Pavlov era un d’aquests científics xalats del segle passat al que li agradava experimentar amb animals, les seves al·lucinacions de laboratori. Així un dia va deixar al món científic amb la boca oberta al demostrar la seva teoria sobre el reflex condicionat, que li va fer ell al seu gos (se’l va anomenar el gos de Pavlov, segons sembla el pobre gos no tenia nom). La cosa consistia a demostrar el conductivisme en la conducta tant d’animals com de persones i per a això, al gos desgraciat sense nom tancat en una gàbia metàl·lica, se li feia escoltar una campaneta cada vegada que menjava, al final, només amb escoltar la campana, ja començava a segregar saliva (“se li feia la boca aigua”). Amb això el seu amo demostrava, per tant, que el reflex condicionat és inconscient, que no requereix intel·ligència (al gos se li suposa menys que al científic), ni lliure albir (el gos no pot secretar saliva a la seva voluntat, sinó només quan escolta la campaneta).
Bé, d’igual manera, les cúpules de vividors de CCOO i UGT (aquesta última, més de cent anys de sindicalisme groc, val la pena recordar-ho), quan el govern de torn pronuncia les paraules màgiques “Diàleg social”, corren ràpids a la taula de negociació que sigui, per a aconseguir l’acord que sigui. L’important no és tant el que es pacta: contractes escombraries per a tots, barra lliure per a l’acomiadament, rebaixa en les cotitzacions de la Seguretat social per a les empreses, ETT en la funció pública, adéu als convenis sectorials, congelació i reducció salaria a tort i a dret, etc. L’important és poder participar en tot el ritual simbòlic i mediàtic que el propi pacte implica en si mateix.
Per a aquests gossos, igual que per al desgraciat de Pavlov, el reflex condicionat inconscient (pasta, pasta….), no requereix massa intel·ligència, més aviat busquen la legitimitat política per mitjà d’això que en diuen “ el consens social”, i no sabem tampoc si respon al lliure albir, perquè sembla un acte ineludible per a poder pertànyer a aquesta elit “democràtica” xoricera que ens governa. En fi, el de sempre, pèrdua de consciència de classe i reivindicació d’un protagonisme molt rendible per a mantenir la subsistència de tota una estructura de vividors i oportunistes. I “Mientrastanto”, la classe obrera en el paradís, de cartró pedra i conservants, però paradís en definitiva.
Algú dirà que la realitat és ineludible, per molt que li tirem mala llet: el sindicalisme conductivista groc segueix mantenint la majoria sindical. No és per negar la major, però cabria preguntar-se a què es deu aquesta majoria en els Comitès. Potser descobrim veritats no molt lloables: com els que els voten per favors prestats o per prestar ( per exemple, les administracions locals són el que són), uns altres, una gran majoria, ho fa per conductivisme mediàtic després d’una gran campanya de màrqueting amb coses tan imprescindibles per al treballador d’avui com gorres, encenedors, clauers, bolígrafs, llibretes, samarretes, preservatius (això és la ostia, ja !) etc, etc.
Vaja, que la cosa funciona una mica així com els catàlegs de punts de la Visa: doneu-nos tants vots i us “regalem”, a més de tot el que veus en aquestes pàgines, a uns personatges per a uns quants anys, que us garanteixen a més que no us tornaran a molestar en els pròxims quatre. Vosaltres quedeu lliures i ells alliberats.
També estan els votants, que formarien una espècie de paquet que podríem anomenar obrer-afiliat-intel·ligent-conscient, amb pedigrí històric format en l’heroica Transició. Són els sectors crítics dintre sobretot de CCOO, tan crítics ells, que han acabat embalsamats en les seves pròpies teories sobre la revolució permanent i la necessitat de la Nova Internacional i no es quantes parrafades més per a justificar la seva encertada “visió històrica de la realitat”. I finalment estaria el votant-militant forofo i fidel com un seguidor: “Pepe, el sindicalista. El millor amic de l’amo”. No és el títol d’una novel·la (encara), que seria el fidel reflex d’aquells tipus que estan en un d’aquests dos sindicats, perquè a alguna cosa s’ha de pertànyer, sinó de que hòsties discutirien en l’hora del bocata.
Aquestes son les majories que ens perdem des de la CGT. Com es veu ens corroeix l’enveja anarcosindicalista. No és d’estranyar que per tant alguns segueixin apostant en la nostra Confederació per aquest model “conductivista” de sindindicalisme groc. Perquè clar atreure a aquestes majories per una nostra coherència sindical i social diària (la propaganda pels fets), demostrar que som una sindicat combatiu i compromès per carregar-se aquesta merda de societat capitalista, això requereix militància i moltes hòsties i, amics, d’aquestes mels pocs en volen…
Però cal insistir una i mil vegades: la CGT no és cap “casa de barrets” on hi cap qualsevol i de qualsevol forma. Aquí es ve a lluitar, no a gaudir. Tret que es gaudeixi lluitant per a aportar alguna cosa a això que històricament venim anomenant anarcosindicalisme. Si a més considerem com diu el company “Lizano” que l’Anarkia és la poesia del comunisme, el gaudi es converteix en plaer permanent tant pel que vam ser i com pel que podem ser.
La realitat s’imposa, malgrat tot. Són temps difícils, els nostres temps difícils. Temps de mobilitzacions sense les mobilitzacions necessàries. Temps de rebel·lia sense les rebel·lies necessàries, temps de Vagues Generals indefinides, amb Vagues Generals a temps parcial. En fi temps de paranoia col·lectiva. Però mira per on, alguns incrèduls dintre de la nostra “casa catalana” segueixen tretze són tretze: amb el criteri de que son temps d’unitat, de fronts populars sindicals, amb qui sigui, inclosos els sindicalistes Pavlov. Tots junts, ara una vegada més contra l’Estat, el Capital, i el Món Mundial.
Incrèduls, els temps de Vagues Generals conjuntes han passat. La realitat ha demostrat o està demostrant que el que en altres moments nosaltres mateixos consideràvem com una Vaga Tàctica, limitada en un temps i unes circumstàncies molt concretes, era un error i ha passat a la Història, que per cert va a velocitat de creuer. Un gran error, que l’última mobilització del 8 de juny no ha fet més que demostrar.
El Decretazo Zapatero, la Reforma Laboral, la Reforma del Pacte de Toledo i la negativa repercussió que això implicarà per al dret una jubilació digna, sumat evidentment als milers d’acomiadaments “polítics” (per causes econòmiques, evidentment) obliga a donar una resposta contundent des de la CGT i els moviments socials afins en l’ideològic i en l’estratègic a molt curt termini.
Però ja n’hi ha prou de seguidisme d’aquests gossos sindicalistes. O convoquem unaVaga General o no la convoquem. Si cada acord congressual en aquesta Confederació s’ha de convertir en un dogma, doncs molt bé. Però tinguem en compte que no hi ha dogma amb el qual la realitat no pugui. I la realitat és que si som incapaces des de dintre de CGT de coordinar lluites i mobilitzacions generals a nivell sectorial, com podrem doncs convocar una Vaga General amb quatre moviments socials.? Ai, no podem. Però podem esperar que CCOO i UGT es decideixin, l’única cosa que igual ja ens hem jubilat tots. Almenys algun SP hauria d’haver passat ja a la Història d’aquest sindicat, doncs la seva obsessió per la Vaga General ens està posant dels nervis a una gran part de la militància. A veure si al final aquests companys el que realment envegen és estar dintre de la gàbia metàl·lica perquè el xiflat de Pavlov de torn els garanteixi, a toc de campaneta, la manutenció diària.
Martín Navarro, afiliat al Sindicat d’Administració Pública de CGT Barcelona
