Diego Antonio Camacho Escámez (Almería, 12-8-1921 / Barcelona, 13-4-2009), més conegut pel seu pseudònim literari: “Abel Paz “, es va criar en una família camperola de jornalers. Als 8 anys va emigrar amb la seva família a Barcelona. Va estudiar a l’escola racional Natura del barri obrer del Clot, dirigida per Joan Puig Elias. Es va afiliar molt aviat a les Joventuts Llibertàries, creant un grup de militants en què es trobaven els seus amics: Federico Arcos, “Víctor García” i Liberto Sarrau. Va combatre al front del Segre, enquadrat en els grups de defensa confederalsdel Clot.

L’emblemàtic i ja clàssic llibre de la revolució i la Guerra Civil espanyola obra del poeta i escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, 1929) ara ha estat traduït per primera vegada al català. Anteriorment havia conegut les edicions de Grijalbo (1977) i Anagrama (1998).

El mateix autor en el pròleg per aquesta edició explica com l’any 1971 va arribar a Espanya per tal de preparar la pel·lícula Buenaventura Durruti. Biographie einer Legende, que es va emetre a Alemanya el 1972. Els problemes clandestins en què en van bellugar per recaptar va aixecar la sospita de la policia franquista, que va convidar tot l’equip a sortir del país. H.M. Enzensberger, amb el fons documentat de la seva recerca i els testimonis orals realitzats a Espanya, França i Països Baixos, va elaborar aquest llibre que va veure la llum a Alemanya el 1972.

El llibre, estructurat en vuit glosses, segueix cronològicament la vida del militant i líder anarquista Bonaventura Durruti (Lleó, 1896 – Madrid, 1936), lligada a la història del seu temps: la infància a Lleó, l’aprenent de mecànic, la vaga del 1917, la incorporació a la CNT, la creació del grup Los Solidarios, els seus exilis i avatars per mig món, la presó, la República, el 19 de Juliol, les milícies, l’estiu revolucionari de 1936, la participació de la CNT-FAI als governs de la Generalitat i de la República, la mort i el gran enterrament a Barcelona.

En la primera glossa: la història com a ficció col·lectiva, l’autor cita la conclusió que havia tret l’escriptor rus Ilia Ehrenburg quan el 1931 va conèixer Durruti: “Cap escriptor no s’hauria decidit a escriure la història de la seva vida, s’assemblaria massa a una novel·la d’aventures.” I així en quatre ratlles n’hi havia prou per explicar qui era Durruti: “Aquest obrer metal·lúrgic havia lluitat per la revolució des de la joventut. S’havia enfilat en barricades, havia atracat bancs, havia llançat bombes i segrestat jutges. L’havien condemnat a mort tres vegades, a Espanya, a Xile i a Argentina. Havia passat per incomptables presons i l’havien expulsat de vuit països.”

Una història així qui se l’hagués cregut, però era real i encara es va engrandir més durant les grans vagues obreres de l’època republicana i sobretot durant la gesta de juliol de 1936 contra les forces militats rebels aixecades contra el govern del Front Popular. Durruti ja era aleshores el líder carismàtic dels treballadors catalans i espanyols i va comandar la primera columna de milicians que sortí a conquerir Saragossa de les urpes feixistes.

Hans Magnus Enzensberger ha alimentat el foc revolucionari del curt estiu de l’anarquia a través de testimonis de primera fila que van viure in situ la revolució anarcosindicalista i van conèixer el carismàtic anarquista. Entre els autors o testimonis recollits per l’escriptor alemany trobem Rosa Durruti, Emilienne Morin, Diego Abad de Santillán, Ricardo Sanz, Joan Garcia Oliver, Frederica Montseny, Josep Peirats, Abel Paz, Simone Weill, Frank Bokernau, Mikhail Kolstov i, entre altres, H.E. Kamisky, que narra l’enorme acomiadament que Barcelona va fer al mésgran heroi de la revolució: Durruti. Però la revolució llibertària el novembre de 1936 ja gairebé l’havien liquidat.

Eusebi Carbó i Carbó (Palamós, 1883-Mèxic D.F., 1958), va ser un veritable rodamón anarquista sense fronteres. Estudià magisteri a Girona i, abans d’exercir de mestre, treballà a la indústria del suro. Des de les idees republicanes federals va evolucionar ràpidament cap a l’anarquisme després de llegir els principals pensadors Proudhon, Kropotkin, Bakunin, Godwin…

Per la seva implicació amb la lluita de la causa obrera fou detingut per primera vegada l’any 1902, al llarg de la seva vida seria empresonat altres trenta-sis vegades equivalents a deu anys de captiveri.

Eusebi Carbó el 1903 era mestre a l’Escola Moderna de la Bisbal, que dirigia Joaquim Garriga Pons, allà es va unir amb la filla del mestre, Lluïsa, amb qui va tenir un fill, Proudhon, que destacaria com escriptor llibertari.

Eusebi Carbó el 1905 fa amistat amb el poeta i dramaturg Felip Cortiella i freqüenta el Grup Avenir de Barcelona participant en les vetllades teatrals.

El 1908 coneix per primera vegada l’exili a França. Dons anys més tard s’instal·la a Barcelona i participa a la fundació de la CNT. Carbó es relaciona amb la flor i nata de l’anarcosindicalisme ibèric: Salvador Seguí, Josep Negre, Manuel Buenacasa, Eleuterio Quintanilla, Hermós Plaja, Josep Viadiu, Àngel Pestaña, Higinio Noja, Llibertat Ródenas, Antonia Maymon, Francisco Arín, Tomás Cano Ruiz, Josep Canela, Joan Peiró…

El desembre de 1910 s’escapa a França amb Margarita Gironella i, posteriorment, a Itàlia on entra en contacte amb els anarquistes Luigi Fabri, Armando Borghi i Camilo Berneri. La parella retorna a Espanya, concretament a Elda on Eusebi Carbó fa de mestre d’una escola racionalista i participa en nombrosos mítings confederals per Llevant. Quan el govern civil tanca l’escola racionalista es trasllada una breu temporada a Madrid.

El 1915 novament el trobem a Catalunya dirigint la publicació Reivindicación de Sabadell, on defensa la revolució mexicana. Eusebi Carbó i Francesc Miranda viatgen al Ferrol, en representació de Solidaridad Obrera i del Comitè Regional de Catalunya, respectivament per assistir al Congrés contra la Guerra organitzat pels grups anarquistes ibèrics i amb companys gallecs cenetistes fa una gira de propaganda per Galícia. Aquell mateix any exerceix de mestre a l’escola laica Institución Libre de Enseñanza de Valladolid, on fa bona amistat amb Valerio Orobón Fernández. El 1916 amb Mauro Bajatierra assisteix com observador al Congrés de la UGT.

Eusebi Carbó retorna a València, forma part del grup d’afinitat anarquista “Los Iguales” i escriu a Tierra y Libertad, Cultura y Acción i La Voz del Campesino. El 1918 representa l’Organització Confederal a la Conferència Internacional del Treball a Ginebra i assisteix com delegat a la Federació d’Agricultors Nacionals a València. Aquell mateix any participa en el Congrés Anarquista de Barcelona en representació dels grups de Llevant.

El 1919 dirigeix Solidaridad Obrera a València i assisteix en representació de la CRT de Llevant al II Congrés de la CNT al Teatre de la Comedia de Madrid. Durant els dies del Congrés escriu la seva opinió al periòdic Nueva España.

Carbó va ser un dels signants del manifest sobre la finalitat de la CNT, el comunisme llibertari, i alhora defensà la integració de l’Organització en la Internacional Comunista, essent nomenat delegat amb Àngel Pestaña i Salvador Quemades per anar Moscou, però finalment l’únic que va poder arribar-hi fou el lleonès Pestaña. Eusebi Carbó, posteriorment, va denunciar la dictadura del proletariat i va defensar la tendència anarquista per a la CNT.

El 1922 dirigeix Cultura y Acción a Saragossa. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà on va treballar de taxista. En aquesta època manté una gran amistat amb Peiró, coneix Malatesta i es retroba amb els anarquistes italians Borghi i Fabbri i l’alemany Rudolf Rocker.

L’any 1930 va ser un dels signants del Manifest d’Intel·ligència Republicana i va fer de redactor de Guerra Social. El 1931 entra a la redacció de Solidaridad Obrera que dirigia Joan Peiró. El 1931 assisteix al Tercer Congrés de la CNT, celebrat a Madrid, on és elegit per assistir al Congrés de l’AIT. Novament a València torna a dirigir la Solidaridad Obrera d’aquesta ciutat.

El 1933 Carbó és elegit per formar part del Secretariat de l’AIT amb l’anarquista nord-americà Alexander Shapiro. Des de posicions anarcosindicalistes s’oposa a la supremacia de la FAI dins de la CNT. El 1934 es va entrevistar amb Lluís Companys en nom de la CNT i fou un dels encarregats d’organitzar la rebuda dels infants dels vaguistes de Saragossa. Aquell mateix anys retorna a la redacció de la Soli barcelonina, alhora dirigida per Felipe Alaiz.

Durant el temps de guerra i de revolució va ocupar diversos càrrecs polítics en representació de la CNT com ara vocal del Consell d’Economia i delegat del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Des del Comissariat, que dirigia Jaume Miravitlles, fou enviat a Nova York, per ordre expressa de Companys i Tarradellas, a contactar amb els immigrants italians d’ideologia anarquista amb la fi de recaptar fons econòmics per ajudar a sostenir els refugiats de la República a Catalunya.. A Nova York es reunirà amb els immigrants anarquistes del Circolo Volontà, Cultura Proletaria i L’Adunatta dei Refractari. Al seu retorn d’Amèrica tindrà un càrrec al Ministeri d’Instrucció de la República, aleshores en mans de la CNT, i col·labora en el periòdic confederal Catalunya.

Eusebi Carbó és un dels animadors, amb els seus companys italians Fosca Corsinovi, Enrico Zamboni i Armad Shoffer (Armando Rordiguez), de la Colònia Infantil L’Adunata dei Refractari inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès (Sant Cugat) amb l’ajuda econòmica dels anarquistes italians residents als Estats Units.

Nascuda a l’Hospitalet del Llobregat, va estudiar Sociologia i Història Contemporània i s’especialitzà en historia dels moviments socials urbans del segle XX a Catalunya i a Espanya. És professora d’ensenyament secundari i va treballar molts anys com a documentalista i comissaria d’exposicions i documentals.

– Comenta’ns les teves investigacions sobre l’anarquisme?

Parlar de l’Antònia Fontanillas, és un recorregut per l’anarquisme i l’anarcosindicalisme militant. Deixeu-me que en destaqui la seva tasca comunicativa, que sovint no es valora suficient la seva importància, apassionada de la literatura social i llibertària, ella que va començar com administrativa al diari Solidaridad Obrera i en va acabar composant a la clandestinitat del franquisme uns 14 números, al llarg de la seva vida va escriure sota diversos pseudònims (Tona, AF Borràs) a diverses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Butlletí Amicale, Butlletí Roine-Alps, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontacions, Espoir, Dones Llibertàries, El Noi, Nova Senda, Rojo y Negro, Ruta, Solc, Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc, i afegiria, que ens va quedar pendent una entrevista programada de la mà del Txema Bofill, ja no hi vam ser a temps a fer-la a la nostra històrica capçalera, el Catalunya,òrgan d´expressió de la CGT Catalunya.

Cal recordar obres de l’Antònia, com Testimoni sobre Germinal Gràcia (1992, inèdit), Des d’un i altre costat dels Pirineus (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De l’après i viscut (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà), Dones Lliures. Lluitadores llibertàries (1998, amb altres); la introducció del llibre de Víctor García Contribucions a una biografia de Raúl Carballeira (1961), el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d’una antologia sobre Luce Fabbri (La llibertat entre la història i la utopia, 1998) o Lola Iturbe: vida i ideal d’una lluitadora anarquista (2006, amb Sonya Torres).