Teòrics com Foucault o Deluze, han identificat les formes de control social que es succeeixen al llarg de la història d’acord amb diferents tipus de societats; les de sobirania, les disciplinaries i, finalment, les de control. En el text “Postdata sobre les societats de control”, Gilles Deleuze, analitza el pas de les societats disciplinaries, sorgides els segles XVIII i XIX i que culminen a principis del XX, a les societats de Control, etapa al principi de la qual ens trobem.
Per a Deleuze, les societats disciplinaries es caracteritzaven, entre d’altres coses, per el fet que les seves institucions de control social (escola, fàbrica, presó…) eren com episodis tancats i successius, amb principi i final, i en els que d’un es passava a l’altre. A les societats de control ja no; a l’escola t’estas preparant per al mercat laboral, però a la feina has de seguir duent a terme formació continuada. Les ciències de la salut o la criminologia ja no es limiten a aquells que presenten una patologia o han comès un delicte, sinó que incorporen criteris de prevenció, grups de risc, etc, que medicalitzen i criminalitzen a sectors socials sencers així com un munt d’aspectes que abans restaven fora de la seva influencia.
El sistema ja no es un capitalisme de producció, centrat en la compra de matèries primes i l’elaboració de productes per a la venta, que enmarca la seva activitat a la fàbrica. El capitalisme de les societats de control es un capitalisme de mercat; compra productes acabats i ven serveis, la empresa substitueix a la fàbrica. I l’empresa és quelcom molt més dispers, voluble i plàstic que la fàbrica; en un moment on se’ns ensenya que “les empreses tenen ànima” i on les empreses son persones jurídiques amb tots els drets però que no poden ésser jutjades per cap tribunal. La empresa penetra a l’escola, l’hospital, la presó, la família… i el marqueting esdevé la nova forma de control social; totes les institucions de socialització i resocialització deixen d’ésser espais diferenciats per a estar lligades i escolpides en una matriu estructural i ideològica.
En un mon on el mateix règim de domini va des de l’escola fins a la feina, des de l’hospital fins a la presó, des de la família fins als mitjans de comunicació, i les fronteres entre tots aquests espais s’esvaeixen alhora que el seu contingut s’homogeneitza i s’apodera del pensament de l’individu i de l’espai públic, la cadena del control sembla encara més fèrria que la de la disciplina. Deleuze diu “l’home tancat ha donat pas a l’home endeutat”, alhora que els diners han deixat de sustentar-se en les reserves d’un material preciós per a ésser, literalment, xifres que algú tecleja en una pantalla.
A les societats disciplinaries, els obrers van sabotejar, confrontar i prendre els seus llocs de tancament, les fàbriques, fent variar la correlació de forces i aconseguint les conquestes que ara veiem desmantellar. Però es pot fer el mateix amb l’endeutament al que avui se’ns sotmet pel sol fet de viure o amb la precarietat que l’empresa ens obliga a acceptar per tal de poder treballar? Per a Deleuze això dependrà, en gran mesura, de que ens adonem de com ens utilitzen i en aquest punt es pregunta per si els sindicats seran capaços d’adaptar-se a aquestes noves circunstàncies o si deixaran pas a noves formes de resistència i de lluita.
L’escenari no sembla ser encoratjador; amb bona part dels que viuen del seu treball culpant de la crisi a immigrants i embargats, i recolzant que la policia, o inclús l’exèrcit, esclafin vagues, en un món on les antigues lluites s’han concertat per a desmantellar les concessions assolides i on el control sembla haver estat tant implacable com per a esborrar la noció de classe i la paraula conflicte de la ment del treballador.
Potser per a sobreviure, la lluita sindical necessiti mirar més amunt de les reivindicacions gremials per a articular-se a noves, o velles que hem oblidat, formes de lluita que puguin confrontar formes de control sempre canviants i renovades. L’autogestió dels propis treballadors a empreses que han fet fallida, a les cooperatives fetes des de baix, el paper del treball temporal, dels precaris i dels aturats, o de moviments socials que han lluitat colze a colze amb els treballadors a les últimes vagues, son realitats a les que l’anarcosindicalisme no pot donar l’esquena.
De poder llegir les formes de control sobre els que vivim del nostre treball i de ser capaces d’escriure les formes de resistència que facin mal de debò al poder, en dependrà la vigència de les nostres lluites.
