Durant el meu llarg exili vaig viure a Suècia, a Gran Bretanya i en els Estats Units, en cap d’aquests països el règim dictatorial existent a Espanya durant el període 1939-1978 es coneixia com “la dictadura franquista”, sinó com “la dictadura feixista”, dirigida pel general Franco. De la mateixa manera que no es parlava en tals països de hitlerisme, per a definir el règim nazi que va existir a Alemanya, o de mussolinisme, per a definir el règim feixista que va existir a Itàlia, tampoc s’utilitzava el terme franquisme per a definir el règim dictatorial que va existir a Espanya en aquell període.
Així, quan Juan Antonio Samaranch –que va ser president del Comitè Olímpic Internacional i que havia estat delegat nacional d’Educació Física i Esports durant la dictadura– va visitar EEUU per a presidir els Jocs Olímpics que es van realitzar a Atlanta, el periòdic The New York Times va incloure en la seva nota biogràfica “director general d’Esports en la dictadura feixista dirigida pel general Franco”.
La utilització del terme franquista en lloc de feixista ha estat resultat d’un projecte político-intel·lectual reeixit que va consistir a presentar tal règim com cabdillista i autoritari, sense una ideologia totalitzant que intentés imposar una nova visió a la societat. Segons tal projecte, una vegada desaparegut el cabdill i el cabdillisme, hauria desaparegut el caràcter jeràrquic i autoritari d’aquell Estat, el qual, dirigit per l’encertada mà del monarca, es va transformar, mitjançant el modèlic procés de Transició, en un Estat democràtic.
Aquesta interpretació, no obstant això, és profundament errònia. Feixisme és la ideologia apareguda en els anys trenta a Europa que es va caracteritzar per un nacionalisme extrem amb vocació imperialista que es basava en una suposada superioritat de la raça, grup ètnic i/o identitat cultural dels nacionalistes, el que els donava el dret de conquesta i imposició.
El feixisme promovia una cultura de força, de característiques militars, profundament masclista i profundament reaccionària, destinada a prevenir la revolució obrera, temuda per les estructures del poder econòmic i financer i per les classes mitges. En realitat, el feixisme havia estat la força política promoguda per les burgesies i oligarquies dominants per aturar al moviment obrer, liderat per forces comunistes, socialistes o anarquistes.
L’Estat en el qual es reproduïa aquesta ideologia era un Estat dictatorial que intentava controlar a la societat civil (incloent tots els mitjans d’informació i persuasió, des de les escoles fins a la premsa, la ràdio i la televisió). Aquest control s’utilitzava per a la promoció del cabdill –al que se li atribuïen característiques sobrehumanes–, qui, instrumentalitzant un partit únic, el partit feixista, liderava l’Estat, que es presentava compromès amb “el progrés del poble”. El poble incloïa a totes les classes socials, negant la diversitat d’interessos existent entre elles. D’aquí l’establiment de sindicats verticals, en els quals s’incloïa tant als empresaris com als treballadors.
El feixisme considerava també a l’Estat feixista com designat per una força superior, sobrehumana (bé per Déu, en el cas espanyol, o per la història, en el cas alemany i italià), a dirigir la humanitat, reglant el comportament dels ciutadans, imposant uns valors nous que trenquessin amb els valors anteriors (en el cas espanyol, amb els valors democràtics, laics i republicans).
Cadascuna d’aquestes característiques va existir en el règim dictatorial espanyol. Diversos autors han indicat que, tot i que aquestes característiques van existir al principi del règim, van desaparèixer més tard, quan els tecnòcrates del Opus Dei van substituir a la Falange. Tal argument ignora, no obstant això, que els tecnòcrates també van reproduir el nacional-catolicisme que era l’element essencial del feixisme espanyol. En realitat, la Falange va ser substituïda pel moviment Nacional, que va conservar gran part de la ideologia feixista, incloent la seva simbologia, la seva narrativa i la seva influència.
Fins a l’últim dia de la dictadura, el NO-DO (el programa de notícies i documentals de la televisió pública) començava amb la imatge del dictador i amb el símbol feixista, el qual era també el símbol que apareixia en l’entrada de tots els pobles d’Espanya. És més, una condició per a treballar en el sector públic o ocupar un càrrec a l’Estat era jurar lleialtat al Moviment Nacional, l’uniforme del qual era la camisa blava i la salutació amb el braç enlaire.
Que tal règim estigués en els seus últims períodes replet de simples oportunistes que, a pesar del seu discurs, no creien en la ideologia feixista, no nega el caràcter feixista del règim. En realitat, la distància entre el Franco de 1939 i el Franco de 1975 era molt menor que la distància política entre un Stalin al principi del règim comunista a la Unió Soviètica i un Gorbachov al final. Per què, doncs, definir al règim liderat per Gorbachov com règim comunista (a pesar que al final del règim l’aparell d’aquell Estat mancava d’una ideologia pròpia) i noanomenar feixista al règim dictatorial espanyol, argumentant que al final ningú en ell era feixista?
Un altre argument en contra d’utilitzar el terme feixista per a definir aquell règim era que el partit feixista, la Falange, era un partit petit i, per tant, el feixisme no era una ideologia majoritària. Tal argument ignora que el pensament hegemònic avui en les estructures del poder en la UE és el neoliberalisme, tot i que els partits liberals són partits minoritaris en tal comunitat política. El mateix va ocórrer a Espanya amb el feixisme, el qual perdura en sectors del conservadorisme i de l’Estat espanyol.
* Vicenç Navarro és Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra.
