admin

La precarització del treball i de la vida (temporalitat, rotació en l’ocupació, pèrdua d’estabilitat, creixement de la incertesa davant del futur, exclusions i discriminacions racials, de gènere, etc.), ha difuminat el laboral en l’existència quotidiana, permetent visualitzar els vincles entre vida laboral i vida extralaboral.

Les lluites contra les Reformes Laborals, les deslocalitzacions d’empreses, la reduccions salarials i la resta de retalls de drets laborals, no han de deslligar-se dels retalls democràtics, l’encariment dels serveis bàsics (vivenda, sanitat, ensenyament, jubilacions i la resta de prestacions de la Seguretat Social) ni de la repressió i marginació que patim les classes més humils, ni de la corrupció i impunitat de què gaudeixen els polítics, els rics i tot l’entramat que els protegeix (Jutges, policies, militars, etc.)

La CGT té una oportunitat extraordinària de desenvolupar la seva funció “històrica” de lluitar contra la mercantilització total de la vida, de lluitar contra aquesta tendència inhumana del capitalisme d’utilitzar la capacitat de les persones com si fórem un “recurs mercantil” més, un factor econòmic buidatge de vida. Aquesta situació on el laboral i extralaboral es confonen és especialment notòria en el cas dels joves, de les dones, de les persones immigrants, amb discapacitat, etc.

Desenvolupar una cultura sindical, en la que el social i el laboral s’interrelacionin i s’influenciin mútuament, és elevar el nostre nivell d’incidència, de resposta i d’intervenció transformadora. En aquest sentit hi ha una gran feina a desenvolupar:

– 1r Treball és molt més que ocupació i CGT ha de reconéixer com a treball aquells que no es veuen i no es paguen: els treballs invisibles realitzats històricament per les dones per a lluitar per la redistribució dels treballs (de tots els treballs) i de la riquesa
– 2n En l’àmbit laboral, lluitar en les professions feminitzades que arrosseguin les pitjors condicions laborals, exigir el mateix salari per a treballs del mateix valor, convertir els convenis col·lectius en instruments de lluita contra la discriminació de gènere, combatre el procés de flexibilització de temps i espais de treball assalariat davall la lògica del capital, fer front a les distintes formesd’acaçament.

La CGT s’ha de dotar d’una secretaria àgil, una secretaria amb un nom que actuï com a coordinadora i un grup de treball al darrera. El conjunt de persones que formin la secretaria d’acció social s’han de constituir en el nexe que uneixi totes les federacions per una major coordinació i en l’impuls d’algunes campanyes d’abast nacional que siguin assumides per cada federació i ens donin una imatge méshomogènia, clara i contundent.

El sistema militar és una poderosa màquina productora i, a la vegada, consumidora d’armes i estratègies perquè unes persones en dominin d’altres, que està produint ja, ni que sigui pel desviament de recursos econòmics d’àrees que necessiten atenció urgent, estralls en la humanitat i en el seu entorn.

En l’últim Congrés de la CGT estatal a València, s’han aprovat uns acords sobre la implantació de programari lliure als diversos ens de la Confederació. Aquests acords no suposen de cap manera un brindis al sol, ni cap farol: és perfectament possible implantar aquest programari en la CGT en un termini raonable i sense entrebancs irresolubles. El programari lliure progressivament ha perdut molt bona part de la seva presumpta dificultat intrínseca. Ara bé, hi han una sèrie de recomanacions per seguir, seguint una evolució on els usuaris vagin agafant progressivament confiança i formació en el seu ús.

La CGT es defineix en els seus estatuts com a anarcosindicalista, per tant defensem el sindicat com una eina necessària per a la transformació social en les seves vessants que inclou de manera molt important el món de treball però que també compren l’acció social fora de la nostra feina. Si realment volem construir el sindicat que diem i que hem escrit en forma d’estatuts es condició indispensable donar-li a l’acció social la importància que esmereix.

L’anarcosindicalisme, en el seu desenvolupament històric, sempre s’ha caracteritzat per la seva resistència, tant en l’orde de les idees com de l’acció revolucionària, a acceptar que la vida de les persones fóra un conjunt inconnex de compartiments estancs: per un costat el món del treball, per un altre el món de la cultura, per un altre el món de les relacions socials, personals, etc… El plantejament d’una suposada, però falsa, dicotomia entre el social i el sindical, ha degenerat sempre en conflictes de prioritats, com si un àmbit o un altre d’acció fóra més “revolucionari” enfront del contrari. La realitat és que no hi ha acció sindical sense conseqüències en la societat i en la vida de les persones, com no hi ha acció social que no tingui res a veure amb els espais laborals i de producció. L’acció sindical no és més que la nostra acció social en el món del treball, i l’acció social no és més que la nostra intervenció sindical en la societat i en les relacions socials.