2010 és el centenari de l’anarcosindicalisme, és a dir de totes i cadascuna de les organitzacions, col·lectius i persones que es declaren com a tals. I totes i tots es mereixen un fraternal salutació: felicitats per haver aguantat el tipus, felicitats a una de les corrents més rebels, crítiques i constructives de la llibertat i la igualtat de la qual hem pogut dotar-nos els éssers humans, felicitats a totes i tots que en la seva vida i amb la seva vida van construir l’anarcosindicalisme.
I felicitats, doncs, a totes les organitzacions que són anarcosindicalistes: primer és clar la CNT històrica, i en l’actualitat la CNT-AIT, la Confederació Solidaridad Obrera, alguna CNT escindida o separada (Barcelona), la CNT França, però també totes les seccions de l’AIT, altres organitzacions sindicals fora de l’Estat espanyol que es reivindiquen del sindicalisme llibertari (SAC a Suècia, les dues USI a Itàlia, Iniciativa de Treballadors a Polonía, a Grècia ESE); i fins i tot aquest és també el centenari de molts altres grups especiífics anarcocomunistes, bàsicament llatinoamericans, que subscriuen en bona mesura l’ideari anarcosindicalista sorgit de l’històric Congrés de 1910 a Barcelona.
I òbviament, encara que alguns sectors de l’anarcosindicalisme dividit actual no ho vulguin acceptar, l’anarconsindicalisme és l’espina dorsal no dogmàtica, ampia i plural de la CGT, de la Confederació General del Treball.
Per descomptat. La seva autoorganització, les seves lluites, el seu assemblearisme, la seva capacitat autocrítica, i la seva construcció oberta a la societat, als moviment socials de base horitzontal, i especialment al conjunt de treballadores i treballadors, en totes les accepcions del terme, testifiquen una trajectòria i una acció que, amb tots els seus peros i contradiccions, són l’expressió més genuïna de l’anarcosindicalisme: la recerca constant en la autoemancipació de les classes explotades.
Rojoy Negro, el periòdic confederal de la CGT, es fa eco doncs dels actes inicials d’aquest centenari, obrint una pàgina que es repetirà durant els pròxims onze mesos, en la qual partint d’un text històric d’una temàtica concreta (de les moltes que directa o indirectament han estat tractades per l’anarcosindicalisme) hi haurà algú que reflexioni sobre l’actualitat i l’actualització del plantejat en el document històric. Cada pàgina anirà acompanyada amb una il·lustració original, que des de la llibertat plàstica, expressi en imatge el que s’està “debatent” en els textos històric i actual. Aquesta és la particular contribució del Rojo y Negro al Centenari.
No puc no ressaltar un altre fet, del que s’informa degudament en les pàgines del Rojo y Negro, i és la coincidència temporal del Centenari, i el que aquest significa de reflexió i actualització dels principis llibertaris, amb la constitució a nivell confederal de “Joves Anarcosindicalistes-CGT”, una fita històrica sens dubte per a la Confederació, petita ara però que és d’esperar que acreixi la seva presència i importància en un temps no llunyà. Que un grup de joves, afiliades i afiliats a la CGT, hagin decidit denominar-se “Anarcosindicalistes” no és baladí. Indica una intenció clara d’avançar per un camí necessàriament obert a la innovació, a l’autoformació, i a l’autogestió de les pròpies vides. La precarietat, social i laboral, i les condicions de manipulació, explotació i repressió que vivim, són patides directament per elles i ells, i els toca per tant confrontar aquesta realitat, lluitar contra ella, construir des de la solidaritat i el suport mutu l’alternativa sempre urgent i necessària per a transformar, des de la radicalitat, aquest món opressor i injust. Elles i ells són la CGT.
Antonio Carretero, Rojo y Negro
