Coordinació del Catalunya

El company Desiderio Martín ens aporta els seus últims “apunts”, en els quals incideix entorn de la “no compareixença” de les respostes socials crítiques enfront de la crisi, i assenyala alguna de les raons i conseqüències d’aquesta general complaença amb els “designis” de la representació i del mercat. Crític per igual amb les fugides electorals, les lluites merament simbòliques, les fal·laces esperances en les solucions tècniques i les profecies apocalíptiques, ens planteja implícitament la “gran” pregunta: què fer perquè la societat “comparegui”? Segurament no hi hagi una sola resposta, i qualsevol que aquesta sigui dependrà de múltiples veus.

Apunts per a debatre sobre la crisi

Desiderio Martín – Gabinet Confederal d’Estudis. Maig 2009.

“El consentiment, en part fomentat per l’autoritarisme i/o disciplinament de les classes assalariades, (la por com element inhabilitador juga un paper important), només pot assentar-se socialment, si s’han transmutat les ideologies, és a dir, si milions de persones en el seu pensament i els seus comportaments, segueixen la lògica del model capitalista: “les meves accions només tenen una finalitat i per tant un desig, optimitzar els meus beneficis, al menor cost, amb independència de les conseqüències de la meva acció”. I busquen les solucions (alternatives) instituïdes per aquesta lògica: des de la tècnica, no des del conflicte, al trobar-nos atrapats en la realitat immediata d’hipoteques, crèdits i rendes escasses.”

Antonio Carretero. Coordinador Ateneu Confederal

Adjuntem el document.

Algunes “esquerres” sociològiques d’aquest país semblen haver sucumbit al pessimisme nihilista. El seu argument principal per a no “actuar”, no moure’s decidida i radicalment contra la crisi i el capitalisme global que la sustenta, ve a dir: “…mentre no acabi això en un nou feixisme”… Amb tal previsió tanquen tot debat entorn del conflicte social i a la mobilització necessària, justifiquen les mesures socialdemòcrates dominants com mals menors, i sobretot els serveix com atenuant de la seva pertinença a una classe mitja acomodada, conformista, mediocre i anodina que espera que el seu vot electoral els ajudi a sortir del atolladero en el qual “els grans” d’aquest món ens han ficat.

Però cal ser justos: el camp està massa ben abonat perquè els “endevins” puguin tenir raó, i no és baladí ni un exercici d’endevinalles el pensar que la possible direcció política de “s