Aquest article descriu com la població a Islàndia es va rebel·lar reeixidament enfront de les polítiques neoliberals imposades pel fons Monetari Internacional i la Unió Europea.
Islàndia és un país de poc més de 300.000 habitants. No té Exèrcit. I, no obstant això, va derrotar als centres financers més importants del món a força de la seva fermesa i voluntat popular. En les lligues de riquesa que periòdicament es publiquen, Islàndia apareixia com un dels països més rics del món, ja que el seu PIB per càpita era dels més elevats. I tot això s’atribuïa a l’enorme desregulació de la banca, permetent-li fer a aquesta el que volgués, sense cap tipus de regulacions, frens o inhibicions.
Islàndia era el paradís del neoliberalisme. Les polítiques del govern islandès estaven orientades a facilitar i donar la benvinguda al capital financer d’altres països, com Gran Bretanya i Holanda. Això va conduir a una situació que tot el món es va endeutar, incloent l’Estat. El deute públic va passar de ser 200 vegades el PIB del país en 2003 a 900 vegades el 2008. Tot semblava anar sobre rodes fins que va esclatar la crisi financera europea. Llavors, l’economia islandesa va col·lapsar. Els tres bancs més importants d’Islàndia, Landbanski, Kaupthing i Glitnir van ser nacionalitzats. I la seva moneda es va enfonsar. El seu valor va descendir un 85% respecte a l’euro.
Aquest desastre financer va ser l’origen d’una revolució popular que va canviar el rumb del país, fins a llavors governades per elits familiars que havien controlat el poder financer i polític del país. Tal revolució popular va recuperar la seva sobirania perduda. El govern, responent al col·lapse, havia negociat un préstec de 3.500 milions d’euros de diverses fonts i països. Però com condició, tant el FMI com la Unió Europea van voler imposar unes condicions draconianes a la població islandesa, tal com està ocorrent a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia. Entre aquestes condicions estava una que exigia que cada ciutadà a Islàndia pagués l’equivalent a 100 euros al mes durant els pròxims quinze anys a fi de pagar el deute degut a tals bancs. Aquesta demanda va ser la que va treure a la població al carrer, i així es va començar la revolució islandesa.
La idea que la ciutadania havia de pagar el desastre creat com a conseqüència del comportament irresponsable de la banca, que va comptar amb la complicitat de l’Estat, va ser més del que la gent podia tolerar. La pressió del carrer –element clau en la revolució popular- va fer que el cap de l’Estat, Ólafur Ragnar Grímsson, refusés signar la llei que exigia que la ciutadania pagués els deutes privats i públics i que acceptés la petició popular que es convoqués un referèndum en el qual la població expressés la seva opinió sobre la citada llei. Els governs britànic i holandès, en nom dels seus bancs, així com el FMI i la Unió Europea, van amenaçar per tots els mitjans amb convertir a Islàndia en la Cuba del Nord d’Europa, aïllant-la completament, com havia ocorregut després de la revolució cubana. Però la població va respondre que “si acceptaven la llei proposada per les elits governants, Islàndia es convertiria en l’Haití del Nord”.
Al març de 2010 la població va votar en el referèndum i ni més ni menys que el 93% va rebutjar aquella llei. L’empipament de la població es va traduir en un moviment que va exigir responsabilitats civils i criminals als responsables de la crisi financera a Islàndia, incloent el qual havia estat el Primer Ministre d’Islàndia, així com els presidents dels tres bancs que van haver de ser nacionalitzats. Tots ells han acabat en els tribunals, i no s’exclou que acabin en la presó. Fruit de la indignació popular, també es va exigir que es fes una Nova Constitució escrita, no pel parlament, sinó per una Comissió Popular, formada per 25 ciutadans sense filiació política entre 522 adults que havien estat triats per la població. S’està elaborant l’esborrany, i la comissió està rebent comentaris per Internet. Quan el procés acabi, serà subjecte al Parlament per a la seva aprovació.
Diverses conseqüències poden deduir-se del que s’ha dit fins a ara. Una d’elles és que totes les previsions de “catàstrofe” que passaria si el referèndum fora rebutjat –com ho va ser-, provinents dels centres financers, FMI i dels governs de la UE, van ser ignorades, doncs eren motivats per a crear una cultura de la por que servia als seus interessos. L’altra conclusió és que qualsevol solució a l’enorme problema creat pels bancs estrangers i nacionals passa per recuperar la sobirania per part de la població. Islàndia demostra la necessitat de no delegar el poder popular a altres institucions que clarament han mostrat que no representen els interessos de la majoria de la població.
* Vicenç Navarro és economista
www.vnavarro.org/?p=6712
