Ara és el moment de plantejar-nos si volem continuar fent de comparsa d’aquest “procés d’independència”, un procés que només ens reserva el paper d’acompanyant del mite de la declaració d’un estat català o volem construir els espais d’autogovern i no-dependència, construir les eines que ens atorgaran la independència material i real que necessitem.
El Partit Popular va evitar fa uns dies que s’aprovés una norma sobre la pobresa energètica que evités que a les famílies en situació d’extrema necessitat se’ls tallés la llum i el gas a l’hivern quan no poguessin pagar-la. Darrere de la tremenda inhumanitat evident que desprèn aquesta votació s’amaga una motivació ideològica amb molt de fons: el capitalisme ha inculcat en la societat que pots tenir el que pots pagar-te, també l’aliment, l’habitatge o l’energia necessàries per a subsistir. Les normes del mercat són incontestables, els sense res passaran fred; si volen calor que ho paguin.
Aquest és el missatge prioritari que sustenta l’ideari del Partit Popular amb la seva negativa a pal·liar la pobresa energètica, l’individualisme capitalista que procura substanciosos beneficis a les grans empreses elèctriques i que és celebrat per molts ciutadans que assenteixen mentre sofreixen la lògica del mercat. Perquè el capitalisme ens ha ensenyat a pagar per la nostra necessitat, com explicava Manuel Vicent:
“Els ciutadans, amb el complex de naturalesa caiguda, agraeixen cada dia el fet de seguir vivint encara que sigui pagant. Ja se’ls ha inoculat la convicció que tot és qüestió de diners. Per a això el capitalisme té una saviesa diabòlica: ha actuat com en els sermons dels frares medievals. Primer et descriuen les penes de l’infern amb gran luxe de serps i calderes d’oli bullint, amb els dimonis punxant-te el cul amb un trident roent i quan la parròquia sota el púlpit plora les culpes desconsolada perquè no troba sortida, llavors el predicador es treu de la màniga la promesa del cel ple de massapà, de violins i de la vida a la fresca, tot si s’abandona el pecat. Per al capitalisme el gran pecat mortal consisteix en no pagar. Si la gent paga el capitalisme t’omple el dipòsit de gasolina fins a ofegar el delco, t’omple d’objectes, t’omple de plusvàlues, et construeix pisos amb saló-estar-menjador, t’omple la taula de lluç i llagostins i fins i tot d’anyell de llet. I et regala energia sobrant per a tot el mes. Però cal pagar rudement sense fer fàstics. És un detall”.
Per això si no pagues perquè no pots, perquè el capitalisme no brinda a la classe obrera la possibilitat de tenir un treball -únic patrimoni veritable de l’obrer-, passes fred i necessitat, perquè en la ideologia dominant qui passa fred és perquè no s’ha esforçat prou, és la seva culpa. Si no pot pagar el preu del benestar i la calor de la seva existència es deu únicament a la teva responsabilitat.
“El que de debò faria que em sentís identificat, és un moviment en pro de l’esforç i del treball personal; un moviment que cregui que amb sacrifici, amb esforç i amb voluntat totes les coses són possibles. Un moviment que no reivindiqui únicament drets…Crec sincerament que cadascun tenim la nostra responsabilitat en aquesta crisi; els polítics, els empresaris, els treballadors i els seus representants, els que ens hem endeutat, els que han prestat sense mesurar els riscos… Però ja va passar el temps de buscar culpables”.
Aquesta sentència forma part d’un article que Borja Prado, president d’Endesa, va escriure l’any 2011 al diari El País amb motiu de les eleccions que atorgarien al Partit Popular la majoria absoluta. Borja Prado és el màxim responsable d’una de les empreses que en plena situació d’emergència de moltes famílies van pujar la llum un 11% en l’última subhasta, anul·lada per la comissió de competència. Prado presideix una empresa privatitzada per Jose María Aznar que es lucra amb el fred dels sense res. L’any 2012 les elèctriques van tallar la llum de 1.400.000 llars a Espanya mentre aconseguien uns beneficis del 6,78%. Potser per això van aconseguir els beneficis, que van ser el doble que els de les seves homòlogues europees.
Totes aquestes mesures no serien possibles sense la connivència i la col·laboració d’aquests consellers que han format part dels successius governs i s’han plegat a les exigències del lobby del que ara formen part. Polítics i empresaris que durant anys han afavorit la lògica del mercat que permet deixar sense llum ni calor a tots aquells que no poden pagar perquè ells cada vegada obtinguin uns beneficis més grans. Lògica de mercat.
El lobby elèctric: política, mitjans de comunicació i empresa
Són coneguts els polítics dels grans partits que després de legislar durant anys a favor de les grans empreses elèctriques o fins i tot privatitzar-les han acabat en els seus consells d’administració: Felipe González, Jose María Aznar, Elena Salgado, Ángel Acebes, Pedro Solbes i un sens fi de funcionaris públics que han permès la preeminència del compte de resultats de les empreses enfront de l’interès general. Alguns casos i relacions a part dels ja coneguts són especialment indicatius del funcionament del lobby elèctric com un dels principals baluards del pensament hegemònic i la relació de poder entre política i economia amb un fort component ideològic. El fet que Felipe Gonzalez, expresident del govern del PSOE i Juan Rossell, president de la CEOE, comparteixin taula en el consell de Gas Natural permet fer-se una idea del pensament dominant que transcendeix les urnes.
Un dels casos d’aquest fil conductor ideològic és el de Miquel Roca i Junyent, Conseller d’ENDESA i advocat de la Infanta Cristina en el cas Noos. Va ser diputat per Convergència Democràtica de Catalunya, un dels anomenats pares de la Constitució. Va ser portaveu en el Congrés del Convergència des de l’any 1977 fins a l’any 1995 d’on va passar a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins a l’any 1999. L’any 1984 va crear un partit, el Partit Reformista Democràtic (amb el seu propi himne) en el qual va ser triat secretari general Florentino Pérez, president del Reial Madrid i de la constructora ACS, de la qual Miquel Roca també és conseller en l’actualitat. La creació d’aquest nou partit de Miquel Roca i Florentino Pérez estava provocada per la por que els grans empresaris i el capital tenien a aquells socialistes dels anys 80, por completament infundada com es va demostrar després.
Jose Ignacio Sánchez Galán, president d’Iberdrola, va ser gravat rient de la pujada de la llum al ser preguntat per una periodista sobre la preocupació de la societat sobre aquest punt, l’àudio publicat en la Cadena Ser va desaparèixer en les hores següents sense que existís cap tipus d’explicació referent a això per part de la cadena, simplement va desaparèixer. Els riures de Sánchez Galán per la preocupació de les famílies espanyoles que pugi un 11% una factura de 80 euros de mitjana és comprensible si ens atenim al sou que el senyor Galán va aconseguir el 2012, quan entre primes, accions i sou directe es va embutxacar 9,5 milions d’euros, sent el cinquè empresari millor pagat d’Espanya.
Els consellers de les elèctriques no solament tenen el poder de la publicitat en els mitjans, en ocasions són els mitjans. Borja Prado, president d’Endesa és a més conseller de Mediaset, la corporació mediàtica propietària de Telecinco i Cuatro, entre altres. Alejandro Echevarría Busquet, conseller d’Endesa, és també editor del periòdic El Correo pertanyent al Grup Vocento, anteriorment va ser president de Mediaset i de UTECA, associació que engloba a totes les televisions comercials.
Integrar en un mateix nucli de persones al poder polític, l’econòmic i el mediàtic permet crear un relat dominant que xopa la societat amb l’axioma capitalista de tenir tan sols allò que pagues. La resta de paràmetres de la ideologia dominant són accessoris o almenys secundaris. El prioritari és inculcar que no és possible establir l’energia elèctrica com un bé de primera necessitat que permeti subsistir als treballadors que, per circumstàncies alienes a ells, no poden permetre-se’l conjunturalment. Tindràs llum si la pagues perquè algú ha de pagar-la. Enfrontar-se a aquest relat és una necessitat de l’oposició política. Existeixen béns de primera necessitat que han d’estar fora d’aquest axioma capitalista que uns pocs traslladen amb el seu poder a una majoria. No tindràs únicament el que puguis pagar, tindràs el que precisis per a subsistir, puguis pagar-lo o no. Aquest és el relat a conquistar.
“Tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l’interès general…Es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. Mitjançant llei es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials, especialment en cas de monopoli, i així mateix acordar la intervenció d’empreses quan així ho exigís l’interèsgeneral”.
Les venes obertes de Sud-àfrica
Un article de Sergi Picazo
Mandela va haver de pactar amb el règim de l’apartheid un programa econòmic d’austeritat, va pagar el deute heretat i va abandonar la promesa de recuperar les mines.
Un 30% dels sud-africans viuen per sota el llindar de la pobresa. Sud-àfrica és el quart país més desigual del món. L’atur s’enfila fins al 25%. L’esperança de vida és de 55 anys. Ocupa el lloc 121 de 187 en l’Índex de Desenvolupament Humà, per sota de Botswana, Bolívia o Hondures. Tot i això, és el major exportador mundial d’or, platí i diamants, i té la indústria i la producció agrària més desenvolupades d’Àfrica. És una de les economies emergents, amb el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina. “La nostra riquesa ha generat la nostra pobresa per alimentar la prosperitat d’altres: els imperis i els seus caporals nadius.” Tal com lamentava Eduardo Galeano a Les venes obertes d’Amèrica Llatina, “en l’alquímia colonial i neocolonial, l’or es transfigura en ferralla”. Avui Sud-àfrica continua amb les venes obertes quasi vint anys després de la fi de l’apartheid. La causa principal del drama humà del país més ric d’Àfrica són, evidentment, els segles de colonialisme i d’apartheid racial. Però, què va fer o poder fer el desaparegut Nelson Mandela?
Els treballadors més pobres s’empobriran encara més.
El Govern ha decidit congelar el Salari Mínim Interprofessional (SMI) el 2014 amb el que el salari base a Espanya perdrà un 1,3% de poder adquisitiu l’any que si es compleixen les previsions de l’Executiu . El salari mínim seguirà en 645,3 euros al mes en 14 pagues, el que significa que en cinc anys de crisi els treballadors pitjor pagats seran un 7,1% més pobres.
Deu setmanes de vaga a Panrico, una mobilització amb pocs precedents.
L’aturada indefinida a Santa Perpètua de Mogoda va camí de ser la més llarga des del restabliment de la democràcia a Catalunya, amb precedents com la de Roca Radiadores (1977) o Mercadona (2006)
L’empresa ha comunicat recentment a través d’un burofax 20 acomiadaments a membres de la plantilla de la planta Santa Perpètua de Mogoda
Els treballadors criden al boicot dels productes del grup per evitat que així es financiï la reducció de plantilla
El conflicte de Panrico no coneix de festes de Nadal. Els treballadors de la planta de Santa Perpètua de la Mogoda, a la província de Barcelona, mantenen la mobilització tot i la duresa de la situació. La vaga indefinida ja fa deu setmanes que dura -prop de 70 dies- i va camí de convertir-se en una de les vagues de més durada de la Catalunya postfranquista, apropant-se dia a dia a la a conflictes com el de Roca Radiadoresde 1977.
Joaquim Aragonès. De Rubí a Mauthausen
Una experiència vital per conèixer el nostre passat i reflexionar i entendre el present.
ELS PROTAGONISTES ANÒNIMS DE LA HISTÒRIA
La Història sovint ha de tractar els seus episodis de forma genèrica i s’ha de basar en aquelles dates, fets i personalitats que l’han protagonitzat amb lletres majúscules. Difícilment hi queden recollides les vivències dels seus protagonistes més anònims, als que han afectat directament els esdeveniments i les decisions polítiques més transcendents. El seu testimoni queda reclòs en el si de les seves famílies o cercles més íntims, però la memòria és curta, el temps esborra les vivències i els records dels nostres antecessors, el que ha estat important per a una generació es va diluint en la memòria de les següents i passa a ser un fet anecdòtic o bé és oblidat. I és en aquest sentit que a cada generació li toca de preservar i guardar en la memòria els esdeveniments que van marcar la vida de les anteriors.
Aquest projecte editorial és el resultat de la voluntat de recuperar i preservar aquesta memòria. I el que té d’extraordinari és que, a part del testimoni oral, s’ha pogut explicar a partir de documents originals de cada una de les etapes (cartes, fotografies, targes personals…) que ens permeten entendre els fets a partir dels sentiments i les impressions dels seus protagonistes.
Les experiències viscudes per en Joaquim Aragonès ultrapassen l’àmbit familiar per a convertir-se en un referent per a la història local rubinenca, catalana i també europea.
Les successives pujades de la llum registrades a Espanya han permès ingressar 21.600 milions addicionals a les companyies elèctriques des que va començar la crisi econòmica. L’encariment del rebut entre 2008 i 2013 ha estat superior al 60%, en passar de 50,20 euros a 80,47 de mitjana mensual, segons dades proporcionades per l’organització estatal de consumidorsFacua.
“La cocinera de Buenaventura Durruti” ha estat publicat pel grup editor “Los amigos de Ascaso (http://losamigosdeascaso.blogspot.com.es/).
El llibre està basat en una sèrie de manuscrits trobats el 1970 en una llibreria de material anarquista de Zuric, que portava ja 20 anys tancada: la llibreria Pinkus, que va ser un centre de referència en el seu moment. Editat a Itàlia ordenant el material localitzat, ara s’edita a l’estat espanyol amb la seva traducció al castellà.
Flexibilitza el contracte a temps parcial, perquè l’empresari tingui gairebé total disponibilitat sobre l’horari del treballador.
Les ETT podran formalitzar contractes de pràctiques.
Es reforça el control de les empreses en la gestió de les baixes mèdiques.
La ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, no s’ha cansat d’assegurar que la reforma laboral ja estava feta. No obstant això, el que el Govern ha aprovat aquest divendres 20 de desembre s’assembla molt a una volta de rosca a la legislació laboral. L’Executiu flexibilitza per complet el contracte a temps parcial, permet que les ETT formalitzin contractes de pràctiques, prorroga la possibilitat que els contractes formatius no estiguin lligats a cap formació reglada, i enforteix la posició de les empreses en la gestió de les baixes per incapacitat temporal.
Flexibilització del contracte a temps parcial per facilitar que l’empresari tingui gairebé total disponibilitat sobre l’horari del treballador
Amb la nova regulació del contracte a temps parcial, les empreses podran disposar dels treballadors amb plena llibertat. No podran fer hores extraordinàries -almenys no sota aquesta accepció- excepte en els supòsits contemplats a l’article 35.3 de l’Estatut dels Treballadors, però aquestes se substitueixen per les anomenades hores complementàries, que podran fer els treballadors que estiguin contractats per a realitzar almenys deu hores setmanals de terme mitjà anual, de forma temporal o indefinida. Les hores complementàries sempre han existit en els contractes a temps parcial, però el Govern va flexibilitzar el seu ús, primer en la reforma laboral, i ara mitjançant nous canvis.
Hi haurà dos tipus d’hores complementàries. D’una banda, les pactades, és a dir, les consensuades entre empresa i empleats. En aquest cas, podran suposar un màxim del 30% de la jornada pactada amb el treballador, un percentatge que podrà ampliar-se fins al 60% si així ho contemplen els convenis. Els empresaris haurien de donar un preavís als treballadors perquè realitzin aquestes hores, no obstant això, aquest termini previ es redueix de 7 a 3 dies. Ocupació assegura que és una forma de “agilitar” l’organització de les empreses.
Però hi haurà també hores complementàries “voluntàries”, sense preavís mínim, el que vol dir que un empresari pot requerir a un treballador el mateix dia perquè es quedi en el seu lloc de treball durant més hores. El Ministeri assenyala que el treballador sempre podrà negar-se a fer-les i que l’empresa no podrà penalitzar-lo per això, amb el que no està clar l’efecte final d’aquesta mesura. Aquest tipus d’hores voluntàries solament podran realitzar-se si es tracta de contractes indefinits a temps parcial. No podran superar el 15% de la jornada laboral, ampliable fins al 30% en els convenis col·lectius.
Amb aquestes modificacions, un treballador a temps parcial podria fer una jornada de fins al 90% d’una jornada laboral ordinària a temps complet en algunes ocasions (malgrat estar contractat oficialment per a un nombre d’hores parcials). Fons del Ministeri assenyalen que es reforçarà la inspecció de treball per a evitar el frau, de manera que les empreses hàgin de deixar constància diàriament i per escrit de la jornada que porta a terme cada treballador.
Una altra empenta per a aquest tipus de contractació: el contracte d’emprenedors que va introduir la reforma laboral (amb un any de prova i acomiadament lliure) i fortament bonificat podrà registrar-se ara també a temps parcial (fins a ara eren solament a temps complet). En definitiva, un nou contracte a temps parcial de caràcter suposadament indefinit tindrà un acomiadament lliure d’un any i obre la porta a la disponibilitat total del treballador per a l’empresa.
Les mútues controlaran les altes de treballadors malalts
L’Executiu ha respost a més a una demanda clàssica de la patronal que és la de controlar l’anomenat absentisme, és a dir, de les baixes per incapacitat temporal. L’Executiu introdueix canvis que enforteixen el poder de les mútues, les organitzacions creades amb les contribucions dels empresaris i que de fet formen part de la patronal. Com fins ara, les mútues podran proposar l’alta del treballador al sistema públic de salut. Però, amb el model actual el metge tenia quinze dies per a respondre i, si no ho feia, s’entenia que la proposta d’alta es rebutjava. Això canvia: haurà de contestar en cinc dies i, en cas de silenci, se li donarà l’alta al treballador.
La brevetat d’aquest procés és més que òbvia. D’una banda, forcen a l’especialista que en el termini de cinc dies decideixi si la incapacitat que afligeix al pacient ja li capacita o no per a tornar el treball (una grip no cursa igual que una hepatitis o que un pronòstic de càncer). Per un altre, la probabilitat que el propi metge no pugui contestar, pel fet d’estar absent del treball, en un termini tan curt de temps és alta.
Tant el metge com el treballador podran recórrer l’alta davant l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), que tindrà altres cinc dies per a decidir. Si constata que l’alta era injustificada, el treballador serà donat de baixa altra vegada però no serà rescabalat pel temps que ha hagut de tornar al seu lloc de treball, al que haurà hagut d’acudir malalt. També la mútua podrà recórrer la decisió del metge si no està d’acord, i el INSS tindrà l’última paraula en funció de les proves presentades pels uns i els altres.
Més poder per a les ETT
D’altra banda, les empreses de treball temporal estaran autoritzades a formalitzar contractes de pràctiques per a posar-los a la disposició d’altres empreses, una cosa que fins ara tenien prohibit. El Govern ja va aixecar un altre veto amb anterioritat: el que impedia a les ETT registrar contractes formatius. Les empreses podran ara formalitzar els uns i els altres. Ocupació justifica la mesura en la necessitat d’augmentar les possibilitats que els joves trobin la seva primera oportunitat laboral.
Precisament, els contracte formatius podran seguir realitzant-se en matèries en les quals no existeixi un títol reglat o en les quals no hi hagi centres disponibles per a impartir-la. L’Executiu ja va introduir aquesta possibilitat, però ara la prorroga durant tot 2014. És a dir, el contracte de formació no està lligat a una formació reglada.
Es redueixen a quatre els tipus de contractes
A més, el Govern ha reduït els tràmits administratius dels contractes fins a quedar solament quatre opcions: indefinit, temporal, de pràctiques i de formació. No es tracta que la resta de contractes desapareguin, sinó d’una simplificació a efectes administratius i de burocràcia per a intentar que formalitzar un contracte resulti més senzill. D’aquesta forma, qui vulgui contractar partirà de quatre models bàsics als quals s’aniran afegint la resta de possibilitats.
* Notícia publicada a eldiario.es
En document adjunt Real Decreto-ley 16/2013, de 20 de diciembre, de medidas para favorecer la contratación estable y mejorar la empleabilidad de los trabajadores
Attached documents
DAVID BOU / Setmanari Directa
L’anunci fet pel ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, de les sancions i les penes que s’inclouen a l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana ha activat les alarmes de bona part de la societat. L’executiu del Partit Popular busca noves fórmules per aplicar les mesures d’austeritat i mantenir sotmesa una població ofegada per la crisi econòmica i social que colpeja especialment els pobles del sud d’Europa.
Des dels orígens de l’estat de dret, les classes dirigents han utilitzat les lleis com eines de legitimació de la repressió. Així mateix, en funció de l’estratègia político-criminal pròpia de cada govern i context polític, hem pogut veure dos nivells d’intensitat de la repressió: la d’alta intensitat, que es materialitza en detencions i acusacions penals, i la de baixa intensitat o “burorrepresió”, que consisteix en sancions administratives indiscriminades i amb poca fonamentació jurídica o democràtica. Existeix un nivell de repressió superior (el derivat de la mal anomenada legislació antiterrorista) que excedeix el contingut d’aquest article i no entra en la reflexió que segueix a aquestes línies.
A l’estat espanyol, fins a ara, el mateix sistema legal que venia legitimant qualsevol d’aquests dos models de repressió venia també -paradoxalment- actuant al seu torn com contrapès i protegint, en certa mesura, el disens i la protesta, permetent l’exercici efectiu de la llibertat d’expressió, associació i manifestació. A títol d’exemple, durant els últims anys i prenent com base una legislació no precisament garantista, la majoria de detencions i acusacions penals contra activistes s’arxiva o es transforma en mers judicis de faltes i la majoria d’aquests judicis de faltes es resolen amb sentències absolutòries. També els tribunals estan revocant les sancions administratives imposades per la participació en manifestacions i concentracions, que es compten per milers, perquè vulneren drets fonamentals dels manifestants sancionats.
Presentació del llibre Warcelona, una història de violència, de Jordi Borràs.
Divendres 20 de desembre a les 19h. a l’Espai Cultural de la CGT de Rubí (Plaça Clavè 4).
Amb la participació de Mar Carrera, de Pol·len edicions, i Jordi Borràs, autor del llibre.
El número 156 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
La dictadura del PP.
– Reportatge:
Les pensions no estoquen.
Bankia, BBVA, Caixa Bank i el Banco Santander, els bancs que més desnonen segons la PAH
Algunes de les entitats financeres que han estat rescatades amb fons públics són les que més desnonen. És el cas de Bankia (20%) i Caixa Bank (15%), però també destaquen el BBVA (15%) i el Santander (14%). La dada es desprèn de l’informe que presenten avui la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Observatori DESC sobre l’emergència habitacional a l’Estat espanyol.
Sorpresos els grups de poder per la inesgotable frescor i puixança dels moviments socials (15M, PAH, marees ciutadanes), no han trigat a donar instruccions al govern de la dreta neoliberal perquè endureixi les lleis que garanteixen les llibertats imprescindibles perquè un sistema entri, encara que sigui amb calçador, en la llista de democràcies.
El primer que se’ls ha ocorregut, després de la vaga de la neteja de Madrid i l’èxit de les mobilitzacions socials de caràcter assembleari, ha estat llançar als seus tertulians a exigir una prompta i dura regularització dels drets de vaga i manifestació. Escoltant-los predicar l’apocalipsi podria pensar-se que aquestes expressions ciutadanes no estan ja fitades per la llei.
El dret de vaga té tantes restriccions que els treballadors dubtem de la seva utilitat: preavisos de 5/10 dies, serveis mínims de fins al 80 %, piquets merament informatius, prohibició de vagues de solidaritat… Quant a les manifestacions, la legislació també estipula una sèrie de requisits, terminis i responsabilitats per als organitzadors, sense deixar de marcar sancions econòmiques o fins i tot la prohibició quan l’autoritat vulgui entorpir aquests sagrats drets ciutadans, sobretot si els seus promotors són crítics amb els poders establerts.
La iniciativa del govern del Partit Popular per a posar noves traves al dret de vaga i fixar desorbitades multes per manifestar-se davant institucions públiques, fer escraches a polítics, increpar a la policia, etc. no té altre objectiu que intentar frenar, per mitjà de les gruixudes sancions econòmiques (fins a 600.000 euros) o fins i tot la petició de penes de presó, tota la indignació social que comença a organitzar-se i reclamar els seus drets.
També pot semblar casualitat la insistència del poder a llançar àmplies campanyes per a atemorir al personal amb perillosos grups anarquistes, disposats a acabar amb aquesta democràcia tan modèlica, pels mitjans més violents que l’atònita audiència televisiva es pugui imaginar si, i aquí ve el missatge toscament dissimulat la societat no es dota de les normes autoritàries i els mitjans repressius que l’Estat i qui el tripulen ens ofereixen.
El garbull que s’ha muntat amb la detenció de diversos joves, acusats de pertànyer a un comando ácrata tan inexpert com desconegut, al que s’acusa de col·locar rudimentaris explosius en alguns temples, sembla més un muntatge de la desapareguda (?) Brigada Político-Social franquista que un cas clar i documentat de terrorisme mereixedor de tal nom.
En moments de crisis i drames socials com els que s’estan vivint, no és mala solució (ja que per a l’atur o la corrupció no es volen buscar) tirar mà de vells fantasmes, com el terrorisme o la inseguretat ciutadana, perquè el personal no parli dels problemes que ens afligeixen i es distregui pensant que algú pot robar-li la cartera buidada abans per banquers i polítics. Hi haurà més inseguretat que no saber si podràs menjar o et quedaràs en el carrer a l’endemà? Per ventura no és violència que et prengin la casa, el treball i els serveis públics?
* Antonio Pérez Collado és militant de CGT-Pais Valencià
CELIA CASTELLANO AGUILERA / Setmanari Directa
Fa poc descobríem que la Generalitat catalana ha donat 18’9 milions d’euros públics en nou anys a 35 empreses de Catalunya amb línia de producció militar. La informació va ser recollida en un informe del Centre Delàs per la pau el juny d’enguany i publicada a l’edició 335 del Setmanari Directa. Aquestes són les principipals companyies amb producció militar que s’han beneficiat dels recursos dels contribuents catalansentre el 2002 i el 2011.
Uns 271.600 catalans esperaven al juny una consulta externa
Un total de 271.670 persones estaven en llista d’espera al juny de 2013 per acudir a alguna consulta externa en el sistema sanitari públic de Catalunya, un 3,2% més de les 263.133 persones d’un any abans, segons consta en una resposta parlamentària del conseller de Salut, Boi Ruiz, consultada per Europa Press.
Atac i defensa de la rereguarda
Els bombardeigs franquistes a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre (1936-1939)
Ramon Arnabat Mata i David Íñiguez Gràcia
Ed. Cossetània, 2013, 800 pàg.
És un dolor, un cruel dolor, el veure les cases enderrocades, les parets caigudes, els trespols foradats, les runes amuntegades d’entremig de les quals han estat trets els morts i ferits que ja arriben a centenars. I és un conhort el comprovar que, a despit del llarg martiri, la vida persisteix, minvada però bategant, en els carrers que mostren, solta l’alt cel del Camp, les cases esbocinades i malmeses. A les cares dels reusencs i dels tarragonins apareixen els senyals del sofriment, però també els senyals del coratge. La gent del Camp fa la seva vida i la seva feina a despit de l’amenaça dels ruixats de foc. (Antoni Rovira i Virgili «Dues ciutats màrtirs», La Humanitat, 28 d’agost de 1938).
Els treballadors de l’empresa paperera SCA de Mediona (Alt Penedès) han aprovat el preacord, negociat amb l’empresa pels sindicats del comitè (UGT, CCOO i CGT), que suposarà el trasllat de 134 treballadors d’aquesta planta a les fàbriques de Valls i Allo (Navarra). Com ha explicat el secretari del comitè d’empresa, David Pelàez, els treballadors van votar a favor del preacord aquest divendres. Un 86% de la plantilla va participar a la votació, 180 de 213 treballadors. 176 vots van ser a favor del preacord, tres en contra i un en blanc. Els trasllats, als que es podran acollir els empleats voluntàriament, es començaran a fer a partir del mes de gener i fins al mesde juliol de l’any vinent.
MARIA ORTUÑO / @LA_DIRECTA | 13/12/2013
El cafè amb llet sí…però el dònut, haurà d’esperar. Almenys mentre la plantilla de Panrico-Santa Perpètua continuï amb la vaga indefinida que va iniciar fa dos mesos. Són més de 300 treballadores -la totalitat de la planta de producció– les que es mantenen en vaga, tot i que el 26 de novembre es va signar a Madrid l’acord sobre el pla de viabilitat de l’empresa.
Han passat dos mesos però les vaguistes tenen clar que mantindran la unitat i no reprendran la producció fins que no s’arribi a un pacte que garanteixi la continuïtat de totes les persones contractades. Ara, els objectius principals són exercir pressió perquè es reiniciïn les negociacions i recaptar suport econòmic per poder ajudar a les famílies que no arriben a final de mes.
“Per a dotar-se d’estructures d’Estat, el primer sempre són les clavegueres”. La frase és de Carlos Sánchez Almeida, advocat especialitzat en internet, i es refereix als 38 informes del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat) que Anonymous va filtrar el passat 27 d’octubre sota el nom “La TIA catalana”, en al·lusió a l’agència d’espionatge del còmic d’Ibáñez. En ells es mostra el seguiment realitzat a través de xarxes socials a activistes, organitzacions, mitjans de comunicació i periodistes, principalment vinculats a l’esquerra i al 15M. El perfil de Twitter de Sánchez Almeida, com el de molts altres, apareix en el llistat.
Cesicat és un organisme públic, dependent de la Conselleria d’Ocupació i Turisme –dirigida per Felip Puig– de la Generalitat de Catalunya, que ha invertit fons públics per a realitzar uns informes sobre ciutadans d’un determinat perfil ideològic que no han comès cap delicte. “Aquest seguiment no té altre nom que “cutre”, explica el hacktivista Txarlie Axebra, que també figura en els informes. Per a realitzar-lo, no s’han aplicat les tècniques que serveixen per a extreure informació rellevant de grans quantitats de dades com les que circulen per les xarxes socials, conegudes com Big data.
“Quan vols relacionar tuits amb comentaris de Facebook, amb webs, amb posts en blogs, amb vídeos a Youtube… utilitzes Big data, un recull d’eines que permeten analitzar moltes dades de gran varietat de formes que es generen molt ràpid”, diu Axebra. El que ha fet Cesicat ha estat crear informes amb dades que no es relacionen entre sí: “Han buscat quie va ser la primera persona que va utilitzar un hashtag o paraules clau com ‘atac’, etcètera”, sense valorar l’ús que es fa d’elles.
Entendrem millor què és Cesicat si ho comparem amb el Prism, nom que rep el programa de vigilància electrònica nord-americà. El Prism és global perquè recull dades de diversa procedència que passen per servidors localitzats a EE UU. Aquest programa “ha abusat dels poders que la Patriot Act atorga al Govern per a aconseguir la cooperació de les empreses que tenen les dades”, explica Simone Santini, professor de la Universitat Autònoma de Madrid . “Aquest tipus d’espionatge neix en el mateix ambient neoliberal que afavoreix les grans empreses”, afegeix.
La crítica la comparteix el conservador Jim Sensenbrenner, un dels congressistes que va elaborar la Patriot Act, qui va assegurar en una entrevista, també en relació a l’escàndol per les escoltes telefòniques massives, que l’Agència de Seguretat Nord-americana “ha ocultat les seves operacions sota un mantell de secret tan gruixut que ni el Congrés ni el poble nord-americà podrà verificar els seus actes”. A pesar de les diferències amb el cas català, Santini considera que no cal prendre-s’ho de broma: Cesicat maneja principalment dades publicades pels propis usuaris a internet, però són “dades que no sabíem que s’estaven recollint. Res del que riure.”
Llistes negres electròniques
L’advocat Hibai Arbide, el perfil de twitter del qual també va ser seguit per Cesicat, recorda que “encara que no sigui espionatge, la recopilació de dades amb criteris ideològics està prohibida”. Es podríen considerar llistes negres? “Sí”, diu Arbide, qui va més enllà: “Una de les hipòtesi amb les quals treballa CiU és que, una vegada Catalunya es declari independent, hi hagi serveis secrets i clavegueres de l’Estat, com diu Sánchez Almeida, però molt més sofisticats. Les xarxes socials mai havien estat objecte d’investigació per part de la Policia, però els Mossos van una mica més enllà”.
Ni Arbide ni Axebra poden explicar exactament per què s’han fet aquestes investigacions, però ambdós coincideixen a sospitar que algú de Cesicat les ha ofert als Mossos, cobrant-les, això sí, per un preu elevat (a pesar que els informes contenen estadístiques i visualitzacions similars a les que es poden obtenir a través de cercadors i serveis web gratuïts). Arbide recorda, a més, que al novembre de 2011 Felip Puig va dir que els Mossos anirien “més enllà de la llei” en el combat a la dissidència.
La por al ciutadà
L’escàndol del Cesicat representa la pujada d’un esglaó més en el control ciutadà per part del poder. “El problema és que les lleis que ens protegeixen deriven d’una època molt llunyana, i no són suficients per a la realitat d’avui”, explica Santini. “Els nous mitjans de comunicació són al mateix temps més oberts i més vulnerables a mètodes de processament automàtics: és més fàcil controlar un milió de emails que un milió de trucades telefòniques analògiques o un milió de cartes”, continua.
La paradoxa radica que el poder, si bé d’entrada minimitza i ignora als moviments socials, després sembla mostrar preocupació sobre què fan. Per a Txarlie Axebra, “és indubtable que hi ha una voluntat de saber d’on provenen aquests moviments i quanta gent els compon”. Axebra insisteix a denunciar que aquests informes han estat pagats amb diners públics. Destaca, a més, que “hi ha un informe del monitoratge de les xarxes socials davant la trobada de Convergència. És a dir, estem parlant d’ús de diners públics per a informació d’un partit, un partit que usa diners públics per a si mateix”.
Paral·lelament, Hibai Arbide explica com, a la vista dels informes, és evident que hi ha interès per defensar a La Caixa: “Hi ha notes que fan al·lusió a coses del tipus “a aquest usuari se li podria imputar un delicte d’injúries contra La Caixa”. També fan seguiments del hashtag #OcuppyMordor i de les mobilitzacions que va haver-hi en la seu d’aquesta entitat”. La Caixa és un dels accionistes de Cesicat, fundació que, creada en 2009 pel Govern del tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA), es finança amb capital públic i privat.
@jordiborras, el periodista més seguit
Una segona ronda de filtracions de Anonymous feia al·lusió a un informe sobre el periodista Jordi Borràs, habitual fotògraf de les mobilitzacions catalanes que col·labora amb La Directa i Diagonal, entre altres mitjans. Aquest informe no ha estat difós a internet, però, segons qui han pogut accedir a ell, conté dades que no han estat extretes de xarxes socials. Per exemple, l’adreça del domicili de Borràs. La Federació de Sindicats de Periodistes ha lamentat aquest seguiment a activistes i periodistes, i ha demanat una investigació referent a això.
* Un article de Daniel Font i Beatriz Pérez publicat a la revista Diagonal
Més info sobre el tema:
El Cesicat de Reus quintuplica su presupuesto para el próximo año
En plena polémica por las acusaciones de espionaje, el centro del Tecnoparc pasa de los 924.429 euros a los 4,9 millones
1a Trobada i Jornada solidària amb la vaga indefinida dels treballadors i treballadores de Panrico en lluita contra els acomiadaments i les rebaixes salarials, el dissabte 14 de desembre a Sabadell.
Trobada de treballadors i empreses en lluita, xerrades, vídeos, aperitiu i música. A partir de les10.30h a la plaça Pompeu Fabra de Sabadell.
Des que el Govern va flexibilitzar encara més la seva apliació, els contractes de formació no han deixat d’estendre’s.
Les dades mostren que també s’empren en majors de 29 anys.
Tenir més de 30 anys, un contracte lligat a formació i cobrar 483 euros és possible. Al començament d’any, el Govern va flexibilitzar encara més les condicions dels contractes de formació i, segons les dades, els canvis han funcionat: mentre la contractació tot just creix, al novembre aquest tipus de contractes s’havien disparat un 73% respecte a l’any anterior.
Entre 2009 i 2012, es feien una mitjana de 60.000 contractes de formació a l’any. En tot 2012, per exemple, es van registrar 60.578. No obstant això, en el que duem d’any ja s’han fet 95.115 contractes de formació, un 63% més que en tot 2012. Si el 2007, aquest tipus de contractes representaven un 0,5%, en 2013, amb cinc milions menys de contractes nous registrats, ja suposen un 0,7%.
Les dades sobre el nombre de contractes formatius que es converteixen en indefinits mostren que el seu ús s’està donant, sobretot, en joves d’entre 20 i 24 anys, però també en majors de 29 anys. Pot donar-se el cas de joves que són contractats als 30 anys i que, per tant, poden romandre fins als 33 amb aquest tipus de relació laboral (dos anys ordinaris més un altre de pròrroga). Al novembre, 207 contractes de pràctiques es van convertir en indefinits: 8 entre menors de 20 anys, 127 entre joves de 20 a 24 anys, 62 en la franja d’entre 25 a 29 anys, i 10 entre treballadors d’entre 30 i 44 anys.
Va ser al febrer quan el Govern va anunciar canvis en els contractes de formació: va ampliar el límit d’edat fins als 30 anys (mentre l’atur no descendeixi del 15%, una cosa que no succeirà en anys) i va permetre que una mateixa empresa pugui fer diversos d’aquests contractes consecutius a un mateix treballador, sempre que la formació a la qual estiguin lligats sigui diferent. No obstant això, no fa falta que aquesta formació estigui vinculada al lloc de treball que s’ocupa, n’hi ha prou, per exemple, amb un curs d’informàtica o idiomes en centres autoritzats per a impartir-los o en la pròpia empresa.
Baixos salaris
Sota aquestes premisses, els treballadors fan una jornada laboral d’entre el 75% i el 85% de la marcada en conveni, i cobren un salari que oscil·la entre el 60% i el 80% de l’estipulat, i que no pot ser inferior al salari mínim interprofessional (SMI) en proporció al temps treballat. Encara que molts convenis col·lectius marquen salaris més elevats que el SMI, en el cas que aquest s’apliqui, un treballador amb un contracte de formació podria estar cobrant 483 euros per una jornada de 30 hores setmanals.
Els sindicats confirmen que les mesures que va introduir el Govern per a flexibilitzar aquest tipus de contractació han tingut molt a veure que el seu ús es dispari. Recorden també que aquest contracte està fortament bonificat: durant tota la seva vigència, les empreses tenen dret a una reducció d’entre el 75% i 100% de les seves quotes a la Seguretat Social en funció de la seva grandària.
* Notícia d’Ana Requena publicada a eldiario.es
http://www.eldiario.es/economia/contratos-formacion_0_203679967.html
Després del pas del Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel Congrés i el tràmit que actualment duen en el Senat, en breu estaran aprovats definitivament els Pressupostos Generals de l’Estat. Com en anys anteriors, hem fet una anàlisi d’aquest projecte i de les esmenes plantejades pels partits parlamentaris pel que fa a Defensa, per a intentar fer una previsió de la despesa militar espanyola que cap esperar per a 2014.
La Despesa militar espanyola té la peculiaritat d’estar oculta en partides alienes al Ministeri de Defensa (concretament hem detectat partides en 12 dels 13 ministeris), així com en partides d’altres organismes, com pot ser la Casa del Rei, les Classes Passives, els organismes autònoms militars, despeses de diversos ministeris, fons de contingència, etc. També hi ha partides alienes als propis pressupostos generals, com són els crèdits extraordinaris que de forma regular s’atorguen per al pagament dels Programes especials d’Armanents, per al Sistema de Vigilància de l’OTAN o per a les missions militars exteriors, així com l’enorme pes del deute que cal contreure ja sigui per a pagar aquests crèdits extraordinaris o per a finançar l’enorme despesa militar pressupostat.
Amb totes aquestes dades, hem realitzat una estimació de despesa militar de 27.345,78 milions d’euros de despesa militar per a 2014, dels quals gairebé 8 de cada 10 euros estan amagats. Al seu torn hem quantificat en més de 3.300.000 les persones que de manera directa depenen del sistema de defensa muntat per l’estat, ja sigui per ser militars o guàrdies civils en actiu, personal adscrit a la defensa, beneficiaris del sistema de ISFAS o pensionistes i jubilats depenents de la defensa. Un nombre que condiciona i explica part del suport que manté el permanent augment de la despesa militar.
Si sumem a la despesa militar el qual destina l’estat a control social, la xifra arriba als 32.029 milions d’euros, una magnitud aclaparant i que perjudica a la societat. Si vols tenir més informació sobre el nostre informe sobre la despesa militar 2014, pots descarregar-lo a http://es.s
Una nova expressió recorre les ciències socials. El terme “elits extractives”, que defineix aquells grups dirigents que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide, i perjudiquen greument l’interès general, s’imposa en el llenguatge polític. Es tracta d’un concepte recent, cisellat per dos economistes, Daren Acemoglu i James Robinson, en el llibre Why Nations Fail? The Origin of Power, Prosperity and Poverty.
L’obra ha sacsejat bona part del panorama intel·lectual occidental perquè, en el context de la crisi del deute, ofereix respostes als interrogants suscitats per la irracionalitat de la gestió política dels governs que segueixen disciplinadament el consens de Washington. I que enfonsa les societats capitalistes en el fang de la misèria.
Es tracta d’un llibre redactat al més pur estil dels best-sellers amb pretensions acadèmiques, i tot i això esdevindrà una de les obres més influents d’aquesta dècada. La seva virtut: oferir una explicació simple, mitjançant els mecanismes intel·lectuals hegelians d’establir lleis històriques capaces d’oferir un relat convincent. Segons els autors, a la pregunta “per què els països fracassen?” s’ofereix la responsabilitat de les elits dirigents en l’evolució de cada societat. Per il·lustrar-ho, els autors remeten a nombrosos exemples del passat. Un detall: l’ús recurrent a les elits castellanes que parasiten l’imperi americà, basant-se en una salvatge conquesta i explotació. En contraposició, els processos de colonització de Nord-amèrica i Austràlia des de societats igualitàries capaces d’imposar gestions més o menys democràtiques (i que, tanmateix, es degraden en la mesura que grups minoritaris amb interessos egoistes acaparen institucions i mecanismes de decisió).
