A tall de presentació, sols un nom: Comitè Invisible. I les seves diverses publicacions, que segueixen un fil subterrani, gairebé clandestí, que enllaça amb la Internacional Situacionista i la crítica de la societat de l’espectacle; la darrera és Als nostres amics (2014).

La seva fama mundial la degueren a La insurrecció que ve (2007); a partir d’ella, muntatges policials i polemistes mediàtics van intentar encolomar-los l’identificador «subjecte terrorista».

«La crisi no és un fet econòmic, sinó una tècnica política de govern». A les tècniques de govern semblaria que merament hi oposarien —en una lectura superficial (diguem-ne periodística) de les obres esmentades— un elogi de la insurrecció per l’amor a la insurrecció. Efectivament, els diversos capítolsd’

Quan era nen a vegades anàvem al circ, quan encara es podien exhibir animals a la pista, i recordo sentir molt intensament la sensació de perill en alguns números d’ensinistradors o equilibristes. Però n’hi havia un que em cridava força l’atenció, un clàssic del ‘més difícil encara’: la malabarista de plats xinesos. Es tractava de posar plats a la punta de pals i fer-los girar continuament, mentre estiguessin en moviment no caurien al terra. On estava el problema? Bé, doncs que cada vegada hi havia més pals i plats donant voltes.