La Guerra de Corea

Wayne Price

La Guerra de Corea de 1950-1953 ha estat anomenada la “Guerra Oblidada” o la “Guerra Desconeguda”. A la secció d’Història Militar de la llibreria Barnes & Noble al meu barri, hi ha diversos llibres sobre la Segona Guerra Mundial i la Guerra del Vietnam, fins i tot, hi ha llibres sobre les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan, però és impossible trobar res sobre Corea. Això no és estrany.

No obstant això, aquesta guerra va ser un punt d’inflexió en la història universal després de la Segona Guerra Mundial. Consolidar el patró de guerres “perifèriques” de la Guerra Freda, amb les quals s’evitava una Tercera Guerra Mundial. Va servir d’excusa per a la carrera armamentista nord-americana, la qual, entre altres efectes, va ser una de les causes del boom econòmic posterior a la Guerra. Per als coreans, aquesta guerra cristal.litzar la dolorosa divisió de la seva nació ancestral.

La Guerra de Corea, només pot ser entesa com la confluència d’una sèrie de diferents pressions. D’una banda, hi havia el conflicte inter-imperialista entre els EUA i la URSS. Els EUA van emergir de la Segona Guerra Mundial com la potència dominant a nivell mundial en termes militars, polítics i econòmics. La Rússia de Stalin, era molt més feble que els EUA (el que va portar a l’esquerra a fer-se il.lusions sobre el seu caràcter més pacífic). Però ambdues potències controlaven a altres països i tots dos tenien bombes nuclears, les quals es van convertir en una amenaça per l’existència de la humanitat.

Però aquest no era l’únic conflicte. També hi havia la lluita de classes dels obrers i camperols coreans en contra de la classe terratinent i capitalista. També hi havia una guerra civil entre dos estats coreans, cadascú tractant d’unificar la nació sota el seu govern. I també hi havia una lluita d’alliberament nacional del poble coreà, primer en contra dels japonesos i els seus col.laboradors, després en contra dels EUA i els seus col.laboradors.

Una mica d’Història

L’imperi japonès va annexar formalment a Corea el 1910 i el va dominar fins a finals de la Segona Guerra Mundial. Encara en relació a altres règims colonials, va ser un règim brutal i cruel. Milers de coreans van ser desplaçats forçosament per treballar a les fàbriques japoneses a Corea i Japó. Molts més van ser reclutats en l’exèrcit japonès. Les dones coreanes van ser forçades a convertir-se en “dones de plaer” per a l’exèrcit japonès. La llengua coreana va ser prohibida per afavorir la llengua japonesa.

Per descomptat que hi va haver resistència a Corea. I molts van abandonar la península per sumar-se a les enormes comunitats de coreans que vivien a Manxúria i a la Xina nord-oriental (que en alguna època havien pertangut al regne de Corea). Allà van formar exèrcits guerrillers, en aliança amb els comunistes xinesos, per combatre contra els japonesos. De fet, tropes completes de comunistes “xinesos” eren en realitat coreans. Milers de coreans van participar en la guerra civil xinesa subseqüent, per enderrocar a Chiang Kai-shek.

Altres coreans van col.laborar amb els japonesos. Entre aquests trobem les classes de terratinents i capitalistes i aquells que es van convertir en oficials de l’exèrcit i de la policia japonesa.

Amb el final de la Guerra Mundial, centenars de “comitès populars” es van formar en tota Corea. La majoria d’ells eren esquerrans i nacionalistes, conformats per activistes locals, però no dominats pels comunistes del Partit dels Treballadors. Van ser ells els que van començar a crear un govern unificat.

L’exèrcit dels EUA va dividir a Corea al paral·lel 38, una línia imaginària, la qual dividia a Corea després de la rendició japonesa, amb Rússia al nord i els EUA en el sud. Els russos van acceptar aquesta divisió “temporal”. La part que va quedar al nord tenia la majoria de la indústria coreana en aquesta època, la part que va quedar al sud tenia la majoria de la població (almenys dues terceres parts d’ella). S’esperava que eventualment es formaria un govern d’unificació.

Al sud, l’exèrcit dels EUA va suprimir els comitès populars, va prohibir els sindicats obrers i camperols, i reprimir a l’esquerra. En canvi, es va dedicar a consolidar un règim basat en els elements coreans que havien col.laborat amb els japonesos. Perquè això no es veiés malament, va portar a Syngman Rhee, un nacionalista coreà que havia passat diverses dècades en els EUA. Ell va consolidar un Estat autoritari, la República de Corea, amb aparences “democràtiques” (eleccions, etc.), Però en el qual es assassinava a l’oposició i es deixava per fora de la llei a l’esquerra.

Al nord, l’exèrcit rus va portar a una sèrie d’antics combatents de les forces guerrilleres comunistes. El seu comandant era Kim Il Sung. Ells van cooptar els comitès populars, i van instal.lar una dictadura estalinista similar a la de Rússia, la República Democràtica Popular de Corea. Van acabar amb l’antiga classe terratinent i van prendre el control sobre la indústria capitalista. No van portar als obrers i als camperols al poder. En lloc d’això, van crear una nova classe dominant burocràtica i colectivista i van establir a l’Estat com a agent d’acumulació de capital (capitalisme d’Estat).

Stalin tenia menys interès en l’Àsia oriental que a Europa de l’Est, on tenia un control ferri sobre governs titelles. Ell havia intentat detenir a Mao perquè no enderroqués completament al règim de Chiang (alguna cosa que Mao mai va oblidar). Tampoc tenia un control absolut sobre Corea del Nord, que eren líders genuïns d’una lluita d’alliberament nacional, capaços de posar a la Xina contra Rússia.

Entre octubre i novembre de 1946, hi va haver grans aixecaments populars a Corea del Sud, en contra del règim pro-terratinents dels col.laboradors del Japó. Aquestes van ser aixafades amb una enorme repressió, incloent l’ús de l’exèrcit nord-americà. A l’abril de 1948, hi va haver una enorme revolta a l’illa de Cheju, la qual també va ser aixafada. A l’octubre de 1948, hi va haver motins i revoltes al sud, que van desencadenar una guerra de guerrilles en diverses zones de Corea del Sud, la qual va durar en alguns llocs fins que es va desencadenar oficialment la guerra el 1950 (per a més detalls sobre els aixecaments armats i la guerra de guerrilles a Corea del Sud, revisar els llibres de Cumings).

Ambdós règims coreans van expressar la seva intenció d’unificar Corea sota el seu govern. Van formar als seus exèrcits i els van concentrar en el paral·lel 38. Tots dos van creuar la frontera en breus incursions i van cometre provocacions. Els EUA deliberadament van retenir certs estris de l’exèrcit del Sud, per impedir que pogués envair al Nord, segons amenaçava fer el seu govern i el seu exèrcit.

Finalment, va ser el Nord qui va atacar al Sud, al juny de 1950. Això no va succeir per ordre de Stalin, sinó de Kim Il Sung, que aparentment va obtenir al final l’autorització de Stalin, i també va consultar amb els xinesos. Però, ho va fer en benefici del seu Estat. (Quan va ocórrer l’atac, la Unió Soviètica es trobava boicotejant el Consell de Seguretat de l’ONU, per la qual cosa va ser incapaç de vetar el suport de l’ONU a la guerra que va liderar després EUA).

En un començament, l’Exèrcit Popular de Corea (al nord) va arrasar amb les forces armades del Sud (L’Exèrcit de la República de Corea), el qual col·lapsava, fugia, o es rendia. L’exèrcit dels EUA no va tenir millor sort. El Nord va escombrar amb els EUA i amb Corea del Sud fins al port de Pusan al sud-est, quedant-se amb 90% de Corea a l’agost. Mentrestant, es va desenvolupar una reforma agrària a tot arreu on podien fer-ho i van imposar el seu propi govern.

Però els EUA i els seus aliats (particularment els britànics), van respondre de manera immediata. Sota les ordres del president Truman, van arribar en massa a Corea, oficialment sota la bandera de l’ONU (malgrat que els EUA eren la principal força i haurien de fet envaït sense l’autorització de l’ONU). Es van concentrar en l’extrem sud i després, al setembre, van fer un desembarcament amfibi a la península de Inchon, darrere de les línes nord-coreanes. Ara li tocava a les forcesdel Nord batre’s