El que ens espera l’any 2010, són dues noves reformes: reforma laboral i reforma de les pensions. CGT denuncia els silencis còmplices d’una democràcia vigilada i controlada pel capital i proposa lluitar sindical i socialment per a impedir-ho.
El poder intenta “acostumar-nos”, mitjançant el seu control mediàtic, a viure amb la crisi, al llenguatge específic de la crisi, a acceptar de forma natural les seves conseqüències reals i a “resignar-nos” a que l’entramat financer-immobiliari no assumeixi les gravíssimes responsabilitats que li corresponen en la provocació d’aquesta la seva crisi sistèmica. Resulta vergonyant, que ara se’ns digui una vegada i una altra, a la societat, als treballadors i treballadores, que el que necessita l’economia espanyola són reformes estructurals i en concret, la reforma del mercat de treball i la reforma de les pensions.
La reforma laboral que” necessiten i volen” és la del contracte de treball per a fer-lo encara més flexible i menys costós i amb la reforma del sistema de pensions, volen allargar el període de càlcul per a tenir dret a pensió i prevaler la contributivitat (tant has cotitzat, durant tota la vida laboral, tant cobres). Amb això, assoliran institucionalitzar un sistema cada vegada més desigual i més injust, discriminant a milions de treballadors on els seus contractes temporals, la seva alta rotativitat de l’atur al treball i els seus salaris mileuristes, els garantirà una “digna” pensió de “beneficència”. D’aquesta manera es carreguen el doble principi que regeix en el nostre sistema públic de pensions, el d’universalitat i solidaritat i, es burlen, una vegada més, del dret que exigeix salaris i pensions suficients per a tots i totes.
Les dades de la crisi són incontrovertibles i els treballadors/es sabem bé qui l’està pagant i sofrint:
• Els costos laborals del II Trimestre del 2009 (INE) només van augmentar un 3,3% en aquest trimestre, sent la taxa de creixement més baixa des de 2005.
• Els salaris mitjans, així com els costos laborals per hora de treball de l’estat espanyol, són els més baixos de la UE-27.
• Les pensions mitjanes encara cauen més baix en comparació de la mitjana de pensions en la UE-27.
• Som més de 4,2 milions de desocupats a 31 desembre 2009.
• Existeixen més de 4,5 milions de contractes temporals vigents i això a pesar de prop dels 2 milions destruïts des del 2008
• Hi ha més de 11 milions de salaris mileuristes.
• EL 19,7% de la població resident està per sota del llindar de la pobresa relativa, augmentant aquesta taxa fins al 28,5% per als majors de 65 anys.
• La protecció social en exclusió i habitatge, cau més de 13 punts pel que fa a la protecció en la UE-15.
• Càrites va haver d’alimentar a 800.000 persones durant els 10 primers mesos de 2009, suposant 500.000 més que l’any anterior.
• Els rics han augmentat un 30% més el seu patrimoni empresarial i rendes del capital, durant 2009.
Davant aquestes dades i estadístiques, com es pot plantejar aquest debat de Reforma Laboral i Reforma de Pensions, com la sortida de la crisi, sense realitzar una mínima anàlisi crítica de per què estem així i qui tenen responsabilitats directes socials, polítiques i fins i tot penals?
Els salaris i els costos laborals, igual que les pensions han sofert una progressiva retallada en l’Estat espanyol des de fa diverses dècades, just quan comença la concertació social i la classe treballadora deixa de plantejar conflictes sindicals i socials. La concertació social des de l’any 1978, ha anat reduint progressivament els salaris i el poder adquisitiu, obeint els dictàmens de la disciplina empresarial, ha rebaixat significativament els costos de l’acomiadament, ha arravassat al contracte de treball qualsevol dret, ha flexibilitzat el contracte laboral en totes les seves fases (en l’entrada al permetre contractacions no causals, durant la permanència flexibilitzant jornades laborals i temps de treball i en la sortida reconeixent l’acomiadament lliure).
La cultura empresarial en aquest país, amb independència que Díaz Ferrán, patró de patrons sigui presentable socialment, representa el tipus de capitalisme actual en el qual l’única llibertat que existeix és la del mercat i el benefici privat empresarial, considerant-se que tots els altres drets democràtics socials, laborals i civils són “disfuncionals” per al sistema, per a l’economia i per a la seva sortida a la crisi. Això no és democràcia, sinó tirania del capital, de l’empresariat, del mercat “lliure” i de la classe política i sindical còmplice d’aquest sistema.
Davant aquest panorama, la política econòmica del govern Zapatero és seguir apostant per un model productiu (produir més per a consumir més i seguir creixent). Aquest model ha fracassat, ja que no serveix per a la satisfacció de les necessitats bàsiques de més d’un terç de la població resident a l’Estat espanyol (alimentació, habitatge, condicions dignes de vida, pensions) i es dirigeix obertament a l’esgotament dels recursos naturals i a posar en perill la pròpia vida en el planeta.
És hora de finalitzar amb aquest vergonyant espectacle d’explotació, marginació, submissió i silenci còmplice al que ens està sotmetent aquest sistema capitalista.
Els treballadors, la ciutadania, hem de recuperar la nostra dignitat i els nostres drets. Per a la CGT l’única alternativa és la lluita sindical i social fins a aconseguir la mobilització general de tota la societat.
