Ben lluny de la meva terra, només m’hi puc acostar obrint finestres de la pantalla i esperant coincidir amb algú que estigui penjat de la connexió. L’atur pels núvols, el Cabanyal esclafat, els referèndums sobre l’autodeterminació guanyant i Plataforma per Catalunya guanyant vots també… Rebo un correu d’un amic que em diu que “van fent” alhora que em recorda que “això no es Grècia”. I certament no ho és, malgrat que tothom digui que som els que anem darrere en la debacle econòmica que ja ha patit el bressol de la demo(a)cràcia. I em preocupo perquè estiguem seguint els seus passos en la misèria a què ens veiem abocats però no en l’autoorganització del poble i la lluita social.

I és que si bé és cert que les turbulències d’un model econòmic injust i ineficaç com el que vivim, de vegades han alimentat la revolta dels pobres i la transformació social, també ho és que en d’altres casos han estat el caldo de cultiu per al feixisme. Feixisme que al cap i a la fi no és més que el capitalisme emprenyat, que ha perdut les seves bones maneres i que ara gasta molta, molta mala bava. Un feixisme que ja altres cops ha crescut a través de falsos discursos de classe, demagògia i populisme, en classes mitjanes acollonides davant la possibilitat de perdre el pa i en pobres disposats a matar el més pobre per unes motlles. En escenaris amb un teixit social devastat i una esquerra raquítica, i les grans masses ben mal·leables als discursos de refinats mitjans de propaganda que deixen curta la maquinària de Goebbels. Condicions que, en més o menys mesura, veig a la nostre terra i la veritat ésque fa por i ràbia.