La corrupció i el creixent atur porta a milers de manifestants a protestar contra el govern.
Estudiants espanyols asseguren que la situació social a la república balcànica és crítica.
Les privatitzacions d’empreses públiques llancen milers de treballadorsdel mercat laboral.
Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), la xarxa formada per unes 400 entitats socials, sindicals, culturals i polítiques, celebra la destitució de Josep Anglada com a president del partit feixista, Plataforma per Catalunya (PxC).
L’any 2010, quan es va crear UCFR, hi havia gent que valorava el creixement electoral de PxC com quelcom d’inevitable, i creia que la millor estratègia era no parlar d’aquest partit ni del seu líder, Josep Anglada, amb l’excusa que fer-ho equivalia a fer-ne propaganda. UCFR, en canvi, no compartia aquest criteri i sempre ha actuat seguint el principi que per fer front al problema era imprescindible abordar-lo de manera desacomplexada, tot fent patent el perill que aquest representa. Per aquesta raó UCFR s’ha dedicat a denunciar —amb un quart de milió d’octavetes; milers de cartells i adhesius; desenes d’actes públics; i nombroses mobilitzacions al carrer— la naturalesa feixista d’aquest partit.
La Plataforma STOP PUJADES convoca el 12 de febrer la vuitena mobilització a unes 50 estacions catalanes per la retirada de l’augment del preu del transport públic de 2014.
DIMECRES 12 FEBRER 19.00h. 47 CONCENTRACIONS #stoppujadestransport
VAGA INFORMATIVA DE 19.30 A 20.30h
A les 19 hores hi haurà concentracions a diferents punts:
A Barcelona: Arc de Triomf, Ciutat Meridiana (18:30h), Clot, Congrés, Fontana, Horta, Hospital Clínic, Jaume I, la Pau, les Corts, Llucmajor, Maragall, plaça de Sants, Poblenou, Poble Sec, Roquetes(18:30h), Sagrera, Sant Andreu, FGC Sarrià, Vallcarca, plaça Marina de la Zona Franca.
Els treballadors de TV3 han decidit en referèndum convocar sis jornades de vaga del dilluns 10 al dijous 20 de febrer, en dies alterns i amb aturades de 4, 12 o 24 hores, per reivindicar que no se’ls apliquin retallades salarials. Aquesta proposta, que era la que feia el comitè d’empresa, s’ha imposat per un 58,93% dels vots, mentre que només el 13,31% ha votat a favor de la vaga indefinida i el 25% restant ha votat per no fer aturades, segons han informat fonts sindicals. La participació s’ha situat en el 83,66%. La primera de les vagues, dilluns vinent, tindrà una durada de 12 hores, concretament de 8.00 a 20.00.
“Economia col·lectiva. L’última revolució d’Europa” és un documental que aprofundeix en un fet històric recent i poc conegut: l’expropiació i la gestió obrera del 80% de les indústries i serveis a Catalunya entre 1936 i 39. És una de les transformacions més radicals -d’arrel- i innovadores del segle XX. L’última revolució d’Europa.
Un documental d’investigació que explica el procés de col·lectivització únic que va viure Catalunya entre 1936 i 1939, un dels episodis més extraordinaris de la nostra història recent: l’expropiació i gestió col·lectiva d’empreses per part dels seus treballadors i treballadores.
Les organitzacions obreres es van fer càrrec de barberies, tallers, cinemes, i fins i tot de companyies tan importants com General Motors, Campsa, Hispano Suiza, Aigües de Barcelona i Damm. El 80% de les indústries i els serveis van ser col·lectivitzats. És una de les transformacions d’arrel més radicals i innovadores del segle xx.
Estem immersos en una crisi econòmica de grans proporcions i encara no sabem quan ni com acabarà. Últimament, en el nostre país es parla cada vegada més d’economia col·lectiva i economia solidària com possibles alternatives al model actual. quins ensenyaments podem recollir de l’experiència col·lectivista? quines propostes d’anàlisis i intervenció i experiències pràctiques existeixen actualment en aquesta línia? quins són els reptes actuals per a una transformació socialista i llibertària de la economia?
Aquest documental s’ha finançat parcialment a través del micromecenatge i té llicencia Creative Commons.
“Aviat vaig comprendre que la revolució de 1936 (…) és l’única i veritable revolució social moderna que conec”. (Noam Chomsky)
Més informació a:
http://economiacollectiva.com/
Tràiler:
http://vimeo.com/52149911
[català] “Economia col·lectiva. L’última revolució d’Europa”
El Relator Especial de l’ONU per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no reparació ha estat visitant diversos territoris de l’estat espanyol (Madrid, Barcelona, Sevilla i Santiago de Compostel·la) on ha tingut trobades amb les autoritats governatives i les associacions de recuperació de la memòria i familiars víctimes del franquisme.
CGT, s’enorgulleix del suport del Relator de l’ONU per la veritat, la justícia i la reparació dels delictes comesos durant el franquisme contra els defensors de la llibertat.
Pablo Greiff indica, en el seu informe preliminar, que és necessari que l’estat espanyol abordi, d’una vegada per sempre, la investigació d’aquests delictes de lesa humanitat. Considera que és inacceptable el comportament de la judicatura amb la seva insistent defensa de la impunitat d’aquests delictes per la llei del 1977. No entén aquesta postura en una democràcia, que ell considera, consolidada.
Està espantat, nosaltres indignats, pel gran temps transcorregut des dels fets i la data actual sense haver arribat a donar solució a les víctimes, entenent que els fets són ja de sobres coneguts encara que no reparats.
El Relator demana a la societat civil una millora i no decaure en el seu treball de petició de justícia i a l’administració facilitar els mitjans adequats per a la recerca de la veritat i facilitar l’accés als fons documentals que continua sent deficient.
També presenta en el seu informe preliminar una crítica a l’anomenada llei de memòria històrica (que des de la seva discussió parlamentària critiquem la CGT) al considerar-la deficient i no reparadora i no troba explicació a la negativa sobre l’anul·lació de les sentències franquistes que, clarament, van ser dictades sense compliment de les garanties judicials i mogudes per interessos polítics.
De la mateixa manera, no entén el significat del Valle de los Caídos. Aquesta obra que va ser feta pels presos condemnats a treballs forçats no conté cap referència al fet (ho ha visitat personalment) i se sorprèn de la situació de robatori de restes per a dur-los al Valle de los Caídos sense l’autorització ni coneixement dels seus familiars.
1. EMBAT m.
Vent que bufa de la mar cap a terra i sol durar des que mor el terral fins a entrada de fosc.
2. EMBAT m.
Envestida de les onades contra les penyes o contra una embarcació.
Procés Embat es una xarxa de militants socials de tradició llibertària, que han engegat aquesta amb l’objectiu de buscar una via d’articulació d’una tendència social, organitzada i amb voluntat d’aportar, des d’una perspectiva llibertaria al desenvolupament del moviment popular i l’empoderament del poble per aconseguir una Catalunya sobirana mitjançant el desplegament del poder popular amb la major democràcia econòmica i la major democràcia política.
Torner. Justo Bueno Pérez, va néixer a Munébraga (prop de Calataiud) el 1907, fill de Justo i de Vicenta. La seva família va emigrar a Barcelona quan encara era un nen. Va destacar com a home d’acció en els comitès de defensa durant les lluites dels tramviaris en els anys trenta. Se li va atribuir l’incendi de tramvies i el seu llançament per carrers en pendent, així com de l’assalt i sabotatge de les cotxeres.
Una altra vegada la direcció menteix als treballad@rs de la CCMA
Les paraules a la taula només serveixen a l’enginyeria verborreicojurídica = TRILERIA
El Departament de la Presidència de la Generalitat ens ha declarat la guerra. En Brauli Duart, empresari sense empresa, sangonera de l’administració pública, és l’executor d’aquest pla maquiavèl·lic ordit a les cuines del govern, amb la col·laboració necessària dels directius de la tele i la ràdio.
Pel que denota l’escrit enviat als representats dels treballad@s de TVC, el dilluns 3 de febrer, sembla que la direcció està molt afligida per l’aplicació de l’article 86.3 de l’ET, àlies “us deixem sense els vostres drets aconseguits fruit de la negociació col·lectiva”, i que gairebé li hauríem de donar les gràcies per dedicar mitja plana a com haurà d’ésser la mesa i la representació sindical de la negociació promesa.
L’Assemblea Solidària denuncia l’incompliment de les administracions respecte les desallotjades de les naus
L’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments ha denunciat, el migdia del divendres 7 de febrer i en roda de premsa, l’incompliment que veuen en gran part dels acords assolits, pel que fa a l’habitatge, al treball i als papers per a les persones desallotjades de les naus que hi havia als carrers Puigcerdà i Pere IV. Assenyalen les tres administracions implicades en l’afer: l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat catalana i la Subdelegació del Govern espanyol.
Des de la secció sindical de CGT Panrico ens fan una crida a participar de les properes mobilitzacions convocades en suport dels treballadors/es de la planta de Santa Perpètua de Mogoda. Estem parlant de la vaga més llarga del periòde “democràtic” ( més de 100 dies ), i els i les companys/es ens necessiten mésque mai!
Manifestació: COMBATEM L’ESTAT POLICIAL AMB AUTODEFENSA VEÏNAL
DISSABTE 8 DE FEBRER A LES 11,30H PLAÇA SANTS
Can Vies no es toca!
Com ja deveu saber el passat 29 de gener, Can Vies va patir una de les pitjors agressions que mai ens haguéssim pogut imaginar, una agressió que ens va tocar a totes les que ens estimem i participem o hem participat al CSA. La invasió policial d’un dels espais referent de lluites socials del barri i de la ciutat considerem que és un atac i una demostració de força per part del departament d’interior, per intentar tallar d’arrel les aliances, xarxes i alternatives que entre totes hem teixit durant anys.
El mateix 29 de gener, el Tribunal Suprem comunicava la denegació del recurs de cassació per unificació de doctrina presentat pel CSA Can Vies davant d’aquest òrgan. Amb aquest nou gir judicial, queda en mans de TMB -i en concret de l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sants-Montjuïc- la decisió de demanar l’execució de la sentència, fent efectiu el desallotjament
NO ens quedarem de braços plegats esperant que desallotgin, ni Can Vies ni a cap dels altres espais amenaçats: la Carboneria, el Banc Expropiat, l’Ateneu Popular de l’Eixample, la Gordíssima, la Flor de Maig i la Casa dels Somnis.
ENS PLANTEM: El dijous 30 de gener es va portar a terme a Barcelona, a la Casa de la Solidaritat, una Assemblea oberta per impulsar una campanya de desobediència per aturar les retallades de drets i llibertats. En el marc d’aquesta campanya s’acorda convocar una manifestació a Barcelona pel 29 de març.
Des de fa uns anys amplis sectors de la nostra societat van decidir respondre. Sortint de l’aïllament i la frustració van obrir una fase de fortes aspiracions de canvi social, mitjançant extensos processos de desobediència, autoorganització i mobilització.
CGT Ensenyament volem deixar palès el nostre posicionament contrari a aquesta resolució ja que ataca en la seva línia de flotació el sistema d’immersió que tenim a Catalunya.
A més, anteposa el dret d’un alumne sobre la resta de companyes i companys del grup classe, obligant a tothom a fer un 25% en castellà, afegint a la llengua i literatura castellanes, una altra assignatura troncal. De fet, aquestes interlocutòries arriben després que les famílies rebutgessin algunes propostes, que ja havien començat a aplicar els centres (l’atenció individualitzada en castellà dels seus fills en una matèria troncal), en considerar que els discriminava. Ara han forçat un avançament de la LOMCE contra la resta de la comunitat educativa dels 5 centres.
Després de 3 anys impedint il·legalment la participació dels Treballadors en la presa de decisions sobre la protecció de la seva salut, i d’haver desobeït un requeriment de la Inspecció de Treball, finalment els responsables del Sincrotró ALBA es veuen obligats a reconèixer en seu judicial els drets d’informació, consulta i participació dels treballadors en matèria de salut laboral.
Els Serveis Públics i el futur incert.
Des de la crisi dels 70 a nivells europeus i des de la dècada dels 80 a nivells de l’estat espanyol, hem estat massa anys contemplant com els serveis essencials per a la comunitat i les empreses públiques, per mitjà de les quals es prestaven part d’aquests serveis, patrimoni de tota la societat-, eren convertits en negoci i expropiats a la majoria.
Unes vegades, directament empreses multinacionals i, unes altres, els diferents governs transfereixen el públic a la voracitat del mercat en nom de “l’eficàcia” i el “bé comú”, espoliant drets de les persones, essencials per a la vida: la salut, l’ensenyament públic, l’educació superior, l’energia, els transports, la comunicació i en part els sistemes públics de Seguretat Social en capítols tan essencials com les Pensions.
Per què el transport, la sanitat, l’educació, les cures dels altres i altres, la cultura, l’aigua, el gas, l’electricitat, l’espai, el sòl, són Públics?
Perquè les persones tenim necessitats des que naixem: de ser cuidades en la infància, quan sofrim dependència; d’educar-nos i adquirir coneixements per a pensar i actuar com persones amb autonomia, que la nostra salut sigui bona i adequada, de poder disposar i utilitzar els mitjans essencials per a la vida: aliments, energia, aigua, habitatges, de tenir transports per a relacionar-nos amb les i els altres, traslladar-nos als treballs, de tenir pensions adequades i suficients quan acaba el nostre cicle de treball obligatori, de tenir prestacions socials suficients en els casos d’atur, invalidesa…
Aquesta és la LÒGICA DEL QUÈ ÉS PÚBLIC: El seu objectiu és la satisfacció de necessitats socials i aquestes són universals, ens afecten a totes i a tots al llarg de la nostra vida. No són econòmiques.
– Es busca la protecció social en situacions de necessitat: i es redistribueix la riquesa que entre totes les persones creem, perquè totes les persones tinguin accés a drets essencials per a una vida digna, de manera igualitària.
– No existeix un interès privat, particular, sinó col·lectiu perquè totes les persones tenim les mateixes necessitats i, ningú ha de lucrar-se o apropiar-se de manera egoista del que és de tota la ciutadania.
– Les prestacions públiques són cobertes amb els recursos que produïm entre totes les persones a través dels nostres contractes de treball, dels impostos, de les rendes. Totes hem de contribuir, qui més guanya més aporta. La societat exercita la solidaritat.
– La gestió d’aquests serveis públics no es regeix pel principi de rendibilitat econòmica, sinó per principis de repartiment necessari i suficient, per a cobrir necessitats socials.
Per què la classe política volen privatitzar les nostres necessitats socials i buscar el lucre i el benefici privat d’unes i uns quants (empresariat, financeres, asseguradores), quan la seva obligació política és defensar l’interès general?
La LÒGICA DEL PRIVAT només busca un interès econòmic particular sense importar-los les necessitats de la majoria de la societat.
– Es busca la rendibilitat, el negoci per als i les accionistes i les i els gestors amb les regles de la competitivitat i la productivitat, sense importar les conseqüències sobre les necessitats socials.
– Els elements que es valoren són exclusivament econòmics i les decisions es deslliguen de les persones.
Les persones hem de rebre aquests serveis, com drets de la ciutadania. Ara pretenen convertir-los en mercaderies que caldria comprar i on les persones de baixos recursos (la majoria) no tindrem accés a ells.
L’apropiació general dels espais públics, del territori i del medi.
La privatització s’exerceix en els carrers i en els últims espais verds de la ciutat: els centres comercials s’apropien de zones d’espai públic i es constitueixen en àrees privades, perquè la ciutadania exerceixi la seva única llibertat, la de comprar i consumir.
Les megaestructures urbanes (autovies, túnels, aparcaments), els megaprojectes residencials, les torres comercials, la recuperació de la zones cèntriques pel capital privat per a l’especulació urbanística, han contribuït a la fragmentació social, a l’exclusió del patrimoni col·lectiu, a la imposició d’una nova cultura. La ciutat s’estructura des de la competitivitat.
El creixement de l’automòbil en detriment del transport per ferrocarril, com factor decisori en el disseny de la vialitat amb la negligència del transport públic i social, de l’ús per als vianants de l’espai urbà. Fragmenten la ciutat, aïllen l’entorn urbà, fent més difícil la vida quotidiana de les i els habitants, en particular de les i els quals viuen del sector informal de l’economia, ajudant així a l’ampliació de la bretxa entre persones riques i pobres, en la ciutat i en el camp.
Les ciutats es fragmenten, entre les i els usuaris i no, les i els consumidors i no, persones integrades i excloses. Els barris s’han dissolt, no hi ha més identitat barrial, s’han distanciat els uns dels altres, no hi ha solidaritat i l’ús de l’espai urbà es fa més impersonal, individual, com si la ciutat no fora de totes i tots.
L’habitatge només per a qui pugui pagar-lo i separat de la vida diària de les persones, cada vegada més allunyats dels seus treballs, de les seves activitats socials.
La filosofia de posar recursos públics en mans privades, la trobem en el mercat de l’Aigua i de l’Energia, basat en transaccions entre particulars. Es desatenen aquells aspectes de la gestió del domini públic hidràulic sense rendibilitat econòmica, com el control dels abocaments, la millora ambiental de marges i riberes, etc., aspectes essencials de contingut ambiental.
Es tendeix cap a un escenari en el qual tindrà aigua qui pugui pagar-la, educació qui pugui pagar-la, bona salut, pensió suficient, habitatge, etc… qui pugui pagar-les.
Les actuals polítiques neguen els nostres drets socials, convertint-los en retòrica. L’eradicació de l’exclusió social, la pobresa… han estat traslladades al “mercat lliure”, transformant la seva naturalesa: de necessitats socials les quals cal cobrir universal i suficientment, hem passat a serveis, i qui els usa ha de tenir capacitat econòmica per a sufragar-los.
La vida entesa de forma col·lectiva és una qüestió de solidaritat entre grups socials, territoris i generacions. Qui no entén la solidaritat sota aquests paràmetres, confon intencionadament, el benestar social de totes i tots, amb el benestar privat que cadascú pugui pagar-se.
CGT per la defensa dels Serveis Públics com drets socials suficients per a Totes i Tots.
Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT
Materials de la campanya al web http://www.cgt.org.es/lucha-contra-la-destruccion-de-lo-publico
La Plataforma STOP PUJADES convoca la setena mobilització a 46 estacions catalanes per la retirada de l’augment del preu del transport públic de 2014.
Després de sis jornades de mobilitzacions, més de 40 concentracions convocades simultàniament i 85 càrrecs electes donant-hi suport, la veu que reclama la retirada de l’augment de tarifes 2014 i una posterior taula social del transport públic, segueix ben viva.
La situació actual del ferrocarril en l’Estat espanyol és la pitjor que hem conegut mai, no és menys cert que el ferrocarril que necessita la majoria de la població està extingint-se per falta d’inversió de manteniment, de nous projectes per a arribar a més poblacions, d’un transvasament real de mercaderies des de la carretera, acabant també amb el paper vertebrador i de servei públic necessari que sempre ha tingut.
Aquesta situació no s’ha gestat en uns pocs dies, sinó que ve des de lluny, sent responsables d’això, a més d’aquest govern insofrible, els diferents governs anteriors de l’un i l’altre signe, les successives direccions executives de les diferents empreses ferroviàries a través dels anys, preocupades sobretot per mantenir el seu propi i personal estatus i, per descomptat, l’actitud d’abandó, corrupció i col·laboracionisme dels sindicats majoritaris i corporatius que es mouen per les empreses ferroviàries. Entre tots ens han dut a aquesta situació tan perillosa la sortida de la qual ens exigirà grans dosis d’imaginació i ingents esforços.
Per altra banda, la fragmentació que s’està implantant en el ferrocarril ens obliga a establir noves formes de coordinació i nous mètodes d’actuació. Per això és ara més necessari que mai coordinar l’acció sindical en tot el sector ferroviari de les empreses: Renfe (dividida en 4 Societats Anònimes), Adif (creació de la nova Entitat Pública Empresarial (EPE) que es denomina ADIF‐Alta velocitat), amb la falsa integració del personal de FEVE, FGC, Euskotren, etc., de les privades (Comfersa, Ferroser, V2‐Alentis, Rentokil‐Initial, etc.), i de les que es puguin crear mixtes i privades, de cara a fer més eficaces les nostres respostes, a protegir-nos conjuntament, a establir una força sindical combativa que tingui el pes necessari per a fer valer les nostres reivindicacions, les quals han de passar fonamentalment per:
• El manteniment i increment del nivell d’ocupació.
• L’estabilitat i qualitat de l’ocupació, sigui aquesta pública o privada, imposant que es respecti els pactes en Convenis Col·lectius i obligant a negociar altres de nous que contemplin les nostres reivindicacions.
• Lluitar conjuntament contra els ERO o acomiadaments col·lectius. També contra els acomiadaments individuals per persecució sindical o per assetjaments laborals.
• La cura escrupolosa de la salut laboral i la seguretat en el treball, en les instal·lacions i la seguretat màxima també en el transport de viatgers i mercaderies.
• Tractar de fer públiques totes les ocupacions privades (integració de les plantilles de les contrates en les empreses públiques).
• Garantia de subrogació laboral de la plantilla com condició bàsica davant els canvis d’empreses.
• Impedir el robatori del patrimoni de la ciutadania, el tancament de línies, la supressió de trens I serveis, les privatitzacions, impulsant la participació de la societat en el debat i en la defensa del servei públic.
• Imposar el criteri de la rendibilitat social, mediambiental, de despesa energètica i de servei públic del ferrocarril, contrarestant l’únic valor que consideren que és la renda‐baldeu econòmica.
• Lluitar contra tot tipus de discriminacions laborals, per adscripció sindical, per trajectòries reivindicatives, per sexe, raça, per països de procedència, etc.
• Denúncia permanent de la corrupció, dels favoritismes, del clientelisme, etc.
• Establir i fer complir normatives clares i objectives per a l’accés a les ocupacions ferroviàries, a la formació, a la mobilitat geogràfica i a la promoció professional.
• Protegir a les persones amb minusvalideses físiques o psíquiques produïdes com a conseqüència de la seva vida laboral, i impedir la discriminació en la contractació i els drets laborals de persones amb aquestes circumstàncies.
• Establir coeficients reductors de l’edat de jubilació per a totes les categories ferroviàries.
• Lluitar pel dret a la vaga en tota la seva integritat.
• Establir un marc de mínims per a regular tot el sector, en salaris mínims, jornades màximes, procediments sancionadors, subrogacions, normes bàsiques per a la mobilitat geogràfica i funcional, etc., a més dels Convenis de cada empresa que han de millorar sempre aquest marc.
Des de fa algun temps, les diferents Seccions Sindicals de CGT en l’àmbit Ferroviari venim coordinant-nos per a plantar cara a una realitat establerta en el Sector: la fragmentació i la precarietat, fan cada vegada més urgent la necessitat de tenir una acció sindical conjunta. La liberalització del sector fa que aquesta necessitat de coordinació sigui encara més urgent, de cara a dissenyar també una estratègia de lluita per a enfrontar-nos a la situació descrita.
DE LA TEVA LLUITA DEPÈN EL TEU FUTUR
NO A LA VENDA DELS SERVEIS PÚBLICS
Sector Federal Ferroviari de la CGT (SFF-CGT)
UNITS CONTRA LES RETALLADES I PER LA CREACIÓ D’OCUPACIÓ
Davant les greus agressions contra els nostres drets que els i les treballadores de Telefònica estem sofrint, els sindicats AST, Cobas, CGT, CIG, EC, ELA, ESK i LAB volem fer arribar a la plantilla amb una sola veu el nostre rebuig a les negociacions que els sindicats UGT, CCOO i STC han dut i estan portant a terme amb l’empresa en les Taules de Negociació Permanent, tant pel propi mètode de negociació com pel seu contingut, i el nostre compromís a buscar els espais d’unitat necessaris per a plantar cara a aquesta situació.
– REBUTGEM el model de Negociació Permanent perquè es fa d’esquena a la plantilla i als sindicats que rebutgem l’actual conveni, sense l’imprescindible procés d’informació i debat amb els i les treballadores.
– REBUTGEM el contingut d’aquestes negociacions perquè, tant els acords als que ja han arribat com les propostes existents en el que queda pendent d’acordar sobre Classificació Professional (funcions de noves categories i unificació d’Operador Tècnic i Operador Auxiliar), suposen greus reculades en les nostres condicions laborals i són mesures orientades a cobrir les necessitats generades amb la destrucció d’ocupació dels successius ERO’s i a generar les condicions per a seguir destruint més en el futur, precarizant cada vegada més les condicions dels queden en l’empresa.
– REIVINDIQUEM la creació d’ocupació a l’empresa, d’una banda, per un principi de justícia i solidaritat, amb els i les treballadores de les múltiples contrates de l’empresa que fan els mateixos treballs que el personal de l’empresa en unes condicions totalment precàries; i per una altra perquè la creació d’ocupació és la millor i única forma de posar fre a la constant deterioració de les nostres condicions de treball.
– EXIGIM que es faci una consulta a tota la plantilla abans de signar res perquè tots els treballadors i treballadores i totes les organitzacions puguem donar la nostra opinió després del necessari procés d’informació i debat.
Com primera mesura presentarem en el Comitè Intercentres i en els Comitè Provincials on tenim presència la proposta que es faci aquesta consulta abans de signar res i en el cas que aquesta proposta sigui rebutjada ens comprometem a realitzar la consulta a partir de la segona setmana de febrer, convidant-vos a participar en ella a la totalitat de la plantilla amb l’objectiu de trencar el cèrcol de silenci que l’empresa i els seus sindicats socis volen imposar a les seves negociacions. I si els sindicats signants del Comitè Intercentres plantegen la negociació i/o signatura de qualsevol acord, sense informar als treballadors/as ni fer aquesta consulta organitzarem les mobilitzacions necessàries per a donar la deguda resposta, del que us informarem oportunament.
Per altra banda, davant la celebració del Congrés Mundial de Mòbils a Barcelona la setmana del 24 al 27 de febrer prepararem una resposta contundent a l’empresa, en l’esdeveniment de telecomunicacions més importants de l’any a nivell mundial i del que és patrocinador.
Per a finalitzar volem rebutjar rotundament la política repressiva de l’empresa contra les organitzacions i els i les treballadores que lluitem contra les seves polítiques de retallades de drets.
Gener 2014.
AST, Cobas, CGT, CIG, EC, ELA, ESK i LAB
Attached documents
Salvador Puig Antich. Segur que recordem bé aquest nom. Com també recordem en Lorca, Companys, Peiró, Miguel Hernández, Grimau, Txiki. En podríem afegir uns quants més. Molts més. Alguns van morir al nostre país, d’altres a la resta de l’estat i encara uns milers més a presons i camps de França, Alemanya, Àustria o Polònia. Pel cap baix a l’Estat Espanyol els morts per la repressió del franquisme, ja fos per la via dels judicis sumaríssims o de les “sacas” i “paseos”, arriben als 115.000 noms.
La Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a participar en les accions i mobilitzacions convocades aquests dies a tot l’Estat Espanyol, organitzades per nombroses Assemblees, Organitzacions, Col·lectius, Plataformes Feministes, de les quals CGT forma part, amb motiu de manifestar el seu rebuig a la reforma empresa pel govern contra l’avortament.
Per a la CGT, les Dones no renunciem al nostre dret a decidir sobre el nostre cos, la nostra maternitat, la nostra vida. Anem a lluitar per això, anem a seguir defensant els nostres drets i ho anem a fer contra aquesta contrarreforma del Ministre Gallardón, contra aquest atropellament i abús de poder d’un govern absolutista, contra el poder i la influència en la vida pública de la Conferència Episcopal i contra els sectors ultraconservadores que pretenen relegar-nos a les dones a un paper secundari en la societat, a un paper de pura funció reproductiva.
La reforma de la llei de l’avortament del ministre de justícia Gallardón elimina el dret assolit per les dones a avortar en la sanitat pública en les primeres 14 setmanes i farà, a nivells pràctics, impossible avortar a Espanya. En la situació de crisi econòmica actual, especialment entre les dones, la nova llei provocarà que existeixin avortaments clandestins, per tant, s’incrementarà el risc de morts de dones. Això és pura violència d’estat cap a les dones.
El nom de la reforma deixa bé clar els interessos que la mouen. La Llei Orgànica de Protecció de la Vida del Concebut i dels Drets de la Dona Embarassada, anteposa els drets del fetus als de la dona i representa el major atemptat contra la dignitat de les dones en la seva lluita per la igualtat de les últimes dècades.
És una llei ideològica, que pretén clarament regir, imposar la moral catòlica que ha d’implantar-se en tota la societat, una llei que planteja l’avortament com un delicte que només es despenalitza en dos supòsits i amb enormes restriccions per a acollir-se a ells, la violació (alegable en les primeres 12 setmanes) i el greu “perill per a la vida o la salut física o psíquica” de la dona (alegable en les primeres 22 setmanes), mentre que la presència de malformacions fetals gravíssimes o malalties del fetus no seran motiu legal d’avortament.
Aquesta reforma amplia el dret a l’objecció de consciència a tot el personal sanitari que pugui tenir la més mínima participació en el procés, des de qui pràctica l’avortament al personal auxiliar administratiu que treballi aquest dia en l’hospital.
El cavaller errant masclista ministre Gallardón, considerant a la dona una feble mental, la considera com víctima i només planteja sancions per al personal sanitari que intervingui en l’avortament. Amb aquesta contrarreforma, el govern renuncia a més a una política preventiva que desenvolupi programes d’educació sanitària, sexual, que fomenti la formació en la diversitat sexual, la planificació familiar, l’ús dels mètodes anticonceptius, que aposti clarament per la igualtat entre homes i dones.
Des de CGT considerem que sense respecte als drets de la dona, es genera una violència institucional que es generalitza entre tota la societat i desplaça a la dona a una situació d’inferioritat, submissió i desigualtat que perpetuaran el patriarcat i la violència masclista.
La CGT seguirà defensant en el carrer, amb arguments, conviccions, amb ètica i moral anarcofeminista, la despenalització de l’avortament fora de terminis i supòsits, un avortament lliure, públic i gratuït.
La repressió i discriminació contra la dona com col·lectiu és evident en com està sofrint especialment la crisi econòmica, la seva discriminació salarial, laboral, l’atur, el treball de cures merament reproductiu.
Aquesta nova reforma de retallada de drets de la dona que planteja la reforma de l’avortament és un greu pas enrere en la seva lluita per la igualtat formal i real.
Per a la CGT avortar no és un capritx, ni alguna cosa agradable, és un dret, no una obligació, ni un delicte, un dret que correspon a la dona perquè nosaltres parim i nosaltres decidim.
Paula Ruiz, Secretaria de la Dona, Comitè Confederal de CGT
A nivell de Catalunya la Secretaria de Génere de CGT Catalunya i el col.lectiu Dones Llibertàries formen part de la campanya unitária del moviment feminista organitzat i combatiu a favor del dret a l’avortament lliure i gratuit, i donen suport a la setmana de lluita descentralitzada del 8 al 14 de febrer a tot el territori català, que culminarà en una manifestació, divendres 14, a Barcelona (encara per determinar).
Fem una crida a tota la afiliació de CGT a organitzar i participar d’aquesta setmana de lluita, fer concentracions a les portes de les esglésies, diumenge dia 9 a les 12h., interrompre les celebracions eclesiàstiques, fer escarnis… així com preparar un 8 de març, dia de la Dona Treballadora, per manifestar el nostre rebuig a totes les lleis que ataquen el dret de les dones a decidir sobre el seu cos i les seves vides.
El neoliberalisme és fort perquè ens far creure que les seves mesures comporten uns resultats que mai avalen els fets. Tal com deia el Jordi Berbis a Discursos econòmics: la hipocresia habitual, s’estan perpetuant mesures que són totalment contradictòries amb els objectius que diuen defensar. En el cas de les economies que han patit crisis del deute, no n’hi ha cap que se n’hagi sortit aplicant les polítiques d’austeritat. Tan sols han pogut reduir el dèficit i el deute i millorar les condicions econòmiques quan han abandonat l’austeritat i han aplicat altres mesures. El que tenen en comú tots els casos és que s’ha donat una transferència brutal d’actius públics cap a mans privades.
Els sistemes de Seguretat Social, representen un conjunt de mesures que adopten els Estats per a protegir a la ciutadania enfront de diversos riscos: malalties, accidents, invalidesa, vellesa, subsidis d’atur, PENSIONS.
SÓN POLÍTIQUES SOCIALS que es basen en la concepció de protegir a les persones davant estats de necessitat, per exemple, quan no tenim treball o, quan acaba el nostre cicle de treball obligatori i ens jubilem.
El compromís polític i jurídic d’aquestes polítiques socials és garantir de manera universal per a totes les persones, les seves necessitats vitals i la Llei així obliga: “…els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica a la ciutadania durant la tercera edat… (Article 50 CE)
Aquest mandat constitucional obliga a tots els governs, siguin del signe que siguin, a garantir que existiran recursos econòmics suficients perquè tot el món tingui una PENSIÓ adequada a cada moment de la seva vida.
Els poders públics tenen ingressos suficients a través dels impostos, perquè la riquesa social que generem totes les persones, és cada vegada més gran i els estats tenen capacitat jurídica i política per a fixar d’on es recapta, qui ha d’aportar més en funció dels seus ingressos i com gastar aquests diners per a complir amb l’obligació de cobrir la necessitats vitals de les persones.
Per tant, que no t’expliquin contes. LES PENSIONS CAL PAGAR-LES… i punt.
De què va això de retallar el dret a les pensions suficients per a tots i totes?
Doncs senzillament que aquest Govern, igual que ja ho va fer el Govern del PSOE, com única resposta política a la seva crisi-estafa, ha decidit retallar la despesa social a més de, en sanitat, educació, dependència i inversió en els serveis públics, ara en PENSIONS.
Perquè aquesta brutalitat sobre les persones pensionistes, quan més del 50% dels 8,3 milions de pensionistes, reben una pensió mensual de menys del salari mínim, és a dir 640 euros al mes?
Perquè el PP és el representant dels poders reals: la banca (Santander, BBVA, La Caixa, Banc Popular, Bankia) i les Asseguradores que totes pertanyen a la banca i les grans empreses de la construcció, energia i telecomunicacions, és a dir, de qui han generat una de les majors estafes (ells li diuen crisis) dels últims 70 anys i, el PP –igual que anteriorment el PSOE- no té cap rubor a robar a la ciutadania més de 45.000 milions d’euros (retallades en sanitat, educació i dependència) i lliurar-se’ls als banca.
Ara volen encara més. Tots aquestes retallades disminuïxen les pensions:
– Jubilar-se més tard (als 67 anys).
Gràcies als monumentals excedents de divises acumulats amb les exportacions de petroli i gas, els fons sobirans de Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan augmentant de manera imparable el seu pes a les economies occidentals, també a casa nostra. La crisi els ha obert les portes i el seu aterratge està sent aplaudit per una classe governant que mira a l’altra banda a l’hora de denunciar les vulneracions dels drets humans d’aquestes dues riquíssimes dictadures àrabs, que avui juguen un paper clau en el capitalisme lobal.
Per a la CGT, el govern actual del PP, conjuntament amb el govern anterior del PSOE, i al dictat de les elits empresarials i financeres, han dut al BOE els majors atemptats contra els sistemes de relacions laborals i els sistemes públics de pensions.
El PP amb la publicació de la Llei sobre l’Índex de Revaloració de Pensions i el Factor de Sostenibilitat, legitima i empitjora la Llei 27/2011 que va reformar substancialment l’edat de jubilació, el període de càlcul, i els anys necessaris de cotització per a tenir dret al 100% de la base reguladora, com principals mesures absolutament contràries a les necessitats i drets tant dels treballadors i treballadores en actiu, com als pensionistes futurs i als pensionistes actuals.
Aquesta llei, (la 27/2011), igual que el RD 5/2013 (penalitzacions sobre les jubilacions anticipades entre altres barbaritats), i ara la nova llei que es carrega la revalorització de les pensions en funció del cost de la vida i que per al 2019, suposa un robatori en la base de la pensió d’entre un 5% a 20%, segons la Base reguladora de cada pensionista, només resolen una incògnita: els poders públics articulen lleis per al robatori de milions i milions a les persones treballadores, i així lliurar al capital financer i a les asseguradores, centenars de milers de milions, perquè sigui el mercat qui “controli els sistemes de previsió social”, a través dels plans privats de pensions.
El RD 16/2013 de 20 de desembre, és una estafa des del seu enunciat: …”mesures per a afavorir la contractació estable i millorar la empleabilitat dels treballadors”… i el que estableix és una major precarització del treball: ara els empresaris tindran treballadors i treballadores amb contractes a temps parcial, com la modalitat “normalitzada” d’esclavisme. Contractes molt barats en el preu de la mà d’obra, però que poden ampliar les seves jornades amb el simple avís, d’un dia per a un altre, de que ha de realitzar hores complementàries. És la liberalització absoluta del contracte, o dit d’una altra manera, no és un contracte amb drets, sinó un contracte de posada a disposició a la voluntat única empresarial.
En aquest mateix decret apareix la reforma de l’article 109 de la Llei General de la Seguretat Social, per la qual, conceptes salarials com plusos de transport, assegurances privades mèdiques, aportacions a plans de pensions, tiquets restaurants i altres salaris en espècie, que fins a ara no tenien l’obligació de cotitzar, passen a cotitzar conforme als tipus marcats per la Seguretat Social.
Fins a aquest moment, els centenars de milions anuals que s’ingressen per aportacions als plans de pensions d’ocupació (privats), per exemple, tenien cotització 0, és a dir els empresaris no cotitzaven per aquest “salari diferit”, igual que el treballador. Si tenim en compte que l’empresari ara cotitzarà pel 23,60% i el treballador pel 4,70%, significa que molts milions d’euros ingressaran al sistema de caixa única de la Seguretat Social i, a més en forma d’imputació directa, és a dir es cotitza directament sobre la renda que es genera.
Igual succeeix amb els altres conceptes exonerats fins a ara: plusos de transport i distància, tiquet restaurant, ajudes d’estudis, excepte les corresponents del treballador quan vénen exigides pel desenvolupament de les seves activitats, despeses de manutenció i estada, assegurances mèdiques privades i altres salaris en espècie.
El 87% de les persones assalariades, al trobar-se per sota de la base màxima de cotització (rendes salarials superiors a 43.163,82 euros per al 2014), veuran aquestes augmentades amb la consegüent millora per a totes les prestacions que depenen de la mateixa: prestacions d’atur incapacitat temporal (baixes), i base reguladora per a la pensió.
Per a CGT, segueixen sense resoldre’s
