Passar dels actuals 15 últims anys cotitzats per a calcular la pensió (en el 85 eren els dos últims!) fins als 20 o 25 anys suposarà un nou i brutal retallada de les pensions públiques.
És la vuitena vuitena vaga general contra el pla d’ajustament que es realitza en aquest país en resposta a les salvatges mesures llançades pel govern.
El número 123 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
El repte de continuar…
– Reportatge:
En acció contra el neoliberalisme consumista
CGT proposa als moviments socials convocar conjuntament una vaga de consum el 21 de desembre
La CGT es troba amb els moviments socials de Catalunya
Manifest en suport a la vaga de consum del 21-D
Dia sense Compres 2010: Un dia sense compres, 364 de consum crític
– Treball-economia:
Després del 29-S, continua la lluita
La Reforma Laboral porta més atur i més contractació temporal
Zapatero ataca de nou… per a robar al poble i donar-ho a les empreses
Que no ens toquin… les pensions
Pel repartiment del treball i la riquesa, continuem lluitant
Claus de l’ofensiva contra les pensions i les condicions laborals
Vaga general defensiva i de ruptura
Propostes de CGT contra les corrupteles i la crisi a la UAB
Qui té por del FMI
La Conselleria d’Educació dóna marxa enrere amb la jornada intensiva de juny
Apunteu cap a dalt! Sempre cap a dalt!
La Federació de Transports de la CGT va fer entrega ahir al Ministeri de Treball i Immigració un document en què reclamen que els conductors de transport per carretera es puguin jubilar als 60 anys amb el 100% de la seva prestació de jubilació.
Davant les mesures que anuncia el govern de Zapatero de retardar l’edat de jubilació als 67 anys els treballadors del transport per carretera passen a l’ofensiva per exigir la jubilació als 60 anys.
La vaga del 29 de setembre va servir perquè el Govern i els agents socials guanyessin temps amb vista a la reforma de les pensions, que començarà a tramitar-se a principis de 2011. Els ecos de les protestes massives a França contra la reforma de les pensions i de l’edat de jubilació han retornat a l’actualitat les maniobres d’assetjament al sistema públic per part dels gestors de fons privats, un negoci que aspira a substituir, progressivament, l’actual sistema de repartiment, per un de capitalització, és a dir, un sistema lligat als vaivens dels mercats financers.
Treure els 426 € als desocupats de llarga durada és una bona mesura per a sortir de la crisi. La fórmula és vomitivament senzilla: es tracta de carregar la crisi sobre els més desfavorits dels més desfavorits. És dur fins al final la lògica que es ve aplicant durant tot el procés iniciat amb la crisi de les entitats financeres: donar als rics prenent-nos a tots, de manera especial als que menys tenen, els pitjor situats.
Hem avançat molt des d’allò de que “la guerra era la continuació de la política per altres mitjans”, unit al que “la política era la continuació de l’economia per altres mitjans”, hem avançat en la mesura que avui no existeix separació entre economia, política i guerra.
La retirada dels 426 € és un declaració de guerra en tota regla, per si no havíem entès que el salvament de les entitats financeres pels diners públics, la generació de cinc milions de desocupats, la Reforma Laboral com atac a les condicions de treball, l’assalt a les pensions… eren ja declaracions de guerra. Estem en guerra, ningú ho dubti, i l’enemic som tots nosaltres en quant persones amb drets. Però també som l’atacant, en tant consumidors, estalviadors, votants, ciutadans com déu mana…, en tant subjectes del capitalisme, al que podem posar els qualificatius de global, neoliberal, competitiu…, fins a arribar al que millor li quadra: el capitalisme-guerra.
Mentre som alhora l’enemic i l’atacant, l’economia guerra es tradueix, com ve passant, en guerra de tots contra tots, en lluita per la supervivència en la qual van caient (anem deixant caure) els més febles, i els altres (en persones properes, en els nostres fills, fins a arribar a nosaltres mateixos) ens anem acostant a aquesta zona de debilitat màxima.
L’alternativa seria la reacció social que posés límit a aquesta situació. Però aquesta reacció social no és gens fàcil quan l’economia guerra ens ha succionat individualitzadament, empenyent-nos a la lluita per la supervivència. Menys quan aquesta reacció social no tracta d’encarar i invertir aquesta situació.
En aquesta mesura, les vagues generals que convoquem els sindicats no passen de ser una aparença de mobilització deixant tot tal qual estava. No podia ser d’una altra manera. No pot passar de l’aparent una mobilització que es continua en la passivitat o en una ILP, que no és sinó un pas enrere, per endavant inútil. No pot passar de l’aparent una mobilització contra la Reforma Laboral, passant de puntetes sobre la realitat de cinc milions de desocupats.
Un altre és el tema i unes altres les formes de la mobilització que pugui convertir-se en reacció social. Hauria de posar en el centre dels seus objectius les situacions més greus de la injustícia: els cinc milions de desocupats per als quals caldria fer arribar el dret al treball i/o a una renda bàsica o salari social mínim suficient. Tindria, també, que contribuir a treure’ns a la majoria de treballadors millor establerts de la nostra condició de subjectes del capitalisme.
Una mobilització que vulgui ser reacció social ha de ser exigència de repartiment i incloure predisposició a repartir. Molt ha de canviar l’actual sindicalisme per a emprendre una tasca d’aquest tipus. Hauria de perdre bona part del seu component institucional per a recuperar la de moviment social i hauria d’arrencar des de la decisió ferma, individual i col·lectiva, d’oposició ferma l’actual situació d’economia-guerra i a l’adhesió a ella d’una majoria de treballadors establerts.
La CGT procurem anar en aquesta direcció, sabent que no n’hi ha prou amb oposar-se a alguna de les mesures concretes si no que és necessari enfrontar-nos, d’una banda, a la situació a la que ens han portat, de manera central a les seves conseqüències més sagnants, i, d’altre costat, a l’estat de coses, l’economia-guerra, que ens ve imposant aquesta situació.
Cal reclamar noves mobilitzacions, noves i diferents en els seus continguts i en les seves formes. Que siguin una resposta real a la declaració de guerra que vénen sent totes les mesures per a “treure’ns” de la crisi. Que ens tregui de l’actual lluita individual per la supervivència i avancin en l’exigència de repartiment, incloent en aquesta exigència la nostra predisposició a repartir, no perdent mai de vista l’atur i els seus efectes sobre les persones.
Txema Berro és afiliat a la CGT de Pamplona-Iruña
El pròxim 21 de desembre de 2010 està convocada una vaga de consum contra el capitalisme i perquè paguin la crisi aquells que l’han provocat: banquers, especuladors i multinacionals. És necessari continuar explorant nous camps de lluita i aglutinar iniciatives.
Després del dia sense compres, després de la jornada Stop bancs, ens apropem a la que pot ser la major mobilització social alternativa per les organitzacions que la recolzen i que van en augment cada dia. Es tracta de la VAGA de CONSUM del 21 de desembre de 2010. Ara necessitem la teva ajuda i col·laboració difonent aquesta campanya.
Taula Rodona: El deute ecològic de Repsol a Bolívia
El cas de Tentayapi, una comunitat indígena en resistència
Amb la participació del M’buruvichá de Tentayapi
Divendres 17 desembre 2010 a les 19h, a la Seu de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (Carrer Tàpies 1-3, Barcelona)
Davant la intenció de Repsol YPF d’entrar al seu territori per a explotar el gas, Tentayapi, una comunitat indígena guaraní del Chaco de Bolívia resisteix. Tentayapi significa “l’última casa” i és la comunitat que més tradicions del Poble Guaraní a conservat a Bolívia. L’any 2004 Repsol va ser expulsada de Tentayapi amb la pressió nacional i internacional. Des de setembre 2010 l’empresa, que és una de les transnacionals que més deute ecològic ha generat a Bolívia per les seves activitats petrolieres als territoris dels Pobles indígenes i a àrees protegides intenta operar a Tentayapi. La comunitat rebutja totalment l’entrada de Repsol i reivindica el “Bon Viure”, i els Drets dels Pobles Indígenes, defensant també el seu dret a la Sobirania alimentària. La màxima autoritat de la comunitat, el M’buruvichá (Gran Capità), en el marc d’una gira internacional que l’ha portat a denunciar aquesta situació davant les Nacions Unides a Ginebra, es trobarà en la Taula Rodona a Barcelona. Es debatrà sobre aquest cas i s’avaluaran les alternatives per evitar una major generació de deute ecològic per part de Repsol a Bolívia.
Enfront de les recents denúncies de falta d’efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, la realitat és que el nombre de policies no ha cessat de créixer.
Una companya de la Secció Sindical de la CGT de la Diputació de Barcelona ha elaborat el següent text titulat “La bona direcció”. És una mena de diàleg satíric, amb una crítica força contundent de l’actual situació de regressió en matèria laboral i social.
El proper diumenge 19 de desembre, la CGT del Vallès Oriental conjuntament amb d’altres col·lectius i assemblees de diverses sensibilitats de la nostra comarca, organitzem una manifestació unitària a Granollers, amb el lema “Pel repartiment de la riquesa i el treball, continuem lluitant”
Aquesta manifestació sortirà a les 12h del migdia del 19 de desembre de la Plaça Jaume I de Granollers.
Les Jornades Llibertàries de CGT València analitzaran i debatran sobre la crisi del capitalisme, la retallada de drets i la intensificació de la repressió. Tenen com a lema: “El capitalisme en crisi, menys drets, més repressió”, i com eix de reflexió i activitats l’exposició “La muerte de la libertad. La represión franquista al movimiento libertario”.
Les retribucions s’incrementen un 1,28% en els convenis del 2010, amb una inflació del 2,6%
Catalunya queda per sota de la mitja espanyola, de l’1,29%
– Dimecres 15, a les 20h, CINE-FORUM: “Los Espigadores y la Espigadora”. Dir. Agnes Varda.
– Dijous 16, a les 21.30h,
SOPAR a càrrec de la Cooperativa de Consum ‘El Gínjol’
– Divendres 17, a les 20h, PROJECCIÓ de curts de ‘Yomango’. DEBAT sobre la reapropiació.
– 10/12/10 a les 20h
Acte informatiu i sopador al Kasal Okupat Joan Berney (Kasalet) C/Societat nº4 Terrassa
– 15/12/10
12h. OFRENA FLORAL Av. Catalunya (L’Hospitalet)
20h. MANIFESTACIÓ Plaça Universitat (Bcn)
Per a informació sobre el cas, aneu al web de la Plataforma Pedro Álvarez:
El tancament de l’espai aeri em va agafar fora de casa, esperant retornar aviat en un vol curt. Per contra, vaig trigar un dia sencer a tornar amb tren i sort que vaig tenir bitllets. Ho dic perquè no sembli que parlo des de la barrera.
Els controladors aeris no és el grup de treballadors pels quals tinc més simpatia. Persones que guanyen 200.000 euros a l’any estan fora de la meva òrbita, no només personal sinó de la meva preocupació pels assumptes col·lectius. Que són un grup enormement privilegiat, ningú pot dubtar-ho. Disposen, a més, d’una gran possibilitat de monopoli i una enorme capacitat d’incidència en el benestar de tots els altres, com tots els treballadors del transport col·lectiu.
Però no em sembla que la histèria generada davant la seva ‘vaga’ és la reacció més adequada. Per això m’animo a fer alguns comentaris:
Els seus privilegis no fan intolerable que aquest col·lectiu de treballadors lluiti pels seus drets. Encara que no del mateix nivell, per descomptat, hi ha molts altres grups de treballadors públics que es consideren privilegiats –professors d’universitat (entre els quals em compto), jutges, alts càrrecs d’empreses i de l’administració pública i altres- i crec que tenen els seus drets i haurien de defensar-los, mentre no canviïn altres coses que condueixin a un major igualitarisme en la societat.
Per això no em sembla malament que aquests empleats privilegiats defensin els seus drets, que, a més, estan sent atacats molt intensament. Encara no fa molt, aquests professionals guanyaven 350.000 euros a l’any, i ara guanyen 200.000 (encara que fa vergonya escriure aquestes xifres). Encara és una barbaritat, però és normal que lluitin contra aquesta rebaixa. Treballaven 1.200 hores anuals i han passat a treballar 1.670 i, el que sembla que ha deslligat la seva fúria, és que recentment el Govern ha passat un decret pel qual els dies de baixa no es computaran com part de la jornada de treball. Quan en tots les ocupacions la baixa es computa com part de la jornada laboral.
Dues coses: Una, crec que és normal que lluitin. Dues i molt important, quant trigaran les autoritats a traslladar la norma que la baixa no sigui part de la jornada laboral als altres treballadors? Em semblen punts que haurien de fer-nos reflexionar.
Per altra banda, enfront de l’enorme atac que estem experimentant els treballadors de tots els àmbits, molts ens preguntem, com és que no reaccionem? Bé, doncs en aquest cas, aquells que estan en les condicions més favorables per a fer-lo són qui han començat a reaccionar: són treballadors fixos, no poden tenir problemes econòmics i causen un gran impacte. Són ells els que millor poden començar a resistir aquest brutal atac que estem sofrint.
Que segurament ho fan per defensar els seus drets adquirits, que és mer corporativisme, que no ho fan per convicció i idealisme… Molt probablement. Però les reivindicacions populars no es fan gairebé mai per solidaritat i ideologia sinó per resistència a perdre els drets propis. I si els altres grups de funcionaris i treballadors fixos prenguéssim exemple? Què és una protesta salvatge? Sens dubte, però vistos els serveis mínims que es dicten per a totes les vagues del transport que porten a diluir gairebé completament les protestes, és bastant comprensible que un grup de treballadors enfurismats mostri la seva impotència amb aquest tipus de mesures.
Hi ha qui diu –particularment les ments sindicals- que així no es fa una vaga. Per què les vagues s’han de fer segons el protocol imposat per uns poders econòmics, polítics i sindicals? El dret de vaga protegeix una protesta forta, que està sent domesticada amb tots aquests requisits, per què s’ha d’acceptar sempre aquesta subordinació?
No podien deixar de dir que si han tingut reunions amb el PP, que si això té color polític, etc. Seria una llàstima si hagués raons polítiques partidistes en aquesta acció, perdrien molta dignitat els controladors, però són tots els controladors del PP? Perquè una acció així no es fa sense una gran majoria. No hi ha controladors més pròxims a altres partits? Potser en aquest cas el PSOE hauria de preguntar-se per què aquesta exclusiva afiliació.
Finalment, el dany que causen al públic. Doncs si, és greu. Però és la conseqüència que les coses vagin malament i no s’arreglin d’altra forma. Ningú fa una protesta d’aquest estil per gust. Ni tan sols els controladors aeris que segur són conscients del que es juguen. Deuen estar molt indignats amb el govern per a fer una protesta d’aquesta envergadura en la qual arrisquen molt.
Però encara que sigui molt lamentable no ignorem que aquests importants trastorns s’han causat en la seva majoria a persones que volíem desplaçar-nos per vacances. Al meu entendre hi ha altres col·lectius pels quals hauríem de preocupar-nos més i ens són indiferents. Hem pensat potser que a l’eliminar l’ajuda de 426 euros als desocupats sense subsidi es deixa a 500.000 famílies sense cap ingrés? Probablement sofreixin més que les 300.000 persones a les quals ens han fastiguejat el pont. I no sembla que ens preocupem massa per ells. O les nombroses famílies que han perdut el seu habitatge, o el més d’un milió de treballadors aturats de llarga durada sense esperança de trobar treball, i tants altres.
Aquest caos perjudica també a l’economia i té àmplia repercussió internacional. Segur. Hi ha negocis que perdran diners (encara que potser uns altres es beneficiïn) i el nostre país no està per a bromes. Són conseqüències serioses. Però hi ha altres sectors que estan tenint conductes encara més greus. Què dir de la banca, tant del país com forana, com de les grans fortunes que segons algun informe de premsa (no n’i ha molts referent a això) estan ja abandonant el país per temor al seu major deteriorament econòmic? Ningú sembla ressentir aquestes activitats, molt més greus que les dels controladors.
Aquest passat cap de setmana, hem vist com els mitjans de comunicació aplaudien la militarització dels aeroports i com la gent demanava l’acomiadament i la supressió total de drets dels controladors aeris. El propòsit d’aquest article no és discutir sobre qui té la raó en el pols entre govern i controladors, sinó analitzar què és el que hi ha darrere d’aquesta situació i com ha arribat a passar, així com les seves possibles conseqüències.
El conflicte sorgeix en plena negociació d’un conveni col·lectiu per als controladors aeris. El dimarts anterior al pont, tant el govern com USCA (Unió Sindical de Controladors Aeris) van presentar les seves propostes de conveni en la taula de negociació. La principal discussió sobre aquest conveni eren les hores de treball, ja que els controladors exigien que les hores sindicals, les imaginàries (guàrdies), les llicències, les baixes per incapacitat laboral i les reduccions de jornada s’incloguessin en el total d’hores treballades.
No obstant això, tres dies després, el Govern dicta un decret en el qual es deneguen les exigències sobre les hores de treball que exigeix USCA, i els controladors responen deixant de treballar. El més curiós, és que el Govern dicta el decret en el moment que els controladors tenen poder de fer més mal (i cabrejar més a la població) i, sobretot, en un moment extraordinàriament convenient per al govern.
D’aquesta manera, la ’crisi aèria’, desplaça d’una posició de merescut protagonisme a les filtracions de WikiLeaks en les quals la diplomàcia nord-americana diu coses com que «Zapatero ha mostrat que quan hi ha un assumpte de particular importància per al Govern d’EE UU, pot ser dòcil per a treballar amb nosaltres malgrat l’oposició interna», i dóna mostres de l’obediència del Govern d’Espanya davant EEUU en temes com els vols de la CIA, les causes judicials sobre Guantánamo i el caso Couso o la llei antidescàrregues. Tot això en un moment en el qual, a causa de la seva gestió de la crisi i les retallades socials i laborals, el Govern està perdent el suport de la seva base electoral.
El desenllaç del conflicte ja és ben sabut. Per primera vegada des de la Transició, el Govern declara una espècie d’estat d’excepció denominat ’estat d’alarma’ en el qual se suprimeixen una sèrie de drets i es posa a treballadors públics sota el comandament de “l’Autoritat” militar. Aquesta mesura obliga als controladors a tornar als seus llocs de treball sota l’amenaça de ser acusats per sedició i desobediència als comandaments militars que van prendre el control de la navegació aèria.
Els controladors s’han equivocat, i probablement ells ja ho saben. El Govern els ha llançat una provocació (posant-los en safata paralitzar els vols del país durant el pont) i els controladors han entrat al drap perdent (encara més) el suport de l’opinió pública i fent-li el joc al Govern al desplaçar de l’escena mediàtica diferents assumptes (WikiLeaks, crisis, privatitzacions, etc.). De passada, el Govern ha aprofitat per a penjar-se la medalla d’haver solucionat la situació en 24 hores portant a terme inquietants mesures de control social com és militaritzar a un sector de la societat per a jutjar per sedició a qui es negui a treballar.
I, per a completar la jugada, els mitjans de comunicació ha contat la seva versió propagandística sobre com els controladors ’segrestaven’ al país gairebé com un capritx i el Govern rescatava la situació, mentre gran part de la població aplaudia acríticament.
Des del SFF-CGT us invitem a l’acte de presentació pública a les comarques de Tarragona del document “Un Modelo de Ferrocarril Público y Social” , editat pels ferroviaris del nostre sindicat, dins de la campanya d’àmbit estatal que estem desenvolupant.
L’acte es celebrarà a l’Estació de tren de Vila-Seca (al Restaurant El Xiulet) el proper dissabte 11 de desembre a les 11.30 h. Intervindran diferents ponents que ens ajudaran a definir els projectes que es plantegen al nostre territori.
Companys i companyes:
Des de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT hem decidit enviar una carta als diferents ministeris cada vegada que assassinin una dona.
Us l’adjuntem perquè, des dels diferents àmbits confederals, es
reexpedeixi al seu torn, com una campanya de protesta.
“No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia”. Ho diu Vicent Partal a l’editorial del Vilaweb, el dia després que Zapatero i el seu Govern decidís enviar l’exèrcit per aturar una vaga encoberta dels controladors aeris contra la privatització d’Aena.
No entraré ara a parlar del sou dels controladors aeris perquè no ha estat aquest el motiu pel qual han enviat l’exèrcit, tot i que molta gent associa automàticament una cosa amb l’altra, com si no sabessin -de fet, ho desconeixen- que l’exèrcit espanyol mai no ha atacat cap ric. Mai, mai, mai!
Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l’exèrcit a controlar l’espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de mesures econòmiques de xoc per imposar els beneficisde la cleptocràcia internacional.
La descentralització productiva s’ha convertit en una manera fàcil i barata de flexibilitzar les condicions laborals i empènyer a la indefensió als treballadors, en el marc de relacions embullades entre empreses principals, subcontractistes, Empreses de Treball Temporal, falsos autònoms, grups d’empreses, etc.
En aquest context s’ha desenvolupat el següent episodi: 26 treballadors de l’empresa subcontractada Unigel, que prestaven els seus serveis en el centre de treball de l’empresa principal Samoa Industrial van iniciar el març de 2005 una vaga per a aconseguir que s’equiparessin els seus drets laborals als de les persones que, com ells, treballaven per a aquesta empresa d’equipament en el seu centre de Gijón. La plantilla d’Unigel es reunia, passava els controls mèdics i treballava dins de les instal·lacions del grup Samoa. Moltes d’aquestes 26 persones duien treballant des de feia cinc anys en les instal·lacions de Samoa Industrial amb pitjors condicions laborals que les dels empleats directament per Samoa. Arran d’aquests fets, Samoa Industrial va rescindir el seu contracte mercantil amb Unigel, qui va procedir a l’acomiadament dels treballadors esmentats, adduint que la seva contracta amb Samoa ha finalitzat.
A més van interposar una denúncia davant la Inspecció de Treball, reivindicant els seus legítims drets. Després de dos processos a Gijón i Oviedo, 24 dels 26 ex-empleats d’Unigel van recórrer l’extinció al Tribunal Constitucional, i aquest òrgan els ha donat la raó.
Cinc anys després, salta la sorpresa: el Tribunal Constitucional en la seva sentència de 19 d’octubre de 2010 va declarar la “nul·litat radical” de l’acomiadament i va instar al jutjat social de Gijón a tramitar la readmissió d’aquests treballadors. La sentència determina que el dret a la vaga d’aquestes persones preval sobre les relacions que existeixen entre empreses. Dit d’altra forma, Samoa Industrial no tenia dret a tallar, com ho va fer, la relació amb Unigel per a forçar l’acomiadament d’aquestes 24 persones. la principal novetat d’aquesta sentència és que qui subcontracti té responsabilitat sobre els subcontractats, una cosa que pot estendre’s
La Casa Blanca no perdona a Julian Assange per haver procedit a revelar íntims secrets del Departament d’Estat, a partir de la fugida de missatges als quals va tenir accés Wikileaks i a través dels quals s’ha exposat a l’aparell de la diplomàcia nord-americana al despullat.
El President Barak Obama i la Secretària d’Estat, Hillary Clinton, han insinuat que Assange no podrà sortir airós d’aquestes revelacions sense que ell i altres responsables paguin les conseqüències.
Des del passat dia 29 de novembre, cinc periòdics d’Estats Units i Europa, en comunió amb Wikileaks, van començar a revelar documents secrets de tal magnitud que permeten compondre una geografia precisa sobre la forma i la conducta de la diplomàcia nord-americana, a partir de conflictes com el palestí-israelià, el programa nuclear iranià, l’amenaça de l’arsenal nuclear de Paquistán, l’avanç d’Hugo Chávez a Amèrica Llatina, la figura de Evo Morals i Cristina Fernández de Kirchner, els difícils equilibris del president Lugo de Paraguai, el poder xinès a Àsia, les pressions sobre l’Audiència Nacional d’Espanya, el cop d’estat a Hondures, i més.
La major fugida d’informació originada per Wikileaks ha estat capaç de tocar el cor de Washington, sent ara la resposta dels falcons i gavilans del Congrés nord-americà desesperada per a encausar a Assange sota càrrecs de “conspiració contra Estats Units”, al robar – i no revelar, diuen- ” informació secreta i confidencial”.
Sobre aquest assumpte Pablo Gámez, de Radio Nederland, entrevista el 2 de desembre a Ignacio Ramonet, expert en política internacional i mitjans de comunicació, l’audio de la qual us el podeu descarregar anant a:
La vaga que els controladors aeris han desenvolupat els dies 4 i 5 d’aquest mes té diverses dimensions diferents. La primera neix de la condició, singularíssima, del col·lectiu professional afectat. Els seus alts salaris predisposen a un ràpid judici desqüalificatori que passa per alt —sembla— circumstàncies interessants.
Hi ha pànic que condeixi l’exemple. Que el Govern hagi decretat l’Estat d’Alarma és la millor prova d’això. Mai s’havia decretat aquest estat dintre de l’actual presumpta democràcia, ni en els pitjors temps d’ETA, ni en el 11M, ni mai; ho acaben d’estrenar per al que realment temen de debò: una mobilització.
Aquí el que els importa de debò no és que els controladors aeris siguin o no uns «privilegiats». El que els fot és que estan units. Cada vegada que fan una mobilització de les seves, amb baixes falses o vaga correctament convocada o a la japonesa o com sigui, es juguen el seu lloc de treball.
La gent diu «que els acomiadin!». Doncs si senyor, que els acomiadin, però els haurien d’acomiadar a tots o gairebé tots, perquè estan units. Clar… no es pot acomiadar a tots d’un dia per a un altre perquè hi hauria gravíssims perjudicis per al que ells anomenen «el país». Els mateixos perjudicis que sofriria qualsevol empresa si d’un dia per a un altre acomiadés a tota la seva plantilla.
Per això la seva por autèntica és que dintre d’aquest context de crisi pogués condir l’exemple dels controladors, sobretot si la crisi no hagués fet més que començar. Que algú pensi que si el «mètode controlador» o el «mètode pilot» funciona contra els grans també funcionària el «mètode camioner» contra els menys grans.
Què passaria si demà es posessin de baixa o no treballessin perquè no els sortís dels pebrots TOTS els camioners d’Espanya? I els netejadors? I els conductors d’autobusos? I els dependents del comerç? I els professors? I els metges? I els vigilants i guardes jurats? I els informàtics? I els electricistes? Tots ells realitzen funcions de les quals depenen serveis essencials. Tenen privilegis intolerables? Els militaritzarien també? Seria sedició? Posarien a un Coronel en cada Corte Inglés? Què passaria si els mobilitzats estiguessin units com els controladors? Els poden acomiadar a tots? Això és el que de debò volen impedir començant pels controladors. Que tot segueixi més o menys com està és l’únic i veritable objectiu essencial que estan perseguint en aquesta crisi.
No cal mirar el dit, sinó la Lluna a la qual assenyala. No cal veure els arbres, sinó el bosc. L’única forma que han tingut de vèncer, de moment, als controladors ha estat la militarització, és a dir l’amenaça directa amb penes de presó. Com en els bons temps. No se suposa que treballar a Espanya és lliure? No se suposa que si no treballes t’acomiaden i ja està? No se’ls omple la boca cada dia amb allò que la porta està aquí? És que serà obligatori treballar a Espanya sota les seves condicions? Estarà prohibit treure els diners del banc, com ja va passar en el corralito d’Argentina? Fins a on arribaran? Que ningú dubti que arribaran fins a on faci falta. Exagerat? Fa 48 hores semblava una pel·lícula de Harrison Ford que el Govern militaritzés els aeroports i que a Espanya es tornés a parlar de delicte de sedició; ull, presumptament comès no per militars ni policies… sinó per treballadors.
Tenen raó els controladors en les seves reivindicacions i en els seus mètodes? Què més dóna. Això no és l’important. Cal veure més enllà i adonar-se de durant els pròxims mesos ens anem a jugar coses molt més importants i aquesta mobilització actual està sent molt significativa respecte a contra qui s’està jugant realment i fins a on estan disposats a arribar. Per cert que de les raons de la mobilització dels controladors no es parla en els mitjans, no sigui que més d’un pensi que potser tenen raó. No sigui que més d’un pensi, en línies generals. Això sí, es diu que el partit del Barça l’havien de canviar de data. Això és moltíssim més important.
De fet, cada vegada que es parla d’una vaga en els mitjans mai s’expliquen les raons de la mateixa i no sempre són vagues de «privilegiats» sinó que també se silencien els motius de les vagues dels serveis municipals de neteja o dels conductors del Metro. Quan és «salvatge» una vaga o mobilització? Quan fot de debò i pot funcionar? Segons sembla cal mobilitzar-se sense molestar al patró ni als clients ni als proveïdors. Mobilitzem-nos repartint petons en la boca o tocant el xiulet durant 15 minuts en la porta de la seu patronal més pròxima. Quan s’hagi anat el periodista que fa la foto, ens anem. Això és una mobilització civilitzada.
Per descomptat s’utilitza l’antic i bé conegut truc d’enfrontar a uns treballadors contra uns altres. Avui eren milers els que feien declaracions d’afectats per les suspensions de vols. Qualsevol que s’hagi intentat ficar en activitats sindicals dintre d’una gran empresa haurà passat per l’experiència que els «caps» comencin a dir a la plantilla que per culpa dels sindicalistes hi haurà acomiadaments. De fet, a la major part dels treballadors ni tan sols fa falta dir-los res. Si oloren sindicalisme del bo reaccionen en contra immediatament. Doncs això és el mateix, però dintre d’una gran empresa que es diu Espanya en la qual gairebé tots treballen però només uns pocs es duen els dividends.
És graciós escoltar parlar dels «intolerables privilegis» dels controladors. Com que intolerables? Aquests privilegis no estan en alguna normativa que algú ha signat? Hi ha lleis o convenis vigents intolerables? Per què són intolerables els sous dels controladors però no ho són els sous de molts banquers, càrrecs polítics i dirigents de grans empreses, que són molt superiors en moltíssims casos?
Article extret del web d’Insumissia: www.antimilitaristas.org/spip.php?article4741
