Fins ara han resultat fallides les maldestres campanyes orquestrades per desprestigiar la revolta popular del 15-M, que ha desconcertat a mig món, l’altre mig estàvem desitjant una cosa així i ens hem sumat amb inusitada alegria. Ha estat una alenada d’esperança, tot i que monsenyor Rouco afirmi que els joves de les acampadestenen l’ànima buida.

El moviment 15-M –parlo en exclusiva de la meva experiència madrilenya– ha tingut un eco inesperat per diverses raons: l’habilitat dels seus organitzadors, el seu designi de fugir de les sigles, el descontentament general, el caos que Bolonya ha aprofundit en les universitats, l’oportunitat que oferien unes tristes eleccions, l’eco de la revolta àrab –juntament amb l’esdevingut a Grècia, Portugal i Islàndia–, i, en suma, el treball d’anys dels moviments socials crítics.

Agrego una cosa òbvia: el fet que en el seu estadi inicial la iniciativa que va cobrar cos el 15 de maig de 2011 hagués superat totes les expectatives va atreure cap a ell immediatament a moltes persones.

1. El que va sortir de les manifestacions del 15 de maig va ser, d’altra banda, una raresa: en les files del moviment naixent, i almenys en el primer moment, els adults faltaven, com faltaven també, per cert, els adolescents. Generacionalment constrenyit, amb escassa presència obrera i més aviat interclassista, mancava de forma orgullosa de líders, una cosa que no va deixar de posar dels nervis a uns mitjans d’incomunicació de sempre obsessionats amb posar-li cara a les coses.

2. Sobre un fonament sòlid –el de la indignació–, el moviment tenia dues ànimes. Si la primera l’aportaven activistes dels moviments socials crítics, que contesten activament el capitalisme i bé podem descriure, per la seva vocació assembleària, com llibertaris, en la segona s’han instal·lat joves que, infinitament cabrejats i un punt ingenus i meritocràtics, postulen una reforma més o menys radical del sistema i mostren un franc interès per les eleccions i les seves trames.

Sent cert que aquestes dues ànimes no han deixat de vivificar-se mútuament, el seu és assenyalar que encara que en el moment inicial l’hegemonia va correspondre a la primera, amb el pas dels dies es va fer valer un pes creixent de la segona, per ventura facilitat per la pressió que van exercir les autoritats polítiques, judicials i policials. Les coses com fossin, i encara que l’escenari no era paradisíac, seguia sent clarament preferible a la misèria que hem palpat durant decennis. Bastava amb fer una ullada a qualsevol de les assemblees de la Porta del Sol per a veure que ens endinsàvem en un món nou.

3. Si algú es pregunta per què el moviment ha provocat tant temor, respondré que, encara que referent a això hagin pogut influir el creixement inesperat de les protestes i la petjada emocional derivada de la revolta àrab, el realment important era altra cosa: connectava de manera espontània amb moltes de les percepcions populars sobre la crisi i la seva resolució, una cosa poc comú –admetem-lo– en les iniciatives dels nostres moviments socials.

4. Oblidem ara la reacció de la caverna. Una simple ullada a les portades de La Gaceta, La Razón, ABC i El Mundo il·lustra a la perfecció el que tenim entre mans. M’interessa parar esment a una cosa més delicada per menys evident, que retrataré de la mà d’una glossa del que han escrit els todòlegs dels diaris El País i Público. Després d’haver defensat de sempre la infàmia de les polítiques del PSOE, al corral del qual tornaran ràpidament, els primers, elsd’

La irrupció de les acampades mostra el treball invisibilitzat de nous col·lectius socials. Però lluny de consolidar-los, els exigeix tornar a reinventar-se.

La realitat de maig ens ha ofert tres ‘espanyes’ diferents:

Una que creu haver ressuscitat: la de la ‘derechona’ amb els seus mitjans de TV, premsa, PP, etc, que senten que manaran més. Numèricament no són més d’un terç de la població del país, i fins i tot en diversos llocs han baixat electoralment.

L’altre terç electoral s’ha desplomat amb el PSOE i IU –que tot just ha recollit una petita part del “no ens fallis” a ZP– i amb els sindicats que signen el que sigui. Aquest terç dona la culpa a la crisi financera i gairebé tot ell no veu altres possibilitats d’acció que les electorals.

Però està l’altre terç de desencantats o d’indignats que ha fet emergència tant en les votacions com en les places. Es veu en les abstencions, vots nuls i en blanc, i en el vot a favor d’algunes formacions unitàries radicals. Té una explicació possible per les mobilitzacions que es venien succeint fins que ja han saltat de les places als mitjans, obertament convertint-se en factor polític.

No convé enganyar-se sobre les possibilitats de transformació de la societat. Estem molt millor que abans de maig, però l’ona mobilitzadora encara ha d’organitzar-se i donar batalles concretes i de fons perquè es mobilitzi la majoria de la societat.

El bo és el que ja anem aprenent col·lectivament: que el camí no és prioritàriament electoral –almenys mentre la llei sigui bipartidisme imperfecte–, que és millor no convocar amb sigles i amb liders, que la indignació s’imposa sobre les discussions de programes –socialdemòcrates, decreixement, etc– i per sobre de les ideologies; la gent reclama ser escoltada “des de baix” sense que li donin la xerrada sobre tal o qual teoria.

Qui optin per tractar de rendibilitzar de forma electoral aquest descontentament en clau de partit sembla que no han entès res. Tret que es creés una opció unitària no partidista per a canviar la llei electoral i per a algun objectiu concret –un referèndum contra les retallades–, no sembla que el camí electoral tingui molt aspecte de canviar.

El camp del que s’està fargant està més a desbordar als moviments socials tradicionals –sindicats, associacions, etc.– per a llançar-se a una acció política unitària i amb noves formes organitzatives. Doncs fins i tot la bona idea-força de Democràcia Real Ja, també ha estat desbordada. Potser s’està construint Democràcia Real des de baix, donant més pes a la forma d’assemblees, comissions i grups de treball, descentralitzats, i amb procediments participatius de pujada i baixada de la informació constants.

Els ‘grups motors’ que ja es venien movent ara han tingut l’ocasió d’autoorganitzar-se en xarxes d’assemblees. Estem sent desbordats i estem aprenent. És un bon indicador de la creativitat social d’aquestes experiències i del lluny que poden arribar. Encara queden reptes, doncs les mobilitzacions estan només començant i el poder social encara ha de quallar amb la seva autoorganització.

Hi ha dues preguntes claus. D’una banda les accions que es promouran i que simbòlicament desbordaran al seu torn a la presa de les places. En les assemblees s’haurien d’estar discutint iniciatives que mostrin qui són els enemics i què és el primer que ens indigna. No solament un programa de punts reivindicatius, sinó com cridar als dos terços de la població per a mostrar la indignació general. I per a això, l’altra pregunta és com coordinar-se totes les ciutats de forma àgil per a la presa de les principals decisions. Les noves formes de ciber-democràcia haurien de poder combinar les assemblees cara a cara i la coordinació sense caps entre localitats.

* Article de Tomás R. Villasante, activista i professor de la UCM, extret del núm. 152 de la revista Diagonal

Els multitudinaris actes de desobediència civil i resistència no violenta, els processos massius de participació i decisió directa i horitzontal, les milers de persones discutint assembleàriament, la reconstrucció de llaços de sociabilitat… són alguns dels trets d’aquest nostre actual moviment. Intentem ajudar a situar-lo en la conjuntura, però també en el llarg termini.