No ens enganyem pas. Que les persones més riques de França o Alemanya demanin pagar més impostos no és cap símptoma de solidaritat. Es tracta, més aviat, de la obertura d’una petita vàlvula d’escapament per alleugerir pressions. Tots els sistemes socials moderns han estat profundament desiguals i tots, d’una o altra manera, han generat un sistema ideològic que justificava aquestes desigualtats i que feia que la majoria acceptés les normes del joc i assumís com a natural l’existència d’una minoria privilegiada.

Fent una burda síntesi del que els teòrics de l’estratificació social han filosofat durant prop de dos segles, l’axioma sobre el que es justifica la desigualtat en el sistema capitalista és la competitivitat i la necessitat de premiar el talent, el merit o el treball. Durant els darrers trenta anys d’imposició ideològica neoliberal, a la opulenta societat occidental, la majoria social “de classe mitja” no ha vist cap problema en que uns quants afortunats gaudissin de comptes corrents amb saldos astronòmics. Suposadament l’elit potentada, amb la seva capacitat inversora, dinamitzava l’economia, generava llocs de treball i creava teixit empresarial alhora que se li atribuïa algun tipus de merit reforçat per les èpiques històries de homes-fets-a-ells-mateixos que havien forjat la seva fortuna a base de treballar durament des de la tendra adolescència.

Europa, novembre del 2011. En pocs dies, després d’intenses setmanes d’amenaces en forma de casuals caigudes de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d’economia, la Unió Europea ha vist com “els mercats” dictaven qui havien de ser els nous caps de dos dels seus estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs. Finalment, els polítics ja no obeeixen el poder econòmic perquè ara és el poder econòmic qui ha pres les regnes dels estats.

No crec en conspiracions planetàries ni en trames mundials de malèfics que manen des de l’ombra més que no pas els que posen la cara com a suposats “amos”. De la mateixa manera, però, no crec tampoc en tantes coincidències i menys encara que una crisi d’aquesta magnitud que envia a la misèria i a la mort, dia rere dia, milions de persones no tingui culpables o com a mínim, responsables. Per això assenyalo aquestes coincidències i curiositats i les continuaré assenyalant aquí.