“Els sentinelles no estaven en els seus llocs, en gran part a causa de la fe àmpliament acceptada en la naturalesa autocorrectiva dels mercats i en la capacitat de les entitats financeres per a vigilar-se a si mateixes amb efectivitat”, s’afirma en les conclusions de l’informe del Congrés nord-americà sobre la crisi de Wall Street; subratllant clarament el rerefons ideològic neoliberal com principal causa de la crisi financera global, que podem aplicar també a la de Bankia. Però en el cas de les Caixes d’Estalvi cal subratllar que els diners en joc eren i són públics. Per això, hem de destacar abans de res la responsabilitat dels gestors polítics o afins als partits majoritaris.
Primer. Calia “salvar als nostres”, pensen els nostres governants. Per a començar, diguem que Bankia representa el fracàs de les reformes financeres del govern actual (la de febrer 2012 era “la definitiva”) i de les anteriors, que no han assolit que la banca serveixi el crèdit que necessita una economia que s’esmorteeix i genera atur. I és que han tingut com objectiu bàsic ocultar la corrupció sistèmica i les responsabilitats de gestió de les oligarquies polítiques regionals, suport de l’elit política, que van impulsar Caixes “engrandides” amb l’especulació immobiliària alimentada pels diners barats de l’exterior i els mecanismes bancaris financers. Més enllà de la responsabilitat dels governs que van posar les bases del batibull financer- immobiliari.
Entre juny i desembre de 2010 sorgiria el Banc Financer i d’Estalvis (BFA) resultat de la suma de Caja Madrid i Bancaixa, primer, i de les caixesde Canarias, Rioja, Àvila, Segòvia i Laietana baix la fórmula jurídica ad hoc del SIP, un esquema legal que integra actius i passius d’aquestes Caixes; consensuat pels dos partits majoritaris per a tapar el desastre de l’especulació immobiliària i de passada les responsabilitats de la gestió bancària nefasta, a costa dels contribuents. Al març de 2011, fa poc més d’un any, es llançava Bankia com filial de BFA, un nou banc privat amb l’aportació de 4,465 milions d’euros del FROB, el fons estatal de rescat bancari. D’aquesta manera es pretenia resoldre els problemes d’insolvència de Bancaixa i altres, en particular de Caja Madrid, “la més danyada per la crisi del totxo”.
Va sorgir així un monstruós banc “massa gran per a deixar-lo caure”, d’un elevat risc per al sistema financer espanyol pels seus 10 milions de clients-dipositants, els seus 22.000 empleats i 400.000 accionistes a més del volum milionari de la cartera de participacions empresarials, un “tinglado” bancari madrileny muntat amb diners públics del contribuent sota un il·lustre polític fracassat com director gerent del FMI i un dels patrocinadors de la legislació que va alliberar el sòl espanyol per a l’especulació immobiliària. Era el quart banc espanyol; la joia del PP des de fa anys.
El fracàs inicial de la sortida de Bankia a Borsa al juny de 2011 va demostrar la seva fragilitat financera d’origen. Encara que, amb la fe neoliberal en les bondats dels mercats financers, els nostres governants, inclòs el governador del Banc d’Espanya, van creure que seria superada amb la influència en “els mercats” de l’exdirector Gerent del FMI. Això si: atrets per la imatge històrica de les Caixes una gran part petits estalviadors, jubilats en la seva majoria, van comprar accions del nou banc, ara depreciades en un 40%; o van comprar participacions preferents enganyats per la creença que feien un dipòsit.
Com ha succeït en les restants Caixes d’Estalvi bancaritzades, el President de Bankia i tots els altres gestors bancaris afins al partit governant i els seus barons regionals, es van assegurar retribucions desmesurades mitjançant contractes blindats que van comptar amb el beneplàcit de les autoritats inclòs el supervisor, el Banc d’Espanya. Uns fets denunciats d’una banda de l’opinió pública sense majors conseqüències fins a la data.
Segon. Calia ocultar la crua realitat. En la formació del nou projecte bancari madrileny, l’enginyeria financera va assignar els anomenats actius “tòxics” (llegeixi’s