Tant el procés del 29-S, com el dia material mateix de la Vaga General, expressió del conflicte de confrontació de forces entre el món del treball -sobretot de l’ocupació-, i el capital (empresariat, mercats i la classe política que els representa), és que no han estat capaces de trencar “l’encanteri” i el “miratge” en el qual es troben -ens trobem-, subsumits les classes populars, les classes assalariades.
La realitat segueix mostrant o millor, demostrant, aquesta paradoxa de difícil resolució. D’una banda els nostres desitjos (els de la majoria social, les víctimes de l’acció bàrbara del capitalisme i en particular en resolucions de les seves crisis), se segueixen movent entre “la bona voluntat” d’esperar un canvi de cicle econòmic: tornar a tenir ocupacions (explotats i precaris), tornar a tenir capacitat d’endeutament (crèdits consum, hipoteques, etc.), tornar a un estat de benestar encara que sigui cada vegada “més concertat”, “més privat” (educació, sanitat, transport), i d’altra banda, l’avanç i desenvolupament del cicle de la desposesió de les classes assalariades i populars i la cada vegada major desigualtat, que en el capitalisme es troba.
El procés fins al 29-S, fins a la VG és significatiu i en ell trobem claus explicatives, que ens ajudin a discutir del demà. Per a CGT almenys aquest procés va començar fa més de dos anys, mentre que per a CC.OO i UGT, solament té de vida menys de 6 mesos i només comença davant el canvi de ruptura de les regles de joc per part de l’empresariat i tota la classe política, representada pel PSOE en la Taula de Diàleg Social. Diàleg Social o Concertació Social que durava més de 6 anys (des del 2004).
En aquest procés no han caigut certs mites en els quals s’han constituït les relacions socials i laborals en la dècada de “la xocolata del lloro” de l’economia espanyola (1998-2007), és a dir, sobre les bases materials i ideològiques sobre les quals es construïa dia a dia aquesta realitat de barbàrie. El mite del productivisme-desarrollisme-consumisme, sense límits ecològics, mediambientals i socials, si cap, encara més, ha sortit reforçat.
Des del costat dels Sindicats CCOO i UGT i un ampli espectre de l’arc parlamentari, pel cap alt que s’arriba és a teoritzar, sobre un “nou model productiu”, basat, com no, en la competitivitat. Ara no sobre el “totxo”, però si sobre la reactivació de la demanda (consumir i consumir per les classes populars) i des del costat polític social-liberal, sobre supòsits falsos, tramposos i “enganya-babaus”, condensats tots ells en una Llei d’Economia Sostenible (LES).
El cabrejant és que els uns i els altres, capital – treball, aplaudeixen mesures absolutament contràries al que s’enuncia (desenvolupament sostenible): finançar compra d’automòbils, finançar grans infraestructures viàries (alta velocitat i autopistes), finançar la gestió privada de tot allò públic que faci olor a negoci (pensions, hospitals, comunicacions, etc.), finançar els beneficis empresarials per totes les vies possibles (subvencionant la contractació, els costos laborals, la impositiva).
L’altre mite significatiu (hi ha alguns més), és el del conflicte, la lluita col·lectiva, com garantia dels drets (laborals i socials) i la llibertat. El procés ha estat per a la CGT una lluita molt desigual en el convenciment del món salarial i del social que la recerca del “benefici privat” no havia de ser la lògica que regís les relacions socials.
La nostra ètica sindical de cooperació, repartiment del treball, repartiment de la riquesa i prou per a tots i totes, era “matxacada” ERO darrere d’ERO, acomiadament després d’acomiadament, dobles escales salarials i flexibilització després de flexibilització del temps de treball, de la jornada, de les condicions de treball, per empresaris, sindicats CCOO i UGT i classes polítiques.
En aquest procés tan curt, qui van ser garants d’un capitalisme de casino, especulador i “global” van sostenir i, el més greu és que encara ho sostenen, doncs no se’ls coneix crítica o autocrítica referent a això, que l’economia espanyola estava molt ben inserida en la UE, matisos a part. En aquest procés, els ha faltat legitimitat per a convèncer a les classes assalariades que ara toca canviar la música, que ara toca el conflicte, la lluita col·lectiva. El personal camina “mosquejat” i seguirà caminant bastant temps, doncs no entenen gens bé ser educats des de l’individualisme, com garantia de les seves ocupacions, els seus consums, les seves rendes, etc. I, en menys de 6 mesos pretendre canviar el pas.
El conflicte com necessitat de realitzar-lo, materialitzar-lo, si ha calat en la classe obrera que va anar a la Vaga General el 29-S, la classe obrera industrial i de serveis de neteges, transports, que representa numèricament el que representa, entre un 18% a un 22% i classe obrera on es troba la major sindicalització.
La desestructuració de la Classe Obrera és de tal intensitat, que ni funcionariat (aquests tampoc van anar a la seva), com treballadors en general dels sectors públics, bé generals, bé autonòmics, bé locals, ni la majoria dels treballadors/es assalariats enquadrats en el sector Serveis (hosteleria, turisme, comerç gran, mitjà i petit), que ocupen al 73% de tota la població activa d’aquest país, i els desocupats/des, han comparegut i el conflicte l’han “patit”, amb por a perdre les condicions precàries per cabreig “del patró” (ocupacions i salaris) i amb cabreig absolut molts, doncs davant la pèrdua massiva de les seves ocupacions, els sindicats sostenien que “no s’havia agredit als drets laborals”.
La VG del 29-S, no va poder ser “seguida”, no només no secundada, per més del 70% de la població activa i es fa necessari pensar i reflexionar del perquè i mirar en clau del dia després i una conclusió (de segur hi ha algunes més) és que aquesta Classe Obrera d’hosteleria, del petit, mitjà i gran comerç, de les contrates i subcontrates, del telemarqueting, dels desocupats/des, dels que treballen en l’economia submergida, que representen numèricament la majoria d’assalariats/des, se sentien aliens a les reivindicacions més immediates, les que mobilitzen consciències i cossos, doncs entenen que els seus contractes, els de tota la vida laboral que porten, han estat sempre febles, precaris i d’absoluta “llibertat patronal” per a disposar d’ells i acabar-los quan li dóna “la gana” i amb minsa indemnització.
Aquesta classe obrera considera que els drets laborals (els que han estat ignorats, trepitjats i robats amb la Llei 35/2010 de Reforma Laboral), entesos com pertinença, és a dir més enllà de la retòrica jurídica, mai els han conegut, després difícilment anaven a anar a una lluita per alguna cosa que els és “aliè” i pertany als “altres” (als de 45 dies, als industrials, als de les grans empreses, als treballadors de banca, etc.).
La pràctica sindical de CGT, no només la teorització, es troba inserida només en part en aquesta classe obrera “no compareixent” i el matí, el dia després, requereix que els assalariats i assalariades i les classes populars ens canviem el “xip” i duguem a les nostres pràctiques quotidianes el conflicte, la lluita com l’única garantia de les nostres ocupacions, els nostres salaris, les nostres condicions de treball i de vida i la nostra llibertat.
Desiderio Martín Corral
