Aquest article critica la manipulació per part dels mitjans d’informació de les enquestes realitzades per a mostrar un suport popular a les polítiques d’austeritat que no compten, en realitat, amb tal suport. A més mostra que hi ha alternatives a les retallades que no afectarien la càrrega impositiva de la majoria de la població.
Aquest divendres 4 de novembre, a les 22.30 h., s’estrena a la xarxa el documental #indignados. El treball, dirigit pel cineasta Antoni Verdaguer i produït per l’advocat Josep Jover, s’ha llicenciat sota Creative Commons i pot exhibir-se gratuïtament.
Per a l’estrena, s’ha dissenyat un nou sistema de distribució que permeti visionar el documental en temps real a través de mòbils, tablets i ordinadors, però també mitjançant projectors. Així, a www.docuindignados.com/ es podran trobar els enllaços de les diverses opcions d’accés per veure el film, ja sigui en streaming o decarregant-lo.
JUANJO NORA – 03/11/2011 – Setmanari Directa
L’activista romandrà acampada indefinidament en defensa del seu lloc de treball i per la seva readmissió
El suport mutu i la solidaritat popular vers la secretària d’Acció Social de la CGT del Vallès Oriental, Charo Luchena, es fa palesa dia rere dia a les portes de la factoria que la multinacional japonesa Nidec Motors & ActuatorsSpain, S.A. té a Santa Perpetua de la Mogoda.
ARNAU LÓPEZ – 03/11/2011 – Setmanari Directa
La denúncia contra l’alt càrrec de la Generalitat de Catalunya és per prevaricació, ja que s’ha acceptat l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que proposava el Consorci malgrat un informe d’Inspecció de Treball de Catalunya que era desfavorable a l’aplicació d’aquest.
La secció sindical de CGT de la Mútua de Terrassa -que aglutina una xarxa de 17 empreses de serveis- denunciarà per prevaricació el Director dels Serveis Territorials del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya, Eliseu Oriol Pagès. La raó és l’acceptació d’un ERO, que suposarà la reducció de jornada de 838 treballadores, tot i les conclusions desfavorables al mateix d’un informe de l’Inspector de Treball i Seguretat Social, Francisco Caballero Díaz.
XAVIER MIQUEL – 03/11/2011 – Setmanari Directa
Unes 400 persones es van manifestar ahir 2 de novembre a la tarda pels carrers de Viladecans (Baix Llobregat) convocades per la Plataforma en Defensa de l’Hospital de Viladecans i de la Sanitat Pública, que inclou la CGT i l’Agrupació d’Indignades de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, a més de treballadores i usuàries del centre a títol personal. Tot i que en un principi es volia tallar l’autovia C32 al seu pas per Viladecans, al final no es va dur a terme el tall i la manifestació va recórrer els principals carrers de la vila, amb moltes mostres de suport i seguiment de la manifestació per part del veïnat. La manifestació, que era la quarta consecutiva que es realitzava, va acabar davant de l’Hospital i com en les darreres ocasions es va decidir passar la nit a dins del centre hospitalari. A més, l’assemblea que es va fer un cop acabada la manifestació va decidir convocar una nova marxa per la setmana vinent, la qual acabarà amb l’ocupació permanent de l’hospital.
El primer trimestre del 2011 la secció sindical de la CGT de l’Hospital Pius de Valls reparteix una volant a peu de carrer. Aquest volant denunciava les retallades i els aires de privatització que anunciava el govern d’Artur Mas. Immediatament el Setmanari local El Vallenc publica una entrevista de dues pàgines del llavors director assistencial del centre. En les declaracions el director mèdic assegura no tenir constància de les denúncies que efectua CGT i fa seva la frase convergent del moment “Amb menys diners farem més”.
Les eleccions generals espanyoles previstes per al 20 de novembre són, en principi, un regal per al moviment 15-M. I ho són per una raó fàcil d’entendre: estan cridades a permetre que es recreï un escenari similar al que va permetre el naixement del moviment al maig, quan van sorgir manifestacions i acampades a la calor d’unes eleccions autonòmiques i municipals llastades per la sordidesa i la tristesa. El 15-M disposarà, en altres paraules, d’una nova oportunitat per llançar els seus dards crítics davant el que significa, per damunt de tot, l’aparent confrontació que protagonitzen els dos grans partits.
Número 21 del Butlletí informatiu de la Secció Sindical de CGT a Gearbox LIBRE EXPRESIÓN, on trobareu articles sobre la visita del papa, en memòria de Pablo Díaz, així com una editorial sobre els beneficis de l’empresa i l’increment de la pressió per fabricar més.
LES DECISIONS POLÍTIQUES AIXAFEN, DE MOMENT, LES RAONS TÈCNIQUES EN L’ERO DE MÚTUA DE TERRASSA
El Departament d’Empresa i Ocupació autoritza l’ERO a l’Hospital Mútua de Terrassa, malgrat l’informe DESFAVORABLE de l’Inspector de Treball encarregat del cas.
L’ERO suposarà una minva important en els serveis assistencials.
Hola companys i amics, aquest diumenge 6 de novembre fem la última Ruta Biòfila, i voldriem convidar-vos al festeig que suposa. Os deixo un link amb documents relacionats per que obriu boca.
http://malesherbes.blogspot.com/search/label/Ruta%20Bi%C3%B3fila
“A través dels parcs i jardins de Barcelona, la Ruta biòfila ens apropa al jardí Costa i Llobera, al parc del Centre del Poble Nou, als antiaeris del Parc dels Tres Turons, al jardí Eclèctic del Laberint d’Horta i a la masia de Can Soler a Collserola on dinarem i més…
Som companys i companyes de feina, de militància política o sindical, amics i amigues del Josep que veiem com des del Govern estan malmetent les condicions de treball, privatitzant l’estat del benestar i empobrint al poble, mentre tothom que lluita contra aquesta situació és potencialment un o una multada econòmicament, portada a judici o colpejada pels Mossos d’esquadra.
Giuseppe Bottazzi / Milán (Italia)
La soga amb la qual Europa i EE UU han ofegat més d’una vegada al sud del món se’ls ha anat de les mans i s’estreny entorn dels seus propis colls. Els xantatges del FMI ara es dirigeixen cap als països “perifèrics” de la zona Euro, amb conseqüències evidents per a les economies més sòlides d’Occident com Alemanya o EE UU.
La sorpresa, representada pel fet que les polítiques neoliberals s’hagin tornat en contra dels seus partidaris més convençuts, assorleix efectes fins a patètics: els països europeus han arribat a demanar diners als Brics (Brasil, Rússia, Índia, Xina) com flotador per a sobreviure a la tempestat del deute. La reacció ha estat bastant freda: ho ha deixat clar el governador del banc central d’Índia subratllant que la principal destinació dels seus fons ha de ser la lluita contra la pobresa en el seu país i no la compra de bonsde l’Eurozona.
Poques vegades, en la recent història democràtica de l’Estat espanyol, unes eleccions generals arriben tant desacreditades. No m’estic referint als candidats dels partits majoritaris, que déu n’hi do!; ni a aquests i altres partits, què també! Sinó al mateix procés democràtic establert que pateix un descrèdit i un desafecció com mai s’havia produït en aquests darrers anys.
Vídeo elaborat per la Secció Sindical de CGT a Ambulàncies Condal de cara a les eleccions sindicals que tindran lloc properament a l’empresa.
Dues entitats de gestió de drets de la propietat intel·lectual han presentat una demanda civil contra l’impulsor de ràdio Pica, Salvador Picarol, per intentar cobrar els drets d’autor a aquesta emissora lliure i no comercial. Les entitats demandants són AGEDI (Associació de Gestió de Drets Intel·lectuals) i AIE (Artistes, Intèrprets o Executants, Societat de Gestió d’Espanya). La denúncia ha estat tramitada pel jutjat mercantil número 10 de Barcelona, que ha citat a declarar Picarol a la Ciutat de la Justícia el proper 15 de desembre.
En primer lloc sóc conscient,que el senyor Quim Gibert, autor d’una oda en prosa sobre la figura de Miquel Badia, busca afanosament el reconeixement institucional per al feixisme català. Es basa fonamentalment en els testimoniatges de l’historiador Josep Benet i dels apologistes de Miquel Badia, Josep Planxart i Jaume Ros i Serra. Situarem ideològicament a aquests testimoniatges.
Catalunya arriba als 742.000 desocupats al tercer trimestre de 2011 i gairebé una de cada cinc persones que vol feina no en troba. L’Estat espanyol frega els 5 milions d’aturats. L’alça es deu al final dels contractes d’estiu,
“El burca és una excusa per regular l’espai públic”
Antropòloga especialista en el món musulmà i en les dones marroquines, va fer el seu primer treball de camp a Argentona i Mataró. Ha escrit el llibre ‘La trampa del velo’ (Ed. Catarata).
– A què respon el títol ‘La trampa del velo’?
L’escanyapobres és una novel·la escrita per Narcís Oller a finals del segle xix. L’avarícia i els diners prenen forma humana. Aquest retrat no és tant allunyat de la nostra realitat. Tot i que allà sigui una societat on el capitalisme i la industrialització comenci a estendre’s i ara estiguem en plena crisi del capitalisme de consum, el retrat humà dels diners, segueix sent vàlid. Us ho asseguro.
A l’assessoria que fem des de la CGT de Berga hi passen força persones acomiadades per tal que repassem els papers a veure si els han fet bé o no. Habitualment no els han fet bé. Està mal comptat, o estaven contractats per una categoria més baixa de la feina que exercien i per unes hores que no es corresponen amb la seva jornada real. Sovint en realitat no són molts diners. En alguns casos reclamem i paguen per evitar problemes i en altres es tanquen en banda i la persona decideix si afronta un conflicte o no, amb el nostre suport és clar. Per pocs quartos, de vegades el motiu per obrir o no conflicte és més moral que econòmic. La gent se sent utilitzada i maltractada. Vull dir la gent que s’atreveix a venir a l’assessoria d’un anarcosindicat que porta una gent sobradament marcada com a folloneros a Berga, on totes ens coneixem. Dic això, perquè la majoria de treballadors, obedients i submisos accepten l’explotació, els acomiadaments mal pagats, etc., sense ni badar boca.
Entenc la gent, i comparteixo que actuïn per motius morals —sense menystenir els diners, és clar—, no es res nou en l’anarcosindicalisme de la península. La lluita de classes s’ha entès en clau moral al llarg del segle xx i penso que en gran mesura segueix sent així. I és que és immoral que la gent visqui del treball de l’altre.
La desprotecció de les treballadores davant d’aquests petits però continuats abusos és total. I avui, després de quedar-me parat de com d’avars i orgullosos són aquests petits empresaris —alguns per desgràcia molt i molt coneguts i del rotllo— he volgut reflexionar sobre aquests petits escanyapobres. Aquests escanyapobres que són gran part d’aquesta petita i mitjana empresa que amb tant d’orgull reivindica la classe benestant i benpensant d’aquesta merda de país (representats políticament per tots o per qualsevol partit polític català). Fàstic, sí senyora, feu fàstic.
Però de moment no tirem la tovallola. Escanyapobres, prepareu-vos.
Salut i anarquia!
Josep Lluís Facerías va néixer a Barcelona, el 16 de gener de 1920, al número 13 del carrer de Magalhaes (Poble-sec). Després dels estudis primaris es va posar a treballar en una serraria i als setze anys s’afilià al Sindicat de la Fusta de la CNT i va començar a militar a les Joventuts Llibertàries del Poble-sec. L’agost de 1936, es va enrolar a la Columna Ascaso per lluitar al Font d’Aragó, i, més endavant, quan les forces de milicians foren militaritzades, va passar a ésser soldat de la 28 Divisió de l’Exèrcit Popular Republicà. Facerías va formar part de les unitats militars que cobrien la retirada dels milers i milers de personesque el gener de 1939 fugien cap a la frontera.
El proper 2 de Novembre defensarem de nou L’Hospital de Bellvitge a l’hora que anem construint nous espais on pensar col·lectivament com podem continuar aquesta lluita per salvar la Sanitat Pública. Per això passarem 24h. acampades a la gespa de l’Hospital on tindrem temps de compartir, xerrar, debatre i unir forces per anar mes enllà, per anar fins a on haguem d’anar per recuperar la nostra Sanitat Pública de qualitat i universal.
Les Nacions Unides estableixen que l’explotació que fan el Marroc i les empreses estrangeres dels recursos del Sàhara és il·legal, perquè es tracta d’un “territori no autònom” amb estatus pendent de resolució.
FMC Foret, amb seu a Sant Cugat del Vallès, és la principal extractora de fosfats del Sàhara Occidental. L’empresa, filial d’una multinacional nordamericana, n’exporta 500.000 tones cada any segons lesONG.
Ja s’ha consumat a Líbia l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i algunes veus que diuen que són propers a Al-Qaeda, encara no es sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.
El que ha passat a Líbia aquests mesos no és res allunyat del que els antimilitaristes ens ensumàvem: matances indiscriminades, suport armamentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia (amb França al capdavant)… lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, han marcat objectius que les seves forces aèries, han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’ incruenta de cara al món i feta “pels de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.
Històricament s’ha identificat l’abstenció activa amb el no exercici al dret de vot, conseqüència de discrepàncies més o menys justificades amb la conducta dels representants polítics, fins i tot hi ha mal pensats per a qui aquest procés indica un desinterès per qüestions quotidianes, és a dir, el que alguns identifiquen com passotisme. Ara bé, hi ha qui no tenen en compte que l’abstenció també pot ser conseqüència d’errors en el cens, impossibilitat de desplaçar-se a les urnes per diverses circumstàncies imprevistes, tant climàtiques, com malaltia, accident, imprevistos varis,… conseqüentment, l’índex d’abstencionisme no sempre serà seqüela d’un acte realitzat en consciència. Per aquests motius no resulta fàcil identificar els motius que impulsen a la no participació electoral.
No obstant això, hi ha altres enfocaments, que alguns pretenen no considerar-los apropiats, per a mostrar el rebuig a processos socio-polítics amb els quals està en total desacord. En aquesta línia el vot en blanc, tan menyspreat, és una més de les respostes possibles i tan legítima com qualsevol altra, repudiar aquesta mesura, per entendre que amb ella es coopera amb el sistema electoral, no deixa de ser el resultat d’una anàlisi simplista i reduccionista de la diversitat de respostes que com individuspodem exercir.
Qui la fa la paga, diu la dita. Però la comptabilitat de la crisi no respon a aquesta màxima: hi ha consens general que tothom s’ha d’estrènyer el cinturó en els moments de depressió, que cal retallar l’estat del benestar i que “res no tornarà a ser com abans”. Tothom? L’aritmètica més bàsica desmenteix alguns números vermells d’una crisi que no afecta tots els ciutadansper igual.
