Hi ha textos que mai no hauria volgut escriure. Aquest és un d’ells. I tanmateix feia mesos i potser anys que sabia que l’escriuria, que sabia que parlaria d’un company que ara ja no hi és, que s’ha mort i mai no hi tornarà a ser. Perquè ahir 13 d’agost es va morir el Josep Maria Yago. Ahir ens va deixar, sense voler però per sempre, el Yago.
Les Escoles Bressol de l’HUVH neixen, segons Sentència 8623/1998 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sala de lo Social) al desembre de 1974, per acord de la “Comision Permanente del Consejo de Administración del (extingit) Instituto Nacional de Previsión“, amb data de 26 novembre de 1974. Es el resultat de 4 anys de lluites.
La resposta a aquesta pregunta és fàcil. La pobresa ha augmentat com a conseqüència de les polítiques públiques que s’han estat aplicant en els darrers anys. I, entre elles, tres adquireixen especial importància. Una d’elles és la reforma laboral que ha tingut com a objectiu reduir els salaris, com a conseqüència de l’augment de la desocupació.
Sóc conscient que hi haurà moltes veus que qüestionin aquesta tesi, dient que, en contra del que dic, la reforma laboral tenia com a objectiu establir les condicions per crear ocupació, afegint a més, que no era la seva intenció abaixar els salaris. Però l’evidència del contrari és aclaparadora. Conseqüència de les reformes laborals que s’han anat fent (facilitant l’acomiadament dels treballadors ha augmentat, no disminuït, la desocupació, destruint milers i milers de llocs de treball).
És difícil de creure que els dissenyadors d’aquestes polítiques i els legisladors que les van aprovar no sabessin que aquestes reformes del mercat laboral destruirien ocupació augmentant la desocupació i baixant els salaris. L’experiència internacional corrobora i confirma l’experiència nacional. Facilitar l’acomiadament determina augmentar el nombre d’acomiadaments i l’atur, sobretot en un moment com l’actual, en què no s’està creant ocupació.
La famosa “flexiseguretat” que es va estar promocionant pel govern espanyol anterior, segons la qual cal facilitar l’acomiadament dins d’un sistema de seguretat i reciclatge del treballador, assumeix que hi ha llocs de treball als quals el recentment treballador acomiadat pot incorporar. Aquest no és el cas. En realitat, els països que han tingut més èxit en evitar el creixement de la desocupació són aquells on s’ha repartit el treball.
Un cas clar és Alemanya on, en lloc d’acomiadar, el que es promou és la distribució del treball. Això és conseqüència del sistema de cogestió existent a Alemanya, on els sindicats a nivell d’empresa han dificultat l’acomiadament, facilitant al seu lloc el repartiment del treball (de manera que cada treballador treballa menys hores, mantenint així el nombre de llocsde treball) .
Una molt mala notícia no per inesperada però sí per la tristesa que produeix. El poeta, escriptor i referent llibertari aragonès Francisco Carrasquer ha mort la nit de dimecres a dijous als 97 anys d’edat recentment complerts. Nascut a Albalate de Cinca, va rebre el 2006 el Premi de les Lletres Aragoneses.
FRANCISCO CARRASQUER neix el 30 de juliol de 1915 a Albalate de Cinca (Osca), i fins avui dia era el degà de les lletres aragoneses. Fill del secretari de l’Ajuntament del seu poble, va ser el sisè de nou germans, un d’ells, Félix, malgrat quedar cec des de 1934, és un dels més destacats pedagogs llibertaris del segle XX. Als deu anys, Francisco ingressa en el Seminari de Lleida i quatre després, perduda la fe, decideix marxar a Barcelona, on viu la proclamació de la República. Amb ajuda del seu germà José, que regenta l’Escola Racionalista Eliseo Reclús, cursa el Batxillerat, mentre imparteix en aquest centre i en l’Ateneu de les Corts les seves pròpies classes.
Vídeo amb Pedro Arrojo, professor titular del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa i membre del Consell Científic d’Attac, reflexiona sobre el model de privatització de l’aigua més estès: el PPP (Partenariat Públic-Privat), amb el qual la clau de privatització deixa de ser la majoria financera per situar-se en la pròpia Informació mitjançant la gestió de totes les decisions empresarials i tècniques. Comencem a confrontar aquest model per tot el món sota el pretext de la crisi i utilitzant l’equívoc de la “austeritat”, que no és altra cosa que “s
A l’escola amb gana i sense quadern: la crisi s’acarnissa amb els nens a l´Estat Espanyol
El 17,1% dels menors viuen per sota del llindar de la pobresa
La crisi empitjora les seves condicions de vida, alimentació i educació
Els pares tenen dificultats per comprar material escolar i roba
Cada nen que neix a Espanya ho fa amb un deute públic de 15.570 euros
Segons un informe d’UNICEF la infància és el col · lectiu més pobre a Espanya
“Alguns nens expliquen que fan un àpat al dia i tenen fam . Són els casos més dramàtics però existeixen “. Són paraules del president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA), Jesús María Sánchez, qui explica a RTVE.es que també cada vegada és més habitual que els alumnes vagin a classe sense el material escolar que se’lsexigeix.
Des que en la jornada d’aquest dimarts passat diverses centenes de sindicalistes del SAT decidissin, pel seu compte i risc, desafiant tots els convenis i prohibicions internacionals, assaltar un parell d’hipermercats a les províncies de Cadis i Sevilla, Andalusia, Espanya, i el món sencer …
Repassem diversos dels escàndols que mostren la mala gestió i els abusos que han transformat la sanitat pública catalana en un negoci per a uns pocs.
Mentre va haver-hi diners, les coses van anar sobre rodes. El sistema sanitari català ha estat durant els últims anys un referent de qualitat indiscutit a nivell mundial. Amb una de les inversions percentuals de PIB més baixes d’Europa, els catalans van gaudir d’un sistema d’una qualitat per sobre de la mitjana europea. Però darrere d’aquests èxits es va amagar durant anys una realitat molt menys exemplar: la d’un sistema opac, caracteritzat per l’amiguisme, l’enriquiment escandalós de persones i empreses properes al poder i la fallada generalitzada dels sistemesde control.
Les retallades anunciades per Rajoy agreujaran la recessió fins a 2013”: així titulava El País el paquet de mesures amb el qual s’inicia el protectorat econòmic imperial de la UE i els mercats. El titular podria haver estat un altre no menys consistent i corejat: “No és una crisi! És una estafa!”. Al cap i a la fi, estem assistint a la pitjor operació d’extorsió que hàgim conegut.
L’1 d’agost del 2012 l’Ajuntament de Barcelona va prohibir la prostitució al carrer. Aquesta normativa, proposada pel PP i assumida per CIU, ha estat publicada al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB) significarà multes per a les treballadores i treballadors sexuals de fins 750 euros i de fins a 3.000 euros pels clients.
Encara que la Guàrdia Urbana avisarà als clients de que aquesta pràctica serà sancionada, les multes oscilaràn entre el 100 i els 3000 euros, aquesta última si es fan relacions sexuals retribuïdes al carrer.
Per a les prostitutes la sanció serà de 100 a 300 euros per ofertar o acceptar prestar serveis sexuals retribuïts al carrer, i de 300 a 750 si aquesta oferta és fa a 200 metres d’una escola.
Per als clients qualsevol conducta que promocioni la prostitució al carrer la multa serà de 1000 a 1200 euros, 1500 si l’oferta és a 200 metros d´una escola i de 1500 a 3000 si es fan relacions sexuals retribuïdesal carrer.
Els herbicides són productes químics de síntesi qualificats com de risc per al ésser humà, la fauna, la flora i tots els ecosistemes en general. La normativa referent a aquest productes els classifica segons la seva toxicitat per la salut i el medi ambient i la seva possible degradació .
L’esborrany del Reial Decret afecta l’administració central, comunitats autònomes, ajuntaments i ens instrumentals. Inclou tot tipus d’ERO: extinció, suspensions de contractes i reduccions de jornada.
El Govern de l’Estat prepara el Reial Decret que permetrà a totes les administracions públiques de fer acomiadaments col·lectius de personal laboral fix. El Ministeri d’Ocupació ja ha elaborat un projecte de llei que persegueix la «regulamentación» de les extincions massives de contractes, i un dels capítols està dedicat íntegrament a aprimar la despesa de personal dels ens públics. El director general d’Ocupació, Javier Thibault, va remetre el 27 de juliol als sindicats l’esborrany de reial decret a què se sotmetrà l’administració central, autonòmica, local i els ens instrumentals.
Manu Simarro – Setmanari Directa
La nova onada de retallades del govern de Mariano Rajoy ha tornat a encendre els ànims entre la població de gran part de l’Estat espanyol, que veu que no para de perdre poder adquisitiu mentre els bancs reben injeccions de diner públic. L’anunci recent de la pujada de l’IVA i de les retallades a les treballadores públiques va omplir de gom a gom els carrers més cèntrics de desenes de ciutats arreu de l’Estat el passat 19 de juliol.
Però les protestes espontànies davant d’institucions, seus del Partit Popular o els llocs més emblemàtics de les principals ciutats -com la puerta del Sol o la plaça Sant Jaume- s’havien anat succeint abansd’aquella data.
CARLES MASIÀ I MARTA SALINAS | 08/08/2012
Jordi Garcia Jané és cooperativista i participa activament en diversos col·lectius socials a Catalunya, com la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i l’Ateneu Popular Julia Romera, de Santa Coloma de Gramenet. A més, és escriptor i conferenciant habitual sobre temes d’economia solidària, democràcia participativa i alternatives socials en general. A part de nombrosos articles per a revistes com ‘Illacrua’, ‘Nexe’ o el setmanari ‘Directa’, és coautor de llibres com ‘¡Abajo los muros de los cuarteles!’ (1981), ‘Amb raó, insubmissió’ (1989), ‘La dimensió cooperativa’ (2001, 2006), ‘Economía solidaria y crisis capitalista’ (2010) i ‘Democracia económica’ (2011), aquests tres darrers publicats a Icaria editorial. També amb aquesta editorial, ara publica ‘Adéu capitalisme. 15M-2031’
– Què és el que t’impulsa a concebre un nou model de societat?
És a l’estiu, aquest estiu que ara passa, l’estiu del 2012, quan els governs de Rajoy, Fabra, Bauzà i Mas (tots al servei dels amos rics que ens porten com a societat cap al penya-segat) han premut més l’accelerador.
I no ho fan per malícia sinó per pura cobdícia. Ens apliquen les mateixes polítiques d’espoli que fa una dècada aplicaven a les perifèries de l’Imperi i que nosaltres combatíem demanant la condonació del seu deute extern. Dèiem que era una forma d’imperialisme, una forma de dominació colonial. I més enllà de totes aquestes paraules, el que realment suposava era pura cobdícia. Cobdícia que els feia bombardejar la perifèria igual que ara bombardegen el mig centre i demà el centre si en poden recollir beneficis. I no és cap metàfora no pensada. Com les bombes, els rescats, els crèdits, etc., suposen la destrucció total del que toquen alhora que fan rics els qui llencen les gràcies a la seva cotització borsària. Alhora els efectes colaterals que produeixen comporten la destrucció del que s’anomenava “estat del benestar” i el dret de conquesta aplicat a les seves restes, que són convertides ràpidament en dividends per als que llencen les bombes. Negoci rodó. Cobdícia extrema.
El matí del 8 d’agost, a les 10h, a les portes del Servei Territorial del Departament d’Empresa i Ocupació a Barcelona, s’han concentrat unes cent cinquanta persones, entre treballadors i treballadores d’autobusos de TMB i gent solidaria amb el company d’autobusos Andreu de Cabo, per mostrar-li el seu suport.
Diversos militants i sindicalistes llibertaris de la Confederació General del Treball de diferents punts de l’estat espanyol (entre ells Catalunya), així com dels grups de Joves Anarcosindicalistes de CGT, i membres del col·lectiu editor de la revista “Catalunya” hi seran presents, i participaran al costat d’altres entitats anarquistes en una trobada en la petita localitat de Suïssa de St. Imier, que serà l’escenari del 8 al 12 d’agost de la «Trobada Mundial de l’Anarquisme».
El lloc triat és Saint-Imier, en el cantó de Berna, i la cita estarà oberta a tot el que hi vulgui acudir, s’espera l’arribada d’unes 3.000 persones.
Durant cinc dies, diversos moviments llibertaris debatran «diverses formes de resistència contra xacres socials com l’explotació, la contaminació ambiental, el militarisme, el racisme, sexisme i la xenofòbia».
MANEL ROS | 06/08/2012
Silvia Federici és professora a la Hofstra University de Nova York i una activista feminista veterana, des dels anys 60. La seva obra tracta la filosofia, la teoria feminista, la història de les dones o, més recentment, l’impacte de les polítiques de l’FMI i el Banc Mundial a l’Àfrica, un tema que va poder estudiar de prop després d’una estada llarga a Nigèria. Però, sobretot, Federici és coneguda pel seu estudi detallat sobre els processos d’expropiació adreçats als cossos i els sabers, la caça de bruixes i la reproducció de les dones. Tot això, ho explica a ‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’ (Traficantes de Sueños 2010), un llibre que ja ha publicat una segona edició i que ha tingut més de 5.600 descàrregues a la xarxa. Hi ha qui diu que és la part no escrita d’‘El Capital’ de Marx; ella ho nega dient que, si fos així, només hi estaria afegint coses i, en canvi, es tracta més aviat de repensar-ho de forma conjunta.
La riquesa adquireix la forma d’un mirall que reflecteix el pitjor que hi ha a la naturalesa humana (Marie Corelli, “Les Penes de Satanàs”, 1896)
Fa poc, la presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández comentant sobre l’actual crisi espanyola, es va preguntar: “Entra al cap d’algú que se’ls negui a una activitat com la mineria de 200 milions d’euros i es posi un a dalt de l’altre 23 mil milions de eurosa un banc?
Es tracta de la prestació econòmica que cobren els desocupats que han esgotat totes les prestacions de desocupació, els coneguts quatre-cents euros, 399,38 € exactament.
Els corresponents al mes de juny s’haurien d’haver pagat al voltant del 25 de juliol, però a principis d’agost encara no han arribat als seus beneficiaris.
El capitalisme està
aprofitant la crisi per atacar
frontalment les condicions de
vida de les classes populars i
agredir els drets de les dones.
Les dones estan més
afectades perquè són més
precàries, fan les feines
menys valorades socialment
i amb salaris més baixos.
Aquest article explica críticament perquè el senyor Draghi, president del Banc Central Europeu, va dir el que va dir en la seva última conferència de premsa (2012.08.02). L’article assenyala que el Banc Central Europeu no és un Banc Central sinó un lobby del Bundesbank, la qual cosa està així estructurada des del moment en què es va establir l’euro.
Una de les frases que s’han estat reproduint amb major freqüència en els mitjans de major difusió als dos costats de l’Atlàntic és que “l’euro està en perill de desaparèixer”. Una i altra vegada se subratlla que l’euro pot col·lapsar creant un enorme problema, no només als països de l’Eurozona, sinó a tota l’economia mundial, resultat de la importància que ha adquirit tal moneda a nivell internacional.
L’euro, però, no està en perill de desaparèixer. Com bé va dir el Sr. Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu, en la seva conferència de premsa última (02/08/12), “l’euro no ha estat ni estarà en perill”. En realitat, el Sr. Draghi podria haver fet referència a que l’euro continua estant per sobre del dòlar, havent descendit alguna cosa des del seu moment d’auge, però roman encara per sobre del valor que molts sectors exportadors de l’Eurozona desitjarien. I el fet que no estigui en perill és perquè les forces dominants que van determinar el seu establiment continuen existint i beneficiant-se de la seva existència.
Una major simbiosi entre els uns i els altres, un enriquiment mutu, una generosa utilització del treball de cadascun a la recerca de l’interès general, de la transformació social.
El pla d’ajustos que Madrid ha enviat a Brussel·les, congela les oposicions a funcionari fins al 2014, carrega més estalvi a les autonomies en sanitat i educació, multiplica la retallada a la dependència, preveu un nou impost sobre els hidrocarburs i menys subvencions i la fi de la desgravació.
