CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Internacionalisme

Mirada sostenida
Actualitat

CGT amb les dones en lluita: Atenco 2006 – Washington 2013

…com proposta de mobilització i suport a la seva lluita, hem fet una proposta oberta a totes aquelles persones i organitzacions que desitgin col·laborar en la visualització de la denúncia d’aquestes dones:

Si poguéssim viatjar a través del temps fins a arribar al 3 i 4 de maig de 2006 a Mèxic, en els carrers de Texcoco i San Salvador Atenco i observar l’escena com si poguéssim ser simples espectadors, de nou sentiríem nàusees viscerals de veure un operatiu policial de 3000 policies caçant literalment a tot el que es mogués, ja fos persona o gos.

Allí feia olor a sang, a repressió i a mort. Allí feia olor a Enrique Peña Nieto. Si, el mateix que avui (des)governa Mèxic com president del país. Ell va ser el cervell polític de la repressió de Atenco, així com el principal responsable també de la repressió del 1 de desembre de 2012 en la seva presa de possessió com president, bé ho sap el nostre company adherent a la Sexta Francisco Kuykendall Leal a qui la policia federal va agredir brutalment, amb especial ferotgia, aquell dia.

Avui, 7 anys més tard, la Red contra la Represión y por la Solidaridad ha emès un comunicat pel qual s’anuncia que les dones de Atenco, denunciants de tortura sexualitzada comesa pels elements policíacs a les ordres del dèspota abans esmentat, ja tenen data d’audiència testimonial en presència d’una delegació de l’Estat mexicà davant la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH). Serà dijous 14 de març.

Aquest dia totes i tots hem de tenir l’atenció posada a Washigton. L’Estat defensarà presumiblement que està legitimat per a imposar la seva llei i el seu ordre a costa del que sigui necessari. Les dones denunciants exposaran les seves raons pel que han resistit aquests llargs i durs anys: que es reconegui la veritat i, a més, que cadascú assumeixi la seva responsabilitat al més alt nivell.

On quedarà la reparació del dany el 15 de març? Si la lluita ha valgut el dolor i si la lluita assoleix transcendir els rígids paràmetres de la justícia oficial en qualsevol de les seves instàncies ha estat, justament, per aquesta ànsia rebel d’assenyalar, de despullar, els mecanismes de la repressió política que exerceix l’Estat contra qualsevol persona o organització que li contradigui en el seu pensament únic.

Que la justícia no es garanteix en les altes esferes jurídiques ens ha tornat a quedar molt clari el passat dimecres 6 de març al negar la Suprema Cort de Justícia de la Nació (SCJN) l’assumpció del reconeixement d’innocència presentat a favor del professor chiapaneco Alberto Patishtán Gómez. La lluita de les dones de Atenco, com la de Pathisthán, va molt més allà. Va per recobrar la seva sobirania en tots els seus espais i territoris com dones que són, enfront d’una hostilitat misògina sense treva. Va per teixir amb autonomia xarxes personals i col·lectives que ens permetin construir relacions que superin l’actual estat de les coses.

Des de la CGT volem manar una abraçada fraterna a totes les companyes i dir-los una vegada més que no estan soles. Elles ho saben, però hem de recordar-ho ben alt en aquest moment tan especial.

Així mateix, i com proposta de mobilització i suport a la seva lluita, llancem una proposta oberta a totes aquelles persones i organitzacions que desitgin col·laborar en la visualització de la denúncia d’aquestes dones: la difusió pel mitjà que es consideri més adequat del projecte “Mirada Sostenida” de Liliana Zaragoza Cano, el qual es troba a http://miradasostenida.net/

Visquin les dones de Atenco, visquin les dones indomables!

Confederació General del Treball (CGT) de l’Estat espanyol. 8 de març de 2013

http://www.cgtchiapas.org/documentacion/comunicados-cgt/cgt-con-mujeres-lucha-atenco-2006-%E2%80%93-washington-2013

* Mirada sostenida:
Després de gairebé set anys de la repressió a San Salvador Atenco i Texcoco, de les 27 dones supervivents de tortura sexual, 12 mantenen una denúncia internacional contra l’Estat mexicà. Mirada sostenida és un projecte fotogràfic que planteja un acostament a la resignificació personal i col·lectiva de la pròpia memòria. Cadascuna d’elles va triar un lloc que durant el procés d’aquests anys li ha estat significatiu i que tornar a ell simbolitzés una reconciliació amb la seva pròpia història.

Llegir més »
Gènere

Als cinc continents celebrem el 8 de març com a símbol de la lluita de les dones treballadores

Barcelona, 2 de març de 2013
Jornada pel Dia de la Dona Treballadora
Carme Alvarez

Als cinc continents celebrem el 8 de març com a símbol de la lluita de les dones treballadores.

Amb la revolució industrial moltes dones van incorporar-se al treball assalariat sense deixar el treball domèstic i de cura i a l’opressió i explotació del patriarcat en l’àmbit domèstic es va afegir el de l’àmbit laboral. Per a aquestes obreres les condicions de treball eren molt dures i des de mitjans del segle XIX van aparèixer moviments de dones que reivindicaven la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, compensacions econòmiques per accidents laborals i mesures per prevenir-los.

Llegir més »
Antiglobalització

Mali, una guerra neocolonial que demostra la miopia política de la UE

França ha iniciat a Mali, una més de les múltiples intervencions militars en la que fou la seva gran àrea de dominació colonial, la denominada fins la independència de 1960, Àfrica Occidental Francesa.

Durant la descolonització, França, per salvaguardar els seus interessos geoestratègics en la regió, va teixir unes estretes relacions polítiques amb les elits a qui va entregar el poder. D’aquesta manera, França podia continuar exercint el control de la zona donant suport a règims amics i de pas preservar els seus interessos econòmics en aquesta àrea. A aquest efecte, per exercir aquest domini França va disseminar instal·lacions i forces militars per molts països, Níger, Txad, Costa d’Ivori, Burkina Fasso i Senegal.

Per tant, quan François Hollande diu que la intervenció militar a Mali està solament vinculada a una actuació altruista per eliminar el perill que representen els grups armats gihadistes que controlen el Nord de Mali, evitar la guerra civil Nord-Sud i la desestabilització de tot l’Oest del Sahel està faltant a la veritat. Són arguments espuris quan les intervencions militars en les excolònies d’Àfrica han estat una tònica habitual dels governants de l’Elisi. Recordem que Nicolas Sarkozy va iniciar el seu mandat, en 2008, amb una intervenció al Txad, ho va fer més tard, 2010, a Costa d’Ivori i després, en 2011 comandant l’atac a la Líbia de Gaddafi.

Ara, Hollande, inicia el seu baptisme en l’Àfrica francòfona abanderant una guerra contra el terrorisme que li atorga un prestigi intern i extern devaluat per la crisi econòmica mentre amaga els interessos estratègics de França en la regió. I quins són aquests? En primer lloc, els residents francesos disseminats per tota aquesta immensa àrea francòfona que controlen gran part de l’economia de tot el Sahel occidental. Solament a Mali hi ha 6.000 residents, uns lligats a la mineria extractiva de nombrosos recursos minerals, el més important, l’or que s’extreu al sud del país; però també lligats a l’escassa industria local, les finances i al comerç de importacions. Una segona qüestió, apuntada en diverses fonts, és la referida a les exploracions que confirmen l’existència de bosses d’hidrocarbursen el Nord de Mali.

Llegir més »
Anarquisme

Uribana: No serem còmplices de la massacre (Veneçuela)

L’acció va ser justificada argumentant que el “Estat reprendrà el control de les presons” i mitjançant una sèrie de polítiques que ha vingut implementant el president Chavez i el seu gabinet de treball. El seu objectiu era ocupar per assalt els espais i aniquilar qualsevol vestigi d’articulació social al marge de l’assistencialisme de l’Administració penitenciària. Aquesta política anomenada “Humanització penitenciària”, no és més que un projecte de simple maquillatge dels centres de tortura i humiliació carcerària per intentar dissimular el grotesc negoci realitzat al voltant dels presos. Al govern bolivarià els presos són, també, una simple mercaderia. La majoria, lar presons estan poblades de persones provinents dels sectors populars, (1) el que demostra la demagògia i hipocresia d’un Estat que s’ha vanagloriat d’afavorir als pobres.

Aquesta crisi penitenciària és una conseqüència directa de la presència de la Guàrdia Nacional Bolivariana (GNB) en la custòdia dels penals. Aquests fan tirar enrere a les visites familiars i sotmeten a la població reclusa a les més denigrants condicions de subsistència. La situació degradant de les presons és el brou de cultiu ideal per dur a terme els milionaris negocis de la GNB, del funcionariat corrupte i altres òrgans repressors del poder com les policies. Organitzacions de Drets Humans com proveeixi assenyalen que són constants les vagues, autoflagelaciones, autosecuestro de visitants, motins i segrestos de funcionaris, “… com a resposta a les deplorables condicions de reclusió, al retard processal i en rebuig a la presència de la Guàrdia Nacional. “(2)

Som conscients que la degradació moral i física que pateixen els presos dins de les presons incideix directament en la situació de violència i inseguretat que travessem. Degradació que es reflecteix no només en els alts índexs d’amuntegament presents en la majoria dels penals, sinó també, en la manca de serveis bàsics, com aigua potable, menjar sa i / o electricitat i en les decadents estructures en les quals han de romandre . En resum, sota aquestes condicions, i amb l’incessant i eminent procés general de deshumanització, la presó va preparant als i les privad i totes de llibertat per a ser delinqüents al servei ia les ordres dels principals cossos policials del país, camí que prenen diversos presosper “s

Llegir més »
Alliberament Nacional

CGT denuncia la repressió al poble Saharaui

Adjuntem comunicat emès denunciant una vegada més el greu atac del Marroc a la població sahrauí i les condemnes desproporcionades per als jutjats per participar al campament de Gdim Izik. El judici ha estat davant un tribunal militar al Marroc tot i ser població civil en contra de tota legislació internacional.

La CGT denuncia la repressió al poble saharaui

LES CONDEMNES SÓN UNA NOVA PROVOCACIÓ DEL MARROC ALS SAHARAUIS

El tribunal militar de Rabat ha condemnat a 9 saharauis a cadena perpètua, a 4 a 30 anys de presó i entre 20 i 25 anys a altres 10 saharauis sota l’acusació d’assassinat de 11 policies durant el desmantellament el novembre de 2010 del campament de refugiats de Gdim Izik, a uns pocs quilòmetres del Aaiún, en el Sàhara Occidental ocupat pel Marroc. Les forces de seguretat marroquines van tractar de desmantellar i expulsar als seus ocupants per la força.

La CGT vol denunciar:

– La il·legalitat del judici realitzat. Que la ciutadania civil sigui jutjada per un tribunal militar a Rabat marca la irregularitat del procés des de l’inici.

– Les tortures que durant els 2 anys de presó preventiva han sofert i denunciat els detinguts i que no han estat investigades a més d’haver estat coaccionats per a signar les seves declaracions.

– La instrucció del sumari ha estat preparada per la policia marroquina sense presentar cap prova concreta ni testimoniatges contra els processats.

– La majoria dels encausats són membres d’organitzacions de la societat civil saharaui i activistes, el que ressalta el caràcter polític del juici.

– En els mateixos esdeveniments van morir 2 saharauis, reconeguts per les autoritats marroquines sense que s’hagi obert investigacions.

– Tampoc s’ha obert cap investigació independent i imparcial sobre els successos de Gdem Iziken, després de dos anys.

La CGT manifesta la seva repulsa davant el judici viciat, polític i il·legal que les autoritats marroquines han portat a terme contra la població saharaui. El judici de civils davant un tribunal militar no compleix les normes internacionalment reconegudes en justícia processal. Tots aquests fets suposen una nova violació de l’estat marroquí als Drets Humans que des que va ocupar il·legalment el Sàhara Occidental en l’any 1975 està reprimint greument a la població.

Per la llibertat dels pobles!

Llegir més »
Antiglobalització

Trobada internacional del sindicalisme alternatiu a Paris, del 22 al 24 de març de 2013

El 22, 23 i 24 de Març de 2013 a París s’organitzarà la Primera Trobada Internacional d’organitzacions sindicals alternatives, de base i de lluita amb la finalitat de conjuminar lluites i solidaritat internacional. La CGT participa de forma activa en l’organització de la trobada.

Com a ordre del dia hi haurà 4 grans debats:

1.-Com enfrontar la situació de crisi des del sindicalisme alternatiu i de base.

2.- Rescat de la unitat en la lluita contra l’explotació i l’opressió: sindicalisme i moviments socials.

3.- Campanyes i iniciatives.

4.- Avançant en la coordinació per a la unitat de lluita: web, sectors, funcionament,…

Comunicat-Invitació a la trobada sindical internacional, del 22 al 24 de març 2013 a París:

Sindicalisme internacional: construïm el futur!

Aquesta convocatòria és llançada per organitzacions sindicals a Europa, Àfrica i Amèrica. Les nostres afiliacions internacionals, o la no-afiliació, són de diversa índole: membres de la Confederació Sindical Internacional; membres de la Federació Sindical Mundial; membres de cap d’aquestes dues organitzacions, participant en diverses xarxes sindicals internacionals, etc. La convocatòria es dirigeix a totes les organitzacions sindicals que es reconeixen en el sindicalisme de lluita, la democràcia obrera, l’auto-organització dels treballadors i la necessitat de transformació social.

La crisi del sistema capitalista té conseqüències en tot el món. Les crisis econòmiques, financeres, ambientals i socials es barregen i es reforcen mútuament. Aquesta crisi global del capitalisme mostra el impasse d’un desenvolupament basat en la distribució cada vegada més desigual de la riquesa produïda, la desregulació financera, el lliure comerç generalitzat i el menyspreu pels imperatius ecològics.

Per a salvar els guanys dels accionistes i els patrons, i per a garantir el futur dels bancs, les institucions mundials (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Organització Mundial del Comerç, etc.), els governs i la patronal ataquen amb cada vegada més força els drets dels treballadors.

L’actual sistema econòmic i polític organitza el saqueig de molts països, obliga a milions de persones a abandonar la seva regió d’origen per a sobreviure… i després els nega tots els seus drets amb el pretext que són immigrants.

La destrucció dels serveis públics, el qüestionament de tots els drets socials, els atacs als drets sindicals, la violació de les llibertats sindicals, el desenvolupament de la precarietat i de l’atur per a pressionar a la gent… aquests són els mètodes que s’utilitzen, els mateixos en tots els països!

Per a assolir els seus objectius, utilitzen tots els mitjans: la criminalització, els processos, les detencions, les intervencions de la policia, les ocupacions militars, tot tipus d’obstacles als drets col·lectius i individuals. La repressió és una de les seves armes contra els que resisteixen, s’oposen i construïxen alternatives. La nostra solidaritat, més enllà de les fronteres, és una de les nostres respostes.

El sindicalisme que reivindiquem no pot avalar pactes amb els poders constituïts per a validar les mesures antisocials. El sindicalisme té la responsabilitat d’organitzar la resistència a escala internacional per a construir, en les lluites, la necessària transformació social de la societat.

El nostre sindicalisme té com objectiu enderrocar al model de desenvolupament econòmic, social i polític, basat en l’hegemonia de les finances, el guany i la competitivitat. En canvi, volem construir un sistema basat en els béns comuns, en la redistribució de la riquesa entre tots els que contribueixen a la seva creació, en els drets dels treballadors i un desenvolupament ecològicament sostenible.

Exigim l’extensió, la democratització i l’apropiació social dels serveis públics (educació, salut, transport, energia, aigua, habitatge, etc.). La lliure circulació de les persones i la igualtat de drets socials i polítics de totes les persones, independentment de la seva nacionalitat, origen o sexe, formen part dels nostres objectius comuns.

El nostre sindicalisme combina la defensa dels interessos immediats dels treballadors amb la voluntat de canvi social profund. No es limita al camp de la reivindicació econòmica; abasta temes tals com el dret a l’habitatge, el dret a la terra, la igualtat entre homes i dones, l’antiracisme, l’ecologia, l’anticolonialisme, etc.

Els interessos que defensem són els de la classe obrera (treballadors actius o jubilats, aturats, joves en formació). Ells s’articulen amb els dels pobles de totes les regions del món. En aquest sentit, ens oposem frontalment a la patronal, els governs i les institucions al seu servei, i afirmem la nostra autonomia pel que fa a totes les organitzacions polítiques.

Existeixen organitzacions sindicals internacionals; van ser creades xarxes sindicals en els terrenys geogràfics o professionals. D’una regió del món a una altra, les nostres històries sindicals, l’estructuració dels nostres sindicats i les nostres afiliacions sindicals són diferents. Però compartim l’essencial: que estem decidits a avançar en la coordinació del sindicalisme de lluita, a escala internacional. La trobada que vam organitzar al març de 2013 se situa en aquesta dinàmica.

Amb l’organització d’aquesta trobada, no tenim la pretensió de declarar la constitució d’una nova organització internacional! Volem enfortir, ampliar, fer més eficient, una xarxa de sindicalisme ofensiu, democràtic, autònom, alternatiu, internacionalista.

Volem compartir les nostres experiències, enriquir-nos amb les resistències i les conquestes de tots, construir la unitat més enllà de les fronteres, posar en pràctica la solidaritat internacional dels treballadors. Enfront de la crisi que copeja a les poblacions de tots els països, i del com el capitalisme és responsable, és necessari coordinar i unificar les nostres lluites. Cridem als col·lectius sindicals a unir-se a nosaltres per a construir aquesta unitat d’acció sindical, necessària per a combatre la deterioració social, conquistar nous drets i construir una societat diferent.

Aquesta iniciativa, la volem construir pas a pas, amb tots les organitzacions sindicals de lluita, per a qui el sistema capitalista no és la manera d’organització infranquejable per a les nostres societats, i que construeixen el canvi a través de les lluites col·lectives de tots els dies i de les reflexions sobre la societat que volem per a matí.

Per a aquesta trobada internacional de març 2013, ens hem proposat objectius. Però és junts que anem a definir-los i podem posar-los en pràctica:

– Implementar, al llarg del temps, accions de solidaritat sindical, centrades en un o dos països.

– Intervenir de manera unitària i coordinada per a donar suport a lluites i campanyes internacionals preexistents: suport al poble palestí, reconeixement del sindicalisme autònom en el Magrib i l’Orient Mitjà, contra de l’ocupació militar d’Haití, contra els tractats europeus que imposen l’austeritat, pel dret de tots els pobles a decidir sobre el seu futur, etc.

– Enfortir i ampliar la labor internacional realitzada en els sectors professionals (transport, educació, centres de cridades, la indústria, el comerç, la salut, etc.) i sobre qüestions interprofessionals (drets de la dona, immigració, habitatge, ecologia, salut i treball, etc.)

– Decidir junts els mitjans materials necessaris per a l’èxit dels nostres projectes comuns.

Convidem a que ens diguin si estan interessats en la iniciativa, si el projecte els sembla útil i si la seva organització pensa participar en aquesta trobada internacional: syndicalisme.inter@nullsolidaires.org

Union syndicale Solidaires, Central Sindical e Popular Conlutas, Confederacion General del Trabajo,

Llegir més »
agenda

Jornades sobre el Món Àrab i el Pròxim Orient a 9 Barris entre el 20 de febrer i el 15 de març

Jornades sobre el Món Àrab i el Pròxim Orient

Des de la Comissió Debats i Formació de la Trobada Alternativa de Nou Barris, amb la col·laboració de Sodepau, ens plau convidar-vos a les properes Jornades sobre el Món Àrab i el Pròxim Orient. Les jornades tindran lloc al Casal Popular 3 Voltes Rebel (Passeig Urrutia 125, Nou Barris, Barcelona) entre els dies 20 de febrer i 15 de març. Amb aquesta activitat, la Comissió Debats i Formació construeix una mirada crítica de la realitat complexa que ens envolta, defugint d’estereotips i tòpics, en un ambient participatiu on tothom pugui aprendre i ensenyar.

Llegir més »
Antiglobalització

De Manchester a Bangla Desh: Els draps bruts de la moda global

El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorria els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat en la fàbrica Cotton de Nova York. Des de llavors, el 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del XX, les treballadores d’EEUU i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià. El prototip d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa. El 2013 Manchester està a Bangla Desh.

Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen a la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que tot just cobrixen les seves necessitats més bàsiques.

La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar en els anys 90, moment en el qual es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades en tot el món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per a competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.

Dècades Deslocalitzat

La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció es va produir en els 70 i va tenir com països receptors Corea del Sud, Taiwán, Singapur, Hong Kong i Tunis. L’entrada de roba barata en els mercats occidentals va motivar que en 1974 se signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, la AMF va provocar que les signatures internacionals busquessin proveïdors en altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes.

En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic passen a ser àrees clau per a proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc es converteixen en els tallers de costura del mercat europeu. A la fi dels 90 entren en escena altres països productors, com Bostwana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambotja, Laos o Birmània.

Els últims països triats en la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), que els han imposat plans d’ajustament orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega a aquests països la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer ha d’enfrontar-se constantment a l’amenaça de la deslocalització [1].

Esclavitud en la indústria tèxtil

Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i plantant cara al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. A pesar de més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals (en reacció a les denúncies realitzades), avui ens seguim trobant les mateixes situacions que en els 90.

L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers en els països productors segueix contribuint que la realitat amagada després del glamour que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a Xina o Bangla Desh. El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa a pesar de fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben en l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.

Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. És un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món, amb conseqüències directes que es deriven d’això: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició de nens i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de sofriment humà. Tot això, vulnerant drets fonamentals, com l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria, o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que “el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per a eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies”.

Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a un dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els dos i els quatre dòlars diaris. Salaris impossibles per a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.

La carestia de la vida s’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu, més encara quan bona part dels salaris està destinada a l’alimentació. Una dona d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per a empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalore, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un deu per cent en els últims 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada [2].

La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh. El Producte Interior Brut (PIB) de Bangla Desh creix a un ritme del cinc per cent des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. En el país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals.

Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres. El salari mínim legal va estar congelat des de 1994 fins a 2006 mentre la inflació va registrar taxes del quatre i el cinc per cent anuals. L’increment del salari mínim de 930 taka a 1.662,5 taka mensuals (uns 18 euros), el 2006, va ser el resultat de manifestacions multitudinàries i d’una ona de revoltes urbanes que van rebre una forta repressió policial. La triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar, no obstant això, l’increment de 2006 i va generar una nova ona de mobilitzacions fortament represaliada. El 2010 el govern va fixar un salari mínim de 3.000 taka (uns 32 euros) mensuals [3]. Les mobilitzacions d’obrers i obreres no han parat, però la repressió tampoc. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores, que són les que sofreixen les pitjors conseqüències segons la OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.

Esgotament interminable

Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molt treball o per a plantar cara a terminis de lliurament molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per a cobrir les necessitats més bàsiques i per a mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen danyada la seva salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar als fills, d’arribar a una vida digna.

Després d’anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, sofreixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.

La investigació realitzada per la Campanya Roba Neta a Tànger el 2011 mostrava com al Marroc, on la major part de les firmes espanyoles tenen fàbriques proveïdores, el comú és que les obreres realitzin jornades de més de 55 hores setmanals, excedint de forma sistemàtica el límit legal del país [4]. Altra investigació realitzada a Bangla Desh, Índia, Tailàndia i Cambotja el 2008 [5], centrada en fàbriques proveïdores de grans cadenes de distribució com Lidl, Aldi, Tesco, Walmart i Carrefour, apuntava que les jornades laborals rarament eren inferiors a les 10 hores diàries en setmanes de treball de sis dies.

Llegir més »
Blog-Banner.jpg
Cooperativisme

Fàbrica ocupada a Grècia comença la producció sota control obrer. Ocupar, resistir, produir!

“Veiem això com l’únic futur per a les lluites obreres.”
Makis Anagnostou, portaveu del sindicat de treballadors de Vio.Me.

El Dimarts, 12 de febrer 2013 és el primer dia oficial de producció sota control obrer a la fàbrica de Viomichaniki Metalleutiki (Vio.Me.) a Tessalònica, Grècia. Això significa producció sense caps i sense jerarquia, organitzada a través de les assemblees dels treballadors amb procediments de democràcia directa. L’assemblea dels treballadors ha declarat la fi de la distribució desigual dels recursos, i ha decidit col·lectivament establir una remuneració equitativa i justa. La fàbrica produïx materials de construcció, i els treballadors han declarat la seva intenció de canviar progressivament la producció cap a productes inofensius per al medi ambient.

“Mentre l’atur puja al 30%, els ingressos dels treballadors arriben a zero, farts de paraules, promeses i més impostos, sense rebre sous des de maig de 2011 i actualment en retenció del seu treball, amb la fàbrica abandonada pels amos, els treballadors de Vio.Me per decisió de la seva assemblea general declaren la seva determinació de no caure en un estat perpetu d’atur, sinó lluitar per a prendre la fàbrica en les seves pròpies mans i operar-la per si mateixos. Ha arribat el moment per al control obrer de Vio.Me.! “(Declaració de la Iniciativa Oberta de Solidaritat, escrita juntament amb els treballadors de Vio.me – declaració completa a http://www.viome.org/)

Els treballadors de Vio.Me van deixar de ser pagats al maig de 2011, i, posteriorment, els propietaris i administradors van abandonar la fàbrica. Després d’una sèrie d’assemblees els treballadors van decidir que junts tornarien a posar la fàbrica en funcionament. Des de llavors, han ocupat i defensat la fàbrica i la maquinària necessària per a la producció. Han disseminat el seu missatge als altres treballadors i comunitats en tota Grècia, rebent un enorme suport. La solidaritat i el suport de tots aquests grups, comunitats i individus, ha contribuït de manera important a la supervivència dels treballadors i les seves famílies fins al moment.

Aquesta experiència d’ocupació i recuperació d’empreses de part dels treballadors no és nova. Des de 2001 hi ha al voltant de 300 empreses que operen democràticament sota control obrer a Argentina, des de centres de salut, periòdics i escoles, fins a fàbriques de metall, tallers d’impressió i un hotel. L’experiència ha demostrat que els treballadors junts no només poden operar el seu propi lloc de treball, sinó que poden fer-lo millor. L’exemple d’Argentina s’ha estès per tot el continent americà, i ara també per Europa i els EUA. A Chicago, els treballadors de New World Windows han començat la producció sota control obrer després d’anys de lluita contra els antics propietaris i caps. Ara a Grècia, els treballadors estan demostrant una vegada més que el camí a seguir – sortint de l’atur, superant la crisi – és el control obrer i l’autogestió per procedimentsde democràcia directa.

Llegir més »
Internacionalisme

Funeral, resurrecció, perill a Tunísia: L’enterrament multitudinari de Chukri Belaid

Més d’un milió de persones -segons dades del ministeri de l’Interior- va acompanyar el 8 de febrer a Chukri Belaid fins al cementiri de Al-Yalaz, en el que és sens dubte no només l’enterrament sinó la manifestació més gran de la història de Tunísia. Com diu el sociòleg Jabib Ayeb, va haver-hi un 6 de gener (la data en la qual va començar en 2008 la revolta minera), va haver-hi un 14 de gener (dia del derrocament de Ben Ali) i hi ha ara un 8 de febrer, tercer jaló d’un procés que l’assassinat del líder de Front Popular pot reconduir i accelerar.

Aquesta enorme mobilització, en un país paralitzat per la vaga general, ha tingut sens dubte una dimensió catàrtica: el re-alliberament d’aquesta por nova que amenaçava amb tenallar els cors i paralitzar, com en temps de la dictadura, el pols popular. L’enterrament de Chukri Belaid, té raó Gilbert Naccache, és un signe de salut revolucionària, de vitalitat intravenosa, la prova que l’alè que va enderrocar al dictador no s’ha apagat. Un alè alliberador que ha tingut ja la seva traducció en una conquesta en aparença diminuta, però d’un abast subversiu: per primera vegada en la història de Tunísia i potser de tot el món àrab, contra el que és la tradició, les dones han entrat juntament amb els homes en el cementiri i participat amb ells en el funeral.

Però la multitudinària mobilització d’ahir té també una evident dimensió simbòlica. Hi ha com un déjà vu que retrotrau la memòria col·lectiva al 14 de gener i que, per un artifici mecànic, però comprensible en el marc de la confrontació actual, contribueix a identificar de manera enganyosa el partit islamista en el govern Nahda amb Ben Alí, fins al punt que durant algunes hores es va difondre en la xarxa -i en alguns mitjans digitals- la falsa notícia que el líder islamista Rachid Ghanouchi havia abandonat el país per a refugiar-se a Londres. Aquest artifici es veu reforçat per les pròpies xifres de participació, que alimenten la consciència d’una espècie d’unanimitat nacional.

Ara bé no s’hauria de cedir a la il·lusió que, enfront de Nahda, el poble està unit com ho va estar fugaçment enfront de Ben Ali. En primer lloc perquè no cal oblidar que Nahda, malgrat el seu desgast, compta amb un suport que no tenia el dictador i que la seva criminalització només pot nodrir els sectors més radicals i reaccionaris d’aquesta formació i atiar les formes més violentes de confrontació. En segon lloc perquè aquesta aparent unitat oculta en realitat interessos polítics molt diferents encarnats en forces molt dispars vinculades ahir en l’espai, però que no ho estan ni en els programes ni en els mètodes ni en els objectius. Basta pensar en les declaracions de “la vella “guineu” Caid Essebsi, màxim dirigent de Nidé Tunis, demanant la dissolució de l’Assemblea Constituent o en algunes crides al colpisme que circulen per la xarxa (a les quals la presència de l’exèrcit protegint el sepeli ha donat també ales “revolucionàries”).

La gegantesca, emocionant mobilització del divendres posa en mans del Front Popular un capital que és seu només de reüll i que podrien utilitzar altres actors en direcció contrària a la que Chukri Belaid desitjava. És com si a tota velocitat la mateixa revolució que va enderrocar a Ben Ali estigués ara a punt d’enderrocar, o de deixar a un costat, a la força política que aquesta mateixa revolució va dur al poder i que ahir va aparèixer encongida, arraconada, amb el seu grapat de seguidors, afònicos, demanant respecte a la legalitat davant del Parlament.

Però descartar a Nahda, per a anar a on? Perquè governi qui? És aquí on cal introduir l’altra dimensió, la pròpiament política, que és la que en definitiva va definirà, si hi ha, el reemplaçament a mitjà termini de Nahda. L’assassinat de Chukri Belaid i la demostració col·lectiva d’ahir no permeten mantenir ni un minut més l’impasse institucional. La formació d’un nou govern provisional acceptat per la major part de les forces polítiques és l’única garantia que no es produeixi un perillosíssim buit de poder.

La insistència ahir del primer ministre Jebali, després del funeral de Belaid, a proposar un gabinet “tècnic” i apartidista planteja una mica més que dubtes legals de procediment. Com sabem, no només el Front Popular i les altres forces d’oposició, no només el president Marzouki, soci de govern; també els seus propis companys de partit han manifestat el seu rebuig a aquesta solució. El que el dimecres a la nit, hores després de l’assassinat del líder marxista, semblava una iniciativa valenta i esperançadora es revela ara una iniciativa gairebé suïcida. Fins i tot si arribés a formar govern sense negociacions prèvies amb els partits i al marge de l’Assemblea Constituent, una moció de censura podria deixar sense efecte els seus nomenaments.

D’altra banda, la idea d’un govern d’unitat nacional, proposada per la coalició d’esquerres, ha quedat avui confirmada per la mobilització popular. Aquesta mobilització ha de servir, en efecte, per a relegitimar l’Assemblea Constituent, única emanació concreta de la voluntat popular, accelerar l’aprovació de la carta magna i celebrar noves eleccions com més aviat millor. La prolongació de la incertesa obre grans escletxes a les maniobres de totes les mans negres i alimenta el risc que un nou atemptat converteixi aquesta multitud poderosíssima d’ahir, potencialment d’esquerres, en la justificació mateixa d’una tràgica involució a l’algeriana.

Tunis, 9/2/2013.

* Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) és un escriptor, assagista i filòsof madrileny. Article publicat a Viento Sur.

Llegir més »
Cartell exposició Sant Boi
Cultura alternativa / Contracultura

L’exposició “La lengua como liberación: el esperanto” estarà a Sant Boi del 11 al 22 de febrer

La Federació Comarcal del Baix Llobregat de la CGT us convida a l’exposició “La lengua como liberación: el esperanto” que es pot visitar des del dia 11 al 22 de febrer a la Biblioteca Jordi Rubió de Sant Boi de Llobregat, carrer Baldiri Aleu, 6-8.

En el mateix lloc es portarà a terme la conferència-presentació de Ferran Aisa “Utopia: del somni igualitarista al pensament únic”, el dia 13 de febrer a les 18:00.

Cartell en document adjunt.

Llegir més »
Antimilitarisme

Antisemitisme?

Fa poc dies vaig llegir a internet un article l’autor del qual, enmig d’una llarga i no gaire ben redactada explicació sobre les raons del fracàs d’Espanya com a estat —i just després d’afirmar salvadorsostrejant que una de les seves grans aportacions a la cultura universal és el robatori—, deixava anar que «España sigue siendo uno de los países más vergonzosamente antisemitasdel mundo, en dura pugna con Venezuela e Irán».

Llegir més »
Gènere

La revolució serà feminista o no serà, també a l’Índia

La revolució serà feminista o no serà, també a l’Índia.

I és que a l’Índia es relacionen les diferents discriminacions, per raó de casta, ètnia, classe social, edat, sexe i discapacitat , però les dones s’enfronten a l’opressió patriarcal a màns de tots els homes inclosos els de la seva pròpia casta. El feticidi de les fèmines (avortament selectiu de les dones malgrat una llei de 1996 que prohibeix les ecografies per saber el sexe del fetus); la venda de les menors per a la prostitució o casament; la manca de sanitat i d’educació públiques i gratuïtes principalment per a les dones i l’esclavatge en l’àmbit domèstic ens dona un panorama d’una societat que relega les dones al lloc de la societat amb més opressió i explotació. L’Índia és un dels pocs països del món on el nombre d’homes és superior al de dones.

Llegir més »
ea_22.jpg
Anarquisme

Realitzada la Trobada Anarquista de Caracas 2013 (Veneçuela)

Durant els dies 2 i 3 de febrer, quaranta activistes llibertaris de 9 ciutats diferents de la regió veneçolana, individualitats així com de diferents col·lectius, es van reunir a Caracas per a articular solidaritat antiautoritaria i potenciar l’autonomia dels moviments socials en conflicte amb el poder.

La base de la convocatòria, que va depassar les expectatives dels i les organitzadores, era el següent pacte associatiu bàsic:

1.- Negació i enfrontament al govern bolivarià i el seu Gran Pol Patriòtic, així com a l’oposició partidista de la Taula de la Unitat Democràtica (MUD), mitjançant la construcció i consolidació d’una alternativa social llibertària que no busqui, per cap mitjà, arribar a i monopolitzar el poder.

2.- Afirmació de l’autonomia dels moviments socials com un mecanisme per a contrarestar els efectes de l’Estat i el mercat.

Llegir més »
Antiglobalització

Què hi fa França a Mali?

L’any 2013 ha començat, a França i en la regió del Sahel, al so dels canons. El 11 de gener, el president François Hollande, va enviar urgentment a Mali un cos expedicionari per a detenir un ofensiva jihadista que amenaçava amb abalançar-se sobre Bamako. De manera simultània, a Somàlia, les forces especials franceses llançaven una operació per a intentar rescatar a un agent secret pres com ostatge des de feia tres anys per les milícies islamistes shabab, que va acabar en desengany. Uns dies més tard, prop de la ciutat algeriana de In Amenes, en la frontera amb Líbia, un comando salafista ocupava un complex gasístic i executava a diverses desenes d’estrangers abans que Exèrcit algerià els aniquilés.

D’un extrem a l’altre, sobtadament, el Sàhara està cremant. Quines són les causes de tal situació?

En primer lloc es troba la reivindicació nacionalista tuareg. Els tuaregs, o “homes blaus”, no són ni àrabs ni berbers. Són els habitant històrics del Sàhara, del que controlen, des de fa milers d’anys, les rutes caravaneres. Però el repartiment entre les potències colonials va fragmentar el seu territori a la fi del segle XIX. I quan les independències, en els anys 1960, els nous Estats de la zona del Sàhara els van negar el reconeixement, encara que només fos el d’una autonomia territorial. Raó per la qual, concretament en el nord de Mali (denominat Azawad pels tuaregs) i a Níger, els dos països on se situen les principals comunitats tuaregs, van aparèixer molt prompte moviments armats de reivindicació nacional.

Es van produir grans rebel·lions tuaregs entre 1960-1962, després entre 1990-1995, el 2006 i de nou el 2007. En cada ocasió, conduïdes pels exèrcits de mali i Níger, les repressions van ser feroces. Fugint de les massacres, nombrosos combatents tuaregs es van enrolar llavors, a Líbia, en el sí de la Legió tuareg del coronel Muamar el Gadaf

La segona causa de la situació actual es troba en la guerra civil algeriana de principis dels anys 1990. Després de l’anul·lació de les eleccions de desembre de 1991, virtualment guanyades pels islamistes del Front Islàmic de Salvació (FIS), aquesta guerra va veure enfrontar-se a les Forces Armades algerianes contra els insurgents del Grup Islàmic Armat (GIA). Una organització molt aguerrida en la qual hi havia nombrosos combatents que tornaven d’Afganistan –Ronald Reagan els va qualificar de “Freedom fighters”– on, al costat dels mujaidins, havien fet la guerra als soviètics amb el suport d’Estats Units.

El conflicte algerià va costar la vida a unes 100.000 persones. Va acabar amb la victòria de les autoritats algerianes i la rendició dels escamots islamistes. No obstant això, una fracció dissident, el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC), va decidir prosseguir la lluita armada. Acorralat per les forces algerianes, va buscar llavors refugi en la immensitat del Sàhara, va prestar lleialtat a Osama Ben Laden i a Al Qaeda el 2007, i va adquirir el nom de Al Qaeda en el Magrib Islàmic (AQMI). Les seves principals accions consisteixen, des de llavors, a segrestar a estrangers a canvi d’importants rescats.

El seu terreny de caça se situa en el Sahel, regió àrida i semidesèrtica que s’estén des de Senegal fins a Txad, passant per Mauritània, Mali, Burkina Faso i Níger. De fet, va ser una katiba (brigada) del grup Al Muwakaún Bidam (“els que signen amb la seva sang”), fundat per un ex-dirigent de AQMI, l’algerià Mojtar Belmojtar, alies “el Borni”, qui va atacar el complex gasístic de In Amenes i va assassinar a desenes d’estrangers.

Finalment, la tercera causa és l’atac de les forces de l’OTAN contra Líbia, el 2011, i el derrocament del coronel Gadafi. Per a aconseguir aquest objectiu, França i els seus aliats (en concret Qatar) no van dubtar a armar als moviments islamistes hostils a Gadafi. Moviments que van obtenir la victòria sobre el terreny. Amb tres conseqüències: 1/ l’ensorrada i la descomposició de l’Estat libi, que segueix sent presa, avui dia, de les lluites mortíferes entre províncies, milícies i clans; 2/ la distribució de l’arsenal militar de Gadafi entri els moviments jihadistes del conjunt del Sahel; 3/ la tornada a Mali d’una part de la Legió tuareg sobrearmada i entrenada.

També cal tenir en compte el teló de fons socioeconòmic. Mali, igual que els altres països del Sahel, figura entre els Estats més pobres del món. La majoria de la seva població viu de l’agricultura. Durant aquests últims anys, les reduccions de les ajudes al desenvolupament decidides pels països rics han afectat particularment al país. La seva principal producció, el cotó, es va esfondrar a causa de les polítiques de dúmping que practica el primer exportador mundial, Estats Units, així com per les sequeres que sofreix de manera regular el Sahel a causa de l’escalfament global.

Per altra banda, les polítiques neoliberals i les privatitzacions imposades pel fons Monetari Internacional (FMI) han conduït a la reducció dels pressupostos socials destinats a educació i sanitat. La pobresa i el malestar social s’han agreujat. Això ha pressionat particularment a una part dels joves a buscar una via de salvació en l’emigració, mentre que uns altres, davant tanta angoixa social, són més sensibles a les crides dels salafistes que els ofereixen, sense major dificultat, armes, poder i diners.

Aquest és el context que van trobar els tuaregs de l’antiga Legió de Gadafi a la seva tornada al nord de Mali provinents de Líbia. Per això no van tenir dificultats per a reclutar. I van decidir integrar-se en el Moviment Nacional per a l’Alliberament de Azawad (MNLA). De gener a abril de 2012, van llançar atacs contra les guarnicions malianes de les principals ciutats de la regió (Tombuctú, Gao i Kidal). Mal equipat, l’Exèrcit malià es va descompondre i es va batre en retirada. Humiliats i exasperats per l’abandó del Govern, un grup de joves oficials dirigits pel capità Sanogo es van revoltar. Van prendre el poder a Bamako el 22 de març de 2012. Però, boicotejats pels països veïns i les grans cancelleries internacionals, aquests colpistes es van mostrar incapaços de redreçar la situació. De fet, Mali, com Estat, es va enfonsar.

Mentrestant, en el nord de Mali, el MNLA proclamava la “independència” de Azawad i s’aliava amb dues organitzacions islamistes radicals –provinents de AQMI– que preconitzaven la instauració de la sharia: el grup salafista Ançar Dine i el Moviment per a la Unicitat i la Jihad a Àfrica Occidental (MUYAO). Aquestes dues organitzacions –que disposen de molts més mitjans financers gràcies a l’ajuda que els aportaria Qatar (1), als rescats pagats (entre altres per Espanya) a canvi d’ostatges occidentals i tràfics diversos (droga, contraban)– van acabar per apartar als tuaregs del MNLA.

Nacions Unides va condemnar la secessió de Azawad, però es va mobilitzar amb massa lentitud. Va caldre esperar al 20 de desembre de 2012 perquè, a petició de França, l’ONU decidís finalment crear la Missió Internacional de Suport a Mali baix Liderat Africà (AFISMA, per les seves sigles en anglès), la qual s’ha confiat als països de la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica de l’Oest (CEDEAO, per les seves sigles en francès), que haurà de “reconstituir la capacitat de les Forces Armades malianes” per a recuperar el control del nord de Mali. França va assegurar que sostindria aquest projecte, però François Hollande es va comprometre a no enviar tropes: “Sóc terminant –va declarar el president francès–, no tindrem tropes de terra” (2).

Per la seva banda, els representants de les forces polítiques, socials i religioses de Mali, reunits a Ouagadougou (Burkina Faso) per a entaular converses sobre el futur del seu país, es van oposar a la intervenció de forces militars de la CEDEAO. De totes maneres, una eventual reactivació de la reconquesta militar del nord de Mali no estava prevista abans de setembre de 2013. Aquesta dada no escapava als salafistes de Ançar Dine. No només són, sobre el terreny, els més forts, sinó que tenien ara la certesa que ningú els atacaia en els pròxims nou mesos.

Així doncs, decideixen aprofitar l’oportunitat. I llancen una operació d’una temerària audàcia. Diversos milers d’ells, poderosament armats, a bord d’unes 300 furgonetes pick-up, s’abalancen per sorpresa, el 9 de gener de 2013, sobre la ciutat de Konna, enclau estratègic en el camí cap a Bamako. Vencen a l’Exèrcit malià, que es bat en retirada deixant-los el camp lliure cap a la ciutat de Mopti. I, sobretot, cap a la caserna general d’operacions de l’Exèrcit de Mali que es troba instal·lada a l’aeroport de Sevaré, l’únic on poden aterrar avions de gran capacitat, indispensables per a una eventual reconquesta del nord. Aquí és quan França, sense esperar la crida d’auxili del president interí malià Dioncunda Traoré, decideix intervenir.

François Hollande ordena que les tropes d’elit de l’Exèrcit francès situades prèviament a Níger intervinguin immediatament. Transportades en avions Transall C-160 i amb el suport d’helicòpters de combat, aquestes tropes ataquen immediatament a les columnes islamistes i detenen en sec el seu avanç cap a Mopti i Bamako. Així comença l’operació Serval, amb la participació d’uns 2.500 soldats francesos calorosament acollits per una gran part de la població maliana.

L’objectiu declarat d’aquesta operació ha evolucionat al llarg dels dies. Abans de la seva engegada, François Hollande afirmava, tal com vam veure, que França no intervindria “en cap cas” (3). A l’haver intervingut finalment des del 11 de gener, el president va minimitzar l’abast de l’operació explicant que es tractava “essencialment de bloquejar la progressió cap al sud de terroristes criminals” i, factor determinant, de “protegir als aproximadament 6.000 residents francesos a Mali”.

Però després, el 18 de gener, François Hollande va reconèixer una intenció molt més ambiciosa: donar-se “el temps necessari perquè el terrorisme sigui vençut en aquesta part d’Àfrica”. Finalment, el 20 de gener, el ministre francès de Defensa va admetre clarament: “L’objectiu és la reconquesta total de Mali” (4).

En realitat, els veritables objectius de França romanen confusos. En efecte, París ha explicat que l’operació Serval no fa sinó respondre a una crida d’ajuda per part de Bamako. Però, atès que el Govern malià procedeix d’un cop d’estat, la seva legitimitat per a requerir ajuda és discutible (5). L’altre argument és que els salafistes de Ançar Dine apliquen la sharia a Tombuctú, destrueixen monuments antics i “tallen mans”. I que això és “intolerable”. Cert. Però, quan els salafistes es comporten d’aquesta manera simplement obeïxen a la doctrina wahabí que el “gran aliat d’Occident”, Aràbia Saudita, difon, amb l’ajuda de Qatar –país igualment wahabí–, en el conjunt del món musulmà, i particularment en el Sahel, a cop de milions d’euros. No obstant això, França té les millors relacions del món amb Aràbia Saudita i Qatar, que fins i tot són els seus aliats actualment a Síria per a donar suport als insurgents islamistes i salafistes.

Llegir més »
Internacionalisme

Tunísia, les claus de la revolta

El 17 de desembre de 2010 s’iniciava una allau de revoltes a Tunísia per reclamar millores socials i econòmiques que van fer sacsejar tot el món àrab. Dos anys després, els tunisians segueixen al carrer reclamant els seus drets en un procés de transició estancat.

Llegir més »
Alliberament Nacional

Contra la màquina

Davant el drama obstinat de la crisi, tot un cor de veus deplora que els estats hagin perdut gran part de la seva sobirania. I sens dubte hi ha una part de veritat en el seu lament: ja ningú té dubtes (començant pel president del govern, que més enllà d’alguna que altra bravuconada de taverna, reconeix obertament la seva condició de vassall) que l’estat espanyol és un protectorat sense marge de decisió en les matèries fonamentals.

Curiós sobirà, diria Schmitt, aquell que precisament no pot decidir sobre allò que posa en joc la seva existència. I tal vegada aquesta amputació serveixi per a explicar l’al·lèrgia pre-política que ha provocat en la dreta, però també en gran part de l’esquerra del règim, el procés independentista català: el clam de la multitud de la Diada, aquella reivindicació del seu dret a decidir, va ser com un recordatori cruel de la capacitat perduda.

En l’

Llegir més »
Antiglobalització

Comunicat d’ATTAC Marroc denunciant l’ofensiva repressiva generalitzada per part del govern

Comunicat de ATTAC CADTM Marroc sobre l’actual situació econòmica i social i la repressió que estan sofrint les mobilitzacions populars, denunciant l’ofensiva repressiva generalitzada del govern marroquí

En el començament de l’any 2013, estem presenciant al Marroc una escalada de repressió contra totes les formes de protesta social. Això es manifesta per intervencions salvatges contra les manifestacions i concentracions, la presó i enjudiciament de militants actius, la intimidació de tot tipus contra ells.

L’estat intenta establir un clima de terror i criminalitzar la resistència. Entre ells, el Moviment 20 de febrer (M20F) que advoca per la democràcia i la justícia social, les lluites sindicals per a la defensa dels assoliments obtinguts en el sector públic (educació, salut, justícia,…) i privat (mines, tèxtil, hostaleria, agricultura,…), els Diplomats en Atur pel seu dret al treball (continuen amb les seves accions diàries a Rabat a pesar de la feroç repressió).

Les mobilitzacions en defensa dels serveis públics, del dret a l’habitatge i contra l’alt cost de la vida en les ciutats sofreixen la mateixa sort. En les zones rurals, els seus habitants exigeixen infraestructures bàsiques que falten terriblement en regions aïllades. Les dones víctimes dels efectes desastrosos del sistema de microcrèdits i els immigrants subsaharians que sofrixen la repressió de les autoritats i el racisme també es mobilitzen i també pateixen la repressió, empresonament i judicis injusts.

Totes aquestes mobilitzacions reflecteixen el fracàs de les polítiques neoliberals i l’ofensiva repressiva de l’estat mostra la seva determinació de dur la càrrega de la crisi a les masses populars, sense vacil·lar a trepitjar la llibertat d’opinió i d’expressió i els drets humans.

Fallida de les opcions neoliberals en un context de crisi mundial del capitalisme

La crisi mundial ha posat en relleu el fracàs de les opcions neoliberals dictades per les institucions financeres i comercials internacionals. La dependència del nostre país cap a les grans potències és un símptoma d’aquest fracàs. De fet, el valor de les nostres exportacions cobreix només el 47% de les nostres importacions, finalitzant l’any 2012 amb un dèficit comercial de 200 bilions (24% del PIB).

Les polítiques d’obertura per a atreure inversió estrangera (IED) i els acords de lliure comerç destrueixen el teixit productiu nacional ja feble, provoquen acomiadaments i rebaixen salaris i redueixen els ingressos duaners.

La privatització de les grans empreses públiques rendibles i la delegació de la gestió dels serveis públics al capital privat contribueixen a la sortida de divises en forma de dividends. Resultat: les finances públiques estan esgotades i l’estat convertit en un recurs recurrent al deute.

Espiral del deute i l’austeritat

El deute públic (intern i extern) del Marroc va arribar a 583 bilions de DH (aproximadament el 70% del PIB) al setembre de 2012. El seu servei és de 108 bilions de DH. Si comparem el deute anual amb el pressupost per a l’educació (51 bilions), salut (12 bilions) o les inversions públiques (59 bilions), queda clar que cap desenvolupament econòmic i humà és possible sense la cancel·lació del deute. I aquesta és la nostra reivindicació.

Per desgràcia, l’estat fa entrar de ple al nostre país en la infernal espiral del deute. El préstec de 1 bilió d’euros el 2010 i de 1.5 milions de dòlars al desembre de 2012 confirma aquesta tendència. Mentrestant, el FMI amb la seva nova línia de precaució i liquiditat (LPL) dotada amb 6,2 bilions de dòlars, ens ha fixat els termes del pla d’austeritat a seguir. En el menú: congelació de salaris, disminució de la despesa pública en els sectors socials, desmantellament del sistema de subvencions dels productes bàsics i del sistema de pensions.

Són doncs les masses populars qui pagaran la crisi. Els impostos representen més del 63% dels ingressos de l’estat en la llei de Finances per a l’any 2013 i seran suportats principalment pels consumidors i els assalariats, mentre que la participació de les empreses privades i les llars riques romandrà baixa perquè gaudeixen d’exempcions fiscals, subvencions i accés a la terra a preus irrisoris.

L’estat intenta anticipar-se a les resistències obreres i populars que es desenvolupen en tots els fronts per la feroç repressió, i un acarnissament sobre totes les estructures combatives organitzades o no organitzades: M20F, sindicats, associacions de diplomats en atur, defensors dels drets humans, víctimes del sistema de microcrèdits, militants d’ATTAC, etc.

En aquest context, la nostra associació ATTAC CADTM Marroc:

– Condemna fortament aquesta onada de repressió i expressa la seva solidaritat amb les seves víctimes

– Exigeix l’alliberament de tots els presos polítics i solidaritat amb les seves famílies.

Llegir més »
Portada llibre El Lokal
agenda

Es publica un llibre sobre El Lokal, un racó llibertari a Barcelona, vint-i-cinc anys de cultura i pràctica antagonista

Es publica un llibre coral sobre el Lokal, testimoni d’un espai antiautoritari i de lluites de finals de la dècada dels vuitanta fins ara a Barcelona.

Hi ha espais creats pels moviments socials, com el Lokal del carrer de la Cera, que superen el caràcter temporal d’altres iniciatives i esdevenen paisatge actiu de les lluites que emprenem. El llibre que acaba d’aparèixer narra una possible història del Lokal i ho fa des de les vivències de gent que hi va participar. Així, esdevé un testimoni de l’activisme sorgit desprésde la derrota al referèndum de l’OTAN.

Llegir més »