Deien defensar les pensions, es van posicionar contra el retard de l’edat de jubilació, defensaven que la solució no era retallar la protecció social, que d’això de treballar fins als 67 anys ni parlar-ne, no obstant això, la matinada del divendres 28 de gener “els sindicats” van arribar un acord amb el govern per a alterar-les.
Tot arrencava d’aquell no tan llunyà anunci sobre la urgència d’augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, de la necessitat de passar dels últims 15 anys per a calcular la pensió a 20 o a la totalitat de la vida laboral, d’una situació que alguns periòdicament anuncien amb prediccions apocalíptiques sobre la fallida del sistema públic de pensions, d’uns càlculs que vaticinen catastròfics desenllaços a partir de paràmetres totalment tergiversats, de futuribles problemes demogràfics difícilment justificables,… mesures perversament fonamentades i dictades pels mercats i les agències de qualificació, els mateixos que van produir aquesta crisi pretenen aprofitar el moment per a retallar despesa pública i fer negoci.
De compromís històric han catalogat alguns mitjans l’acord de pensions que, per si no fos suficient, pretenen sigui l’avantsala d’un gran pacte social. No obstant això, alguna cosa s’estava fargant en la rebotiga i gestos governamentals venien donant-se en compensació al transcendental canvi que estaven preparant.
D’una banda, el Projecte de Llei de Jurisdicció Social atorgarà als “sindicats” la representació dels treballadors encara que no estiguin afiliats, amb important estalvi de costos al quedar exempts dels procedents dipòsits, una significativa injecció econòmica destinada a formació de 27 milions -a gestionar directament per aquests sindicats i que no comptarà amb excessius controls administratius-, la possible pròrroga de la central nuclear de Garoña, o les ajudes a la mineria, o… És a dir, pagaments a compte per a fer callar possibles veus discrepants.
Per un altre costat, el Ministeri de Treball establia reglamentàriament les raons perquè els empresaris poguessin aplicar l’acomiadament “objectiu” -ràpid i abaratint costos, ordenava la recentment aprovada reforma laboral-, ara, necessitat de documentar àmpliament la situació econòmica de l’empresa i que aquesta no sigui merament conjuntural. Una bona forma d’agrair els serveis prestats.
Doncs en aquest context tan afable, es produeix un dels majors atacs contra el recentment estrenat estat de benestar i els drets dels treballadors, l’eina, un acord que retalla la renda dels futurs jubilats a través de l’ampliació de l’edat de jubilació i els anys de càlcul de la pensió, però, amb tota seguretat alguna sorpresa més ens tenen reservada ja que encara desconeixem el text exacte i la lletra petita de l’acord.
El veritablement important és que la reforma de les pensions implanta dues substancials novetats: l’edat de jubilació que passa dels 65 als 67 anys i cotitzar durant 37 anys (si pretenem cobrar el 100% de la jubilació en lloc dels 35 actuals), això sí, els canvis se’ns aplicaran gradualment fins al 2027. Amb tot, qui als 65 anys hagin cotitzat 38,5 anys podran jubilar-se cobrant el 100% de la pensió, alguns mal pensats diuen que aquesta mesura és per a fer callar i protegir a una àmplia base de l’afiliació sindical que no sentirà la pressió i quedarà exclosa de la pauta, obra de la seva alta edat i els extensos anys cotitzats.
Ara bé, gairebé cap comentari s’ha realitzat sobre l’altre paràmetre que trastoca fonamentalment l’actual situació: l’ampliació del període de càlcul fins als 25 anys. Aquesta mesura serà més ràpida en aplicar-se, ja que el 2022 totes les pensions de jubilació seran calculades amb aquest requisit.
