CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Internacionalisme

Europa, democràcia o imperi?

I

Un cop més, els ciutadans de la Unió Europea estem convocats a unes eleccions parlamentàries, la forma habitual en què es decideix el poder polític en els sistemes democràtics. Se suposa, per tant, que el que votarà la població serà el projecte polític que més connecti amb les seves aspiracions, perspectives, esperances i ideologies.

Sabem per experiència que en la pràctica les coses són molt menys simples; que els partits polítics, almenys els que tenen opcions reals de poder, són més empreses que promouen mitjançant el màrqueting electoral que instruments de participació política, i que per tant la capacitat de penetració de cada partit guarda força relació amb els recursos que el avalen i amb la seva presència habitual en els mitjans de comunicació; que els programes són gairebé ningú els coneix i solen ser aparcats una vegada que arriba al poder; que sovint els votants decideixen més per la imatge del candidat que pel projecte …

Però, amb tot, sabem que almenys l’èxit electoral permet l’accés al poder i determina per a tot el mandat una part de les polítiques que es duran a terme . Encara que en alguns aspectes essencials, especialment els econòmics, les diferències són escasses entre els partits que accedeixen al poder, en altres els diferents governs presenten diferències significatives.

Llegir més »

Nació o classe

Per a què serveix el nacionalisme?

A les Facultats de Ciències Polítiques s’estudiarà com modèlica la deriva independentista de Convergència i Unió (CiU), durant el període 2012-2013. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, ha traspassat totes les línies vermelles de la prudència, la manipulació i el “bon govern”, si és que això existeix o ha existit mai.

Llegir més »
Cartell 22M a Barcelona
agenda

Jornada internacional d’acció contra el feixisme i el racisme, 22 de març 2014. UCFR convoca manifestació a Barcelona

UCFR convoca una manifestació a Barcelona, el dissabte 22 de març a les 17h, de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume.

No volem la ultradreta ni aquí, ni a Europa, ni enlloc!

Jornada internacional contra el feixisme i el racisme, el 22 de març

Una assemblea antifeixista internacional organitzada per KEERFA, el moviment unitari contra el feixisme i el racisme a Grècia, amb la participació d’altres moviments, incloent-hi UCFR, va convocar una jornada internacional contra el feixisme, per al 22 de març de 2014.

Llegir més »

Mobile World Congress: Ningú parlarà del coltan ni de Shenzen…

La indústria global de la telefonia mòbil mou el 2% del PIB mundial. L’espoli en l’extracció de minerals al Congo o els suïcidis a les factories xineses són l’altra cara d’un negoci global milionari.

Omertà. El silenci del negoci. Un cop més, una indústria lucrativa va directament acompanyada de violacions dels drets humans, explotació laboral en règims de semiesclavitud i retroalimentació de l’horror de la guerra. Els vincles directes entre la indústria del mòbil i un dels conflictes més devastadors del continent africà, el de la República Democràtica del Congo, estan més que esclarits. A l’epicentre, un mineral, el coltan, que té el 80% de les reserves mundials a l’est del país africà, a tocar dels Grans Llacs. Del coltan, s’obté el tàntal, que s’empra com a condensador fonamental a la indústria del mòbil, que n’absorbeix el 50% de la producció mundial. Ja fa anys, dos documentals (Blood coltan del francès Patrick Forestier i Blood in your mobile del danès Franck Poulsen) van aixecar acta de la dimensió de l’espoli i la tragèdia.

Llegir més »

PROU: Quantes persones més hauran de morir abans que la Unió Europea i els estats que la conformen modifiquin les seves polítiques migratòries?

PROU

Quantes persones més hauran de morir abans que la Unió Europea i els estats que la conformen modifiquin les seves polítiques migratòries?

Aquesta setmana hem rebut la notícia de la mort de com a mínim 15 persones que intentaven accedir a territori espanyol a Ceuta. Ofegades a la Mediterrània, segons diversos testimonis sota les bales de goma de la Guàrdia Civil. Hem pogut veure imatges delatores de comportaments quasi criminals.

Llegir més »

La misèria incendia els carrers de Bòsnia

La corrupció i el creixent atur porta a milers de manifestants a protestar contra el govern.

Estudiants espanyols asseguren que la situació social a la república balcànica és crítica.

Les privatitzacions d’empreses públiques llancen milers de treballadorsdel mercat laboral.

Llegir més »

Manifestació el 8 de febrer a Lleida: papers, treball i dignitat per a tots

Concentració a Lleida contra de la actuació greument repressiva i anti-humanitària de l’Estat amb els i les persones migrants.

El proper dia 8 de febrer de 2014, la CGT de Lleida, convoca una Concentració a la Plaça de la Pau (Subdelegació del Govern del Estat) a les 17 hores. La concentració continuarà amb una Manifestació que finalitzarà a la Delegació del Govern de la Generalitat al carrer Lluis Companys.

La CGT de Lleida ha elaborat junt amb persones afectades per aquesta situació un Manifest que llegirem el dia 8. Aquest Manifest està obert a totes les Organitzacions, Grups i Col·lectius que el vulguin signar.

Llegir més »

Tunísia, tres anys després. Entrevista a Ramy Sghayer, jove revolucionari tunisià

El 14 de gener es complien tres anys des que els tunisians van aconseguir fer fora a Ben Alí del país. Després de tres anys ens preguntem què ha passat amb la revolució?, quina és la situació actual a Tunísia?

L’entrevista forma part del Proyecto Kairós, un arxiu audiovisual en fase de desenvolupament sobre els diferents moviments que estan emergint en el Mediterrani i que pot consultar-se a www.projectkairos.net

– Què ha succeït durant aquests tres anys, després de la partida de Ben Alí?

Aquesta és una llarga història, i és complicat d’explicar, però el que ha passat fonamentalment és que vam fer una gran revolució, però la contrarrevolució ha estat més forta que nosaltres. A aquests tres anys nosaltres, els joves de la revolució, els anomenem procés revolucionari, però per als polítics i per a les elits es tracta d’una transició democràtica. La demanda fonamental de la revolució va ser la llibertat i la justícia social, i encara ens trobem combatent per aquesta qüestió: l’atur, la pobresa, els desequilibris regionals.

Dit breument, el que succeeix després de tres anys és que no ha canviat res, i les reivindicacions principals han caigut en sac trencat. És per això que encara queden moltes coses per fer, i encara més amb el govern islamista actual*, amb el qual les coses s’han posat molt més complicades. Es tracta d’un govern ultraliberal, que ha mentit als joves utilitzant diferents formes de manipulació i propaganda electoral. I ho ha fet dient “estem aquí per la religió”, que com sabem és una qüestió molt fràgil i sensible per al poble tunisià.

Van prometre moltes coses i, una vegada guanyades les eleccions, no han dut a terme res. Això sobre el plànol de la justícia social. Sobre el plànol de la llibertat podem ja afirmar que aquest és un govern teocràtic i feixista, ja que estan exercint fortes pressions sobre els periodistes, els artistes, i sobre la mateixa oposició (hi ha hagut dos assassinats polítics durant el 2013, el de Chokri Belaid i el de Mohamed Brahmi, que estan sent investigats en aquest moment).

Les coses van molt malament. Hi ha un sentiment de depressió enorme entre els joves de la revolució, ja que portem tres anys en la mateixa batalla, tres anys intentant canviar les coses. Una revolució no és simplement un esdeveniment històric, per a molts és també un somni. Jo personalment era ja activista abans de la revolució, i pensava que dues setmanes després que Ben Alí es marxés hi hauria una república de llibertats, un estat de dret i de veritable justícia social, que respectés els drets i llibertats fonamentals, on no existissin els desequilibris regionals ni la pobresa. Després de tres anys de batalles i de combats, es pot dir que hem estat persistents i hem tingut coratge, però molts dels meus amics estan molt cansats. Però en fi, és necessari continuar la lluita, no queda més remei.

– Per què dius que els joves estan esgotats?

Perquè fa tres anys que els joves van explotar i des de llavors estan resistint, resistint i resistint; i no canvia res. És per això que estan cansats i esgotats. La revolució ha estat una cosa molt bona, però també molt difícil. Jo personalment vaig estar a punt de morir dues vegades durant la revolució: una vegada per una agressió policial, i altra per una granada de gas que la policia va llançar i va caure sobre el cap. Tinc amics que van ser disparats per franctiradors i ara tenen seqüeles molt greus per culpa d’això. Però en fi, una revolució és això, si un vol la llibertat s’ha de pagar una factura. La llibertat no és un regal, és necessari sacrificar-se, tenir coratge i donar-lo tot. Ser lliure és un mèrit, no un dret. Si vols la llibertat l’has de prendre.

– Qui va participar en la revolució? qui van ser les figures socials més importants?

En la revolució van participar fonamentalment els joves. La revolució la van començar els joves de la regió interior del país (Kasserine, Sidi Bouzid, Gafsa) i, de cop i volta, en un determinat moment, van sortir tots els joves de Tunísia. Hi ha també alguns altres actors que van participar, com per exemple la UDC (Unió de Llicenciats Aturats), i el sindicat UGTT (Unió General de Treballadors Tunisians) que és la columna vertebral de la revolució, ja que sense la UGTT no hauria estat possible tot això.

En l’època de Ben Alí ens organitzàvem a Facebook i les xarxes socials per a fixar una data per a una manifestació (sobretot a través de Facebook, ja que tots els joves ho coneixen), però el lloc on començàvem les manifestacions era sempre davant dels locals de la UGTT.

En relació als islamistes, tots els joves aquí saben molt bé que no van participar en la revolució, van començar a sortir en les manifestacions amb nosaltres a partir del 15 de Gener de 2011 (el dia després que es marxés Ben Alí). Marx i Engels, quan van escriure el Manifest Comunista van dir “obrers de tot el món, proletaris de tot el món uniu-vos!”. Jo tinc una petita versió d’aquesta frase; jo no diria “obrers de tot el món”, diria “joves de tot el món uniu-vos!”, per un món millor, de justícia social, on no hi hagi pobresa ni liberalisme salvatge.

Els joves avui dia són la categoria social que està pagat més car que els altres sectors l’atur i les injustícies socials. Això és així no solament en el Mediterrani, sinó en tot el món. Aquest és el missatge que jo donaria als joves del món “uniu-vos per un món més just -i, en conseqüència, més humà-”. Tots els joves del món, no solament els tunisians, han de tenir en compte que els problemes no concerneixen únicament a països concrets. Crec que avui dia els joves, almenys els joves del Mediterrani, ens hem de coordinar i unir perquè els problemes de cada país són problemes comuns. Crec que ens hem d’unir per a lliurar un combat únic per la qüestió de la justícia social, la llibertat i la democràcia.

– Per què es va desencadenar la revolució?

La revolució a Tunísia es va desencadenar perquè el govern de Ben Alí era un govern ultraliberal, que va imposar tot el que li exigiria el FMI i el BM. És per això que la situació social abans de la revolució era tan, tan greu (atur, desequilibris regionals, etc). Ben Alí va desenvolupar una estratègia per a satisfer al capitalisme, va realitzar inversions en la costa i on hi ha turisme (Tunis, Bizerta, Sfax, Sousse), i va marginalitzar la resta del país (el sud, d’on jo vinc, Kasserine, Gafsa, Sidi Bouzid). Allí no hi ha res, no hi ha absolutament res. Podem dir que la situació que veiem a Tunísia és la mateixa d’Egipte o de molts altres llocs de tot el món, com, per exemple, Europa. El nom i la forma potser canvien, però si un cerca per què ha passat el que ha passat és sempre les mateixes raons.

És per això que la revolució a Tunísia es va desenvolupar entre desembre del 2010 i gener del 2011, i just un mes després es va desencadenar a Egipte, i un mes després a Líbia, i un mes després… Els joves que s’han rebel·lat a Tunísia tenen els mateixos problemes que els joves que s’han rebel·lat a Egipte, a Líbia, o on sigui. La situació mundial és gairebé la mateixa a tot arreu: estem tots pagant la factura de la injustícia social d’un sistema que es diu capitalisme.

– Alguns joves tunisians parleu de la necessitat d’una segona revolució, què penses referent a això?

Els joves estan cansats, però hi ha molta més pobresa i no canvia res, així que, efectivament, és molt probable que es desencadeni una segona revolució. Una segona revolució seria important, fonamental, encara que no estic molt d’acord amb la noció de segona revolució, ja que la revolució és un procés; no ha acabat durant aquests tres anys, hi ha hagut moltes lluites. Però sí, crec que el 2014 haurà altra revolta per a continuar o millor dit per a imposar les veritables demandes de la revolució: llibertat total i justícia social.

* L’entrevistat es refereix al partit que governa actualment a Tunis, Ennhada, de caire islamista i neoliberal. Ennhada va guanyar les eleccions per a la formació de l’Assemblea Constituent el 23 d’Octubre de 2011. Va obtenir el 37% dels vots en unes eleccions en les quals va haver un 48% d’abstenció. Des de la data Ennhada forma govern amb altres dos partits (Ettakatol i el Congrés per la República) i promet una nova constitució i la convocatòria d’eleccions legislatives. En el moment en el qual s’escriuen aquestes línies, la nova constitució està començant a ser votada article per article per l’Assemblea Constituent (triada fa ja més de dos anys i sense suport social majoritari). El procés de votació i la nova constitució poden consultar-se a www.marsad.tn/fr/constitution

* Entrevista realitzada per @Project_#Kairos i Fundación de los Comunes, publicada al blog Asaltar los Cielos, de la revista Diagonal.

Llegir més »

Transnacionals espanyoles a l’exterior, un negoci assegurat

El poder de les empreses transnacionals és tan gran que moltes organitzacions internacionals i governs actuen al seu servei i en blinden les inversions. En el cas espanyol, l’Estat compta amb una agència de suport a l’exportació, Cesce, dotada amb 9.000 milions per cobrir amb fons públics els negocis de les grans empreses autòctones a l’exterior. El PP ha aprovat privatitzar l’instrument, fet que augmentarà l’opacitat d’un organisme que fa anys que es qüestionat per organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG).

Llegir més »

Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud.

Llegir més »

Documental “ALERTA AMAZÓNICA, pueblos acorralados por el gas”

ALERTA AMAZÒNICA, pueblos acorralados por el gas

Perú, 2012. 60 min.
Direcció, guió i edició: Marc Gavaldà
Fotografia: Jordi Salvadó
Producció: Edu Alter

El documental investiga i denuncia l’acorralament dels pobles amazònics del riu Urubamba sotmesos a la pressió industrial de les activitats gasíferes del projecte Camisea. Les comunitats matsiguengas, nahuas, ashaninkas, yine yami que viuen a les ribes del riu, o selva endins, es veuen intervingudes per les operacions de les companyies petrolieres que modifiquen les seves condicions de vida de manera irreversible. El documental reflexiona sobre la degradació ambiental, els impactes que no són visibilitzats, així com l’erosió cultural dels pobles amazònics. Una recerca apunta especialment l’estratègia corporativa de Repsol per ocultar els impactes i fragmentar les comunitats afectades pels lots 56,57 i 88 que graviten al voltant de Camisea.

Llegir més »

Alemanya (UE): Declaren l’estat d’excepció a Hamburg. La ciutat en toc de queda

Els incidents a Hamburg van esclatar quan la policia va atacar a 10 mil manifestants oposats al desallotjament d’un centre cultural. En aquest moment la policia està registrant i detenint a qualsevol persona. Aquesta és la “democràcia” de l’Europa del Capital. Segueixen els registres arbitraris a altes hores de la matinada

Declaració d’estat d’excepció a Hamburg ( Alemanya ) . La ciutat en toc de queda , al país que se suposa com a model perfecte , perquè els seus habitants no se sotmeten a la dictadura repressiva del capital i els seus acòlits polítics . Després del desallotjament violent d’un Centre Social al desembre, aquesta nit la policia ha irromput als barris del centre en una escalada repressiva sense precedents . Pots seguir els esdeveniments a twitter mitjançant el HT #Gefahrengebiet

Partits de l’oposició d’Hamburg analitzen aquest dilluns la presentació d’una demanda contra la instal·lació d’una anomenada “zona de perill” al centre de la ciutat alemanya amb l’objectiu de reprimir la protesta social.

Llegir més »

EZLN: trenta anys del més assenyat dels deliris

El zapatisme, aliè a focus, modes i consensos, no només gaudeix d’una excel·lent salut a 30 anys del seu naixement, sinó que constitueix una potentísima eina decolonial.

Al novembre de 1983, un diminut grup d’homes que es comptaven amb els dits d’una mà va aterrar en la frondosa Selva Lacandona, en el mexicà estat de Chiapas. Havien decidit nomenar-se com Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN). La majoria urbícoles sense remei, portaven en la motxilla un propòsit que ressonava en les seves converses com sentit delirant: fer la revolució. No obstant això, donades les condicions d’extrema pobresa i d’urgència social a Chiapas, tal deliri resultava certament assenyat. A més, les muntanyes i les selves chiapaneques no només albergaven a pobles en resistència des de feia gairebé 500 anys, sinó que des que a la fi del segle XIX alguns dels bandejats protagonistes de la Comuna de París donessin amb els seus ossos a Chiapas, en aquestes terres no havien deixat de florir antagonismes i disensos subterranis.

Armat amb quadriculats llenguatges i gastats artefactes ideològics, aquest petit grup inicial no va trigar a xocar amb el sentit comú dels pobles indígenes originaris i habitants d’aquests territoris. Llavors va ser quan el Subcomandant Marcos, el més conegut participant en aquesta primigènia i delirant mònada zapatista, va decidir que les forces ja no li donaven de si i que millor es baixava d’aquest vaixell a la deriva i incert. “On està la sortida?”, va preguntar. “No hi ha sortida”, li van contestar els pobles indígenes. “I llavors, què fem?”, va respondre un atordit Marcos. “Quedar-vos i apreneu”, van sentenciar els pobles maies.

I això és el que van fer. Van escoltar i van aprendre dels pobles indígenes fins al punt d’esdevenir indígenes ells mateixos. Una sort de possessió amb traços de realisme màgic que no solament va desarmar l’arrogància i els clixés tradicionals de l’esquerra, sinó que va activar un meravellós híbrid revolucionari fet de sabers i cosmovisió indígena, capaç de parir una artesania del canvi social revolucionari repleta de paradoxes i de ponts cap a fora.

Així, armats de preguntes, els zapatistes van néixer com un oxímoron: el més assenyat dels deliris. Avui aquest meravellós deliri no solament està habitat per milers i milers de dones, homes, nens, nenes, ancians i ancianes a Chiapas. A més ha estat capaç de construir la materialitat tocable i respirable d’una altra vida. Amb infinites dificultats, errors i camins torts. En aquest món, però amb altres mapes i en altres coordenades.

Trenta anys després del seu naixement, el EZLN protagonitza una de les experiències més riques i radicals de llibertat i d’emancipació humana que els últims segles d’història hagin conegut. Des que s’aixequessin en armes al gener de 1994, els zapatistes habiten en una quotidiana restitució del sentit veritable de la paraula democràcia i en un treballat alliberament de la vida de les arpes de la supervivència. Milers i milers de persones vivint d’una altra manera. Aquí, ara i ja.

En el seu trenta natalici, la disutopia zapatista va decidir obrir les seves portes i les seves finestres per a compartir les formes de vida que han generat tres dècades de deliri assenyat. Per a això han creat una escola a la qual han anomenat “La llibertat segons les zapatistes”. Es tracta, sobretot, d’una escuelita, així en diminutiu, que serveix per a desaprendre. No ofereix pistes per a un model i tampoc regala cap manual d’instruccions. Com en el Blade Runner de Ridley Scott, els zapatistes saben que els replicants ni estimen ni tenen emocions. Per això no els interessen les còpies ni les receptes. Simplement tracten, amb perseverança i infinita paciència, de compartir tan sols un mapa del tresor d’un món altre. En aquest mapa destaca una coordenada per sobre de les altres: una imperiosa necessitat de decolontizar l’existència.

El zapatisme, aliè a focus, modes i consensos, no només gaudeix d’una excel·lent salut a 30 anys del seu naixement, sinó que constitueix una potentísima eina decolonial. En els territoris chiapanecos on els zapatistes són govern, la humanitat ha obert un forat irreparable en la modernitat, en la matriu abissal del pensament occidental i en la racionalitat de la dominació. Una decolonització del viure més enllà de la terrible imposició generalitzada de la forma mercaderia, en la construcció col·lectiva i igualitària d’un món d’usos i no de consums. Una decolonitzacin del poder, més enllà de la dominació del privat i del públic, en el teixit democràtic d’un comú en el qual totes les persones són cridades a ésser i a fer govern. Una decolonització de les passions, més enllà de les vileses i els egoismes amb els quals la imposició neoliberal ens subjecta a les passions tristes que la constitueixen. Sense demanar permís. Milers i milers de dones, homes, nens, nenes, ancians i ancianes. Un present i no un futur. Aquí, ara i ja. I un missatge, tal vegada desesperat, als quals estem de l’altre costat del mirall: “ORGANITZIN-SE”. Perquè no n’hi ha prou amb desitjar-lo.

A la seva manera, els zapatistes li han anomenat a tot això autonomia. Una experiència d’autogovern participat per milers i milers de persones i en la qual el gir decolonial es tradueix en el territori zapatista en institucions, escoles, hospitals, lleis, administracions locals, relacions socials, sistemes productius, economies, sexualitats i profunds canvis culturals plens de punts suspensius. Concret i tangible. Per i per a les persones. No va ser en el desig d’una mica d’això en el que ens vam reconèixer en les places en un maig de fa més de dos anys?

* Article d’Ángel Luis Lara publicat al web desInformémonos

http://desinformemonos.org/2013/12/ezln-treinta-anos-del-mas-sensato-de-los-delirios/

Comunicado del EZLN

CUANDO LOS MUERTOS CALLAN EN VOZ ALTA.

Llegir més »

Zapata, el dia que vam néixer

Vaig néixer políticament la nit entre el darrer dia del 1993 i l’1 de gener del 1994, quan milers d’homes i dones amb la cara tapada per no singularitzar-se van ocupar diverses ciutats de l’Estat mexicà de Chiapas i em van omplir el cap, el cos i el cor amb un discurs i unes idees que ja voltaven per dins del meu cap, amunt i avall, però no tenien concreció clara. Això no vol dir que abans fos mort, és clar, ni tan sols que l’aixecament zapatista aclarís res… ni molt menys, sinó tot el contrari. Van haver de passar uns quants mesos i unes quantes coses perquè captéssim que aquella no era una revolta més.

Dos anys després, a la Trobada Intergalàctica que elles i ells mateixos va convocar al mig de la selva Lacandona, milers de persones de bona part del planeta vam retrobar-nos per mirar-nos a la cara i, com diuen ells –que som nosaltres- sentir-nosla veu.

Llegir més »

Tres articles sobre la figura i fets de Nelson Mandela i la situació actual a Sud-àfrica

Les venes obertes de Sud-àfrica

Un article de Sergi Picazo

Mandela va haver de pactar amb el règim de l’apartheid un programa econòmic d’austeritat, va pagar el deute heretat i va abandonar la promesa de recuperar les mines.

Un 30% dels sud-africans viuen per sota el llindar de la pobresa. Sud-àfrica és el quart país més desigual del món. L’atur s’enfila fins al 25%. L’esperança de vida és de 55 anys. Ocupa el lloc 121 de 187 en l’Índex de Desenvolupament Humà, per sota de Botswana, Bolívia o Hondures. Tot i això, és el major exportador mundial d’or, platí i diamants, i té la indústria i la producció agrària més desenvolupades d’Àfrica. És una de les economies emergents, amb el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina. “La nostra riquesa ha generat la nostra pobresa per alimentar la prosperitat d’altres: els imperis i els seus caporals nadius.” Tal com lamentava Eduardo Galeano a Les venes obertes d’Amèrica Llatina, “en l’alquímia colonial i neocolonial, l’or es transfigura en ferralla”. Avui Sud-àfrica continua amb les venes obertes quasi vint anys després de la fi de l’apartheid. La causa principal del drama humà del país més ric d’Àfrica són, evidentment, els segles de colonialisme i d’apartheid racial. Però, què va fer o poder fer el desaparegut Nelson Mandela?

Llegir més »

Declaració de la Trobada de Barcelona Contra l’Apartheid Jurídic i Social

Les organitzacions, col·lectius i persones reunides els dies 13 i 14 a Barcelona a la Trobada Contra l’Apartheid Jurídic i Social denunciem la situació d’exclusió i racisme institucional que pateixen les persones que han migrat únicament amb l’objectiu de buscar una forma de guanyar-se la vida. Els Governs condemnen la pobresa i després intenten invisibilitzar les perverses conseqüències de legislacions com la Llei d’Estrangeria, que hauríem de derogar.

Davant d’aquesta realitat, ens plantegem el repte de començar a posar en comú una plataforma de lluita a partir dels debats realitzats sobre Regularització i Papers, Sanitat, Treball i Formació i Drets Humans. La qüestió de l’habitatge, també fonamental, s’ha deixat per debats propers. Les principals conclusions i reivindicacions plantejades als tallers i recollides pel plenari de la Trobada han estat les següents:

Regularització i Papers

La legislació d’estrangeria no està adequada de cap manera a la situació actual de crisi econòmica, per lo qual plantegem:

– Eliminar o evitar el requisit del contracte de treball per a la regularització, renovació de papers o reagrupament familiar. Que sigui suficient amb una oferta de treball, formació ocupacional o altres.

Llegir més »

Si a les “nostres” empreses els va bé és a costa de la precarització i l’empobriment de milers de persones treballadores de diferents països

A l’estiu de 2012, Forbes va col·locar a l’empresari gallec Amancio Ortega com propietari d’una de les tres majors fortunes del món. La notícia va ser motiu d’orgull per a molts espanyols i espanyoles, que justifiquen la bona estrella del senyor Ortega repetint la lletania que han llegit en algun dels periòdics: es tracta d’un “empresari fet a si mateix” que recull els fruits d’haver treballat molt durant dècades. Però els mitjans majoritaris obliden a les costureres gallegues que durant dècades han aixecat les marques de Inditex treballant molt dur a canvi de salaris més aviat modests. Aquestes obreres, que moltes vegades treballaven en el seu propi domicili i fora de la legalitat, s’han anat quedant sense ocupació a mesura que Zara, Bershka, Stradi­varius i la resta de marques d’aquest grup empresarial han subcontractat tallers en països que oferien unes condicions “òptimes per a la indústria de la confecció”.

En els últims cinc anys, els casos d’explotació laboral, persecució sindical i vulneració de la llibertat d’associació s’han succeït a Bangla Desh i Cambotja. Aquests països paguen els salaris més baixos del món: a Bangla­desh el salari mig d’una obrera de la confecció se situa al voltant dels 34 euros mensuals, a Cambotja ronda els 60. Encara que aquestes xifres s’ajusten a la llei, tot just arriben per a cobrir els costos d’una nutrició digna. I no s’acaba aquí la llista de denúncies: tallers clandestins en Sao Paulo amb treball esclau, treballadores de la confecció explotades a Tànger, condicions al límit de la legalitat per a les persones que treballen en les botigues del Grup Inditex. Davant aquesta realitat, resulta evident que la fortuna d’Ortega es forja a costa de la precarització i l’empobriment de milers de persones treballadores.

Governs, empreses i mitjans de comunicació ens han fet creure que la internacionalització de les empreses espanyoles comporta el desenvolupament de les economies dels països receptors, ajudant a incrementar el nivell de vida de les persones que allí viuen. Fins i tot s’ha aprofitat la desarticulació de les polítiques públiques d’ajuda “al desenvolupament” per a impulsar a les transnacionals com actors de cooperació. Segons la seva teoria, en els països empobrits les multinacionals generaran un creixement econòmic que al seu torn originarà majors taxes d’ocupació, transferència tecnològica, desenvolupament del teixit local i ingressos per a l’Estat a través del pagament d’impostos.

En la pràctica, les empreses transnacionals vulneren de forma sistemàtica els drets humans, i són un dels principals responsables de l’empobriment de milions de persones en el món. D’això adonen els relators especials de Nacions Unides en drets dels pobles indígenes, habitatge, salut, alimentació o medi ambient, així com la sentència del Tribunal Permanent dels Pobles (Madrid, 2010) que fa referència a les operacions a Amèrica Llatina d’empreses espanyoles com Agbar, BBVA, San­tan­der, Endesa, Gas Natural Fenosa, Repsol i Telefònica.

Pes a Llatinoamèrica

Els resultats operatius d’aquestes corporacions tenen una alta dependència de la regió llatinoamericana: els de Telefònica depenen en un 60% d’Amèrica Llatina; el BBVA rep d’aquesta regió més de la meitat del que guanya. Les companyies de l’Ibex-35 són les que en plena crisi, el 2011, van tributar de mitjana el 11,6% dels seus beneficis i “recomanen” als diferents governs espanyols el rescat de la banca, les reformes laborals i de pensions, la privatització de la sanitat i la fractura del sistema educatiu.

Darrere d’aquesta actitud irresponsable s’ha d’assenyalar als seus propietaris, els accionistes. En 2010, el Banc Santander tenia com principals propietaris a grups financers d’origen nord-americà i europeus que sumaven un 51,35% de les accions. La família Botín posseïx un 0,8% del capital social del banc i, de facto, Emilio Botín actua com representant dels interessos d’aquests capitals internacionals. Prenent com referencia l’estructura accionarial dels deu valors més importants de l’Ibex-35, veiem que com a mínim un 24% del seu capital és propietat d’entitats financeres internacionals no espanyoles.

En el capitalisme espanyol, el poder està concentrat en molt poques mans: 47 persones espanyoles (cinc dones i 42 homes) controlen el 21,2% del poder de decisió dels consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35. El president de La Caixa, Isidre Fainé, és conseller de quatre de les empreses participades per l’entitat: Telefònica, Repsol, Agbar i Abertis.

L’acumulació de capital per part de grans grups empresarials o de persones d’un determinat país no té res que veure amb el benestar de la ciutadania. Més aviat facilita una concentració de poder que permet a les elits globals controlar els espais de decisió política i els mitjans de desinformació de masses, presentant-se com filàntrops benefactors fets a si mateixos mentre segueixen enriquint-se sense límit a costa de l’empobriment i l’explotació de milers d’obreres i obrers en l’Estat espanyol i en el món.

* Article d’Albert Sales i Jesús Carrión publicat a la revista Diagonal.

Llegir més »
Cartell Jornades Antirepressives Mèxic - Barcelona
agenda

Jornades Antirepressives Mèxic – Barcelona, els dies 5, 12 i 19 de desembre

JORNADES ANTIREPRESSIVES MÈXIC – BARCELONA

Davant el context actual i l’escalada repressiva que se’ns ve damunt: Multes, detencions, agressions, deportacions, empresonament, manipulacions, modificacions al Codi Penal, etc. Entenem i proposem la necessitat de creació d’un espai en el qual poder compartir experiències i coneixements, reflexionar sobre ells i valorar les possibilitats a futur d’organització antirepresiva.

Des de l’Adhesiva i altres espais afins i germans, hem estat observant amb preocupació com l’escalada repressiva es va incrementant en diferents situacions i contextos. Trobem molts paral·lelismes en les formes i estratègies independentment del lloc on pretenen implementar-les.

Estem convençuts que les millors armes que tenim per a poder enfrontar l’horitzó que se’ns aveïna són la solidaritat, l’organització i el suport mutu per sobre de les distàncies geogràfiques o fronteres, i a partir d’aquí poder crear llaços de proximitat i reacció davant diferents situacions. La Solidaritat, més que paraula escrita.

Us esperem a tots i totes

Salut i lluita!

Agenda:

– Dijous 05/12/13 – 19:30 hores
ROSA DE FOC- FELLA Joaquin Costa 34, Barcelona.

Llegir més »
Xerrada 26N Barcelona
Anarquisme

Xerrades sobre anarquisme social organitzat i mobilitzacions al Brasil, el 26 de novembre a Barcelona i el 28 de novembre a Granollers

El passat mes de Juliol un món atònit va observar com una petita protesta per la pujada de preus als passatges del transport públic derivava en un esclat social a totes les principals ciutats del Brasil.

Els dies 26 i 28 de Novembre Victor Khaled*, company anarquista amb una àmplia trajectòria militant al moviment de protesta tarifària que va provocar aquest aixecament ens parlarà sobre el moviment llibertari, l’aixecament i l’evolució futura del Brasil.

Llegir més »

CGT a tres dècades del part del EZLN a Chiapas

Després de 30 anys dia després de dia teixint organització, ningú dubta avui que el zapatisme com a tal ha generat, en el quotidià, una revolució desbordant per a les i els que a baix habitem, estimem i lluitem.

Un dia com avui fa 30 anys, un petit grup d’inconformes es van endinsar en les muntanyes de la Selva Lacandona. Allí, amb el pas del temps com aliat, en contacte amb la terra i inspirats pels pobles indígenes, es van decidir a emprendre un llarg camí, que no tenia altre objectiu que….. obrir camí.

La llegenda explica que els déus van crear a l’inici dels temps a unes dones i homes de blat de moro. Aquestes persones, les persones veritables, estaven en tot el món, sota diverses pells i es preocupaven de crear camins perquè la dignitat pogués caminar per ells. Des de llavors, cada vegada que s’ajunten aquestes persones de blat de moro, els oprimits s’esperancen i els opressors estrenyen les dents.

Avui fa 30 anys que va néixer l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional. Vam haver d’esperar (perquè el bo es fa esperar) fins a la matinada del 1 de gener de 1994, quan les companyes i companys zapatistes van decidir que era moment de parlar al món. Van pensar que era moment de convidar al món, no a recórrer el seu mateix camí, si no a començar a construir, cadascun als seus temps i a les seves maneres, un camí propi perquè la dignitat i la rebel·lia poguessin caminar-lo. I que al final de recorregut, trobem tots Democràcia Llibertat i Justícia.

L’EZLN va parlar amb veu pròpia, però moltes i molts ens vam adonar que les seves paraules eren també les nostres. Que les seves demandes i exigències eren també nostres. Que eren els nostres rostres el que s’ocultaven sota els seus passamuntanyes.

Des d’aquell gener, la petita flama de rebel·lia del zapatisme ha crescut i s’ha trobat amb altres flames en tot Mèxic amb el CNI i en el món sencer. Algunes que ja duien temps enceses, esperant que algú les respongués, unes altres que van créixer inspirades per la rebel·lia indígena. Trenta anys després d’internar-se en la Lacandona, els i les zapatistes segueixen inspirant a rebels i somniadores.

Qui formem la Confederació General del Treball (CGT) volem saludar al EZLN i celebrar els seus trenta anys construint camins. Des que es donés a conèixer la lluita zapatista la nostra flama de rebel·lia s’ha avivat apassionadament, alimentada per les esperances que els zapatistes ens transmeten. Ni més ni menys que 3 dècades evolucionant la democràcia com de per si mateix només pot donar-se aquesta per a ser transformadora, transgressiva, participativa, directa, radical.

Com assenyalava Raúl Zibechi sobre Francisco Sańtiz i Alberto Patishtán, ambdós han estat promotors d’un món nou. Després de 30 anys dia darrere dia teixint organització, ningú dubta avui que el zapatisme com a tal és capaç de generar, en el quotidià, una revolució desbordant per a les i els que a baix habitem, estimem i lluitem.

Companyes i companys zapatistas, la seva lluita és la nostra lluita, els nostres camins es creuen i creuaran fins que arribem a aquest món somiat per ambdues organitzacions, pels seus components, des del més petit fins a la més anciana. Un món on càpiguen molts…. cors, i en cap d’ells falti la Llibertat, la Democràcia i la Justícia.

Madrid a 17 de novembre de 2013.

Llegir més »

Entrevista al periodista grec Aris Chatzistefanou: “El govern grec utilitza Alba Daurada per combatre els sindicats i l’esquerra”

Aris Chatzistefanou, director dels documentals ‘Deutocràcia’ i ‘Catastroika’ creu que les elits polítiques i els mitjans de comunicació han afavorit l’auge de la formació neonazi.

El periodista grec creu que Syriza, que es postula com a alternativa al govern de Samaras, no ha aconseguit el suport de moviments socials massius.

Llegir més »

País petit, democràcia gran

Fa uns dies discutia a Twitter amb un noi madrileny sobre la qüestió de la independència. La seva postura, prou freqüent a l’esquerra, és que no hem de donar suport a la creació de noves fronteres ni divisions. La meva pregunta fou si creia més convenient apostar per un únic govern mundial o si senzillament ens conformàvem amb les divisions i fronteres actuals. Tal com m’esperava, la seva resposta fou “apostem pel primer”, és a dir, per un únic govern o estat mundial.

Llegir més »

Entrevista a Enric Duran i Giralt: “Contra el poder cal prioritzar l’autogestió i l’auto-organització”

Enric Duran i Giralt, un quixot de la utopia per a una nova societat

Enric Duran és un exemple. Un exemple de que podem. Un exemple de que cada un, cada grup, un sindicat minoritari, com el nostre, podem. I estem cridats a transformar el mon. Com? L’Enric utilitza les falles de l’enemic, i per tan cal conèixer bé l’enemic. I pensar en gran, sense por.

Enric Duran lluita pel impossible, una manera que esdevingui realitat. Té la força de creure en si mateix i tria crear ja un altre mon, enlloc d’anar a la contra. Una de les mentides de l’Estat és que una persona sola no pot fer res, un grup petit no pot fer res i una comunitat petita tampoc. Així estem Catalunya, sempre amb l’autoestima sota terra, menys últimament.

Sobre l’Enric Duran hi ha molta informació per Internet (bloc personal http://enricduran.cat/, Twitter, facebook, Viquipèdia). Les publicacions Crisi, Podem, Rebel·lem-nos, la Cooperativa Integral Catalana, i el seu llibre “Abolim la banca”.

– Abolirem la banca?

Llegir més »