En l’article “L’estat propi i la independència dels Països Catalans”, el company Jordi Martí Font ens deia que no defensa un “independentisme de dretes”. Aquest independentisme que, “encara que s’anomeni a si mateix “transversal” (…) és el responsable d’haver tret al carrer la major manifestació independentista de la història de les quatre províncies”. I al que acusa de “fer pactes amb el PP que deixaran la majoria de la població d’aquesta terra mítica que diuen que volen alliberar en la misèria”. És a dir: “deixar a la gent sense sanitat, ni educació de qualitat, protegir els bancs que ens roben amb participacions preferents o qualsevol altre invent, protegir a “la Caixa” i els seus muntatges empresarials de la desobediència ciutadana, rebaixar els salaris de la majoria per -diuen i menteixen- sortir de la crisi -robatori- o aplaudir a la policia quan obre el cap a la gent que l’única cosa que fa és exercir el dret de ciutadania i protestar…” I perquè no quedi cap dubte del per què no defensa aquest “independentisme de dretes” ens precisa que “una part important dels patrocinadors de la manifestació han fet això mateix en els últims anys i en els últims mesos i setmanes i no esveu per cap part cap intenció de canvi”.

Independència sempre, Estat mai més: revolució proletària
internacional !!!

“Veritablement, encara no hem sortit de la humiliació. Però, el món volta, la història canvia i s’apropa un temps, d’això n’estic segur, en que ja no estarem sols.”

L’amplitud de la manifestació del 11 de setembre 2012 a Barcelona i el seu tarannà fervorosament independentista han suscitat una allau de reaccions contraposades que van des de la preocupació per un eventual desmembrament d’Espanya fins a l’esperança d’un nou horitzó de llibertat per a Catalunya.

Per molt que estiguessin reunides totes les condicions per a fomentar una participació massiva, insistència dels mitjans de comunicació àudio-visuals, exhortacions de les institucions de govern, frustració per les repetides negatives del govern d’Espanya a acceptar les propostes d’ampliació de l’autogovern català, crispació per la situació laboral i per les retallades socials, sentiment d’un desequilibri injust entre la contribució econòmica de Catalunya a la hisenda estatal i la tornada rebuda per la societat catalana, etc. etc., la veritat és que l’afluència va desbordar totes les previsions i crec d’aquesta forma un autèntic “esdeveniment” en el ple sentit de la paraula. Per a la CGT és obvi que l’esdeveniment enllumenat per aquesta manifestació no pot ser ignorat ni infravalorat i requereix un posicionament sense ambigüitats.

Per a començar, convé deixar clar que la perspectiva d’un eventual desmembrament d’Espanya no és un tema que preocupi gens ni mica a la CGT, sinó que constitueix una perspectiva encoratjadora. Bé sabem que Espanya, igual que tots els altres Estats-Nació, s’ha construït històricament sobre la base d’un exercici de poder, més o menys cruent segons els casos, que ha integrat en un conjunt territorial i polític determinat la diversitat originària de les comunitats existents en aquest territori.

També sabem que el propi d’un Estat-Nació consisteix a crear una transversalitat que difumina sota una mateixa adscripció identitària les feridores i insuportables diferències entre les diverses posicions socials. Tan espanyol resulta ser un ric com un pobre, un explotat com un explotador, i tots queden germanats sota la fal·làcia d’una mateixa pertinença nacional que crea la falsa il·lusió d’una comunitat d’interessos i que, d’altra banda, ni és natural, ni és necessària, ni és eterna.

Per descomptat, al·ludir a la preservació de l’actual configuració territorial d’Espanya per a oposar-se a la secessió de qualsevol de les comunitats o dels col·lectius que la integren és una cosa que no té cabuda en els postulats de la CGT. El dret a decidir per si mateix, el dret a l’autodeterminació de qualsevol comunitat, estan inscrits en el ADN de l’anarcosindicalisme igual que ho estan l’eradicació de l’explotació i l’exigència de justícia social.

No obstant això seria d’una basta ingenuïtat creure que hem d’involucrar-nos automàtica i necessàriament en qualsevol lluita per l’autodeterminació sense valorar quines són les seves característiques i els seus objectius. No es tracta solament que siguin massa les batalles i les guerres que ens sol·liciten amb extrema premura perquè sigui indispensable detenir-nos a fixar prioritats, és sobretot que les característiques i els objectius de determinades lluites les allunyen irremeiablement del que forma part de les lluites que ens són pròpies.

Per descomptat, en tant que Organització anarcosindicalista, la lluita per aconseguir que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa no és la nostra lluita, per molt que milions de persones reclamin aquesta nova configuració política. Tampoc formen part de les nostres lluites aquelles que mobilitzen imaginaris nacionalistes, i menys si esdevenen en un dia institucionalment i oficialment fixat per a expressar el sentiment nacional.

Ja hem dit que la pertinença nacional constitueix una afirmació de transversalitat que emmascara profunds antagonismes de classe, i no hi ha dubte que la transversalitat constitueix sovint una condició perquè puguin congregar-se grans multituds. La transversalitat ha estat justament recalcada com una característica de la manifestació del passat 11 de setembre, una transversalitat que unia en un mateix crit d’“independència” a qui estan manejant les tisores i a qui estan sofrint les retallades.

Perquè la independència és un projecte polític que solament pot avançar eficaçment si és àmpliament transversal, si ho impulsen banquers i desnonats, si ho promouen Consellers d’Interior com Felíp Puig i acampats de la Plaça Catalunya apallissats per les forces sota el seu comandament, si ho afavoreixen la burgesia catalana i els desocupats catalans, queda clar que la lluita per la independència no forma part de les nostres lluites. I això no significa en absolut que la CGT pretengui entorpir gens ni mica el camí cap a la independència de Catalunya, tan sols significa que aquesta no és la seva lluita. És més, CGT considera que el fet que la manifestació del 11 de setembre contribueixi a crear un nou escenari polític en el qual s’afeblissin els ressorts de poder de l’Estat Espanyol, i es relaxessin els seus mecanismes de control sobre part del territori que domina actualment, constitueix un element summament positiu.

Per a concloure, és hora de tornar al titular d’aquest comunicat, ens sembla necessari advertir molt seriosament contra la instrumentalització nacionalista dels treballadors que viuen en altres comunitats de l’Estat Espanyol i contra la instrumentalització nacionalista dels treballadors que viuen en la comunitat catalana, perquè res seria més desolador i perjudicial que veure als treballadors allistar-se sota una o altra bandera nacional, encara que sigui pacíficament com no podria ser d’altra forma, en contra dels seus germans de classe.

* Tomás Ibáñez és professor universitari, militant anarcosindicalista i afiliat a la CGT

El 16 de maig del 2012, vaig participar en un debat organitzat per Òmnium Cultural a Tarragona sobre la independència de Catalunya a partir de la publicació del llibre coordinat per Roger Torras “Per què volem un estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya”, dins del cicle de xerrades-debat “Reflexions a l’entorn de Catalunya, nou estat europeu”.

A la xerrada, compartida amb Roger Torres, coordinador del llibre, l’exalcalde de Valls Jordi Castells i el professor de Filologia Catalana i escriptor i Magí Sunyer, hi vaig defensar diversos punts sobre l’alliberament nacional i social en què ara m’allargaré després que el Josep Cots, d’Òmnium de Tarragona i amic, m’ho demanés unes quantes vegades.