La vaga general no és una finalitat en si mateixa
Davant la impossibilitat de dur a bon terme avui aquella màxima del Congrés Constituent de la CGT, celebrat a Barcelona del 30 d’Octubre al 1 de Novembre de 1910, sobre que “la vaga general ha de ser revolucionària”, hem vingut insistint en la necessitat d’una resposta d’acord amb les mesures que el govern socialista estava desenvolupant. Per això, no podem per menys que sentir-nos satisfets pel treball ben concebut i per haver persistit en la lluita fins a la convocatòria de la Vaga del 29 de setembre. Vam ser una part important de l’èxit, tant en les empreses com en la recuperació del carrer com espai públic en el qual mostrar el nostre rebuig. Les prolixes imatges captades aquell dia pels diversos mitjans de comunicació són la prova més evident que la CGT podem ser una part important de l’èxit de les mobilitzacions que haurien de convocar-se necessàriament en un futur no massa llunyà.
Sense ser falsament triomfalistes repeteixo que hem de felicitar-nos, a pesar dels disgusts i la virulenta imatge que es va transmetre d’alguns dels actes celebrats durant aquell dia, ara bé, ens correspon treballar a partir de ja mateix i insistir fins a la sacietat, a les magnes estructures sindicals, a mantenir les raons que van dur a la convocatòria de la Vaga i emplaçar-los al rebuig sistemàtic de qualsevol aplicació de la reforma laboral en els centres de treball, per a això es fa ineludible defensar la mobilització fins a la retirada total dels continguts de la nefasta i perjudicial reforma.
No podem caure en l’error de convertir les actuacions futures en un enfrontament entre sindicats, si bé és cert i cal tenir en compte, que alguns pretendran descafeïnar i controlar les respostes, però la importància de les mesures governamentals es mereixen una mica de mà esquerra per la nostra banda, màxim perquè han estat dissenyades contra els treballadors per a robar-nos drets, rebaixar els sous, facilitar encara més l’acomiadament i retrotraure la contractació als períodes més foscs de l’inici de la industrialització.
D’altra banda, no és menys cert que si pretenem aprofundir en el conflicte social i unificar la lluita de les empreses a les quals se li apliqui allò aprovat pel parlament, és imprescindible no perdre’ns en disquisicions que no porten a cap lloc, és a dir, el fons de la lluita ha de ser l’única raó que ens guiï per a frenar l’agressió que els empresaris engegaran sense més demora, sense caure necessàriament en actuacions que dilatin injustament la qüestió, l’exemple més evident és la incongruència d’una Iniciativa Legislativa Popular que ha de ser presentada, acceptada i tramitada davant els mateixos que han certificat la reforma laboral.
Hem de ser capaces d’enfrontar-nos a unes lleis injustes que ens descavalquen d’un hipotètic “estat del benestar” del qual feia poc que acabàvem de degustar part de la seva mel. Si per això hem de declarar-nos insubmisos, endavant, amb totes les seves conseqüències, no obstant això, si alguna cosa va demostrar la mobilització del 29-S és que en aquest enfrontament no estem sols.
Vam ser testimonis privilegiats de com a al nostre costat van trobar empara i es van aproximar altres persones que també estan fartes de la vergonyosa situació. En les localitats on CGT va realitzar convocatòries aquell dia congregàvem a altres organitzacions que van reforçar el nostre missatge. Ara bé, sense prepotència ni falsa modèstia, en aquesta línia d’actuació hem de progressar. La CGT té la capacitat de canalitzar i aglutinar la ràbia acumulada entre els treballadors, desocupats, estudiants, pensionistes,… és a dir, un conjunt de persones que volent ser protagonistes del seu futur no accepten impassiblement les retallades dels seus drets.
