El 19J el poble es va manifestar i va inundar els carrers amb una meravellosa pluja d’idees de cartró.
La creatividad del pueblo from eikon bokeh on Vimeo.
La reforma de la negociació col·lectiva de recent aprovació configura una agressió directa a moltes de les més importants conquestes històriques de la classe treballadora.
Construïda entorn a la idea que l’única manera d’afrontar la crisi és minorar les condicions de vida de les classes subalternes (i, per tant, fer-la permanent per a elles), la seva arquitectura no és més que el disseny d’una tremenda volta de rosca (altra més) contra els principis fonamentals del Dret del Treball i de l’estructura constitucional bàsica.
Vegem els seus elements essencials:
* En primer lloc, s’estableix tot un elenc de matèries (per altra banda, moltes de les principals o més importants, en el marc de la relació laboral) en les quals el conveni d’empresa tindrà “prioritat aplicativa” sobre el sectorial. Es tracta, en definitiva, d’inaugurar la possibilitat que el conveni inferior pugui empitjorar les condicions del superior. Una cosa que era simplement impensable des de la visió clàssica de la negociació col·lectiva, i que només s’ha tornat possible a de la mà d’un sindicalisme majoritari disposat a totes les cessions i pactes. Només quan els convenis han començat a dedicar-se a empitjorar les condicions dels convenis anteriors o de la lletra de la llei, s’ha pogut plantejar obertament un conveni d’empresa que empitjorés el sectorial.
* A més, s’introdueix amb força l’obligatorietat o semi-obligatorietat dels mecanismes no jurisdiccionals per a solucionar les diferències en el procés negociador i, més concretament, de l’arbitratge. Ja hem indicat el que això implica en altre text (Atents a l’arbitratge, http://www.nodo50.org/trasversales/t21arbi.htm ). Al cap i a la fi, l’arbitratge no és altra cosa que una eficaç “justícia de classe” que tracta d’impedir l’accés als tribunals i substituir-lo per una semi-jurisdicció la independència de la qual no es garanteix de cap manera. L’experiència de l’extensió dels mecanismes arbitrals en el marc dels litigis relacionats amb la inversió estrangera en el Tercer Món, no convida a l’eufòria. A més, el seu ancoratge constitucional és pràcticament nul, ja que es va a imposar a subjectes que no ho havien pactat i per als quals es va a constituir en obligatori.
* Per altra banda, s’inclouen en el contingut mínim del conveni les mesures “per a contribuir a la flexibilitat interna en l’empresa”, i en particular un percentatge màxim i mínim de la jornada que podrà distribuir-se irregularment (excepte pacte, un 5%) i “els procediments i períodes temporals i de referència per a la mobilitat funcional”. És a dir, que l’Estat utilitza la seva possibilitat de legislar només en una direcció. La funció heterònoma del Dret del Treball només es compleix en el que constitueix una agressió als treballadors. Lluny de mantenir la neutralitat, o desaparèixer (com semblaria que reclamen els manuals neoliberals) l’Estat determina continguts mínims del conveni, però no per a limitar el poder omnímode empresarial (com implicaria la tradició iuslaboralista clàssica) sinó per a ampliar-lo, obligant a la contrapart a negociar sense contrapartides. Un bonic intervencionisme estatal que no suscitarà el rebuig dels tertulians detractors de la intervenció de l’Estat en les relacions laborals. El Dret “auxiliar de l’empresa”, en el qual alguns reclamen que es transformi el Dret del Treball, en el seu autèntic desplegament.
* A més, s’obre la caixa de Pandora delsanomenats, en altres latituds, “convenis dinàmics”, a l’habilitar a la Comissió Paritària per a realitzar funcions d’adaptació “o, si escau, modificació del conveni durant la seva vigència”. Delenda est conveni, per tant. La força normativa i estabilitat que se li pressuposava dóna lloc, en la nova legislació, a un escenari de negociació contínua finalitzada, si la resistència de la contrapart obrera es manté, amb un repetit recurs a l’arbitratge. Els pactes no són per a complir-los, com saben bé els funcionaris espanyols. Novament, aquest esquema de convenis sempre mòbils i en qüestió només ha estat pensable i possible en el context d’un sindicalisme majoritari disposat al que sigui, amb la condició de sortir en la foto. Només quan existeix la gairebé seguretat que les modificacions van a ésser a pitjor per als treballadors, i que els seus sindicats ho signaran, s’ha permèsla modificació del conveni vigent.
El 1979, mentre es desenvolupava la revolució iraniana, cap analista o expert internacional entenia allò que succeïa. Tret d’un. El figuerenc Jaume Miravitlles, periodista, escriptor, amic de Dalí i antic comissari de propaganda durant la Guerra Civil entenia aquella estranya situació com el que s’havia esdevingut quaranta-tres anys abans a Catalunya. En les mateixes paraules que l’anarquista reusenc Joan Garcia Oliver, s’havien fet amos del carrer “nosaltres, els qui no teníem nom”. Tot i que la comparació sembla inadequada, aquesta anècdota voldria il·lustrar la confusió actual sobre el moviment de protesta de maig i juny a les ciutats de l’Estat, d’ocupacions espontànies de l’espai públic i de l’expressió generalitzada del malestar social per part d’aquells qui, políticament, no existeixen sinó com a votants i pagadors de la crisi econòmica. Miravitlles, en la seva comparació iraniana, volia explicar que, sota el món oficial de la modernitat de Teheran, darrere la crònica rosa de la cort del xa, un grup de clergues fou capaç de teixir una xarxa paral·lela d’assistència social, de resoldre problemes concrets de milions de persones excloses del glamour, de lliurar la seva lleialtat a qui era capaç d’atorgar-los la ciutadania que l’Estat, de facto, els negava. Així, els qui no tenien nom van ser capaços d’enderrocar la ficció del país oficial, sense que ningú dels qui ignoraven aquella marginada realitat entengués què passava.
Davant la convocatòria del passat 19-J, els mitjans afins al règim s’han emprat a fons per criminalitzar, menysprear i dividir el moviment. Després de la repressió de la Plaça de Catalunya, i dels successos del Parc de la Ciutadella, de Barcelona, provocadors infiltrats inclosos, els intents de vincular el conjunt del moviment 15-M amb la violència i deslegitimar-lo, no semblen haver fet efecte entre una ciutadania cada dia més farta de les corrupteles, de les regles de joc trucades i d’una classe política i burocràtica que actuen com titelles al servei del capital especulatiu.
Un grup de treballadors de Joan XXIII s’han encadenat durant un parell d’hores el dimarts 21 de juny a l’entrada principal de l’hospital per protestar contra les retallades.
Ho han fet convocats pel sindicat CGT i s’han encadenat al voltant d’un llit, simbolitzant un pacient en llista d’espera.
La protesta s’ha iniciat a les dues del migdia d’aquest dimarts i ha finalitzat a lesquatre de la tarda.
El número 129 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
Indignades de tot el món, unim-nos i revoltem-nos!
– Reportatge:
D’on surten i on van les acampades?
El que no t’expliquen sobre la Reunió del grup Bilderberg 9-12 Juny 2011.
Del butlletí electrònic “Armas contra las guerras” fet per CIAR i AMC, hem extret uns articles informatrus, vídeos i altres dades per conèixer exactament que és el Club Bildelberg, qui assisteix a les seves reunions i que ésel que vol.
Javier Elorriaga Berdegué, representant de la revista mexicana “Rebeldía”, la veu del zapatisme, ha estat de gira per Europa durant el mes de maig. Amb ell hem compartit des de la CGT les nostres conviccions i les nostres inquietuds davant la convulsió que viu Mèxic, la fortalesa de l’autonomia zapatista i els paral·lelismesamb el moviment del 15M.
CONTRA L’HOMOFÒBIA
ARA, SEMPRE I ARREU!
Actes organitzats pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya per al 28 de juny de 2011, Diada Internacional per l’Alliberament Gai, Lesbià i Transexual:
▼ 16/06/2011 – 19h
PRESENTACIÓ MEMÒRIA ANTIDISCRIMINATÒRIA 2011 a la seu del FAGC – Verdi 88, Metro Fontana – Gràcia – Barcelona
▼ 25/06/2011
MANIFESTACIÓ – 18:30h
FESTA – 22:00h
Pl. Universitat- Barcelona
▼ 28/06/2011 – 19h
Passi Pel·lícula “OJOS QUE NO VEN”
a La Fontana – Gran de Gràcia 190, Metro Fontana – Gràcia – Barcelona
Més info: www.fagc
Estem davant un pas més en aquesta agudització del neoliberalisme i cap al barranc de la regressió social extrema.
Filmació de la conferència dels economistes MIREN ETXEZARRETA i ARCADI OLIVERES, que es va realitzar el dia 14 de Juny de 2011 a les 22 hores a la porta del Parc de la Ciutadella amb passeig de Picasso, davant de 5.000 “INDIGNATS”, en el marc de les mobilitzacions del 14 i 15 J.
Arcadi Oliveres, activista, inspirador, altermundista i un entregat com pocs, defensa el 15M i el posterior moviment assembleari. Des de la seu de Justícia i Pau, al costat de Pl. Catalunya, tot sentint el batec de la revolució, reflexiona sobre l’extraordinari fenomen que ha arribat per no marxar.
Les darreres setmanes, la desafecció per la classe política ha culminat en la creació de diferents moviments coordinats que han dit prou. A aquest grup inicial de persones joves que van sortir al carrer per fer front a les múltiples crisis que estem vivint i trencant l’estereotip instal·lat de passivitat, se’ls han sumat grans i petites. Són moltes les persones afectades pel sistema què volen passar a l’acció. Arcadi ens dóna el seu punt de vista sobre algunes preguntes que ens estem fent aquests darrers dies.
Manresa
Xerrada – debat sobre la immigració i la lluita contra l’extrema dreta
Plaça Sant Domènec, Manresa
divendres 17 de juny, 19.30 h
Intervencions: Francesc Navarro (associació Bages per Tothom) i David Karvala (Unitat contra el feixisme i el racisme)
Mataró
Presentació d’UCFR i de SOS Racisme
Acampada de Mataró, Plaça Santa Anna
divendres 17 de juny, 19.00 h
Intervencions: SOS Racisme i César Aragón (Unitat contra el feixisme i el racisme)
Unitat contra el feixisme i el racisme
http://unitatcontraelfeixisme.org
http://www.facebook.com/unitatcfr
1. El moviment del 15 M que s’ha desplegat durant aquests dies suposa la fi d’una llarga etapa d’obediència i submissió. Prendre les places ha estat el gest radical que – repetit en tantes ciutats – ens ha permès llançar el crit col·lectiu de “Ja n’hi ha prou. Volem viure”. Hem començat a perdre la por. Juntes hem travessat la impotència i la solitud.
2. Hem après a organitzar-nos, a prendre decisions col·lectivament, a viure en el carrer i que el carrer visqués en nosaltres. La intel·ligència col·lectiva ha estat prodigiosa ja que ha permès dur endavant el que semblava impossible: crear un altre món dintre però també contra aquest món fet de misèria moral i econòmica. Hem sabut autoorganizar un forat negre inintel·ligible per al poder i que per això tem. El poder tem tot el que no pot entendre, i per tant, controlar.
3. La novetat fonamental del nostre moviment és que no es construeix sobre la societat-fàbrica sinó que neix a l’ajuntar-se i compartir-se el malestar de cadascuna. No anem a la plaça presa en tant que treballadors, ciutadans… sinó que allí deixem enrere tota identitat. Som més que en cap altre lloc cadascuna de nosaltres mateixes, i alhora, som les singularitats d’una força de l’anonimat, d’una força de vida que apunta més enllà del que hi ha.
4. El nosaltres que s’ha format no preexistia, no estava latent, sinó que ha sorgit en el mateix moment que hem pres les places. Per això és un nosaltres obert, obert a tot el qual vol entrar i formar part d’ell. En la plaça hem après a conjugar el verb polititzar, i el propi espai ha estat el que ha permès l’articulació de les diferents polititzacions que es donen necessàriament dividides en el temps. La remor de fons que el poder volia fer callar ha emergit. Nosaltres som els rostres d’aquesta remor que ha acabat amb el silenci del cementiri.
5. Prendre les places significa primer de tot prendre la paraula. Però la paraula, el discurs no és tant el que es diu com el que es fa. En les places ocupades el més important és el que es fa i com es fa. Això és cert i ha estat així. Ocorre, no obstant això, que a poc a poc la potència que ens donava una manera de funcionar (comissions, subcomissions, consens…) s’ha anat convertint en un autèntic fre. D’una banda, una organització tan subdividida si bé pot ser eficaç introdueix una dispersió creixent, una pèrdua dels continguts essencials, i sobretot, una profunda arbitrarietat que acaba per ser paralitzant. D’altra banda, el consens ha de ser un mitjà però mai un objectiu en si mateix, en cas contrari decisions polítiques inajornablesno poden prendre’s
La Plataforma ciutadana per la defensa dels drets públics de Tarragona (*) i l’Acampada de la plaça de la Font de Tarragona, han organitzat una manifestació en el marc de la jornada internacional de mobilització del 19 de juny, sota el lema “Les nostres necessitats són els nostres drets. Prou retallades!”
La plataforma i l’acampada han portat a terme diverses assembles informatives a la plaça de la Font i pels barris de Tarragona per poder informar de les retallades. L’objectiu final d’aquestes iniciatives comunes és coordinar de manera unitària la propera manifestació que es celebrarà el proper 19 de juny a Tarragona a les 19 hores, i que sortirà de la plaça Imperial Tarraco.
Com sempre passa en aquest tipus de mobilitzacions, tant llargues, tant intenses i amb tants esdeveniments per repassar, és impossible fer-ne una crònica detallada, i més avui en dia, amb que l’allau de mitjans per a comunicar-se i comunicar (vídeos, fotos, twitters, facebooks, webs, blocs,…) fan impossible cobrir tot el que ha passat.
Diversos moviments demanen transformacions profundes en les administracions del país i es mostren molt crítics amb Fatah i Hamás, a pesar de la seva recent reconciliació. Demanen donar veu a tots els ciutadans, visquin on visquin, i s’inspiren en les revoltes àrabs.
LES DONES PRIMER
Impactes diferencials, propostes i lluites de les dones en situacions de conflictes.
Jornades Internacionals
16, 17 i 18 de juny de 2011
Espai Francesca Bonnemaison, C. San Pere Més Baix,7
Impulsades per diverses organitzacions que treballen en àmbits de solidaritat i cooperació internacional, moviments feministes, moviments ecologistes, construcció de la pau, defensa dels drets humans, i mitjansde comunicació.
Les i els indignats han fet una crida a la desobediència massiva al Parc de la Ciutadella, per tal d’acampar el 14 de juny a la nit allà i el matí del dia 15 aturar l’aprovació de la Llei Òmnibus, una colla de lleis en una sola que bàsicament van destinades a destruir aquest país i fer encara més pobres els pobres i més rics els rics. La proposa un govern de dreta dura, ultraliberal, que darrere de la màscara de la senyera vol ensenyar que estima el país mentre l’està destrossant, no només el país en abstracte sinó el país real, també el país de les persones, de totes i tots.
Seguiu els esdeveniments del bloqueig del Parlament de Catalunya, cròniques actualitzades i links per fer un seguiment:
* La Haine:
www.lahaine.org/index.php?p=23503&lhsd=4
* Kaos en la Red:
www.kaosenlared.net/noticia/barcelona-acampada-parc-ciutadella-14-juny-19h-aturem-parlament-15-jun
* Vilaweb
Els ‘indignats’ impedeixen l’accés de diputats i membres del govern al parlament
www.vilaweb.cat/noticia/3898389/20110615/indignats-impedeixen-lacces-diputats-parlament.html
El 14-15J aturem el Parlament, no deixem que aprovin les retallades.
Els ‘indignats’ accepten l’oferta d’Interior d’acampar al passeig Picasso
L’ajuntament ha tancat el parc de la Ciutadella per evitar que hi entrin · El govern diu que garantirà que demà es desenvolupi el ple al Parlament amb normalitat
Els ‘indignats’ que volen acampar aquesta nit al parc de la Ciutadella han acceptat l’oferta de la conselleria d’Interior de fer-ho al passeig Picasso, situat al lateral extern del recinte del Parc de la Ciutadella i davant de l’entrada principal. Fonts d’Interior han explicat que en la reunió que aquesta tarda han fet amb els ‘indignats’ se’ls ha comunicat que es respecta el seu dret a manifestar-se davant del Parlament coincidint amb el debat dels pressupost de la Generalitat però que no poden acampar dins del Parc de la Ciutadella i que no poden impedir que els diputatsaccedeixin al recinte.
En document adjunt, el Reial Decret del Reglament dels procediments de regulació d’ocupació i d’actuació administrativa en matèria de trasllats col·lectius, RD 801/2011, de 10 de junio, Reglamento de los procedimientos de regulación de empleo y de actuación administrativa en materia de traslados colectivos, publicat en el BOE el dimarts 14 de juny de 2011.
Gràcies a aquest RD, que modifica les condicions dels ERO, l’empresari podrà ara acomiadar pagant només 20 dies per any treballat i no els 45 ordinaris amb la simple “previsió de pèrdues transitòries”.
El Ministeri de Treball endureix inesperadament la reforma laboral per afavorir l’acomiadament en un intent de calmar la patronal CEOE.
Acota per segon cop el límit per negociar nous convenis i el deixa entre 8 i 14 mesos.
En document adjunt el text de l’avantprojecte de la “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica” coneguda com a Llei Òmnibus, que en aquests moments està en tràmit d’informació pública, que segons el Govern de la Generalitat de Catalunya vol afavorir la “reactivació econòmica” i que està sent durament criticada per diversos sectors socials, sindicals i polítics.
Per al vostre coneixement, en document adjunt teniu el Reial Decret Llei sobre la negociació col·lectiva RDL 7/2011, de 10 de junio, de medidas urgentes para la reforma de la negociación colectiva, publicat en el BOE el dissabte 11 de juny.
Pel que fa al posicionament de CGT sobre el contingut del RDL, el Ple Confederal de la CGT realitzat a Alacant del 10 al 12 de juny ha aprovat una resolució de rebuig:
RESOLUCIÓ DEL PLE CONFEDERAL DE LA CGT
El Ple Confederal de la CGT celebrat a Alacant del 10 al 12 de juny de 2011, aprova la següent resolució:
La CGT rebutja:
1r. El RD aprovat el dia 10 de juny de 2011 pel govern, sobre Mesures Urgents per a la Reforma de la Negociació Col·lectiva.
2n. El Nou Reglament sobre Expedients de Regulació d’Ocupació.
Aquest Reglament aprovat sobre els ERO, significa una nova agressió a la classe treballadora, una nova retallada de drets, una nova facilitació per a l’acomiadament lliure i gratuït per part de la Patronal. Aquest Reglament significa l’aplicació més retrograda de la Reforma Laboral, contra la qual CGT va convocar Vaga General per a la seva derogació el passat 29 de setembre de 2010, Mobilitzacions i Vagues Generals a Catalunya, Euskadi, Galícia el 27 de Gener de 2011.
La Reforma de la Negociació Col·lectiva, marca unes noves regles de joc per a regular les relacions laborals, arribant pràcticament a l’eliminació de la negociació col·lectiva, a l’imposar un arbitratge obligatori, buidant de continguts els Convenis Col·lectius, permetent el despenjament salarial i consagrant, a nivells pràctics, al sindicalisme institucional com únic representant amb legitimitat de les i els treballadors. Amb aquesta Reforma s’aprova de fet l’eliminació de la llibertat sindical.
