Material amb les preguntes i respostes que estem traient conjuntament CGT, Ecologistes en Acció i Baladre sobre la UE per difondre amb vista a que sigui un instrument molt pedagògic.
Qui pren les decisions a la UE?
A la UE 28, les decisions executives són preses per la Comissió Europea. Elabora directives que són d’obligat compliment per a tots els estats membres, si el tema està transferit a la UE. També estableix les prioritats generals de despesa a llarg termini per a la Unió en el que es denomina el “marc financer” de la UE. I elabora el pressupost.
La Comissió està formada per 28 comissaris, un per cada país de la UE, que tenen un mandat de cinc anys. No són triats democràticament, sinó que els designa el Consell Europeu. L’actual President de la Comissió Europea és José Manuel Durao Barroso, que va renovar per la seva segona vegada el seu mandat al febrer de 2010.
Al seu torn, el Consell Europeu reuneix als caps d’Estat o de Govern de cada país de la UE, al president de la Comissió i al president del Consell Europeu, que és qui presideix les reunions. Recordem que els caps d’Estat són triats amb sistemes electorals no proporcionals i que solen comptar amb el suport de menys de la meitat de les seves poblacions. Actualment, i fins a finals de novembre de 2014, el president del Consell és Herman Van Rompuy. No cal confondre’l amb el Consell de la Unió Europea, format pels ministres de cada temàtica.
El famós “Ecofin”, per exemple, que pren decisions econòmiques que ens afecten a totes i tots, és el Consell de la Unió que reuneix als ministres d’Economia i Hisenda. A més, és molt decisiva en les nostres vides la labor del Banc Central Europeu (BCE), que és qui gestiona la moneda i, per tant, la política monetària. Això ho fa sense cap control públic possible.
El Parlament Europeu, únic òrgan electoralment triat, no té iniciativa legislativa (no pot proposar lleis) i solament té potestat per a validar o rebutjar les que li arriben de la Comissió o el Consell. Un exemple clar de qui mana: La Comissió Europea intervé en els pressupostos de cada estat membre, abans que arribin si més no als Parlaments estatals, per a vigilar que compleixen amb les mesures neoliberals que emanen dels òrgans de la UE, segons dicten el Pacte de l’Euro o Pacte Fiscal. És el que es coneix com “Semestre europeu”.
Les directives europees condicionen tota la política dels estats: mercats de treball, polítiques d’immigració, desplaçament de treballadores/és, mercats interiors i exteriors, transports, competència, alimentació, medi ambient, agricultura, sobirania alimentària, etc. No obstant això, els pobles que patiran aquestes polítiques no tenen oportunitat de triar a qui ha d’elaborar-les.
Si a aquesta falta de democràcia afegim la presència molt activa de més de 15.000 lobbistes i 2.500 empreses que pressionen de forma regular a les institucions europees, és fàcil adonar-se que la política de la UE persegueix afavorir interessos privats. Amb les seves ingerències, condicionen i manipulen les iniciatives legislatives de la UE.
Abans de res, és necessari qüestionar novament el paper de la UE. Fins a quin punt els lobbies han determinat les polítiques de la Unió Europea? A qui serveixen les institucions europees?
Fonts:
http://europa.eu
http://corporateeurope.org/
http://www.lobbyingspain.com
És legítim el deute de la UE?
Des de les institucions europees s’insisteix que el principal problema de les economies de la UE és el deute públic, però quan s’analitzen les dades del deute dels estats de la UE observem alguna cosa ben diferent. A la fi de 2011, el deute públic dels estats de la Zona Euro suposava només 15% del total del deute, mentre que el deute privat (de les famílies, de les empreses no financeres i de la banca) suposava el 85% restant.
Davant aquest greu volum de sobreendeutament del sector privat, el que més preocupa als governs i banquers és l’impagament d’aquest deute. Per això, des del començament de la crisi financera, estan maldant per convertir aquest deute privat en deute públic. El més clar exemple ho tenim en el rescat de la banca espanyola que, ja des d’abans del començament de la crisi, ha rebut la xifra de 1,42 bilions de € d’ajudes públiques.
Per a poder salvar a la banca, l’Estat espanyol s’ha hagut d’endeutar més encara i ha hagut de fer dures retallades en els serveis socials bàsics per a la població com són la sanitat, l’educació o les pensions. I això mateix ha ocorregut en la major part dels Estats de la UE, especialment els de la perifèria europea (Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Portugal). Així doncs, aquest deute, en origen privat i convertit en públic, és, sens dubte, un deute il·legítim, ja que lluny d’ajudar a la població a pal·liar els danys socioeconòmics de la crisi, els ha aguditzat encara més.
Però la perversió del deute no resideix només en la injustícia de fer-nos carregar a totes les persones amb un deute que no és nostre, sinó en la seva utilització per a sotmetre a les poblacions europees als dictats dels “mercats”, als interessos dels poders financers. Així, els rescats duen associats tot un seguit de condicions que, amb l’excusa de sanejar les economies dels països rescatats, permeten a organismes tan poc democràtics com la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, coneguts com la Troica, intervenir en les polítiques nacionals i segrestar les seves sobiranies. Aquesta ingerència ha provocat, en el cas de l’Estat espanyol, la reforma de la Constitució en el seu article 135 per a prioritzar el pagament del deute sobre la despesa social. Per tant, aquest deute il·legítim ha de ser repudiat i no pagat.
No devem, no paguem!
Què tenen a veure les reformes laboralsamb la UE?
