Ha mort a la ciutat occitana de Besièrs, el company Emili Valls Puig, membre de les Agrupacions Confederals i Afinitats Llibertàries de la CGT a l’Exterior. Reproduïm la nota que amb tal motiu ha publicat la Fundació Salvador Seguí.
Els desocupats que ja estaven cobrant aquesta ajuda no veuran prorrogada la seva prestació per altres sis mesos, doncs l’ampliació del programa només afectarà als nous aturats.
La duresa de la crisi ha obligat a Moncloa a canviar el discurs econòmic. També als anomenats “agents socials”, aquells que el govern considera “representatius”. Sindicats i patronal tornen a signar un pacte de rendes, el primer des que en 1984 sortís endavant l’Acord Econòmic i Social (AES). El pacte, en concret, preveu increments salarials d’entre el 1 i el 2,5% durant els tres anys de durada de l’acord, i de manera indirecta vol ser una autèntica taula de salvació per al Govern, que podrà acreditar davant els mercats internacionals un escenari de “pau social” amb moderació dels salaris.
L’acord ha estat ratificat pels òrgans de direcció d’UGT, CCOO, CEPYME i CEOE. Es tracta d’un acord que garanteix un escenari de moderació salarial durant els pròxims anys. Les alces acordades per a aquest 2010 son del 1%, mentre que per a 2011 se situaria entre el 1 i el 2% i per a 2012 estaria compresa entre el 1,5 i el 2,5%. El 2009, un any d’intensa recessió, els sous van pujar, com mitjana, un 2,6%. A les empreses, per la seva banda, se’ls reconeix explícitament el dret a incloure en la negociació col·lectiva una clàusula de “despenjament” de l’acord per raons econòmiques.
Les clàusules de despenjament han estat, precisament, el cavall de batalla de l’any 2009, en el qual moltes empreses es van negar a abonar els pactes en conveni. Aquests convenis eren de caràcter plurianual, i per aquest motiu no tenien en compte el canvi de cicle econòmic. Això és el que explica que en el que va d’any 2010 els salaris pactats en conveni se situïn ja en el 1,6%, per sobre de la inflació prevista. Es preveu que l’IPC creixi aquest any de mitjana anual un 1,3%.
Des de la CGT ho tenim clar: contra aquesta nova reforma laboral, contra aquest nou acord contra els interessos dels treballadors, contra aquesta “pau social” que ens volen imposar, cal continuar amb la lluita i les mobilitzacions. Contra el capitalisme i les seves crisis, és necessària una vaga general contra les polítiques econòmiques del govern i la patronal, i contra el pactisme del sindicalisme verticalista i institucional.
CONCENTRACIÓ
DISSABTE 20 DE FEBRER A LES 12:00 HORES A LA PLAÇA CATALUNYA DE BARCELONA
Us demanem la vostra solidaritat pels companys i companyes d’Aigües de Barcelona davant l’agressió de l’empresa en acomiadar 203 treballadors i omplir-se les butxaques amb més beneficis.
NO ALS ACOMIADAMENTS!
Anna Ginès – Setmnari Directa núm. 170
El projecte inicial de la directiva Bolkestein aplicava la llei d’origen
als desplaçaments temporals de treballadors. És a dir, les condicions
laborals dels treballadors desplaçats temporalment a un altre Estat
serien les establertes a la llei de l’Estat d’origen. Les crítiques que va desencadenar aquesta proposta van ser suficients per modificar el redactat final de la directiva i excloure les relacions de treball del seu àmbit d’aplicació.
La Universitat Lliure La Rimaia té nova seu a Gran Via, 550. L’edifici ocupat es trobava abandonat des de fa 4 anys, després que la propietat pagués importants quantitats de diners als inquilins i a l’impremta que usava el local comercial perquè abandonessin l’immoble.
La propietat de l’edifici correspòn a Agrícola Fund 3 S.L., una de les múltiples empreses de la família Guerrero Gilabert. En aquest cas els propietaris de la finca són dos dels nou germans: Nicolás i Luís Miguel, ambdós advocats del prestigiós bufet familiar d’advocats Guerrero de Castro. Els Guerrero Gilabert s’han enriquit a través de l’especulació immobiliària i financera fins arribar a ser líders en aquest camp. La família està al capdavant de Gaesco, líder en els mercat bursàtil, i de Falcon Real Estate Investments, societat creada per CB Richard Ellis -la major consultora immobiliària del món- per invertir en actius immobiliaris. Els Guerrero Gilabert estan també al capdavant del Club de Golf de Vallromanes, del qual són socis d’honor Iñaki Urdangarín i Cristina de Borbón, i del conglomerat empresarial que vol tirar a terra Can Fàbregas a Mataró per fer-hi un Corte Inglés. Les seves empreses acumulen diverses denúncies per móbing presentadesa l’Oficina d’Habitatge de l’Ajuntament.
Una cinquantena de treballadors de Roca es van concentrar davant l’Ajuntament de Gavà a les 12 h. del migdia d’ahir 15 de febrer, per protestar pels acomiadaments contemplats en l’últim ERO que la multinacional ha tirat endavant.
El passat 11 de Febrer Roca, en compliment de la Resolució de l’Expedient d’extinció de contractes aprovat pel ministeri de Treball, va procedir a comunicar als treballadors afectats la rescissió dels seus contractes(285 de 504 a Gavá).
Sinopsi:
“To shoot an elephant” és un relat sobre un testimoni presencial a la Franja de Gaza. El 27 de desembre de 2008, l’Operació “Cast lead” (Plom Fos) va estar disparant a elefants durant 21 dies. Imatges urgents, insomnes, esgarrifoses i brutes dels únics estrangers que van decidir i van aconseguir romandre, encastats en les ambulàncies de la Franja de Gaza, al costat de la població civil palestina.
“(…) Després, com no, va haver-hi interminables converses sobre la mort de l’elefant. L’amo estava furiós, però no era més que un indi i no va poder fer res. A més, segons la llei, jo havia fet el correcte, ja que a un elefant boig cal matar-lo com a un gos boig, si el seu amo no aconsegueix dominar-lo”. George Orwell. “Disparant un Elefant” va ser publicat per primera vegada a “New Writing” el 1948. George Orwell va definir una manera de veure a Àsia, que encara és vàlida.
Context:
La Franja de Gaza viu en estat de setge des de juny de 2007, quan Israel la va declarar una “entitat enemiga”. Un grup d’activistes internacionals va impulsar un moviment, “Free Gaza”, que té com objectiu trencar aquest setge. Gràcies als seus esforços, i a pesar de la prohibició imposada per Israel a tots els corresponsals i treballadors d’ajuda humanitària estrangers de cobrir i ser testimonis directes de l’Operació “Plom Fos”, un grup de voluntaris internacionals, membres auto-organitzats del International Solidarity Movement, van estar presents a Gaza el 27 de desembre, en el moment just que van començar els bombardejos. Al costat de dos corresponsals internacionals de Al Jazeera International, Ayman Mohyeldin i Sherine Tadros, ells van ser els únics estrangers que van aconseguir escriure, filmar i informar per a diversos mitjans de comunicació sobre el que estava succeint dintre de l’assetjada franja palestina.
Eren periodistes? Eren activistes? A qui li importa! Ells es van convertir en testimonis. Ser periodista o ser qualsevol cosa depèn de com tu ho sentis. És una responsabilitat ètica que et porta a compartir amb un públic més ampli el que està passant al teu al voltant. Serà el resultat del teu treball el que et conduirà (o no) a una carrera com periodista, no les pressuposicions o les etiquetes. Fes que s’assabentin. Fes que els que tu vols que escoltin, escoltin i siguin conscients del que tu estàs sent conscient. Això és ser periodista. Per a ser testimoni, amb una càmera o un llapis, no és necessari tenir un sou o una targeta que posi “PRESS”. Oblideu la neutralitat, oblideu l’objectivitat. No som palestins. No som israelians. No som imparcials. Només tractem de ser honestos i explicar el que hem vist i el que sabem. Sóc periodista. Si algú m’escolta, sóc periodista. En el cas de Gaza, cap “periodista oficial” tenia autorització aquell 27 de desembre per a entrar (excepte els que ja estaven dintre), pel que ens convertim en els únics testimonis, amb totes les responsabilitats que això comporta.
Jo sempre he entès el periodisme com “una mà encenent la llum en una habitació fosca”. El periodista és una persona curiosa, un interrogador desagradable, una càmera i un llapis rebel que fan sentir incòmodes als qui estan en el poder. Aquesta és l’essència del meu treball a Gaza, complir un deure en el conflicte més narrat de la Terra, on, no obstant això, mai serà explicada la història del setge i del càstig col·lectiu que Israel està imposant a tota la població en resposta als coets llançats per Hamas. Per això, havia de ser viscut tal com va ser. Vaig entrar sigilosament a Gaza, a pesar dels intents d’Israel per impedir-lo. Els que estan en el poder en Gaza ens “van demanar cortesament” que ens anéssim. La meva idea del periodisme és això. Cada govern del món hauria de sentir-se nerviós quan algú va per aquí, amb una càmera o un llapis, disposat a publicar el que aconsegueixi entendre. I tot això pel bé de la informació, un dels més grans pilars de la democràcia.
Això és una pel·lícula de “periodisme encastat”. Decidim “encastar-nos” dintre de les ambulàncies, obrint un diàleg imaginari amb aquells periodistes que s’encasten dintre de les exèrcits. Tot el món és lliure de triar des de quin costat vol informar. Però, en moltes ocasions, les decisions no són imparcials. Decidim que els civils que treballen en el rescat dels ferits ens donen una perspectiva molt més honesta de la situació que per a qui el seu treball és disparar, ferir i matar. Preferim metges en comptes de soldats. Preferim la valentia d’aquells rescatadors desarmats a aquells que s’allisten i que tenen experiències tal vegada interessants, però moralment rebutjables. És una qüestió d’enfocament. A mi no m’interessen les pors, traumes i contradiccions d’aquells que poden triar quedar-se a casa i dir no a la guerra.
Alberto Arce
Equip:
Direcció: Alberto Arce/ Mohammad Rujailah
Script: Alberto Arce/ Miquel Martí Freixas
Edició: Alberto Arce/ Miquel Martí Freixas
So: Francesc Gosalves
Post-producció: Jorge Fernández Mayoral
Disseny: Mr. Brown and Malibrán
Co-producció / Distribució: Eguzki Bideoak (http://eguzkibideoak.info/es)
Traducció: Mohammad Rujailah/ Alberto Arce
Durada: 112 minuts
Pàgina web del documental: http://www.toshootanelephant.com/es
Trailer en castellà: http://www.blip.tv/file/2798654/
Per una Europa social, dels pobles i de la pau
Des de l’1 de gener de 2010 l’Estat espanyol té la presidencia de la Unió Europea (UE). El govern de Zapatero intentarà utilitzar la presidència de la UE com una operació de màrqueting per rellançar la seva presidència i seguir venent la farsa de que la crisi s’ha acabat. La crisi actual, lluny de ser una crisi conjuntural i passatgera, és una veritable crisi sistèmica, econòmica i financera, social, ecològica i energètica, i alimentària.
Una vegada que la pàgina de in…formación de la CGT està en funcionament, toca engegar un objectiu més ambiciós: l’aula virtual de formació de la CGT. Òbviament, l’aula virtual no substituirà els cursos presencials, que seguiran celebrant-se amb la regularitat habitual. El que es pretén és poder aprofundir en continguts formatius concrets, amb el temps, la dedicació i les eines que permeten els cursos a distància a través d’internet.
El curs amb el qual anem a inaugurar l’aula virtual serà el relatiu a Expedients de Regulació d’Ocupació. El curs començarà el dia 8 de març. El període d’inscripció, que es realitzarà a través de la pròpia pàgina de l’aula virtual ( www.in-formacioncgt.info/aulavirtual/ ), queda obert a partir del dia 11 de febrer i es tancarà el dia 1 de març.
Es tindrà en compte la inscripció d’aquells companys i companyes que ja l’havien enviat, pel que no necessiten realitzar-la de nou (rebran un correu de confirmació, igual que qui s’inscriguin dintre del termini assenyalat en aquesta Circular).
En funció del nombre de persones inscrites s’estructurarà el curs o els cursos necessaris, encara que, en qualsevol dels casos, tots els interessats tindran accés al mateix.
Som conscients de les dificultats inherents a tot el nou i això ho és i molt, però estem convençuts que l’aula virtual que estem engegant no és solament una necessitat objectiva, sinó que també té una sèrie de potencialitats per a l’acció sindical quotidiana que anirem descobrint a poc a poc. No volem acabar sense demanar-vos disculpes pels errors que, sens dubte, cometrem en aquesta nostra primera experiència en aquest camp. Esperem la vostra cooperació per a poder superar-los
Equip de formació. Escola de Formació Confederal
Tel. 91 447 57 69 – Fax 91 445 31 32 – sp-formacion@nullcgt.es
La crisi torna a ser l’excusa perfecta per retallar els defenestrats i minvats drets dels treballadors. El camp on s’evidencia més aquesta precarització constant, fa referència a la sostenibilitat econòmica que, si ja es veu profundament atacada amb la posada en marxa d’estratègies com l’aplicació de convenis que no corresponen amb la categoria i/o camp professional, ara es veu afavorida per la connivència del govern socialista de manera oberta. Una altra reculada dels drets dels treballadors que els sindicats majoritaris s’empassen sense acritud. La patronal ja es frega les mans malgrat la gran baixada de l’IPC aquest any.
A partir del 4 de febrer està actiu on-line les 24 hores del dia, el web de
l’Observatori contra l’homofòbia, impulsat pel FAGC.
Aquest web permet realitzar denúncies homòfobes on-line. Un cop rebuda per l’Observatori, on s’estudiarà el cas, es posaran en contacte amb la persona interessada per a realitzar les gestions necessàries amb l’objectiu de no deixar impune l’agressió. Al web, també pots consultar una guia sobre què fer en cas d’agressió i a la vegada fer un seguiment dels últims casos. També hi ha un apartat de documentació on poder consultar casos antics, estadístiques…
Aquestes institucions, que al llarg dels últims anys promulguen lleis i organitzen actes a favor de la igualtat de la dona. Actes que resulten hipòcrites, electoralistes, buits i contradictoris que poc fan en realitat per tractar de millorar la nostra consecució de la igualtat.
Intenten que els donem el nostre vot amb actes al seu parer, políticament correctes, que solament emmascaren una realitat feminicída.
Els mitjans de comunicació intenten que acceptem sense resistència el seu codi patriarcal i no siguem plenament conscients que no existeixen reformes reals sinó demagògia passada.
Les dones continuem tenint doble jornada laboral, tenim limitada la possibilitat d’accedir a llocs de treball millor remunerats, patim major precarietat laboral, som víctimes del terrorisme masclista, continuem realitzant els treballs necessaris per al manteniment de la vida, entre altres desigualtats.
Des de CGT MANIFESTEM LA NOSTRA ABSOLUTA RESISTÈNCIA a aquest sistema patriarcal i fem una crida a tota la joventut perquè, juntament amb qui portem anys lluitant, cridin i es rebel·lin, rebutjant l’aberrant sistema patriarcal que no cessa en la seva obstinació de minvar la capacitat de les dones com éssers pensants.
Amb el convenciment que la lluita és sempre possible, que ens serveixi d’exemple que fins en les societats més masclistes com la mexicana, hi ha dones zapatistes o indígenes que, organitzant-se, han arribat fins i tot a l’elaboració d’una Constitució de les Dones. Dones d’Atenco, també a Mèxic, que lluiten contra l’agressió sexual com forma de repressió política. I recordem també a les Dones del Shari rosa a l’Índia, que lluiten contra la violència masclista en la llar, reunint-se en grups i marxant totes juntes durant quilòmetres fins a la casa de l’agredida, Mujeres Creando, a Bolívia o Amazonas, a Argentina, que a través de pintades, documentals, accions en el carrer, articles en premsa o declaracions en la ràdio expressen el seu rebuig a seguir sent excloses i maltractades, al marge de les institucions i a través de l’acció directa.
La majoria d’aquestes lluites es porten a terme en unes condicions en les quals la subsistència seria el prioritari, i no obstant això veiem que per a elles la dignitat de la dona és equiparable a la de l’aliment diari.
Des d’aquí per tant, volem reconèixer la seva resistència, ja que la lluita de la dona és una, aquí i allà: la de parir un món nou on les relacions de les persones estan basades en la igualtat.
A Europa, l’Europa del capital, de la qual el nostre estat ocupa la presidència aquest semestre, tenim una imatge molt més “avançada” quant a drets laborals i cívics: dret al vot, dret a un treball digne, lleis que ens emparen…. i malgrat tot, veiem que encara que la distància que ens separava dels homes és una mica menor, aquesta segueix estant present en gairebé tots els àmbits de les nostres vides: salaris menors, doble jornada laboral, dificultat per a accedir a llocs de major responsabilitat, les cures segueixen sent responsabilitat nostra, treballs precaris….
Aquest món que sempre han dominat els homes segueix conservant la imatge que han imprès en ell. No podem perdre de vista aquests fets que fan tan complexa la qüestió del treball femení… la majoria de les dones que treballen no PODEN EVADIR-SE DE LA NORMATIVA QUE PROCLAMA EL SISTEMA FEMENÍ TRADICIONAL ja que no rebem de la societat ni dels nostres companys l’ajuda que ens resultaria necessària per a convertir-nos concretament en IGUALS DELS HOMES.
Solament les que resisteixen poden donar cert sentit a les labors quotidianes àdhuc privades de descans, hereves d’una tradició de submissió.
Lamentablement en el mercat laboral moltes dones continuen sofrint vexacions veient-se obligades de forma natural, a usar “el seu encant” (assetjament laboral) ja que els seus salaris són mínims exigint d’ella alguna cosa més que el seu currículum o forma de treball.
La dona que s’allibera econòmicament de l’home NO ESTÀ PER AIXÒ EN UNA SITUACIÓ MORAL, SOCIAL, PSICOLÒGICA IDÈNTICA A ELL. La forma que ens impliquem en les nostres professions depèn d’un context global que desafortunadament no ens ajuda.
DES DE CGT, NOSALTRES, TOTES, VOLEM PARIR UN MÓN NOU ON HI HAGI IGUALTAT REAL I QUE NO SIGUIN SOLAMENT LES LLEIS LES QUE INTERPRETIN SENSE DIFERÈNCIA DE GÈNERES, RACES O ESTATUS SOCIAL, SINÓ TOTS I TOTES AMB EL CONVENCIMENT QUE ÉS POSSIBLE
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
El passat 27 de gener un treballador del Servei d’Ocupació de Catalunya, a través dels serveis jurídics de la CGT, ha demandat davant el jutjat contenciós administratiu número 7 de Barcelona al Servei d’Ocupació de Catalunya, per vulneració de drets en relació a les polítiques de conciliació familiar i laboral concretament pel que fa a la possibilitat que dona el decret 295/2006 d’una flexibilitat horària fins a 30 minuts per cura de fills menors de 12 anys.
Considerem que és doblement greu que la Generalitat, una Administració, que a través del mitjans de comunicació diu que impulsa polítiques de conciliació familiar i laboral, a nivell intern incompleixi la seva pròpia normativa.
Que el Fòrum Social Mundial (FSM) està en crisi és un secret a veus. La principal de les explicacions referent a això sembla òbvia: encara que els diagnòstics que des del FSM s’han formulat quant al rumb del planeta han demostrat ser extremadament precisos, mentre la corrosió del capitalisme va a més, la capacitat dels moviments per a articular respostes efectives segueix sent reduïda. I això és així malgrat que, del costat d’aquells, hi ha una consciència clara pel que fa al fet que la corrosió no afecta només al neoliberalisme, sinó que arriba a, sinó que, al propi capitalisme com un tot.
És veritat, clar, que la crisi del Fòrum Social Mundial té una altra dimensió que afecta a la pròpia condició del projecte. Des de bastant temps enrere s’ha subratllat, amb bon criteri, que les reunions que han anat celebrant-se en llocs del sud del planeta –així, Porto Alegre, Mumbai o Nairobi– en els fets donaven més pista als santons intel·lectuals i als activistes del nord que a les pròpies xarxes dels països pobres. No només això: aquestes reunions han acabat per oferir un espai molt llaminer perquè forces de l’esquerra tradicional –inclosa la socialdemocracia més rastrera– trobessin un eco que de segur no mereixien.
Al final, el panorama ha resultat ser bastant lamentable: les mateixes forces que en el treball sòrdid i poc vistós de cada dia estan dramàticament absents s’han servit sovint del repetidor del FSM per a aparentar, durant unes hores, el contrari. No està de més agregar, per cert, que la multitudinària presència, en successives sessions del FSM, de presidents d’un grapat de països d’Amèrica Llatina no ha deixat de ser, també, un problema, en la mesura que ha facilitat la confusió entre els moviments de base i realitats institucionals vàries, i això per molt respectables que aquestes puguin ser.
En un escenari com el que acabem de retratar no és difícil explicar per què del Fòrum Social Mundial –una barreja confusa en la qual es donen cita ONG assistencials, forces polítiques tradicionals i moviments destrossadors– no ha sortit res que s’assembli a un programa mínimament unificador de realitats tan extremadament diferents. Més enllà de tot l’anterior, el seu és afirmar que el FSM arrossega de sempre una delicada relació amb els moviments de base. Reconeguem, això sí, que la proliferació de fòrums descentralitzats ha servit per a rebaixar una miqueta la intensitat del problema, tot i que no faltin els exemples de com aquests fòrums de rang geogràfic menor han acabat per reproduir els problemes de la matriu d’escala planetària.
Sembla clar, de qualsevol manera, que davant els senyals de naufragi d’un projecte en l’excés cupular com al cap ha resultat ser el Fòrum Social Mundial, només queda reivindicar el treball, sovint heroic, que en tants llocs segueixen realitzant aquests moviments de base dels quals parlem. Subratllem, en qualsevol cas, que el futur de la contestació de la globalització capitalista no es dirimeix a Porto Alegre sinó en el dia a dia de la vida de barris i pobles en tot el planeta.
Carlos Taibo és professor de ciència política en la UAM.
Article extret del web Rebelión: www.rebelion.org/noticia.php?id=100133
Cicle de presentacions a Catalunya:
– Dilluns 22 febrer, 19 h. AIGUAFREDA, Biblioteca Lluís Millet.
– Dimarts 23 febrer, 19.30 h. LLEIDA, CSA La Maranya.
– Dimecres 24 febrer, 20.30 h. BALAGUER, El Lokalillo.
– Dijous 25 febrer, 20 h. GRÀCIA-BCN, Info Espai (Pl. del Sol 19-20).
L’exposició mostra la trajectòria de l’editorial Ruedo Ibérico a traves dels llibres publicats, col·laboradors, temàtiques, fotografies i fins i tot les planxes que utilitzaven per a imprimir les il·lustracions dels llibres.
El número 114 del “Catalunya”, publicació mensual de la CGT de Catalunya, inclou:
S’ha posat en marxa la campanya contra el copagament de la sanitat, que des de la Coordinadora Anti Privatització de la Sanitat (CAS), han promogut, i a la qual ja s’han unit desenes d’organitzacions de tot l’estat espanyol.
Després de l’anunci del govern del PSOE d’augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys, destacats dirigents de PSOE i PP no deixen d’exigir una nova mesura com “indispensable per al manteniment del sistema sanitari”, la introducció del copagament a la sanitat. Diferents mitjans ja han anunciat que en el 2011, els pressupostos Generals de l’Estat ja inclouran el copagament sanitari. Aquest copagament podrà consistir en el cobrament d’una quantitat determinada per cada consulta mèdica, la utilització de les urgències, el pagament per una banda de les proves diagnòstiques o de cada dia d’ingrés hospitalari, el pagament de farmàcia per part dels jubilats…, etc. És a dir es tractaria d’obligar-nos a pagar de nou per la sanitat pública (que ja financem tots amb els nostres impostos).
Mireu el text: El copago sanitario cuadrará las cuentas del Estado en 2011
www.casmadrid.org/index.php?idsecc=noticias&id=1735&limit=&titulo=NOTICIAS
Aquesta mesura, posat que es porti a terme no suposarà un increment dels fons sanitaris, però si incrementarà les desigualtats sanitàries (ja de per si mateix molt elevades en el nostre país) com ja s’ha pogut demostrar en aquells països en els quals s’ha implantat: deteriorament de la salut d’aquells que més cures requereixen (pacients crònics, sectors socials amb menors nivellsde renda i educació……).
CONCENTRACIÓ DE REPULSA ALS ACOMIADAMENTS DE ROCA
DILLUNS 15 DE FEBRER, A LES 12:00 HORES A L’AJUNTAMENT DE GAVÀ (Plaça Balmes s/n).
Aquest dijous 11 de Febrer la multinacional ROCA, en compliment de la Resolució de l’Expedient d’extinció de contractes aprovat pel ministeri de Treball, ha procedit a comunicar als treballadors afectats la rescissió dels seus contractes (285 de 504 a Gavá).
Davant aquest brutal atac als drets de la classe treballadora, amb el consentiment de l’Administració, us demanem que assistiu a aquesta concentració en la qual l’objectiu és exigir responsabilitats al principal causant d’aquesta brutalitat, el Sr. Ministre de Treball CELESTINO CORBACHO, que assistirà a la inauguració del Fòrum Gavà Innova en la sala de plens de l’Ajuntament.
Secció Sindical CGT Roca
Repressió: acció de contenir, detenir o castigar actuacions polítiques o socials des del poder per part de les autoritats públiques, negant o impedint l’exercici dels drets i llibertats.
Cicle de xerrades entorn la repressió actual a l’Estat espanyol.
El pacte trasllada al sector privat l’acord dels empleats públics: retallada salarial, pau social i pèrdua de drets en canvi de majors privilegis per a la burocràcia de CCOO i UGT. Sindicats i patronal es comprometen a reformar la negociació col·lectiva en sis mesos.
El 7 de febrer l’exèrcit d’Israel viola els Acords d’Oslo en una incursió nocturna a Ramallah, en arrestar a dues activistes internacionals de solidaritat amb Palestina, una australiana i l’altra catalana.
Núria Alegria, Barcelona [L’ACCENT 171]. Dimarts, 9 de febrer de 2010
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha emès sentència el passat 23 de desembre on ratifica una sanció a l’empresa Seat de 4.516.621,96 euros per frau en les contractacions de més de 600 treballadors, que havien estat pactats en estranyes circumstàncies amb el sindicat UGT, majoritari al Comitè d’empresa.
El judici en demanda de tutel·la sindical, presentat per Nuria Martí Sato, membre de la secció sindical de CGT, es celebrarà aquest dimecres 10 de febrer a les 12’15 hores al jutjat nº 2 de Terrassa.
