Els nens perduts del franquisme
Els nens perduts del franquisme Llegeix més »
Els anys de la Barcelona popular i revolucionària
A propòsit del llibre de Ferran Aisa “República, guerra i revolució. L’Ajuntament de Barcelona (1931-1939)”.
Els anys de la Barcelona popular i revolucionària Llegeix més »
El Sàhara després d’Aminatu
Aminatu Haidar ha fet tornar a la primera plana un conflicte que té el procés de resolució estancat des del 1998, quan el Marroc es va fer enrere en el seu compromís d’aplicar els acords de Houston.
El Sàhara després d’Aminatu Llegeix més »
Història d´una anarquista
En el mes de setembre de 1936, dies de fragor revolucionari a Catalunya i en plena Guerra Civil espanyola, la CNT-FAI va llançar una crida en la qual demanava armes, diners i soldats per a ser enviats a Espanya, així com mitjans per a la propaganda internacional de les seves idees anarcosindicalistes. Responent a aquesta crida, una jove anarquista escocesa, periodista de professió, va acceptar la invitació per a anar a Barcelona amb la finalitat de col·laborar en la creació de la secció anglesa del servei d’informació de la CNT-FAI El nom d’aquesta jove activista és Ethel MacDonald, i aquest documental pretén recrear els passos del seu trànsit per Catalunya en aquells anys tumultuosos. La seva visió com a estrangera, periodista i observadora de la realitat atorguen a la Guerra Civil i al fenomen anarquista una perspectiva internacional gairebé inèdita.
Història d´una anarquista Llegeix més »
“Les desocupades reben moltes menys ajudes”
Jara Calvo – Redacció Diagonal
DIAGONAL: Com afecta aquesta crisi a les dones?
SANDRA EZQUERRA: En aquest moment, en general, estem pitjor situades per a suportar la destrucció d’ocupació i la crisi, ja que no comptem amb les mateixes oportunitats econòmiques, laborals i socials que els homes. A més, la nostra cobertura per atur és més de 20 punts percentuals inferior a la dels homes, ja que, com resultat de la precarietat i discriminació laboral que patim, cotitzem menys i generem menys drets contributius. D’altra banda, quan ens trobem en l’atur, rebem quantitats en forma de subsidis significativament inferiors a les que reben els homes. Passem més temps en l’atur que ells, i l’augment de l’atur femení s’ha incrementat en totes les edats i perfils de formació.
D.: Quines realitats estan darrere de les dades sobre l’augment de l’atur en relació a l’ocupació femenina?
S.E.: AL principi de la crisi, sobretot entre la tardor de 2008 i la primavera de 2009, els mitjans van destacar que aquesta estava tenint un impacte major sobre els homes que sobre les dones. L’esclat de la bombolla immobiliària, les deslocalitzacions i els ERO massius en la indústria, expliquen l’acceleració que es va donar de l’increment de l’atur entre els homes i les retallades de les diferències entre atur masculí i atur femení. A pesar d’això, és important tenir present que la tendència de creixement de l’atur va començar per certs sectors econòmics, però s’ha anat fent extensiva cada vegada més al conjunt de la societat. A partir de primavera, es va començar a visibilitzar la crisi del sector serveis, molt afectat per la contracció de la demanda, i és on existeix el major percentatge de dones ocupades. La destrucció d’ocupació en aquest sector, caracteritzat per les seves altes taxes de precarietat i temporalitat, es va intensificar amb el final de l’estiu, i això té, i seguirà tenint, un impacte dramàtic sobre milers de dones treballadores.
D.: Per què assegures que ha crescut la sobreexplotació de les dones?
S.E.: Des de la nostra incorporació massiva al mercat laboral, les dones hem sofert una major vulnerabilitat que els homes a causa, entre altres factors, de la nostra identificació històrica com responsables de les tasques domèstiques i de cura. Aquesta identificació ha condicionat la nostra presència en el mercat laboral, ha permès el manteniment de la doble jornada i potenciat el desenvolupament d’una sobreexplotació específica. Amb això, vull dir que els homes continuen tenint una participació més alta en el mercat laboral i les dones continuem sofrint la precarietat, la subocupació i la discriminació laboral de manera més acusada. Per exemple, les dones immigrades són majoria absoluta en el sector del treball domèstic, on les oportunitats de mobilitat laboral són inexistents i que segueix regulat per un obsolet Reial decret 1424/1985 que ni tan sols garanteix dret a atur.
Les dones estem molt concentrades en treballs com la neteja, el telemàrqueting, el teletreball, l’hostaleria, serveis, etc. En sectors amb un alt percentatge de contractacions temporals i a temps parcial, el que significa treballs mal remunerats i amb poca cobertura social. Per exemple, més del 80% de les persones assalariades amb jornada parcial són dones i en més del 90% d’aquests casos, la raó és la necessitat de cuidar a un nen o un familiar en situació d’autonomia restringida. La insuficiència de recursos públics per a l’atenció a la infància i a la “dependència” obliga a centenars de milers de treballadores a reduir la seva jornada laboral o a demanar permisos no retribuïts, la qual cosa comporta una disminució del seu salari. Com hem pogut esbrinar, els contractes a temps parcial, part important de les polítiques neoliberals de flexibilització, tenen un impacte negatiu en les condicions de treball, en les prestacions de jubilació i atur i en la trajectòria professional i personal de la treballadora.
Encara que durant els últims 25 anys la taxa d’ocupació de les dones en l’Estat espanyol ha augmentat, continuem estant infrarepresentades en llocs qualificats i de direcció, i seguim concentrades en sectors que presenten altes taxes de flexibilitat i precarietat laboral. Aquesta segregació es tradueïx en diferències retributives importants entre homes i dones.
D.: Quin paper té la crisi de les cures en la crisi general?
S.E.: El que es ve a anomenar la crisi de les cures és resultat de diferents dinàmiques socials, demogràfiques i polítiques. L’envelliment de la població espanyola i la incorporació de la dona al mercat laboral no s’ha vist acompanyat per una resposta per part dels Estats que ajudi a omplir el buit de cura o atenció que aquesta entrada ha generat. La crisi econòmica està afectant a la inversió en serveis socials públics i a la salut de la població en general. Això no farà altra cosa que aprofundir la crisi de la cura gestada durant dècades de raquítica despesa social. De fet, la despesa pública en jardins d’infància a l’Estat espanyol ja és la més baixa de la UE, i lleis com la de la Dependència no acaben de tirar endavant per falta de pressupost. A més, la Llei de Dependència no qüestiona la divisió sexual del treball.
En general, aquestes tendències aguditzen l’exclusió social creada per les tendències privatitzadores dels últims anys, i sol descansar sobre els muscles del treball no remunerat de les dones per dues raons. Primer, perquè com principals responsables de la salut i el benestar de les famílies som les que més patim les retallades socials, ja que multipliquen les nostres responsabilitats de cura i limiten la nostra capacitat de conciliar vida personal, familiar i laboral. Per un altre, tot això ens situa en una situació de desavantatge en el món laboral.
També cal destacar que les retallades socials es recolzen de manera important sobre el treball de les dones immigrants, que arriben a l’Estat espanyol per a omplir el buit de cura que la incorporació de les dones autòctones al mercat laboral crea, així com la debilitat de l’Estat del benestar.
D.: Com afecten a les dones les mesures anticrisi engegades per les diferents institucions?
S.E.: Les mesures dissenyades pel govern han estat destinades principalment a pal·liar els efectes de la crisi en sectors econòmics marcadament masculins. Dels més de deu mil milions d’euros que s’han destinat a crear ocupació, el gruix ha anat al sector de la construcció, que ocupa a menys d’un 2% de les dones. En els projectes que s’han finançat no s’ha imposat, per exemple, cap obligació referent a la presència de dones en les contractacions. A més, com mesures anticrisi s’han estat perllongant les prestacions d’atur entre 90 i 120 dies per a les persones afectades per expedients de regulació quan menys d’un 20% de les persones afectades per ERO han estat dones.
Entrevista publicada al núm. 114 de la revista Diagonal
www.diagonalperiodico.net/Las-paradas-reciben-muchas-menos.html
“Les desocupades reben moltes menys ajudes” Llegeix més »
El Comitè d’Empresa de ESSA Palau contra el nou expedient de regulació de jornada
Des del Comitè d’Empresa de ESSA Palau SAU, empresa situada a Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) volem manifestar el nostre total rebuig a l’última agressió que hem rebut els treballadors per part de la nefasta Direcció que gestiona el nostre esdevenir.
La Direcció d’ESSA Palau ha presentat davant el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya un nou expedient de regulació de reducció de jornada per a 170 treballadors, durant 18 mesos, mesura que únicament pretén asfixiar econòmicament als treballadors perquè es vegin obligats a abandonar l’empresa.
Cal reflectir que fa menys d’un mes que s’ha pactat un expedient de regulació de suspensió de contractes amb durada del 01/12/09 al 30/09/10 i afectació de 120 dies per a la totalitat de la plantilla, formada per més de 500 treballadors.
L’ambició d’aquesta Direcció no té límit, no només s’estan lucrant en aquests temps de crisis repartint-se Bonus milionaris, sinó que tampoc es veuen afectats pels diversos expedients de regulació que estem patint la resta de treballadors amb enormes pèrdues econòmiques i consumint la nostra prestació per atur.
Des del Comitè d’empresa no estem disposats a permetre aquestes agressions per part d’uns directius sense ètica, ni moral, pel que respondrem de forma contundent en defensa dels treballadors afectats.
Comitè d’empresa d’ESSA PALAU
La Direcció d’Essa Palau presenta un nou ERO i els treballadors asseguren una “resposta contundent”
El Comitè d’Empresa de ESSA Palau contra el nou expedient de regulació de jornada Llegeix més »
Actes Commemoratius 50 aniversari Quico Sabaté
Amb motiu del 50 aniversari de la mort en combat de Quico Sabaté, la Comissió 50 anys Quico Sabaté posa en marxa, a partir de dimarts dia 5 de gener i fins al mes de juny, un extens programa d’actes per commemorar l’assassinat del guerriller de l’Hospitalet del Llobregat, en què hi haurà exposicions, actes d’homenatge, presentacions de llibres, debats i concerts com el de Paco Ibáñez, entre d’altres.
Actes Commemoratius 50 aniversari Quico Sabaté Llegeix més »
Concentració el 15 de gener a Barcelona: recordem les víctimes de Gaza
RECORDEM LES VÍCTIMES DE GAZA
SOLIDARITAT AMB PALESTINA
CONCENTRACIÓ
Divendres 15 gener, 19 h. Plaça Sant Jaume, Barcelona
Convoquen: Plataforma Aturem la Guerra, Comunitat Palestina Catalunya, Coordinadora d’Entitats amb Palestina al Cor
Concentració el 15 de gener a Barcelona: recordem les víctimes de Gaza Llegeix més »
El Sàhara Occidental, moneda de canvi del PSOE
DEL SUPORT A LA SEVA AUTODETERMINACIÓ, D’ACORD A LA LEGALITAT INTERNACIONAL, A LA SEVA APOSTA PER L’AUTONOMIA
En els últims 35 anys, la població saharaui s’ha vist obligada a viure sota l’ocupació militar en els territoris ocupats del Marroc, en campaments de refugiats d’Algèria o en les zones alliberades. Un poble oblidat, especialment per al PSOE, que ha passat en els últims 30 anys de mostrar el seu suport a la causa des de l’oposició al Franquisme a donar suport la postura marroquina.
Marroc ha obert els seus bancs de pesca a la flota espanyola i ha assumit bona part del control fronterer. El cost: el suport del PSOE a les tesis marroquinesen el conflicte del Sàhara.
El Sàhara Occidental, moneda de canvi del PSOE Llegeix més »
Documental “Autonomia Obrera”
“AUTONOMIA OBRERA” és una pel·lícula sobre les lluites autònomes a l’Estat espanyol en els anys 70, un relat de l’altre moviment obrer, una reescriptura de la transició postfranquista. Contra la memòria històrica, memòria política.
2008.
75 minuts.
Documental “Autonomia Obrera” Llegeix més »
Documental “Lucio: anarquista, atracador, falsificador, pero sobre todo…, albañil”
Lucio: Anarquista, Atracador, Falsificador, pero sobre todo… albañil
El documental sobre Lucio Urtubia, va ser projectat en el Festival Internacional de Cinema de Donostia-San Sebastián i també va ser nominat als Goya com a millor pel·lícula documental. El documental sobre l’anarquista navarrés “Lucio” està dirigit pels guipuscoans Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi. BSO del prestigiós compositor Pascal Gaigne, produïda per Irusoin, Moriarti Produkzioak amb la participació de TVE i EiTB, amb el suport del ICAA (Ministerio de Cultura), Govern Basc i Media, ….
Documental “Lucio: anarquista, atracador, falsificador, pero sobre todo…, albañil” Llegeix més »
Balanç de la crisi en el 2009
El que ens espera l’any 2010, són dues noves reformes: reforma laboral i reforma de les pensions. CGT denuncia els silencis còmplices d’una democràcia vigilada i controlada pel capital i proposa lluitar sindical i socialment per a impedir-ho.
El poder intenta “acostumar-nos”, mitjançant el seu control mediàtic, a viure amb la crisi, al llenguatge específic de la crisi, a acceptar de forma natural les seves conseqüències reals i a “resignar-nos” a que l’entramat financer-immobiliari no assumeixi les gravíssimes responsabilitats que li corresponen en la provocació d’aquesta la seva crisi sistèmica. Resulta vergonyant, que ara se’ns digui una vegada i una altra, a la societat, als treballadors i treballadores, que el que necessita l’economia espanyola són reformes estructurals i en concret, la reforma del mercat de treball i la reforma de les pensions.
La reforma laboral que” necessiten i volen” és la del contracte de treball per a fer-lo encara més flexible i menys costós i amb la reforma del sistema de pensions, volen allargar el període de càlcul per a tenir dret a pensió i prevaler la contributivitat (tant has cotitzat, durant tota la vida laboral, tant cobres). Amb això, assoliran institucionalitzar un sistema cada vegada més desigual i més injust, discriminant a milions de treballadors on els seus contractes temporals, la seva alta rotativitat de l’atur al treball i els seus salaris mileuristes, els garantirà una “digna” pensió de “beneficència”. D’aquesta manera es carreguen el doble principi que regeix en el nostre sistema públic de pensions, el d’universalitat i solidaritat i, es burlen, una vegada més, del dret que exigeix salaris i pensions suficients per a tots i totes.
Les dades de la crisi són incontrovertibles i els treballadors/es sabem bé qui l’està pagant i sofrint:
• Els costos laborals del II Trimestre del 2009 (INE) només van augmentar un 3,3% en aquest trimestre, sent la taxa de creixement més baixa des de 2005.
• Els salaris mitjans, així com els costos laborals per hora de treball de l’estat espanyol, són els més baixos de la UE-27.
• Les pensions mitjanes encara cauen més baix en comparació de la mitjana de pensions en la UE-27.
• Som més de 4,2 milions de desocupats a 31 desembre 2009.
• Existeixen més de 4,5 milions de contractes temporals vigents i això a pesar de prop dels 2 milions destruïts des del 2008
• Hi ha més de 11 milions de salaris mileuristes.
• EL 19,7% de la població resident està per sota del llindar de la pobresa relativa, augmentant aquesta taxa fins al 28,5% per als majors de 65 anys.
• La protecció social en exclusió i habitatge, cau més de 13 punts pel que fa a la protecció en la UE-15.
• Càrites va haver d’alimentar a 800.000 persones durant els 10 primers mesos de 2009, suposant 500.000 més que l’any anterior.
• Els rics han augmentat un 30% més el seu patrimoni empresarial i rendes del capital, durant 2009.
Davant aquestes dades i estadístiques, com es pot plantejar aquest debat de Reforma Laboral i Reforma de Pensions, com la sortida de la crisi, sense realitzar una mínima anàlisi crítica de per què estem així i qui tenen responsabilitats directes socials, polítiques i fins i tot penals?
Els salaris i els costos laborals, igual que les pensions han sofert una progressiva retallada en l’Estat espanyol des de fa diverses dècades, just quan comença la concertació social i la classe treballadora deixa de plantejar conflictes sindicals i socials. La concertació social des de l’any 1978, ha anat reduint progressivament els salaris i el poder adquisitiu, obeint els dictàmens de la disciplina empresarial, ha rebaixat significativament els costos de l’acomiadament, ha arravassat al contracte de treball qualsevol dret, ha flexibilitzat el contracte laboral en totes les seves fases (en l’entrada al permetre contractacions no causals, durant la permanència flexibilitzant jornades laborals i temps de treball i en la sortida reconeixent l’acomiadament lliure).
La cultura empresarial en aquest país, amb independència que Díaz Ferrán, patró de patrons sigui presentable socialment, representa el tipus de capitalisme actual en el qual l’única llibertat que existeix és la del mercat i el benefici privat empresarial, considerant-se que tots els altres drets democràtics socials, laborals i civils són “disfuncionals” per al sistema, per a l’economia i per a la seva sortida a la crisi. Això no és democràcia, sinó tirania del capital, de l’empresariat, del mercat “lliure” i de la classe política i sindical còmplice d’aquest sistema.
Davant aquest panorama, la política econòmica del govern Zapatero és seguir apostant per un model productiu (produir més per a consumir més i seguir creixent). Aquest model ha fracassat, ja que no serveix per a la satisfacció de les necessitats bàsiques de més d’un terç de la població resident a l’Estat espanyol (alimentació, habitatge, condicions dignes de vida, pensions) i es dirigeix obertament a l’esgotament dels recursos naturals i a posar en perill la pròpia vida en el planeta.
És hora de finalitzar amb aquest vergonyant espectacle d’explotació, marginació, submissió i silenci còmplice al que ens està sotmetent aquest sistema capitalista.
Els treballadors, la ciutadania, hem de recuperar la nostra dignitat i els nostres drets. Per a la CGT l’única alternativa és la lluita sindical i social fins a aconseguir la mobilització general de tota la societat.
Balanç de la crisi en el 2009 Llegeix més »
Crítica i autocrítica, ‘manual de guariment de la pestilència’
Ens en sortirem de construir un discurs on hi puguem viure totes i tots? Decididament, no. No si no canviem moltes de les actituds actuals que amb ni un bri d’elegància es passegen com a polls ressuscitats per les lletresde la parauleta anarquia.
Crítica i autocrítica, ‘manual de guariment de la pestilència’ Llegeix més »
Comunicat de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya davant la normativa per a l’elecció de localitats candidates
LA CANC CONSIDERA QUE LA CONVOCATÒRIA PER A LA SELECCIÓ DE CANDIDATS A ACOLLIR EL CEMENTIRI NUCLEAR ÉS IRRESPONSABLE I ANTIDEMOCRÀTICA.
Els municipis interessats, diu la convocatòria, podran presentar candidatura amb un simple acord del Ple Municipal, sense ni tant sols exigir-ne unanimitat i que es podria aprovar per majoria simple, i sense tenir en compte als municipis veïns.
El 31 de desembre vaga a les estacions Adif-Renfe: “Les festes a casa”
QUE HI HA MÉS AGRADABLE QUE GAUDIR DE LES FESTES A CASA .- És el que alguns porten gaudint des de sempre i altres de forma gratuïta hem tingut vetat fins a ara, tret que per sort de gràfic o vacances hagi feliçment coincidit.
Els treballadors/es de venda i informació de les estacions de ferrocarril són un dels col·lectius que mes pateixen aquest problema, assumint aquesta situació des de sempre sense el mínim reconeixement per part de la Direcció que feliçment té garantit el gaudi de totes i cadascuna de les festes locals, nacionals, ponts, dissabtes i diumenges i vacances quan els dona la gana, perquè tenen el chollo de veure que els seus treballadors pel mateix preu, els poden tenir pringats. Es preocupen a alleujar els gràfics en aquests dies si pagaran el mateix i no cal compensar-los… ? El que si els intranquil·litza és que mobilitzacions com aquestes els obliguin en ple menjar de Nadal o ressaca de cap d’any a estar pendents de les estacions, perquè en aquesta ocasió i a pesar dels ardits de serveis mínims abusius, pressions i xantatges, els treballadors/es han fet ús del mateix dret a gaudir-les amb les seves famílies.
I la resposta que han donat els treballadors ha estat contundent, participant en un 100%, segons torns, a Ávila, Cantabria, San Sebastian, Granada, Huelva, León, Logroño, L’Aldea, Fígueres, Girona, Huesca, Mérida, Reus, Salamanca, Teruel, Toledo, Tortosa, Zaragoza,… entre el 90% i el 75% A Coruña, Málaga, Palencia, Sevilla, Valladolid,… entre el 60% i 40% Barcelona Sants, Córdoba, Cáceres, Irun, Madrid Chamartín, València,… fent notar que companys a Albacete, Cuenca, Murcia,… també l’han secundat. La participació ha estat majoritària a pesar que se’ls hauria de caure la cara de vergonya a alguns jefecillos, que aprofitant-se de treballadors contractats per al període nadalenc, no han dubtat en recórrer a ells sabent que la por impediria la seva participació, alterant els gràfics a última hora en estacions com Barcelona Sants i altres, fent-los anar a treballar el dia de nadal i el mateix pretenen fer en any nou.
Ja coneixen aquests/ess companys/es la mena d’aquests personatges que no dubten en aprofitar-se del treballador més feble amb la finalitat de disfressar les xifres de participació i en nom de seguir gaudint ells com caps d’unes festes com sempre les han conegut, amb els mòbils apagats i tranquils perquè els pobres treballadors/es els cobreixen les esquenes gratuïtament.
També curiosament, estan sent particularment generosos amb les llicències en aquestes dates, quan en altres ocasions les han concedit amb comptagotes i als més “col·laboradors”. Per moltes voltes que vulguin donar-li, el col·lectiu d’Estacions ha manifestat amb rotunditat que exigeixen una millora en la qualitat de vida o almenys es vegin compensats a l’haver de treballar en dates que uns altres guanyant més tenen garantit el seu gaudi.
Lamentem que altres organitzacions sindicals, estiguin tan cecs davant aquest clam dels treballadors i encara dubten en posar-se al costat d’aquests, jugant patèticament amb “el no passa res, tot està tranquil” davant de l’empresa.
És inacceptable que la Direcció s’inhibeixi davant els viatgers i els treballadors mentre els problemes segueixen latents. Estacions està en lluita des de fa mes de dos anys i la xafogor del VCX que no cessa. Un malestar constant, que CGT no deixarà de denunciar, amb notes de premsa, repartiment de octavetes i promovent mobilitzacions o concentracions que anirem repetint per diverses estacions.
La nostra lluita cada vegada té més eco entre els usuaris i els ferroviaris. Perquè la deixadesa i l’abandó campen a plaer per tot ADIF, ja sigui en circulació, terminals, serveis logístics, administratius,…
La pròxima convocatòria serà en cap d’any, des de les 23:00 hores del dia 31 de desembre fins a les 01:00 del dia 2 de gener, i que no dubtem tindrà la mateixa participació o l’augmentarà. Exigim que s’obri una negociació ja per a tractar les nostres sabudes reivindicacions de quebrant, compensació del treball en fins de setmana i festius, turnicitat, estudi seriós del sistema de primes, garantia de futur, etc…
SFF-CGT
El 31 de desembre vaga a les estacions Adif-Renfe: “Les festes a casa” Llegeix més »
Copenhaguen accentua el fracàs de Kioto
Fracàs rotund disfressat d’acord plural, la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhaguen ha evidenciat la impossibilitat d’enfrontar-se a la crisi climàtica sense plantejar un canvi de model econòmic.
Copenhaguen accentua el fracàs de Kioto Llegeix més »
Les principals economies de l’Estat espanyol s’engreixen un 27% en temps de vaques flaques
Els rics no passen penúries ni en temps de crisis. En un any de recessió, com el que ara es tanca, les deu principals fortunes del país han elevat ja el seu patrimoni un 27%. Amos de grans companyies, que en la seva majoria cotitzen a l’Ibex 35, tenen 6.803 milions més en les seves participacions empresarials, més del que va costar la T4 de Barajas per la pujada de la borsa.
Després de perdre l’any 2007 entorn d’un 30% del seu patrimoni, va arribar 2008. Amb la fallida de Lehman Brothers i l’escàndol de Madoff (que va esquitxar al Banc Santander i als milionaris Alicia Koplowitz i l’indi Ram Bhavnani) i es va dur per davant més de 26.000 milions d’euros, entorn de la meitat de l’acumulat en les seves participacions en cotitzades. Amancio Ortega ha retirat 700 milions dels seus sicav sense haver de pagar al Fisco, fent valer la seva condició de mortal que està per sobre del bé i del mal (no parlem de semideus ni espectres, parlem de la burgesia).
CGT pel dret a la confidencialitat de les víctimes del franquisme
La CGT exigeix que el llistat de víctimes del franquisme no es lliuri a les associacions defensores d’aquest règim dictatorial que han demandat al jutge Garzón. CGT demandarà davant l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i l’Agència de Protecció de Dades, responsabilitats si hi ha hagut tals filtracions.
En aquests dies, hem tingut notícies pels mitjans de comunicació, que les associacions defensores del règim franquista que van demandar al jutge Garzón davant el Tribunal Suprem per prevaricació en el procediment obert en l’Audiència Nacional contra el franquisme per crims de lesa humanitat, presumptament, semblen haver tingut accés a les bases de dades i llistats de les víctimes desaparegudes (més de 143.000) lliurades per les Associacions per a la Recuperació de la Memòria Històrica i per la CGT.
CGT, com organització personada en el procediment davant l’Audiència Nacional per a demostrar, amb dades concretes de persones desaparegudes, els crims de lesa humanitat comesos durant dècades pel règim franquista, ha presentat el 28 de desembre davant el jutjat d’Instrucció nº 5 de l’Audiència Nacional i davant la sala 2 del Tribunal Suprem, sengles peticions formals per escrit perquè aquests llistats no siguin lliurats de cap manera a aquestes associacions profranquistes, al no existir autorització expressa referent a això i no tenir dret a això al tractar-se d’associacions no personades en la causa oberta en l’Audiència Nacional.
Així mateix, CGT presentarà escrit davant l’Agència de Protecció de Dades sol·licitant la seva intervenció i el seu dictamen sobre les possibles negligències comeses en cas que aquests llistats de víctimes s’hagin fet públics o s’hagin lliurat a aquestes associacions que obertament fan apologia del franquisme.
CGT denuncia públicament i exigeix amb total rotunditat:
* Guardar el secret procedimental i que els llistats no es lliurin a altres associacions no personades davant l’Audiència Nacional.
* Guardar en secret el nom i la identitat de les víctimes. No es pot atemptar contra la intimitat i la confidencialitat de les dades personals.
* Diferenciar molt clarament la causa presentada contra el jutge Garzón i la causa presentada contra els crims del franquisme, sent totalment innecessari que els llistats de víctimes del franquisme es puguin usar impúnement perquè certs grups i associacions presentin la seva demanda contra el jutge.
Per a CGT aquest tipus de fets representa, una vegada més, la injustícia que tradicionalment es ve cometent contra les víctimes, contra el sofriment dels seus familiars, contra les associacions i organitzacions vinculades ideològicament amb aquestes víctimes. Estem davant una prova més de la dependència que el nostre sistema democràtic segueix mantenint amb el passat règim. Aquesta democràcia segueix tenint una assignatura pendent, la de no haver fet justícia amb el passat, no ha buscat la veritat, no ha assumit la recerca de les milers i milers de persones desaparegudes, no ha anul·lat les sentències judicials franquistes, no està permetent la inscripció en el registre civil de les milers de persones desaparegudes.
Aquesta democràcia segueix ignorant la condemna expressa dels horrors del règim franquista permetent l’extorsió dels sentiments dels familiars de les víctimes, havent de suportar ara la indefensió davant el presumpte mal ús que es puguin estar fent de les seves identitats, dels seus noms, sense cap tipus de respecte pels seus esforços, vivències i història.
Com CGT diem que ja n’hi ha prou de seguir negant i jugant amb la història i la memòria social del poble, dels seus treballadors i treballadores, prou de seguir-se rient de la justícia i de la veritat.
CGT pel dret a la confidencialitat de les víctimes del franquisme Llegeix més »
Marroc-Espanya: Molt més que bons veïns
Acords econòmics i geoestratègics marquen les bones relacions de la UE i l’Estat espanyol amb el Marroc. A canvi el regne alauita és una peça clau per al control migratori i la seguretat.
Marroc-Espanya: Molt més que bons veïns Llegeix més »
1910-2010: Cent anys d’Anarcosindicalisme
MANIFEST 100 ANYS D’ANARCOSINDICALISME (1910-2010)
Fa ara 100 anys el coratge i la rebel·lia d’un grapat de dones i homes va fer que el món comencés a canviar de base.
Conscients que l’emancipació dels treballadors i treballadores només podria realitzar-se per l’acció directa de la mateixa classe treballadora, gents sotmeses de totes condicions i oficis van decidir organitzar-se autònomament com a persones lliures i assumir el destí de les seves vides en comunitat al marge d’amos, governs i supersticions.
1910-2010: Cent anys d’Anarcosindicalisme Llegeix més »
El govern regala a les empreses 400 milions d’euros en bonificacions a la Seguretat Social
Les empreses estalvien 400 milions d’euros per les ajudes per a sostenir ocupació
En l’últim any, 450.000 persones han pogut conservar el seu lloc de treball gràcies a les subvencions del 50% en les cotitzacions socials en els expedients de suspensió. És una paradoxa dels temps de recessió, però és veritat: sostenir els llocs de treball, que amb les seves cotitzacions financen la Seguretat Social, costa molt diners a l’Estat, a través dels Serveis Públics d’Ocupació.
Així ho ratifica el primer balanç sobre les bonificacions en les cotitzacions socials que reben les empreses per mantenir el lloc de treball a les persones incloses en expedients de suspensió d’ocupació. Aquesta mesura està inclosa en la llei de manteniment i foment de l’ocupació i protecció de l’atur que acaba d’aprovar el Parlament, i que, en principi, va ser el Reial decret Llei de 6 de març. El Govern va aprovar llavors aquesta norma amb caràcter d’urgència per a intentar plantar cara a l’efecte de la recessió en el marcat de treball.
Des d’octubre de 2008 fins a setembre de 2009, les empreses havien estalviat 400 milions d’euros en les subvencions en les cotitzacions socials de 450.000 treballadors afectats per aquest tipus d’expedients, segons les últimes dades del Ministeri de Treball i Immigració. El càlcul està realitzat tenint en compte la subvenció diària de 8,68 euros per treballador a partir del salari mig; el nombre de dies de la suspensió i la xifra de treballadors afectats.
El balanç està fet des d’octubre de 2008 perquè la norma té aquest caràcter retroactiu i estén els seus efectes fins als expedients de suspensió d’ocupació que es facin fins al 31 de desembre de 2010, independentment de la possibilitat que el Govern pugui habilitar nous terminis, si així ho requereix la situació de l’economia i de l’ocupació. Clar que, a canvi de rebre aquesta ajuda per treballador en suspensió d’ocupació, les empreses han de complir una condició: mantenir en plantilla al treballador afectat, almenys un any després de l’expedient de suspensió.
Precisament, les empreses implicades en aquests expedients van tenir un esglai durant la tramitació parlamentària de la norma. En el primer pas del projecte pel congrés dels Diputats, Izquierda Unida va aconseguir incloure una esmena que ampliava el compromís obligatori de les empreses a mantenir al treballador en plantilla després de l’expedient de suspensió. El període passava d’un a dos anys, el que contradeia moltes decisions preses per les companyies, d’acord amb els seus comitès d’empresa i, en conseqüència, podia produir directament una onada d’acomiadaments directes, davant la incertesa de la situació econòmica.
Feliçment per a les companyies, el Senat va reconsiderar l’esmena i va tornar a retallar a un any el període obligatori de mantenir en plantilla al treballador afectat per la suspensió d’ocupació. Donat el volum de l’estalvi de 400 milions d’euros produït en les empreses per les subvencions de cotitzacions, la rectificació del Parlament va ser extraordinàriament important. Les empreses que incompleixin aquesta condició estan obligades a retornar les ajudes. Fins i tot, durant la negociació del paquet de mesures d’ajuda a l’ocupació i de protecció de l’atur, la patronal va intentar que les subvencions arribin al 100% de les cotitzacions socials per contingències comunes, però el Govern i els sindicats es van negar. Precisament, el Govern s’ha compromès amb la patronal CEOE i amb els sindicats CCOO i UGT a estudiar, a partir de gener, una modificació d’aquesta reforma per a intentar estendre-la en el teixit de l’economia, seguint l’exemple industrial d’Alemanya.
700 milions en despesa fiscal en l’acomiadament col·lectiu
La mateixa llei de foment i manteniment de l’ocupació i protecció de l’atur ha introduït una modificació molt important en la fiscalitat de l’acomiadament col·lectiu en els expedients de regulació d’ocupació. Totes les extincions de contracte produïdes en aquestes condicions des del passat 6 de març tindran una exempció fiscal en la quantia de la indemnització fins als 45 dies per any de treball. D’aquesta manera, l’acomiadament col·lectiu queda equiparat fiscalment al de caràcter improcedent, que no tributa fins als 45 dies per any de servei en l’empresa.
Fins ara, la indemnització en l’acomiadament col·lectiu per causes econòmiques, tecnològiques, organitzatives i de producció tenia una exempció fiscal equivalent a vint dies per any de treball, però sengles esmenes de CIU i del PP van modificar aquesta situació en la tramitació de la llei en el Congrés. El Govern va aconseguir que la reforma entrés en vigor a partir dels expedients de regulació d’ocupació produïts a parir del passat 7 de març, que va ser quan va entrar en vigor el Reial Decret, que després es convertiria en llei. En tot cas, el cost de la reforma per a les arques d’Hisenda en 2009 és de 695 milions d’euros. El Govern ha fet aquest càlcul tenint en compte un perfil de treballador amb un salari mig de 22.000 euros anuals, amb 12 mensualitats, i un mínim de deu anys en l’empresa abans de l’Expedient de Regulació d’Ocupació.
Extret de Kaos en la Red: www.kaosenlared.net/noticia/gobierno-regala-empresas-400-millones-euros-bonificaciones-seguridad-s
Projecció a Reus del Documental “Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera”
El dijous 14 de Gener del 2010, a les 20:00h. tindrà lloc la projecció del documental: VIVIR DE PIE, LAS GUERRAS DE CIPRIANO MERA, a la Sala d’Actes del Centre de Lectura (c/Major 15, Reus).
VIVIR DE PIE: LAS GUERRAS DE CIPRIANO MERA
Direcció: Valentí Figueres.
Gènere: Documental. Espanya, 2009.
Durada: 123 minuts.
Projecció a Reus del Documental “Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera” Llegeix més »
Ha sortit l’últim número de la revista Illacrua, “18 anys, 18 reptes”, abans de la seva fusió amb el setmanari Directa
Ha sortit l’últim número d’Illacrua, “18 anys, 18 reptes”, un monogràfic que repassa els principals temes que la revista ha tractat durant la seva trajectòria, il·lustrat amb algunes de les portades més significatives.