Coordinació del Catalunya

Sidi Bouzid, 50.000 habitants, capital d’una província de 450.000 habitants, al centre-sud de Tunísia. El 70% de la població es dedica a l’agricultura i ramaderia. Allà es va immolar el 17 de desembre l’aturat Mohammad Bouazizi, avui convertit en símbol de la revolució de la dignitat.

Thala, província de Kasserine, a 300 kms. de la capital. Ciutat pobra, marginada, l’únic recurs és l’agricultura de secà, depenent de les pluges: blat, figueres de moro …, sense indústria.

En arribar, ens sorprèn un museu a l’aire lliure de murs plens de pintades. Exigint llibertat i dignitat, contra Ben Alí i els seus sicaris, homenatges als 6 morts en la revolució, voluntat de ser fidels a la seva memòria. Expressió lliure del poble en les parets d’aquesta petita i abandonada ciutat de l’interior de Tunísia.

L’avinguda Habid Burguiba és un formiguer. Rotllanes de debat per tots els costats. Des de les escales del Teatre Nacional, el megàfon passa de mà en mà. Es parla, es crida, s’expressa amb llibertat que la revolució ha de continuar. Ben Alí no s’ha anat: queda la seva policia política, avui camuflada, però que segueix funcionant, queda la seva teranyina de corrupció, queda la seva gent del RCD, disfressada avui en diferents partits i amatents a retornar al poder, del que mai s’han anat, en el moment oportú.

Les crides a la “Kasba 3” es repeteixen, s’estenen, es discuteixen en el carrer. És la resposta al discurs del nou primer ministre Sebsi, que parla amb l’arrogància del poder i amb una legitimitat que no li ha donat el poble. I el carrer li respon. Afirma que està present i viu i que no es doblegarà fàcilment a una “normalitat” que no suposi canvis reals en la societat tunisiana.

Des dels racons de la marginació i l’exclusió, des de Sidi Bouzid, Rdayef, Thala, Kasserine…i estenent-se per tot el país, el poble de Tunísia en el carrer va estar fent la revolució de la dignitat. Cap despatx, cap poder ocult, cap partit, ningú havia dissenyat el programa. És el poble tunisià qui s’ha posat a escriure la seva pròpia història, no amb gessamins, sinó amb la dignitat i la sang dels seus joves, dels seus màrtirs.

La Kasba 1, la caravana de la revolució, milers de persones, vingudes de les zones més marginades de Tunísia, des de tot el país, van ocupar des del diumenge 23 de gener fins al 28, que van ser brutalment desallotjats, la Plaça del Govern en la Kasba. No estaven disposats a permetre un govern on la majoria dels seus components eren membres del partit de Ben Alí, començant pel seu primer ministre Ghanouchi.

I amb la Kasba 2, va caure Ghanouchi. Ja han derrocat dos governs després de la caiguda del dictador. El poble tunisià, de nou, havia donat un pas endavant, passant per damunt com un corró del suport de la Unió Europea i d’Estats Units al govern de Ghanouchi. Els principals caps policials de l’època Ben Alí són destituïts, els presos polítics han estat alliberats, el RCD ha estat dissolt, però, no, el carrer vol més. La contrarrevolució segueix aquí.

1 d’abril. Les crides a la Kasba 3, han concentrat a diversos milers de persones. És impossible arribar a la plaça. Policies i militars controlen els accessos. L’exèrcit està també present en els carrers. Tancs, camions. En el carrer d’accés a la plaça, diversos cordons de policia tiren el seu alè sobre les primeres files dels concentrats. Discursos improvisats entre la gent. Meher, un jove que anima els debats, ens parla de la revolució, que els assassins segueixen sense càstig i els corruptes lliures. Volen canvis reals, destruir tot l’aparell del partit-estat, és a dir, una altra Tunísia. No confia en els partits, ni en el sindicat. Saben que la força la tenen ells i elles en els carrers.

De cop i volta, comença a moure’s