El dissabte 18 de setembre em trobava en la mani anarcosindicalista que convocàvem a Barcelona, al costat de CNT (Joaquín Costa) i SO. Acompanyat d’un bon nombre de militants i amics de la CGT, baixàvem per Pelai (el carrer), quan reconeixia a un vell company del sindicat. No diré el seu nom, doncs és el que menys importa, l’important va ser la conversa que vam mantenir. Que per cert a mi em va deixar perplex, fins al punt que després d’una quantes cerveses, no puc deixar de pensar que aquest company semblava més un agent quintacolumnista infiltrat en la nostra organització que un militant anarcosindicalista.

La qüestió és que el company, per anomenar-lo d’alguna forma, em va venir a dir les següents reflexions que vull fer arribar a tota la militància cegetera, amb el propòsit que estigui alerta dels derrotistes i arribistes que pululen per l’organització.

Passo a transcriure de forma ràpida aquestes reflexions, ja que el fet fer-lo em crea desassossec i ràbia:

“Quatre reflexions, d’un neci confederal, sobre el que alguns i algunes pensen en la confederació i que poden no sentar molt bé en la mateixa. Que ningú s’espanti, solament pretenen ser una espècie d’antídot davant els excessos de entusiasmes davant aquest esdeveniment que ens ve damunt, perquè després les frustracions no siguin de campionat i serveixin per a justificar l’escaqueig militant en l’organització. Aquest dia sabrem estar a l’altura de les circumstàncies, no solament com persones decents, també com militants anarcosindicalistes, que una cosa no hauria d’excloure l’altra.

– Un sindicalisme únicament reivindicatiu en qüestions salarials i laborals, pot acabar sent un sindicalisme purament corporativista, si darrere no té un substrat ideològic anticapitalista i per tant compromès amb el canvi social.

– Estem parlant d’un sindicalisme de serveis o de base “múltiple” com es deia a principis del segle passat, de mútues de socors, cooperatives, assegurances d’atur i jubilació, accidents etc.… totes elles activitats complementàries del sistema capitalista a les que avui dia s’afegixen formació contínua, negoci immobiliari, plans de pensions etc, exemples d’aquest sindicalisme groc i mercantil, a més d’UGT i CCOO, els tenim en el sindicat de pilots, el de controladors, el de guàrdies civils, i pròximament, no trigarà, el de capellans i cardenals i altra escòria clerical.

– Per tant, res de nou, quant als convocants d’aquesta nova vaga general, ja els coneixem de sobres, i sabem com actuen abans i després de cada convocatòria. Res de nou diem, perquè precisament aquesta va ser una de les causes principals, l’actuació d’aquest tipus de sindicalisme com comparsa inofensiva al sistema capitalista, per les quals el moviment obrer en l’estat espanyol es va obrir a noves perspectives: SO al principi i després la CNT. Enfront d’aquest sindicalisme domesticat es proclamava la necessitat d’un sindicalisme revolucionari i d’un sindicalisme anarcosindicalista. Sindicalisme compromès amb la lluita anticapitalista que plantejava la ruptura social de la qual parlem.

– Per tant, igual que llavors, des de la CGT no ens cansem de reivindicar un sindicalisme compromès en la lluita contra el capital, autònom de partits, assembleari en la presa de decisions, partidari de l’acció de directa en tots els seus àmbits d’actuació, un sindicalisme basat en el suport mutu i en la lluita de classes que ha d’anar més enllà de les reivindicacions purament economicistes i laborals. No es busca solament el cobrir el simple sustent material de les persones, sinó la llibertat total de l’individu .

– En aquest sentit l’narcosindicalismo va néixer com resposta i com necessitat per a la classe obrera, resposta i necessitat que porten el mateix germen d’antiautoritarisme que proclama la necessitat d’aconseguir el poder, no per a mantenir-lo per una avantguarda d’obrers il·luminats amb carnet de partit, sinó per a destruir-lo: al crit de ni déu, ni amo que proclamaven els obrers llibertaris i revolucionaris de fa un segle, avui dia hauríem d’afegir: ni déu, ni amo, ni sindicats canalles, ni polítics de torn.

– El beneit del Bob Dylan deia que els temps estaven canviant, en realitat qui realment canvia, no són solament els temps, sinó també les persones. El seu cas per exemple, que de rebel sense causa (això crec que ja ho diu tot) passa “a besa culs” del sant pare de Roma. En fi un impresentable que canta com els Àngels, al que caldria dir-li, que molt a pesar seu, els temps no han canviat tant.

– I el present exigeix una vegada més unir i coordinar lluites de les anomenades “minories conscients i afins” quant a tàctiques puntuals clarament anticapitalistes, i una vaga general per molt nyap que hagi estat la seva convocatòria i demés, és sens dubte un una oportunitat per a donar una bona puntada en el cul al capital i al sistema polític en conjunt.

– Hem de tenir en compte que la “vaga general” com tàctica sindical, és una mesura de lluita directa i contundent contra el capital, i per tant s’ha de plantejar el més àmpliament possible i s’ha de basar, per al seu èxit, en la solidaritat de tots els sectors de classes populars: treballadors, estudiants, desocupats, exaturats en atur però formant-se, (nova categoria social inventada pel bambi de Zapatero) i resta de moviments socials amb sensibilitats anticapitalistes i antifeixistes.

– Per què pretén aquest neci tocar els nassos al personal i cataloga de fracàs anunciat aquesta Vaga General?

– Perquè creu que aquesta V.G. es fa per a seguir pactant i no per a la retirada de totes les mesures antisocials, que aquest govern està implantat a dictat de les estructures internacionals del neoliberalisme salvatge del BM, FMI i altres.

– Perquè s’anuncia com un espectacle mediàtic a tres mesos vista: “passin i parin d’aquí a tres mesos, mentrestant nosaltres justificarem que som uns sindicalistes seriosos i compromesos en la lluita de classes.” És, en definitiva, una vaga espectacle amb continguts tràgico-còmics, on el final s’albira des dels seus inicis.

– A més es convoca des de les cúpules sindicals, cap avall a les seves estructures orgàniques i burocràtiques. Tots els “liberal alliberats” a passar llista. Avui toca bandereta, gorra i foto en comunió piquetera després d’una pancarta.

– En definitiva, per que no és una vaga preventiva sinó una Vaga analgèsica per a tractar de calmar a unes bases sindicals totalment espantades i desorientades, davant el fantasma de la crisi econòmica que recorre tota Europa (en això l’avi Marx sembla que no es va equivocar, solament que es va confondre de protagonista molt al seu pesar, sens dubte), davant el fantasma dèiem de la crisi econòmica i la fractura social que està implicant.

Malgrat tot el que he dit, per què considera aquest neci que malgrat tot s’ha d’estar en el carrer aquest dia i donar una resposta contundent al capital. Per diverses raons:

– La primera i mes important, per respecte a les nostres decisions orgàniques i pel compromís que ens uneix a la resta de la militància anarcosindicalista en la nostra confederació.

– Per que molts i moltes no ens resignem amb una jornada de lluita per a defensar els nostres drets socials i laborals: volem més, vagues indefinides i mobilitzacions permanents. Volem obrir nous debats sobre la necessitat o no de recuperar altres formes de lluita, analitzar si les vagues generals mediàtiques són tan importants com ens volen fer creure, o potser hauríem de recuperar altres formes de plantar cara al capital: com el boicot, el sabotatge, el label…)

– Perquè volem cridar ja n’hi ha prou a l’expoli que el capitalisme terrorista amb la complexitat covarda de tota la classe política, està fent als assoliments socials de la classe treballadora.

– Perquè estem cansats de tant diàleg social, aquest conte que ja dura massa anys, on la classe obrera ha anat de pacte en pacte i de derrota en derrota. menys pacte social i més ruptura i canvi social, això és el que necessitem.

– Perquè, demanem la retirada immediata de la reforma laboral, del decretazo, (per cert no estaria malament recuperar la consigna de “a mala paga pitjor treball”). Retirada, també, de la immediata reforma de les pensions i totes les reformes estructurals imposades pels Chicago boys i altres escòries neocons, gurús del capitalisme del desastre, que en aquest país, en concret, des de l’Estatut de Treballadors fins als nostres dies, no han deixat de provocar precarietat laboral, econòmica i social.

– Prou de capitalisme canalla i de Sindicats domesticats, tots i totes al carrer el 29 de setembre, malgrat tot ….”

Més o menys, he intentat recollir tot el que l’atabalat company em va anar comentant fins a arribar al final de la mani. En fi, que la militància jutgi i valori el que jo crec que no són més un munt de ximpleries d’un neci a la recerca d’afecte “ideològic”. I marxo corrent que tenim assemblea de la Federació Local per a l’acció piquetera del dia 29.

Ens veiem en el carrer.

Salut i encert .