en el Trabajo la salud laboral se cobra 167.000 vidas al año en la UE – Sábado.1ro de mayo de 2010 – GARA

Informació extreta del web de l’Asociación de Medicinas Complementarias: www.amcmh.org/PagAMC/downloads/ads77.htm

Llegir més »
Acció Sindical

Sindicalisme Pavlov

Pavlov era un d’aquests científics xalats del segle passat al que li agradava experimentar amb animals, les seves al·lucinacions de laboratori. Així un dia va deixar al món científic amb la boca oberta al demostrar la seva teoria sobre el reflex condicionat, que li va fer ell al seu gos (se’l va anomenar el gos de Pavlov, segons sembla el pobre gos no tenia nom). La cosa consistia a demostrar el conductivisme en la conducta tant d’animals com de persones i per a això, al gos desgraciat sense nom tancat en una gàbia metàl·lica, se li feia escoltar una campaneta cada vegada que menjava, al final, només amb escoltar la campana, ja començava a segregar saliva (“se li feia la boca aigua”). Amb això el seu amo demostrava, per tant, que el reflex condicionat és inconscient, que no requereix intel·ligència (al gos se li suposa menys que al científic), ni lliure albir (el gos no pot secretar saliva a la seva voluntat, sinó només quan escolta la campaneta).

Bé, d’igual manera, les cúpules de vividors de CCOO i UGT (aquesta última, més de cent anys de sindicalisme groc, val la pena recordar-ho), quan el govern de torn pronuncia les paraules màgiques “Diàleg social”, corren ràpids a la taula de negociació que sigui, per a aconseguir l’acord que sigui. L’important no és tant el que es pacta: contractes escombraries per a tots, barra lliure per a l’acomiadament, rebaixa en les cotitzacions de la Seguretat social per a les empreses, ETT en la funció pública, adéu als convenis sectorials, congelació i reducció salaria a tort i a dret, etc. L’important és poder participar en tot el ritual simbòlic i mediàtic que el propi pacte implica en si mateix.

Per a aquests gossos, igual que per al desgraciat de Pavlov, el reflex condicionat inconscient (pasta, pasta….), no requereix massa intel·ligència, més aviat busquen la legitimitat política per mitjà d’això que en diuen “ el consens social”, i no sabem tampoc si respon al lliure albir, perquè sembla un acte ineludible per a poder pertànyer a aquesta elit “democràtica” xoricera que ens governa. En fi, el de sempre, pèrdua de consciència de classe i reivindicació d’un protagonisme molt rendible per a mantenir la subsistència de tota una estructura de vividors i oportunistes. I “Mientrastanto”, la classe obrera en el paradís, de cartró pedra i conservants, però paradís en definitiva.

Algú dirà que la realitat és ineludible, per molt que li tirem mala llet: el sindicalisme conductivista groc segueix mantenint la majoria sindical. No és per negar la major, però cabria preguntar-se a què es deu aquesta majoria en els Comitès. Potser descobrim veritats no molt lloables: com els que els voten per favors prestats o per prestar ( per exemple, les administracions locals són el que són), uns altres, una gran majoria, ho fa per conductivisme mediàtic després d’una gran campanya de màrqueting amb coses tan imprescindibles per al treballador d’avui com gorres, encenedors, clauers, bolígrafs, llibretes, samarretes, preservatius (això és la ostia, ja !) etc, etc.

Vaja, que la cosa funciona una mica així com els catàlegs de punts de la Visa: doneu-nos tants vots i us “regalem”, a més de tot el que veus en aquestes pàgines, a uns personatges per a uns quants anys, que us garanteixen a més que no us tornaran a molestar en els pròxims quatre. Vosaltres quedeu lliures i ells alliberats.

També estan els votants, que formarien una espècie de paquet que podríem anomenar obrer-afiliat-intel·ligent-conscient, amb pedigrí històric format en l’heroica Transició. Són els sectors crítics dintre sobretot de CCOO, tan crítics ells, que han acabat embalsamats en les seves pròpies teories sobre la revolució permanent i la necessitat de la Nova Internacional i no es quantes parrafades més per a justificar la seva encertada “visió històrica de la realitat”. I finalment estaria el votant-militant forofo i fidel com un seguidor: “Pepe, el sindicalista. El millor amic de l’amo”. No és el títol d’una novel·la (encara), que seria el fidel reflex d’aquells tipus que estan en un d’aquests dos sindicats, perquè a alguna cosa s’ha de pertànyer, sinó de que hòsties discutirien en l’hora del bocata.

Aquestes son les majories que ens perdem des de la CGT. Com es veu ens corroeix l’enveja anarcosindicalista. No és d’estranyar que per tant alguns segueixin apostant en la nostra Confederació per aquest model “conductivista” de sindindicalisme groc. Perquè clar atreure a aquestes majories per una nostra coherència sindical i social diària (la propaganda pels fets), demostrar que som una sindicat combatiu i compromès per carregar-se aquesta merda de societat capitalista, això requereix militància i moltes hòsties i, amics, d’aquestes mels pocs en volen…

Però cal insistir una i mil vegades: la CGT no és cap “casa de barrets” on hi cap qualsevol i de qualsevol forma. Aquí es ve a lluitar, no a gaudir. Tret que es gaudeixi lluitant per a aportar alguna cosa a això que històricament venim anomenant anarcosindicalisme. Si a més considerem com diu el company “Lizano” que l’Anarkia és la poesia del comunisme, el gaudi es converteix en plaer permanent tant pel que vam ser i com pel que podem ser.

La realitat s’imposa, malgrat tot. Són temps difícils, els nostres temps difícils. Temps de mobilitzacions sense les mobilitzacions necessàries. Temps de rebel·lia sense les rebel·lies necessàries, temps de Vagues Generals indefinides, amb Vagues Generals a temps parcial. En fi temps de paranoia col·lectiva. Però mira per on, alguns incrèduls dintre de la nostra “casa catalana” segueixen tretze són tretze: amb el criteri de que son temps d’unitat, de fronts populars sindicals, amb qui sigui, inclosos els sindicalistes Pavlov. Tots junts, ara una vegada més contra l’Estat, el Capital, i el Món Mundial.

Incrèduls, els temps de Vagues Generals conjuntes han passat. La realitat ha demostrat o està demostrant que el que en altres moments nosaltres mateixos consideràvem com una Vaga Tàctica, limitada en un temps i unes circumstàncies molt concretes, era un error i ha passat a la Història, que per cert va a velocitat de creuer. Un gran error, que l’última mobilització del 8 de juny no ha fet més que demostrar.

El Decretazo Zapatero, la Reforma Laboral, la Reforma del Pacte de Toledo i la negativa repercussió que això implicarà per al dret una jubilació digna, sumat evidentment als milers d’acomiadaments “polítics” (per causes econòmiques, evidentment) obliga a donar una resposta contundent des de la CGT i els moviments socials afins en l’ideològic i en l’estratègic a molt curt termini.

Però ja n’hi ha prou de seguidisme d’aquests gossos sindicalistes. O convoquem unaVaga General o no la convoquem. Si cada acord congressual en aquesta Confederació s’ha de convertir en un dogma, doncs molt bé. Però tinguem en compte que no hi ha dogma amb el qual la realitat no pugui. I la realitat és que si som incapaces des de dintre de CGT de coordinar lluites i mobilitzacions generals a nivell sectorial, com podrem doncs convocar una Vaga General amb quatre moviments socials.? Ai, no podem. Però podem esperar que CCOO i UGT es decideixin, l’única cosa que igual ja ens hem jubilat tots. Almenys algun SP hauria d’haver passat ja a la Història d’aquest sindicat, doncs la seva obsessió per la Vaga General ens està posant dels nervis a una gran part de la militància. A veure si al final aquests companys el que realment envegen és estar dintre de la gàbia metàl·lica perquè el xiflat de Pavlov de torn els garanteixi, a toc de campaneta, la manutenció diària.

Martín Navarro, afiliat al Sindicat d’Administració Pública de CGT Barcelona

Llegir més »
Premsa

Espanya és el segon país de l’UE amb major taxa d’ocupació temporal

EVOLUCIÓ DEL MERCAT LABORAL EUROPEU

Espanya és el segon país de l’UE amb major taxa d’ocupació temporal

L’ocupació femenina va caure per primera vegada en el 2009 a Europa

Espanya és el segon país de la Unió Europea amb major percentatge de treballadors amb contracte temporal, el 25,4%, superat tan sols per Polònia, amb el 26,5%, i seguida de Portugal, amb un 22%, i Holanda, on aquest tipus de contractes suposen el 18% del total, segons les dades publicades ahir per l’Oficina estadística europea Eurostat.

Llegir més »
Gènere / Dona

“Els immigrants som persones, no comodins”

23/07/10 El Punt – Lluís Simon

Entre dos mons. Karrouch, nascuda el 1977 a Nador (Marroc), es va traslladar a Vic amb els seus pares quan tenia vuit anys per raons econòmiques. El canvi cultural que va significar aquest salt el va explicar en el llibre “De Nador a Vic” (2004). A la seva ciutat ha viscut en primera persona l’auge de la xenofòbia i de Plataforma per Catalunya, una ideologia que la crisi econòmica ha consolidat entre la gent mésignorant.

Llegir més »
Gènere / Dona

Reflexions sobre la polèmica del burka

Des del mes màxim respecte a totes les opinions i sabent que la meva visió té un punt irreversible de gènere i està condicionada per la cultura rebuda. Us expresso que m’hagués agradat que com Organització, davant la prohibició del Burka, haguéssim manifestat des de CGT un punt de vista com aquest:

En vers les vestimentes anomenades: Burka, Hiyab, Niqab, Shayla, Chador creiem convenient aportar les següents reflexions:

Per a la nostra Organització el Burka, i les demés formes de vestir, son clarament unes vestimentes imposades per un tipus de cultura que utilitza la repressió de la llibertat de la dona, com element enfortidor del rol dominant del home sobre la dona. Entenem que envers a la utilització d’aquesta indumentària s’amaga una relació de domini i opressió que de cap de les manerespodem tolerar, i per tant rebutgem clarament.

Llegir més »
Gènere / Dona

Entrevista a Mariam Rawi, de l’Associació de Dones Revolucionàries de l’Afganistàn (RAWA)

RAWA (Revolutionary Association of the Women of Afghanistan – Associació de les Dones Revolucionàries d’Afganistan) és una agrupació clandestina que promou la defensa dels drets humans en un Afganistan dividit entre un govern feble i fonamentalista afavorit per les armes de les potències occidentals, i els talibans. Amb el seu compromís per un moviment popular i democràtic, constituït sobre l’educació de les dones afganeses, bàsicament analfabetes, RAWA s’ha convertit en objectiu a batre per a ambdós contendents. Buscant denunciar la perniciosa invasió i aconseguir suport i solidaritat de col·lectius socials espanyols, una activista de RAWA ha portat a terme una gira de xerrades per tot l’Estat. Es tracta de Mariam Rawi (nom fictici), una jove periodista i professora que viu a cavall entre Afganistan i els camps de refugiats de Pakistan. Al seu pas per Logronyo el mes d’abril vam poder conversar breument amb ella.

– ALB: Provens d’una zona de la qual a Occident tot just arriben notícies, excepte quan es produeixen atemptats. Pots donar-nos una breu descripció sobre quin és la situació de la dona a Afganistan?

– La situació de la dona ha empitjorat visiblement des que en 1992 els fonamentalistes van prendre el control del país davant el buit de poder provocat per la retirada de les tropes russes. Les afganeses han de sobreviure a la falta de seguretat, als atacs contra la població de les tropes nord-americanes i de l’OTAN, i també han d’enfrontar-se a la violència en la seva vida quotidiana: als abusos sexuals, violacions, segrestos, els matrimonis forçats, la violència domèstica. Ni el govern de Karzai ni la seva policia ofereixen cap tipus de protecció davant tant desemparament.

– L’organització a la qual pertanys, RAWA es troba en el punt de mira dels talibans i els fonamentalistes del govern de Karzai, i també s’ha mostrat molt crítica amb la invasió nord-americana. Davant aquest panorama, com desenvolupa les seves activitats RAWA?

– El 1977 es va fundar RAWA sota el govern republicà del príncep Mohammed Daoud Khan i des d’aquell moment van començar els problemes. Mai hem pogut treballar de forma legalitzada, pel que necessitem fer-ho clandestinament per a poder existir. Això té les seves conseqüències: no comptem amb oficines, les activistes hem de protegir la nostra identitat amb noms falsos i els projectes que realitzem no poden aparèixer sota el nom de RAWA.

– RAWA no només defensa els drets de les dones sinó també, des d’una perspectiva més àmplia, un govern de caràcter laic, secular i democràtic. De quina forma es planteja RAWA arribar a aquest objectiu?

– No es poden defensar els drets humans sense un govern democràtic, per a arribar a el qual és fonamental una educació que alimenti la consciència del poble afganès. Els nostres enemics polítics són els fonamentalistes, que utilitzen la religió i els costums segons els seus interessos.

– El teu article “Rule of the rapists” – “El govern dels violadors”- publicat a The Guardian (que pot ser consultat en castellà a www.rawa.org/rawi_sp.htm) resulta aclaridor sobre la situació de la dona després de la suposada instauració de la democràcia a Afganistan. Podem considerar que les potències invasores han traït les solemnes promeses amb les quals van justificar la guerra contra els talibans?

– Els fets assenyalen la veracitat de l’article escrit sis anys enrere. En els últims 8 anys, després de la invasió nord-americana, les coses no han millorat sinó que, per contra, han empitjorat. Encara que a Afganistan hi ha milers de soldats no s’ha aconseguit reduir el terrorisme, ni el fonamentalisme. L’interès dels governs occidentals no és la desaparició del fonamentalisme. El seu objectiu és aconseguir més adquisicions econòmiques sobre els oleoductes que travessen el país, controlar el tràfic de l’opi, saquejar els recursos naturals, etc.

– Hamid Karzai, president d’Afganistan, ha amenaçat recentment amb unir-se als talibans si les potències occidentals continuen pressionant-lo perquè combati el frau electoral. Com valora RAWA aquest gest?

– Karzai aparenta criticar als països estrangers, però en realitat el que hi ha darrere és un joc entre Estats Units i les autoritats afganeses per a mostrar a l’opinió pública internacional que Karzai és un líder democràtic. Fins i tot si es donés la possibilitat que Karzai se separés d’Estats Units, això només significaria un acostament major a Iran o Rússia, la qual cosa tampoc seria positiva per al poble afganès.

– Donada la difícil situació que travessa el país, envaït per tropes estrangeres, amb un govern titella i corrupte i un moviment talibà en ascens, quin futur voleu per a Afganistan?

– Nosaltres somiem amb un règim democràtic, però no és una meta fàcil ni propera. Un país amb vint anys de guerres, tenint pel mig dues ocupacions estrangeres i el domini talibà, no assolirà la llibertat i la independència al moment. A part del fonamentalisme, el país té aguts problemes econòmics i socials que necessiten de temps per a solucionar-se.

– Estàs realitzant una gira per l’Estat espanyol on dónes a conèixer la teva organització. Què esperes de la mateixa? Amb quines organitzacions espanyoles i europees col·labora RAWA?

– Esperem que els moviments socials, pacifistes, feministes, etc., occidentals, que són amb els que col·labora RAWA, tinguin notícies reals sobre Afganistan i usin els mitjans que estan al seu abast perquè aquesta informació circuli. El punt més interessant és crear xarxes d’ajuda i suport cap a RAWA i les dones afganeses.

Llegir més »