El procés de colonització del Nord d’Àfrica va suposar una intervenció violenta i externa en el desenvolupament d’aquestes societats, introduint el sistema capitalista basat en l’explotació del treball assalariat i construint aparells estatals al servei de la seva dominació. És el colonialisme qui estableix i traça les fronteres entre les societats, és ell també qui imposa per la força un altre procés de desenvolupament històric, que els és estrany, destruint cultures, transformant-les, incorporant-les a l’ordre internacional establert.

La creació d’aparells estatals que intenten dominar societats que fins a aquest moment havien existit sense estat, sense cap autoritat externa que els sotmetés, amb la seva pròpia organització social autogestionada, és un factor clau per a entendre com la lluita d’alliberament nacional no ha suposat cap alliberament, sinó la presa de poder d’aquest aparell estatal colonial per les elits nacionals que s’han integrat en el sistema dominant a nivell mundial amb una relació de dependència estructural. És en aquest marc, on cal entendre algunes característiques del sindicalisme en el Nord d’Àfrica que anem a assenyalar.

El Sindicalisme i el Moviment d’Alliberament Nacional

En primer lloc, el sindicalisme sorgeix dintre del moviment d’alliberament nacional, però al mateix temps, com model importat de la metròpoli. La prioritat és la independència nacional, la lluita contra el colonialisme, el moviment sindical ha d’estar al servei d’aquesta lluita. Aquesta concepció impedeix l’existència d’un sindicalisme autònom que prengui com punt de partida els interessos dels treballadors, i no els de la nació.

El resultat d’aquesta concepció, especialment en els països que ha estat el moviment d’alliberament nacional qui ha pres el poder després de la “independència”, ha estat la inclusió directa del sindicalisme dintre de l’aparell estatal, amb forta repressió de qualsevol dissidència dintre del sindicat i la seva vinculació a l’elit en el poder (sigui a l’exèrcit, al partit en el poder o a ambdós), àdhuc amb moments concrets d’enfrontament, ja per pressió dels treballadors, ja per lluites internes de poder. Aquest model de sindicat únic com part de l’aparell estatal dominant està representat per la UGTA a Algèria, la UGTT a Tunísia i la EDUF a Egipte.

En el Marroc pren unes característiques diferents degut al fet que els moviments d’alliberament nacional no arriben al poder després de la independència. És el rei-sultà, el Makhzen, que havia acceptat i pactat la dominació colonial qui assumeix el procés “d’independència” nacional, desplaçant al MLN, mitjançant la compra o la repressió, el pal o la pastanaga. Això provoca que el sindicat únic, que participa en la lluita d’alliberament, la UMT, es vagi fragmentant, primer amb la creació de la CDT per part de la USFP (socialistes) i posteriorment amb la creació de múltiples sindicats, impulsats per partits polítics o per sindicalistes professionals, fins a la xifra de més de 20 sindicats i uns 5 o 6 amb major representativitat.

Fortes lluites obreres

Una segona característica important és l’existència de forts moviments de lluita i resistència obrera. La falta de drets sindicals, l’explotació salvatge, els continus abusos, el tracte inhumà…, han provocat forts moviments vaguístics, generalment espontanis, tant en l’última part del segle XX com en aquesta primera dècada del XXI. Les vagues de 25.000 treballadors/es del tèxtil a Egipte, les lluites dels miners de Jerada, Jbel Awan i ara Kheroubga al Marroc, la revolta de l’any passat en la conca minera de Gafsa a Tunísia, etc., mostren l’existència d’un moviment obrer que, a pesar de la repressió i de la falta d’un sindicat nacional que els defensi, està viu i amb capacitat de créixer i estendre’s

La defensa dels drets dels treballadors no és enlloc una tasca fàcil. Però a Algèria més que en altres llocs, ser sindicalista és avui un combat en tot moment. Les disposicions de l’estat d’excepció en vigor des del cop d’estat de gener de 1992 i la interrupció de les eleccions legislatives compliquen molt seriosament l’acció diària dels autèntics sindicalistes membres dels diferents “sindicats autònoms” de la funció pública. Aquests van aparèixer a principis dels anys noranta – aprofitant una breu obertura democràtica – per a defensar els interessos dels funcionaris, paper que ja no garantia des de feia molt temps l’únic sindicat UGTA (Unió General dels Treballadors Algerians), convertit des de 1963 en un simple mecanisme del règim.

Ser sindicalista a Algèria

A l’Algèria dels anys 2000, animar un sindicat autònom, consisteix tant a defensar als treballadors com a esquivar les maniobres incessants de desestabilització, d’infiltració i de corrupció del poder – que els tolera sense reconèixer-los oficialment. Les organitzacions sindicals independents, al rebutjar tota submissió que no sigui als seus afiliats, són l’objectiu principal de l’acció dels serveis de la policia política de l’exèrcit, el DRS. (Departament de Informació i Seguretat, antiga Seguretat militar).

Vinguts a cobrir l’absència total de representació dels treballadors, els sindicats autònoms són des de la seva creació l’objectiu permanent d’accions d’intimidació, de divisió de les seves files i corrupció dels seus dirigents, amb l’objectiu d’eliminar tota forma d’expressió reivindicativa. En efecte, el manteniment de l’ordre polític passa per la desactivació de tots els conflictes i el vassallatge de tots els que pretenen plantejar-se com interlocutors responsables. El plantejament és constant a partir dels primers dies de la independència.

És significatiu referent a això observar que el primer congrés de la UGTA, al gener de 1963, va ser la primera víctima d’aquesta estratègia de submissió regulada de tots els protagonistes socials. Es va detindre als delegats al congrés per a permetre a individus que depenien dels aparells de la seguretat mantenir el congrés en el seu lloc i “triar” una Direcció escollida pel poder. Cap estructura ha d’existir fora de les que estan al servei del règim. Com va ocórrer després de la independència, l’eliminació del camp social de tota organització autònoma en relació amb poder real, és a dir, els caps del DRS, és la preocupació constant dels dirigents algerians des del final del breu període d’obertura democràtica entre novembre de 1988 i juny de 1991. El sistema polític algerià, després d’una façana institucional destinada al consum extern, és una dictadura que té com palanques exclusives els ingressos petrolífers i un aparell repressiu omnipresent

Una dictadura encoberta

Aquesta dictadura militar-policial es camufla darrere d’institucions que, des de la justícia al Parlament passant pel president de la República, tenen una existència formal però que no són enlloc ni en cap moment quadres d’autoritat efectiva ni centres de regulació política. Aquestes institucions sense substància, animades malament que bé per un personal cooptat, no són en definitiva més que les corretges de transmissió de les directives que emanen del grup efectivament dirigent.

Sortides d’eleccions fraudulentes curosament posades en escena, les institucions podrides no deuen la seva existència més que a la necessitat d’ajustar-se al model que tranquil·litza als Occidentals, principals socis estrangers, preocupats per un mínim de formalisme. De fet, la gestió del país està entre les mans d’un grup d’individus en el cim dels aparells de la seguretat, que no apareixen sobre l’escena política oficial i no rendeixen comptes a ningú.

Aquesta dictadura “vergonyosa” no pot tolerar, per a perpetuar-se, el menor conflicte organitzat. La perpetuïtat d’aquest ordre es basa doncs en un control social puntillós, prohibint l’aparició de tota expressió lliure i tota organització susceptible de posar-lo en qüestió.

Els sindicats autònoms davant la repressió

Avui, en un país que es vanagloria de la seva salut financera, exclusivament deguda als ingressos petrolífers, la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Els negocis de les clienteles del règim i la corrupció al més alt nivell de les jerarquies de poder són facilitades per la debilitat de les estructures de l’Estat i el desordre mantingut pels mateixos que dirigeixen l’aparell repressiu.

L’ajustament estructural i la pressió sobre els salaris han copejat com un fuet als funcionaris de tots els sectors i als treballadors en general. L’educació i la salut han pagat, en particular, a un fort preu la teràpia a curt termini i globalment ineficaç del FMI. Aquesta reculada social és avui solament combatuda pels sindicats autònoms.

La UGTA, antiga organització de masses del partit únic, sotmesa a un règim pretorià a partir dels primers dies de la independència per la policia política, no és més que un instrument, completament desacreditat, de control social. Privada de tota representativitat, dirigida per homes notòriament implicats en escàndols financers, la vella central és l’ombra espectral del sindicat fundat el 24 de febrer de 1956 per Aïssat Idir. La UGTA, únic sindicat del món que ha aprovat un programa d’ajustament estructural del FMI, no és més que una sigla convenient convocada pel govern per a figurar la il·lusòria “adhesió de les classes treballadores” a les gesticulacions d’una “Algèria Potemkin” que oculta cada vegada més difícilment la realitat de la dictadura. Les seccions combatives que subsisteixen encara són laminades per les coces de la direcció nacional de la UGTA, que les afebleixen privant-les de la protecció sindical i els oferixen com víctimes expiatòries a l’administració.

Els sindicats autònoms són avui les úniques organitzacions que defensen als treballadors i les úniques que escapen a la influència de la policia política. Els moviments socials en la funció pública han demostrat la capacitat de mobilització dels sindicats lliures i mostrat els límits de la capacitat d’intimidació de la policia política. Detencions arbitràries, detencions preventives il·legals de militants sindicals alternen amb els tancaments de locals, totes les formes de fustigació i assetjament.