CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

A 90 anys de la mort de Salvat-Papasseit

El passat 7 d’agost es compliren 90 anys de la mort d’un dels grans poetes en llengua catalana del segle XX i gran exponent de l’Avantguardisme al país. No trobarem cap reconeixement institucional ni gaires recordatoris. L’explicació a la ignorància de l’aniversari de la seva mort la trobem, més enllà de la ideologia dels actuals representants institucionals, en el perfil d’en Papasseit: socialista, anarquista, independentista i avantguardista.

El poeta va néixer l’any 1894 al si d’una família obrera de Barcelona amb orígens al Camp de Tarragona. La mort del seu pare (fogoner de vaixell), quan ell encara era un nen, el marcà profundament en la seva vida i en la seva obra. La seva mare disposava d’uns recursos molt precaris i ell va anar a viure a l’Asil Naval dels 7 als 12 anys. Allà aprengué a llegir i escriure però també va mamar el catolicisme, l’espanyolisme i la disciplina militar. La sortida de l’Asil no va implicar l’abandonament del moll: allà va continuar treballant com a vigilant nocturn, abans de fer d’aprenent d’adroguer i d’escultor i mosso.

Llegir més »

Barcelona no existeix, de David Castillo

David Castillo (Barcelona, 1961), periodista, crític i poeta amb obres com Game Over (premi Carles Riba 1997), El Pont de Mühlberg (2000), Esquena nua (2006), Doble zero (2011) i amb antologies poètiques bilingües com Bandera negra (2001) i En tierra de nadie (2002). També és autor de novel·les com El cel del infern (Premi Crexells 1999) i, entre altres No miris enrere (Premi Sant Jordi 2001), on el món àcrata i cenetista dels anys setanta són els protagonistes de la novel·la a través del llibertari heterodox Dani Cajal.

Barcelona no existeix (Empúries, 2014) és el títol de la nova novel·la de David Castillo, títol que extreu d’un poema del poeta llibertari i contracultural, Pere Marcilla: “Barcelona no existe / no recuerdo haber nacido / sí noción antes del parto / Mi madre no la hubo / aquel atraco al banco de esperma / no hay nadie / ni la compañía de la soledad en una ciudad / que, palabra, no existe… El resto del mundo / está lejos i la sangre fluye de las venas / a cada pinchazo. / ¿I si fuera horchata la sangre? / Barcelona se cerró sobre si misma / i desapareció. Lo habían conseguido. / Les dejamos que se salieran con la suya…”

Castillo, a través d’aquests versos, trama la història d’una novel·la futurista amb aires de distòpia. Si altres autors com Manuel de Pedrolo, a Mecanoscrit de segon origen, presenta un panorama desolador després d’una explosió atòmica; o Cormac Maccarthy, a La carretera, mostra el món terrorífic després d’una gran catàstrofe ecològica; ara David Castillo ens guia per una Barcelona completament desconeguda on la gran crisi financera, econòmica i moral ha enfonsat la societat i la ciutat s’ha convertit en un infern dominada per bandes armades, milícies de la joventut o per la pròpia policia governamental. Uns i altres controlen diversos espais de la ciutat o del subsòl tant de les clavegueres com del metro.

El protagonista és un vell periodista de vuitanta ans que rep l’encàrrec d’un home del poder perquè faci de mitjancer amb les Milícies de la Joventut per tal de recuperar la pau. La Barcelona apocalíptica de Castillo és completament sòrdida sense turistes, botigues ni bancs, on la prostitució s’ha multiplicat, com també les drogues i l’alcohol. La vida ha deixat de tenir un pes específic, la fam és la tònica general on regna el mercat negre, i el caos i la decadència són els amos de Barcelona, on ja no pinten res ni independentistes ni socialistes.

Tot va començar quan la gent va deixar de creure en el sistema democràtic i amb els seus representants. Eren temps en què el treball o la seguretat havien passat a millor vida. Quan el poder va començar a segrestar la llibertat i les prohibicions elementals van portar els ciutadans a ser novament súbdits. Castillo ens transporta a la Barcelona del 2040 on la gent ja no sap qui era Proudhon o Engels, ni tan sols Bob Marley o Bob Dylan. La fallida econòmica ja sense rescats possibles s’havia endut per davant la majoria d’estats europeus. Sense diners circulant, els carrers s’havien convertit en una selva.

El sistema s’havia enfonsat. Mercenaris pels carrers demanant documentació als transeünts, cotxes convertits en barricada, desordre urbà. La Ciutat Vella és el lloc on encara queda un petit nucli governamental, mentre que l’Eixample és la terra de ningú. La corrupció i la banalització s’unia a la ruïna econòmica i s’afegia a una devastadora manca d’idees. Bandes armades pul·lulaven per les barriades, Barcelona era una ciutat sense llei. És un món sense esperança, un món apocalíptic on l’optimisme ha desaparegut de l’horitzó.

Una bona novel·la que ens transporta a un futur imaginari on tot s’ha enfonsat, Castillo fa dialogar els protagonistes: “-Allò es va enfonsar, perquè s’havia d’enfonsar. Els catalans només pensaven en tres coses: el menjar, el sexe i l’oci. Com al final de l’imperi romà. -Bé, et recordo que Catalunya no va ser l’única que es va enfonsar, però va demostrar que era un dels gran centres de corrupció d’Europa. I aquí continuem, instal·lats en la putrefacció.”

* Ferran Aisa és historiador i escriptor. Article publicat al núm. 161 de la revista Catalunya.

Llegir més »

El Règim cada vegada més en crisi

ATUR, MERCAT DE TREBALL, PENSIONS, JUBILACIONS i “Pla d’Ocupació i Sindicats”

De les grans mentides…”ara no són brots verds, sinó autèntiques arrels de creixement, gràcies a les nostres polítiques d’austeritat i retallades…-.Rajoy dixit-”, a la realitat vergonyant que ens han situat a la majoria social.

L’atur i el mercat de treball. A l’agost hem tornat a la gran paradoxa: creix l’ocupació en termes interanuals (unes 300.000 persones més donades d’alta o afiliades a la Seguretat Social) i, alhora, l’atur augmenta en 8.070 persones a l’agost i es perden gairebé 100.000 afiliacions al sistema de Seguretat Social.

La gran mentida d’aquests trileros. El que creix són ocupacions (contractacions realitzades) a temps parcial, d’aprenentatge, de formació i temporals de tot tipus, alhora que creixen els contractes dels “falsos autònoms”. El contracte indefinit i a jornada completa solament representa el 6,43% dels 10.621.080 contractes realitzats en els 8 mesos del 2014.

Més de 361.000 persones entre els 16 als 64 anys s’han sortit de la població activa, via immigració o simplement “passen del mercat de treball formal”. I el més preocupant, s’han perdut 54,7 milions d’hores de treball a la setmana, és a dir, l’equivalent a gairebé 1,5 milions de llocs de treball, com a conseqüència que les ocupacions realitzades són a temps parcial i cada vegada de menys hores.

En el mercat de treball, els salaris (rendes salarials) entren en desastre amb la seva devaluació generalitzada, els quals, bé a través de les inaplicaciones dels convenis col·lectius, bé a través que els preus dels nous contractes realitzats (ocupacions), es troben per sota fins i tot del salari mínim interprofessional.

Tots aquests elements del mercat de treball tenen conseqüències molt greus sobre la Seguretat Social i sobre les pensions, tant en la major restricció del dret a l’accés a la jubilació-pensió, com en la quantia de les pensions.

La descapitalització (robatori i espoli de la Caixa Pública) de la Seguretat Social (a pesar de l’increment de les afiliacions) és molt seriosa, i ens col·loca (de no parar aquesta barbàrie) a les portes d’una altra gran contrarreforma, on la majoria social anirem a la “pensió de beneficència”.

Les tarifes planes (100 euros mes), les exempcions als empresaris (fins al 100% en molts supòsits de contractacions), la tarifa plana dels autònoms, de 50 euros, els salaris cada vegada més baixos, amb la consegüent disminució d’ingressos massius a la Caixa Comuna, està duent al Govern, primer a dilapidar el Fons de Reserva, al no fer transferències dels PGE a la Seguretat Social i pagar pagues extres dels pensionistes amb el Fons de Reserva, segon a regalar als Empresaris per dues vies, una les Mútues empresarials i l’altra les reduccions i exempcions, fins a la xifra de gairebé 7.000 milions d’euros, la qual cosa ens col·loca davant una Seguretat Social cada vegada amb “més dèficit i sense solució de continuïtat”, fins a arribar a que la immensa majoria dels pensionistes presents i futurs, com a màxim, percebem la “pensió mínima o de beneficència”.

Per a més “desgràcies”, canviaven el criteri sobre les jubilacions anticipades per als que van ser acomiadats abans del 1 d’abril del 2013, se’ls prohibeix jubilar-se als 61 anys i, pretenen que com poc ho facin als 63 o més… No se sap d’on treuran diners per a viure (menjar, casa, etc.) aquesta població potencialment afectada d’entre 100.000 a 200.000 persones durant almenys 2 anys, i alhora treure diners per a pagar el conveni especial amb la seguretat social almenys 2 anys (uns 24.000 euros per a ser més exactes) però, davant la pressió social, han hagut de fer marxa enrere amb urgència.

El règim al seu i, en el règim, estan els Sindicats institucionals, doncs ara com solució a aquesta “merda de realitat precària, antidemocràtica, injusta…” no se’ls ocorre sinó tornar al “diàleg social amb el Govern per a negociar un Pla d’Ocupació, que…els desocupats i desocupades amb càrregues familiars, almenys tinguin un subsidi de 430 euros que els garanteixi…un tros de pa i calefacció…”. Sona a altres temps del “mateix règim”, sona al que el dictador deia: “…cap espanyol sense pa i foc…”

Per a la CGT, tot el règim està en crisi i molt qüestionat. La majoria social ha fet ruptura amb tot el règim. Ara es tracta de lluitar encara més i millor, per a canviar el model social, productiu i polític: la democràcia o és directa o no és democràcia. La participació o és autogestió o tornarem al mateix.

Madrid a, 3 de setembre de 2014

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat “El Règim cada vegada més en cris”

Llegir més »

Curs de Formacio Sindical Bàsica del Sector Social (Fed. Ensenyament CGT Catalunya), del 16 al 22 de setembre a Barcelona

CURS DE FORMACIÓ SINDICAL BÀSICA
Per a afiliades i afiliats del Sector Social de la Federació d’Ensenyament de
la CGT de Catalunya

DATES: Dimarts 16, divendres 19, dissabte 20, i dilluns 22 de setembre.

HORARIS: Sessions de 3 hores i mitja (2 trams d’una hora i mitja, amb mitja hora
de descans al mig). En horari de matí (dies 16, 20 i 22): 10.00h-11.30h i 12.00h-
13.30h. En horari de tarda (dia 19): 17.00h-18.30h. i 19.00h-20.30h.

Llegir més »

Llei de Serveis Socials de Catalunya, Cartera de Serveis Socials i Decret de repagament de prestacions socials

Llei 12/2007 d´11 d´octubre de serveis socials de Catalunya :

Decret 142/2010, d’11 d’octubre, pel qual s’aprova la Cartera de Serveis Socials 2010-2011 (prorrogada):

Ordre bsf 130/2014, de 22 d’abril, per la qual s’estableixen els criteris per determinar la capacitat econòmica (repagament serveis socials):

Decret de repagament de prestacions socials

Capítol I

Determinació de la capacitat econòmica

Article 2

Capacitat econòmica

La capacitat econòmica comprèn el total de recursos econòmics de què disposa la persona beneficiària.

Llegir més »

Joventut i treball formatiu, què està passant?

Segons l’Informe Conjunt sobre l’Ocupació de la Unió Europea de 2013 la gegantesca crisi socioeconòmica que estem vivint s’ha encebat amb enorme cruesa en la joventut europea. Al setembre de 2013, l’Informe donava de taxes d’atur juvenil (és a dir, dels menors de 30 anys) que anaven del 7,7 % a Alemanya o el 8,7 % a Àustria, fins al 56,5 % a Espanya i el 57,3 % a Grècia. Al temps, s’afirmava que entre 2008 i 2011 la taxa de joves europeus de 15 a 24 anys que ni treballaven ni estudiaven havia augmentat en dos punts percentuals, fins al 12,9 %, xifra que en països com Xipre, Croàcia, Romania, Irlanda, Espanya, Itàlia i Bulgària, es trobava entre el 16 i el 23 %.

Enfront d’aquestes realitats les institucions dels països membres han respost amb contínues i, en molts casos, profundes reformes laborals, caminant en el deixant d’una creixent flexibilitat quant als acomiadaments i les condicions bàsiques de treball. Així mateix, s’han facilitat les formes de contractació temporal i a temps parcial en la major part dels països de la Unió, s’han introduït novetats entorn de la negociació col·lectiva que afavoreixen les aspiracions patronals, i s’han implementat rebaixes i congelacions de salaris que han implicat una evident pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors.

Hem de tenir en compte que l’anomenat model europeu (o “model social”) de relacions laborals ja s’havia trencat abans de la crisi. La conformació del Dret del Treball com un dels pilars fonamentals, al costat de la democràcia parlamentària i l’Estat del Benestar, de les societats centrals del Continent ve sent desdibuixada en els últims decennis per processos paral·lels de flexibilització de les normes, desregulació, descentralització productiva, substitució de la negociació col·lectiva per la individualitzaci de les relacions de treball i conformació de nous marcs normatius funcionals a les necessitats empresarials.

El cor d’aquests processos ha estat estructurat en la forma de segmentació de la força de treball i dualització dels mercats laborals, mitjançant l’explosió incontrolada de formes de contractació “atípica” i precària (a temps parcial, temporal, en missió, específica per a col·lectius concrets…); els processos de descentralització accelerada sobre contractes i subcontractes, falsos autònoms, empreses de contractació temporal, etc.; la descomposició del model de gestió de les relacions laborals basat en la negociació col·lectiva i el contrapoder sindical; i la irrupció, cada vegada amb més importància relativa, de borses d’activitat més o menys desregulada frontereres entre el Dret del Treball i altres ordenaments connexos, com el treball para-subordinat o la formació ocupació, de la qual anem a parlar en aquest text.

Les anomenades “zones grises” són els espais fronterers entre les formes de treballar regulades pel Dret del Treball (i que, per tant, poden reclamar els drets i condicions que el mateix comporta) i les regulades per altres ordenaments distints. Un exemple paradigmàtic de zona grisa ha estat la constituïda per l’anomenat treball “para-subordinat”, un treball formalment autònom, i per tant aliè al Dret del Treball, però que es troba sotmès, en la substància fàctica de la realitat, als mecanismes de comandament d’una cadena de valorització empresarial concreta. Així, l’autònom contractat, per exemple, com transportista per una gran multinacional de la distribució, pot veure’s

Llegir més »

Motí en el servei d’urgències de l’Hospital de Viladecans

Hola companys,

Una vintena d’usuaris vam estar dimecres tarda a l’Hospital de Viladecans per exigir que es descolapsara el servei d’urgències, obrint algunes de les 64 llits que romanen tancades a causa de que en servei d’urgències es col · lapse de pacients ingressats, en passadissos i amuntegats en habitacions dissenyadesper a l’ocupació individual.

Llegir més »

Alcalde Trias, no és un problema de pisos il·legals i guiris borratxos

Com no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Barcelona, amb l’ajuda de bona part dels mitjans de desinformació del país, ha reinterpretat la protesta veïnal de la Barceloneta a la seva manera. L’equip de l’Alcalde Trias vol creure que l’origen del malestar de veïns i veïnes són les actituds incíviques d’alguns turistes que es concentren en zones on proliferen els apartaments turístics sense llicència. I com que ho vol creure, pretén que tothom faci acte de fe i la ciutat s’uneixi en el rebuig al “turisme de borratxera” i a la competència deslleial que els apartaments il·legals fan a l’empresariat de l’hosteleria. Una mica de Guàrdia Urbana i uns quants inspectors i inspectores buscant pisos turístics no legalitzats d’escala en escala constitueixen el primer pas de l’administració municipal per minimitzar els inconvenients del turisme que han enfurismat al veïnat.

S’intenta emmarcar el debat en la preocupació per l’incivisme i per la transgressió de les normes passant de puntetes pels impactes que el model de ciutat turística impulsat en les darreres dècades té sobre la vida quotidiana de la ciutadania. Resulta que un Ajuntament capaç de multar amb 180 euros de sanció a persones sense sostre per dormir al carrer, ha ignorat durant anys les denuncies que la gent de la Barceloneta i d’altres barris de la ciutat li han fet arribar quan els transgressors de l’estúpida ordenança de civisme són individus ebris, sense samarreta, amb la pell de color gamba bullida i amb barrets de mexicà. Que l’Alcalde Trias es preocupi pel civisme ara, quan les protestes han encès el llum d’alarma mediàtic, és un motiu més d’indignació, però ni de bon tros ésl’únic.

Llegir més »

La vaga no és història

Mirar d’explicar el que passa en el present a partir de la història pot ser una perfecta estupidesa. Com també ho pot ser buscar en el que van fer els nostres avis i àvies una pauta per actuar avui en dia. Tot i treballar en l’àmbit de l’estudi de la història, jo acostumo a ser dels que prefereixen veure la realitat amb ulls de present, analitzar-la a partir de la nostra experiència i actuar en conseqüència. I així anem creant fronts de conflicte, eines de lluita i nous espais. De vegades amb més èxit, d’altres amb sonors fracassos. Però, en fer-ho, som subjecte i estem ben vius. Ara bé, també és cert que la història pot estimular la nostra anàlisi del present.

Llegir més »

Volem que l’Alfon segueixi en llibertat

Des de la Plataforma per la Llibertat d’Alfon, fem aquesta crida per sol·licitar-vos que us uniu a la campanya que estem realitzant, exigint la seva llibertat.

El proper dia 18 de setembre es celebrarà el judici contra el nostre familiar, veí, amic i company Alfon, demanant-li 5 anys i mig de presó.

Alfon és un jove de 22 anys, veí del barri obrer de Vallecas situat a Madrid. Va ser detingut en sortir de casa quan es dirigia al piquet unitari del seu barri, per la vaga general europea del 14 de novembre 2012. Per a reivindicar no més atur, no a la reforma laboral, no a les retallades socials, no a la privatització de la sanitat, l’ensenyament, etc.

Llegir més »

Salvador Gurucharri, militant llibertari

Salvador Gurucharri Ochoa va néixer a Barcelona en plena Guerra Civil. Era fill d’un navarrès que fou destacat militant anarquista de la CNT, treballador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, que s’hagué d’exiliar en acabar la guerra. A França, el pare va patir l’horror dels camps de concentració i finalment va anar a raure a Londres, ciutat on Salvador Gurucharri també hi va anar a viure quan tenia deu anys. El jove va trobar a la capital britànica una munió de militants llibertaris de primera línia, com ara Suceso Portales, Delso de Miguel, Acracio Ruiz i l’exsecretari de la Federació Local de Barcelona de les Joventuts Llibertàries del 1936, Agustín Roa. Al seu costat el jove Salvador va adquirir una sòlida formació llibertària. Als vint anys va ingressar al nucli de Londres de la CNT i també a la FIJL, des on va establir llaços amb les Joventuts Llibertàries de París i amb militants com ara Luis AndrésEdo, Octavio Alberola i Lucio Uturbia.

Llegir més »

Carta oberta de la Secció Sindical de la CGT en l’Atenció Primària del ICS a Lleida al Conseller Boí Ruiz

Carta oberta de la Secció Sindical de la CGT en l’Atenció Primària dels ICS a Lleida al Conseller Boí Ruiz

Senyores i Senyors del Govern, Sr. Boi Ruiz, ens adrecem a vostè i als molts gestors, polítics i col•laboradors necessaris per executar els projectes sanitaris que comporten la destrucció progressiva de la sanitat pública. Destrucció que ja tenien en ment, i que, ara, li donen el cop de gràcia liquidant totalment la sanitat pública a Lleida i Tarragona.

Llegir més »

Aliança pel capìtalisme sanitari a Tarragona

Nota de premsa del Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública, en relació a la presentació pública i tardana dels Plans funcionals de Sanitat de Tarragona

El Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona, vol denunciar que amb l’anunci que va fer el Delegat de la Generalitat a Tarragona, Joaquim Nin, constata els fets que ja fa temps que denuncien i que responen al clar objectiu de la privatització de la Sanitat, a través de concessions, hòldings publico-privats i retallades de serveis en benefici del sistema concertat.

Llegir més »

Treballadors/es de Valoriza (Neteja Viària i Platges de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú), en lluita per un conveni digne

Neteja Viària i Platges de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú , en lluita per un conveni digne

Després de sis mesos de negociació per intentar arribar a acords per a la signatura d’un nou conveni digne per als treballadors, ens hem trobat amb la pitjor versió de la mala fe en negociar les pretensions de l’empresa són de més retallades.

Llegir més »

Treball sense amo a Europa. Quatre experiències europees d’autogestió

De França a Grècia, quatre experiències de recuperació de fàbriques a Europa mostren que es pot treballar sense patrons.

– Marsella
Fralib: l’elefant victoriós

Hi ha un elefant a França que s’ha transformat recentment en un símbol de lluita. És l’elefant que apareix en el logotip d’un te molt conegut a la regió, produït des de fa 120 anys en una fàbrica, de nom Fralib, situada a l’àrea metropolitana de Marsella, a 20 quilòmetres de la ciutat. La multinacional Unilever, propietària de la marca The Elephant i també del te Lipton, va decidir al setembre de 2010 tancar la fàbrica i traslladar la producció a Polònia, a la recerca de mà d’obra mésbarata.

Llegir més »

Les grans empreses espanyoles només paguen en impostos el 5,3% dels seus beneficis

Les grans empreses espanyoles només paguen en impostos el 5,3% dels seus beneficis

Els grans grups empresarials segueixen tributant a uns tipus molt baixos. El 2012, l’any que més pujades fiscals ha patit l’impost de societats, els grups consolidats, entre els quals es troben totes les empreses de l’Ibex 35, van tributar al 5,3% pels seus beneficis, Segonsfigura en l’Informe Anual de Recaptació de l’Agència Tributària (AEAT).

Llegir més »

La Generalitat de Catalunya suprimeix 80 trens diaris a Rodalies

LA GENERALITAT DE CATALUNYA SUPRIMEIX VUITANTA TRENS DIARIS A RODALIES

L’ESCASSETAT DE MAQUINISTES IMPEDEIX GARANTIR EL SERVEI FERROVIARI.

Des del passat 4 d’agost i fins al 5 de setembre, la Generalitat de Catalunya ha decidit suprimir al voltant de 80 circulacions diàries de Rodalies, concretament en les línies R2 Nord, R3 i R4. Aquesta decisió la intenten justificar amb el descens de viatgers en el període estival. En realitat la Generalitat i el Grup Renfe intenten amagar el problema real: falta de maquinistes per realitzar el servei.

No estem davant d’una situació nova ja que l’escassetat de maquinistes es coneix des de principis d’any. Renfe, que pràcticament ha esgotat els recursos que flexibilitat que li dóna el conveni col·lectiu, en lloc de planificar bé el servei i contractar nou personal per tenir-format a temps i evitar aquestes situacions, ha amagat el cap fent la “política de l’estruç”, seguint les instruccions del Ministeri que dirigeix ​​Ana Pastor i el govern del Partit Popular.

Hem de recordar que actualment hi ha moltes persones a l’atur que disposen d’una llicència de conducció de trens.

Tot aquesta situació ve donada per una pèssima política empresarial, encaminada a la liberalització i privatització del servei ferroviari, sempre negociada i avalada pels sindicats afins al règim (Semaf, UGT i CCOO) que recentment han signat signant Acomiadaments Col·lectius en el ferrocarril sense garantir taxes de reposició.

L’escassetat de personal ferroviari afecta a Adif i Renfe a tots els serveis, i en alguns casos veritablement escandalosa (personal de Manteniment d’Infraestructura, de Tallers, d’Estacions, de Maniobres, …) afectant directament al bon funcionament del ferrocarril, cosa que pateix gairebé diàriament la ciutadania, que a més és qui paga.

Mentre això succeeix, el govern de Mariano Rajoy continua fent retallades per una banda i segueix invertint milions i més milions en alta velocitat sense rendibilitat social per un altre, garantint així suculents contractes als empresaris de les grans constructores.

CGT ja es va mobilitzar els passats 31 de juliol i 1 d’agost contra el deteriorament les empreses públiques i del servei que presten a la societat i reivindicant la reunificació de Renfe i Adif, la reposició urgent de la plantilla i que s’aturi la privatització parcial o total els serveis. Si no hi ha canvis, al setembre continuarà la retallada de circulacions per manca de personal i la conflictivitat laboral.

SFF-CGT

Barcelona, 12 agost 2014

Més informació:

JUAN CARLOS DE LA PINTA. CGT-RENFE-ADIF. Tel. 687 49 38 51

TWITTER CGT SFF

WEB CGT SFF

Llegir més »

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc.

Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nosfer fora de la feina.

Llegir més »

Malson a Gaza

L’objectiu que s’amaga darrere de tots els horrors causats per l’última ofensiva israeliana a la franja de Gaza és simple: pau a canvi de pau, tornar a la norma. A Cisjordània la norma és que Israel continuï la construcció il·legal d’assentaments i infraestructures per integrar tot el que tingui algun valor, mentre arracona els palestins en zones inviables i els sotmet a actes de repressió i de violència. A la franja de Gaza la norma és una existència miserable sota un setge cruel i destructiu administrat per Israel, amb l’objectiu de no permetre res més que la mera supervivència dels seus habitants.

Llegir més »