Qualsevol CGTista a pesar de no sorprendre’s per res del que els poderosos ens imposen, amb el beneplàcit de totes les formacions polítiques i fins i tot les mal anomenades centrals sindicals majoritàries, encara no ens volem creure el que ens han fet amb el sistema de públic de pensions.
Sempre havíem defensat i defensem que la reforma era necessària, però per a millorar el nostre nivell de vida i elevar el llistó del suposat Estat del Benestar. Mai haguéssim hagut de poder pensar que qui diuen defensar els interessos dels treballadors i treballadores d’aquest país, aplaudissin el que han subscrit. Els nostres pitjors malsons s’han convertit en realitat.
La reforma de les pensions que han acordat i que seguirà una discussió parlamentària amb la seva aprovació definitiva, va empitjorarà el nostre nivell de vida i significa també una rebaixa substancial, tant en el futur com en el present. Recordem i no podem oblidar, que les pensions també són part del nostre salari, ja que les cotitzacions, les paguem nosaltres directament en primer lloc, i indirectament amb les anomenades cotitzacions empresarials. No deixa de ser una part del nostre salari que avui en lloc de pagar-nos, tenen l’obligació de derivar-lo al pagament de la Seguretat Social, que afrontarà l’abonament de les futures pensions quan ens jubilem.
En aquesta ocasió s’han atrevit directament a ficar la mà en la nostra butxaca. Recordem que, les pensions es paguen directament amb les contribucions al sistema que fem directament des de les nostres nòmines. No ho oblidem mai.
És escandalós que s’allargui per mitjà d’aquest acord, l’edat en que puguem jubilar-nos. Per això s’escurça el període de gaudir de la vida i, a més, es provoca un greuge contra la joventut que ara no té treball i, seguirà sense ell, perquè ens hauríem de mantenir mes temps en el nostre lloc de treball, absorbint necessitat productiva que no podran realitzar els mes joves. Alhora aquesta circumstància els impedirà acumular el temps necessari per a arribar a un nivell de jubilació adequat.
Obliguen a perllongar encara mes els anys d’esforç productiu i també, per a complementar el futur, derivar estalvi directament a plans de pensions amb els inconvenients que tenen. Sobretot a l’estar gestionats pels mateixos poderosos que els fan a la seva mesura. La dada mes remarcable i criticada és la de la prolongació de la vida laboral, però té un efecte igual o mes pervers, passar de tenir en compte els últims 15 anys cotitzats als 25 anys, tal com preveu l’acord que han subscrit.
La pensió pública tenia i té com objectiu mantenir un nivell de vida, arran de substituir un salari per una pensió de semblant import. Doncs bé, si ja no s’hi arribava tenint en compte per al seu càlcul els últims 15 anys cotitzats, menys encara s’arribarà quan es comptabilitzin els últims 25 anys cotitzats. Queda clar que ens han retallat directament el nostre salari. En dos nivells; el de prolongació de la vida laboral i el de retallada de la pensió a cobrar.
La CGT pot fer anàlisis i crides a la mobilització i repulsa del que acorden altres, però no és suficient que ho fem solament des de les nostres sigles, és hora que els treballadors i treballadores reprenguem el camí de la reclamació pública i sense limitacions perquè no es deteriorin encara mes, les nostres condicions laborals. Solament amb la mobilització de tots i totes en i des de la implicació personal, podrem parar aquests atropellaments.
Hem de tenir clar, i per això aposto, que no ha d’haver-hi treball en negre, que ha de cotitzar-se per tot, que no pot haver-hi un treball sense un contracte i el corresponent pagament de cotitzacions. Si diem i proposem que l’únic camí és el del repartiment del treball i de la riquesa el que hem de començar a fer és: desemmascarar les prolongacions de jornada i les hores extres. No val ja, el camini jo calent i que es rigui la gent.
És hora, al meu entendre, que des de la CGT apostem perquè cadascun ens impliquem, rebutgem directament el que ens imposen i reprenguem com propi el discurs i la reivindicació de jornades de 35 hores a la setmana, jubilació als 60 anys. És l’única cosa que comporta el repartiment de treball i de riquesa.
Entenc que des de la CGT podem convocar tantes vagues com se’ns demandi fer o decidim en la nostra organització, però perquè siguin efectives han de ser assumides pels treballadors i treballadores, convèncer que la protesta és necessària i convenient serà la nostra tasca.
Sempre he tingut clar que la CGT mai ha tingut entre els seus objectius anar convocant vagues, el nostre objectiu és i sempre ha estat, obtenir i plantejar viure en un món millor i amb les millors condicions de vida i benestar. Aconseguir-lo és el nostre afany
7 de febrer del 2011.
Joaquim Garreta Rana, afiliat del Sindicat de Banca de CGT Barcelona
