Cada presó és igual, i cada presó és diferent. Cada presó té la seva pròpia mitologia (pensin en Alcatráz, Sing Sing, Ática), el seu propi ritme dur, suau, ferm, relaxat, sever o super max. I cada presó s’administra per un sistema de classe, és a dir, per la manera que les corts o administradors han classificat un delicte, segons els interessos amenaçats per ell.
Per exemple, als EEUU en l’àrea d’aïllament (el buit) de cada presó de l’estat, trobes el corredor de la mort, on els homes i dones amb les pitjors sentències viuen les vides menys contencioses. Si tenen els diners (o en realitat, si les seves famílies els tenen), tal vegada poden tenir un televisor, una ràdio, o altres coses, però només si poden pagar. Alguns presos treballen en la presó pel magnífic sou de $35 o $50 dòlars al mes. Si. Al mes. En aquests llocs és difícil pensar en qualsevol cosa que no sigui la màxima condemna, la mort, i en vista d’aquesta immensitat, qualsevol comoditat sembla insignificant.
No obstant això, el corredor de la mort és una classe en un sistema de classificació, i més enllà d’aquesta existeix un abisme de categories que són tan embogidores com rutinàries. Es coneixen, per les seves sigles en anglès, com AC (Detenció Administrativa), DC (Custòdia Disciplinària), o PC (Presó Preventiva), entre unes altres. Totes es refereixen a un estat d’empressonament especial, totes tenen diferents regles pel que fa al que es permet o no es permet, i totes tenen diversos nivells de repressió.
Els llibres més reconeguts sobre la història d’Estats Units parlen d’un país sense classes. Diuen que les rígides distincions de classe són més aviat una cosa anglesa o europea. Llavors com és possible que una nació que presumeix de ser una societat sense classes hagi fundat institucions tan plagades amb diferenciacions de classe? Francament, Estats Units mai ha estat una societat sense classes. I a més de tenir classes molt rígides des del principi, va tenir (i té) un sistema de casta més rígid que la pedra. Milions de negres viuen en una casta, com Michelle Alexander ha assenyalat en la seva excel·lent obra, “El Nou Jim Crow”.
L’adinerada classe dominant va construir presons i corts per a protegir-se i protegir la seva riquesa davant els reclams de les masses. També va construir la il·lusió ideològica d’un país sense classes, la qual es difon fins a la data en els seus mitjans de comunicació. Clamaren sobre la llibertat, mentre van construir un complex carcerari industrial, el complex carcerari més massiu mai vist en el planeta. Van construir una nació carcerària.
