Des d’una visió anarcosindicalista, és important comprovar que el sindicalisme autònom algerià és la punta de llança de qualsevol transformació social a Algèria, que és el referent principal d’oposició a la dictadura.
Els partits polítics o estan acoblats al poder o estan totalment marginats i exclosos, sense capacitat de resposta. El teixit associatiu està massivament controlat pel poder i les poques excepcions sofreixen un assetjament continu i una prohibició gairebé total de les seves activitats. Fins i tot l’important moviment ciutadà de la Kabilia travessa una difícil situació davant la impunitat del poder, la repressió, la traïció d’alguns dels seus dirigents i l’aïllament aconseguit pel règim pel que fa a altres regions d’Algèria.
En el sindicalisme autònom es reagrupen molts militants conscients que en aquest terreny està la possibilitat més clara de crear un moviment que no estigui controlat pel poder, que tingui capacitat d’enfrontar-se a ell i de poder defensar, d’una manera autònoma, els interessos dels treballadors i de la població en general.
Sorgits a la calor de les mobilitzacions populars de finals dels 80, els sindicats autònoms van trencar el monopoli sindical de les UGTA, apèndix del poder, i es van implantar en els diferents sectors de l’administració pública, en molts dels quals la UGTA és avui un sindicat residual. És a partir de la defensa dels interessos concrets dels treballadors, com han aconseguit una important implantació i una certa capacitat de resposta davant el govern, com s’ha demostrat, per exemple, amb el seguiment massiu (més del 90%) de la vaga en l’ensenyament públic amb prop de 50.000 professors en vaga.
Però queda molt camí per recórrer. El règim algerià és una dictadura basada en un aparell repressiu omnipresent, amb un control social fins a l’últim racó del país, on totes les institucions estan sotmeses al poder real i invisible dels “generals”, on no pot existir cap estructura que no estigui sotmesa al règim existent. I té molt clar que el seu enemic més important és el sindicalisme autònom contra el qual desenvolupa tot tipus de tècniques de destrucció o de paralització.
D’una banda, està la tècnica tradicional de qualsevol dictadura: la repressió (detenció i enjudiciament de militants, acomiadaments, bandejaments, tancament de locals, prohibició de manifestacions, etc.).
Per un altre, està el desenvolupament i la concreció de la vella tècnica de “divideix i venceràs” que es concreta en la “clonació” dels sindicats autònoms. És molt senzill: es potencia una dissidència dintre del sindicat (sigui a través de la corrupció o compra de militants, del xantatge, de la infiltració d’agents o utilitzant els personalismes i les lluites de poder internes) que porta a crear altre sindicat, amb el mateix nom o semblant. Aquest sindicat bis és immediatament reconegut i es crea una duplicitat que confon a l’afiliació i que desvia al sindicat dels seus objectius.
La instrumentalizació de la violència islamista ha permès a la dictadura justificar-se i, el que és més important, mantenir fins a avui un estat de no dret, un estat d’excepció que li dóna la potestat de prohibir, en qualsevol moment, qualsevol activitat amb la disculpa del “terrorisme”. És revelador com es potencia la islamització de la societat, amb la presència islamista en la coalició governamental, amb projectes faraònics d’una gran mesquita en honor al president Bouteflika, amb el finançament de les associacions musulmanes, mentre se segueix manipulant la violència islamista per a justificar l’estat d’excepció encara en vigor.
I és en aquest context terriblement difícil com el sindicalisme autònom es manté com única estructura organitzada amb influència en la societat i d’oposició a una situació dramàtica de deterioració creixent de les condicions de vida i dels salaris dels treballadors algerians. I es manté donant passos endavant com és la Casa dels Sindicats. “La Maison des syndicats”, en el barri popular La Glacière d’Alger, és un espai lliure, obert als treballadors i a les associacions, sense haver de demanar el permís de l’estat. I aquest espai simbolitza i expressa el sentit profund del sindicalisme autònom algerià: un sindicalisme que escapa al control de la DRS (Departament d’Informació i Seguretat, antiga seguretat militar), el poder real existent a Algèria. I això és ja una victòria.
Un dels dies que vaig visitar la Maison, vaig viure altre fenomen aparegut a Algèria a principis dels anys 2000, les revoltes. Violentes revoltes populars que sacsegen periòdicament tant les grans ciutats com els petits llogarets per tots els motius possibles vinculats al “malviure”. En aquest cas, no va ser tan greu. En el barri hi havia una revolta exigint un nou accés al barri i algú del sindicat havia gravat en video la manifestació. La gent va pensar que podíem ser policies i al sortir del sindicat ens van envoltar. Va costar explicar les coses però al final es van arreglar. Però vam viure de prop la violència que batega en la societat algeriana.
Enmig d’aquesta complexa realitat, el sindicalisme autònom algerià és l’esperança de futur però ha de superar importants contradiccions. La primera d’elles és el corporativisme, la falta de confiança, la falta de solidesa d’unes relacions que haurien de ser molt més fraternals entre els diferents sindicats. El SNAPAP planteja crear una confederació, el CNAPEST planteja que cal avançar cap a la Confederació General del Treball d’Algèria, però la realitat és que l’organisme de coordinació existent, la Intersindical Autònoma de la Funció Pública (IAFP) funciona conjunturalment i en moments importants com la vaga de l’ensenyament, no existeix una coordinació real i efectiva entre els sindicats que estan en la IAFP. Si posem l’exemple del professorat de secundària, ens trobem d’una banda, al CNAPEST, sindicat majoritari del professorat de secundària, que ha sofert tot tipus d’amenaces i pressions en la ultima vaga de l’ensenyament, per altre al CLA, mes un moviment que un sindicat, minoritari però amb una posició molt clara i influent de defensa de l’escola publica per a acabar amb el SNAPEST la inclusió del qual en les negociacions amb el ministeri, sent un sindicat recent creat i sense tot just base, mostra la seva vinculació amb el poder i la seva funció de crear confusió entre els ensenyants. I dic això amb afecte i respecte a algun dels seus militants.
Un altre repte fonamental al que s’enfronta el sindicalisme autònom algerià, és implantar-se en els sectors productius, en els quals es manté el monopoli de la UGTA o l’absència total de sindicalisme. Lluites com la de Yacine Zaid contra la multinacional Compass o la de Meryem Mehdí contra British Gas, han posat al descobert “l’infern” que sofreixen els treballadors algerians en la zona petrolífera de Hassi Messaoud. La creació del comitè de solidaritat amb els treballadors algerians, especialment en el sud, la implicació del sindicalisme autònom en aquestes lluites i l’existència d’un espai com la “Maison des syndicats” (que ha servit de refugi a Meryem Mehdí en la seva vaga de fam i d’espai de coordinació de lluites, com les del professorat interí) han obert les possibilitats de treball en aquest sector.
L’altra aposta important del sindicalisme autònom algerià és la incorporació i la participació de la dona i de la joventut. L’importantíssim treball que ha realitzat el Comitè de dones del SNAPAP en la creació del comitè de solidaritat amb els treballadors algerians, la seva implicació en suport a la lluita de Meryem Mehdí, el desenvolupament de plans de formació, és un exemple fins i tot per al sindicalismes europeu on, de vegades, la implicació de la dona en responsabilitats sindicals és molt minoritària. També es comença a donar passos en el treball entre els joves, en el suport a l’incipient moviment associatiu que aborda el tema dels “harragas”, de l’emigració clandestina, que afecta fonamentalment als joves. Una altra aposta més que el sindicalisme autònom pretén abordar.
En definitiva, l’experiència sindical algeriana mereix un seguiment i una implicació solidària. La “Maison des syndicats”, com un espai no sotmès a control estatal, necessita d’un suport decidit, en tant que representa aquest espai comú i obert que signifiqui una baula més en la creació d’una confederació dels sindicats autònoms algerians. La participació i l’impuls del Comitè Internacional de Solidaritat amb el sindicalisme autònom algerià (CISA) és també un mecanisme fonamental per a donar una expressió real a aquest seguiment i implicació amb el moviment sindical algerià. En aquestes dues realitats concretes pot avui expressar-se el suport mutu entre el sindicalisme revolucionari europeu i el sindicalisme autònom algerià.
Agustín Gómez, és afiliat a CGT de Cádiz i membre de l’equip de treball amb el Magrib de CGT-Andalusia.
